Bon Nadal i fins prompte

Grup Harca
Jaume I celebrant el Nadal de 1229 a Mallorca. Als infidels, però, no els va fer gens de gràcia

És temps de pau i treva i, en conseqüència, els membres d'Harca anem a prendre'ns uns dies de descans per a analitzar el que hem realitzat fins ara i agafar forces amb les quals encarar el nou any amb l'esperit de grup renovat. Cal girar la vista arrere i fer un repàs de tot el que hem fet i del que no hem fet, del que hem fet bé i també del que hem fet malament o podríem millorar. Al cap i a la fi, es tracta d'aprendre dels encerts i de les errades per a afrontar els nous projectes historiogràfics conjunts que hem engegat. Esperem continuar escrivint tots plegats després de festes i poder fer públics al nostre web les noves propostes comunes que continuaran el camí encetat amb els congressos internacionals de Càller i Utrecht, en els quals hem participat al llarg de l'any que ara es clou.

En definitiva, els cinc membres d'Harca volem desitjar-vos un Bon Nadal, alhora que us animem a tots vosaltres, amics i lectors, a continuar llegint el nostre blog al llarg de l'any 2010, que esperem que vinga carregat de felicitat, salut i treball per a tothom. D'altra banda, els que teniu facebook ja podeu fer-vos amics d'Harca i d'aquesta manera estareu informats al dia de les nostres activitats i de les actualitzacions del blog.

Finalment, a instància de part donem a conéixer el col·loqui internacional que tindrà lloc a l'Alhambra de Granada entre el 28 i el 30 de gener sobre la continuïtat entre la conquesta d'Alandalús i la d'Amèrica. Ens sembla un tema fascinant i al que en certa manera ja hem tractat d'apropar-nos professionalment mitjançant la sessió que vam organitzar l'agost passat al XV Congrés d'Història Econòmica Mundial; per això, recomanem encaridament l'assistència, per a la qual cal que demaneu la inscripció -gratuïta- als organitzadors, de la forma indicada en el mateix programa del col·loqui.

El neomedievalisme que ve?

Vicent Baydal

En 1977 el professor de Relacions Internacionals de la London School of Economics, Hedley Bull, publicava The Anarchical Society, una anàlisi de l'ordre polític mundial que posava el centre d'atenció en la
progressiva pèrdua de poder dels Estats-nació i en l'aparició d'un nou escenari en què prenien un paper destacat altres tipus de corporacions polítiques, econòmiques o socials, com ara els governs regionals, les oenagès, les empreses multinacionals o les comunitats ètniques i religioses. La situació, en paraules, de Bull podia arribar a qualificar-se de new medievalism, en existir una xarxa de sobiranies compartides i superposades que recordava l'atomització de poders de l'Europa dels segles XII i XIII; en conseqüència, com atribuïa a aquells temps, l'autor australià preveia un panorama general d'insegurat global ocasionada per l'increment dels conflictes bèl·lics "privats" -no estatals.

La hipòtesi assentà un nou paradigma dins l'Escola Anglesa de Relacions Internacionals i amb el pas del temps, la caiguda del mur de Berlín, la desintegració del bloc soviètic i l'avanç de la mundialització, guanyà nous adeptes. En la mateixa línia, en 1994, un any després de la formulació del famós 'xoc de civilitzacions' de Samuel Huntington, el periodista Robert Kaplan -que recorda per moments la figura de Murray Thwaite a Els fills de l'emperador- publicà l'article "The Coming Anarchy. How scarcity, crime, overpopulation, tribalism and disease are rapidly destroying the social fabric of our planet" en què, d'una manera o d'una altra, s'insistia en els efectes nocius de la pèrdua d'autoritat dels Estats-nació tradicionals. Geogovern en múltiples nivells, descontrol del poder, augment de la violència, caos social, conflictes constants, etc. La visió féu fortuna entre molts sectors de la intel·lectualitat anglosaxona fins al punt que aquell article ha donat nom a un dels blogs sobre afers internacionals més seguits de la xarxa.

Igualment, també en l'àmbit acadèmic s'han desenvolupat i actualitzat les intuïcions de Bull, especialment des de la segona meitat de la dècada de 1990 i després dels atemptats de l'11 de setembre de 2001, ara sota el nom de neo-medievalism. Es pot donar una ullada a les interpretacions d'aquests politòlegs i experts en seguretat internacional al llibre Neo-medievalism and civil wars, publicat en 2004, amb la foto d'un talibà amb metralleta en la portada. En aquest sentit, una part dels estudis sobre la qüestió incideixen ara en la consolidació dels grups armats transnacionals i la multiplicació de les comunitats ètniques intranacionals que, gràcies a la recent integració tecnològica del món, poden mantenir la cohesió més enllà dels Estats nacionals i operar sobre una base territorial escassa. Al-Qaida i els musulmans, 'evidentment', en serien l'exemple bàsic. De fet, segons explica Bruce Holsinger sembla que el plantejament neomedievalista hauria servit de guia a l'administració Bush en la seua lluita contra el terrorisme internacional.

Tot plegat, malgrat que efectivament és un model que -més enllà de l'escaiença del seu nom- pot servir per explicar i comprendre algunes de les tendències sociopolítiques del nou ordre mundial, la veritat és que la seua proximitat a teories com la de l'esmentat 'xoc de civilitzacions' fan pensar que sobretot revela un estat d'incertesa i angoixa davant la pèrdua del poder tradicional dels qui controlen el món. Si més no, la solució a l'aparició de nous poders no estatals no hauria de ser en cap cas la contraposició d'Estats autoritaris, sense garanties jurídiques i d'adhesions incondicionals. Fet i fet, si haguéssem de fer cas al símil medieval, el resultat final no seria massa esperançador: jerarquització social, oligarquització política, tendència a l'absolutisme, raó d'Estat, intolerància religiosa, persecució de la dissidència...

Entrevista a Antoni Riera Melis

Frederic Aparisi Romero
Fa unes setmanes estigué a València el catedràtic de la Universitat de Barcelona Antoni Riera, amb motiu de la seua participació en el master d'història medieval de la nostra Universitat. Aprofitant la seua estada, Harca volgué fer-li una entrevista per a tractar els principals temes de recerca que el professor Riera ha treballat: les manufactures i l'alimentació a l'edat mitjana. Historiogràficament són dos temes que segueixen camins diversos, ja que mentre un camp està plenament consolidat, el segon, encara avui, es troba als afores del medievalisme. En efecte, la historia de l'alimentació, i altres línies subsidiàries com la pesca, no gaudeixen encara del respecte i la consideració de tots els medievalistes. Cal destacar, a més, que aquest menyspreament no és generacional, perquè hi ha alguns joves historiadors que no tenen en compte línies de treball com aquestes. Tampoc és europeu, tot el contrari, ja que a Anglaterra, França i especialment Itàlia compten amb sucosos treballs sobre la història de l'alimentació. Amb els treballs d'Antoni Riera i altres historiadors, com ara Juan Vicente Garcia Marsilla, la historiografia catalana -en sentit ampli- s'ha inserit, també en aquest tema, de ple en els circuits historiogràfics europeus. Tanmateix, calen encara noves investigacions que milloren el nostre coneixement de la història de l'alimentació en el conjunt de la Corona d'Aragó. En aquest sentit, estaria bé recuperar els congressos d'història de l'alimentació que fa uns anys van tindre lloc a Lleida.
Sense més, ací teniu l'entrevista, bon profit!


Trames reticulars ací i allà

Vicent Baydal
El Congrés d'Història de Barcelona va cloure amb un d'aquells apunts que serveixen de ben poc en la tasca historiogràfica, però resulten ben interessants per a periodistes, urbanistes, arquitectes i, perquè no dir-ho, bloguistes amb ganes de fer un post simplement pour parler. La idea era contraposar un mapa de la centuriació romana de Barcelona traçada en el segle I dC* amb un plànol de la proposta d'Eixample feta per Ildefons Cerdà en 1860 per tal de fer notar que, d'alguna manera, el genius loci -l'adaptació dels dissenys espacials als contextos on s'ubiquen- hauria estat recuperada de forma racional per l'enginyer català al pla de Barcelona dèneu segles després del seu desplegament sobre l'ager de Barcino.

Planimetria de la xarxa viaria romana i de la teòrica trama centuriada de Barcino (Quarhis, 5, p. 113)
Trama urbana actual de Barcelona presa de Google Maps

La qüestió, evidentment, no és tan senzilla i si bé és cert que Cerdà basà el seu pla en part de la xarxa viària i els paleocanals fossilitzats des de l'Antiguitat, la veritat és que la coincidència visual es tracta d'una simple casualitat històrica que podria no haver-se donat mai. Sense anar més lluny tenim el cas de la ciutat de València, on igualment s'han documentat traces de la centuriació de l'ager circumdant, però la seua estructura, que amb retrocessos considerables de la superfície conreada arribà a època visigòtica, fou pràcticament esborrada a partir del segle VIII a causa de la nova organització espacial desenvolupada pels colonitzadors araboberbers. L'ocupació feudal iniciada cinc centúries més tard en subvertiria els usos i modificaria part del paisatge, però sense modificar de forma substancial les estructures viàries i hidràuliques bastides pels musulmans. I, a grans trets, eixa trama és la que ha servit de base per a les evolucions posteriors, sense que mai no s'haja recuperat el traçat reticular d'ampli abast.

Proposta de reconstrucció de la centuriació de l'ager valentinum

Xarxa de sèquies majors de la vega de València

Finalment, un altre cas ben diferent és el de les ciutats colonials de l'Amèrica hispana, on s'aplicaren les Ordenanzas de nueva población (1573), que establien la forma reticulada dels assentaments, i a partir d'ací -en funció de la topografia de cada lloc- generalment les urbs sí que han tendit a desenvolupat aquella trama inicial. Es pot observar, per exemple, en el cas de Buenos Aires:

Plànol fundacional de Buenos Aires (1583)


Plànol de Buenos Aires en 1800

Trama actual de Buenos Aires presa de Google Maps


* Molt recentment ha estat realitzada una nova proposta de la retícula centuriada de Barcelona mitjançant l'ús de tècniques SIG i l'aplicació d'estudis de visibilitat espacial. Aquests darrers, en aplicar-se a les centuriacions, tracten de recrear el procés de planificació dels gromatici a partir de les visuals creades pel locus gromae i altres punts topogràfics de gran visibilitat territorial. En el cas de Barcelona, com que no s'ha trobat auguraculum, s'ha suposat el locus gromae en el punt més alt de la colònia, on hi hagué el fòrum, i, d'altra banda, s'han considerat com a principals punts de referència visual el turó del Putget, el turó de les Tres Creus i el peu de Montjuïc (Quarhis, 5, p. 106-123).

La banyera del rei Pere

Ferran Esquilache
L'any vinent es commemorarà oficialment el 850 aniversari de la fundació del monestir de Santes Creus, situat a la comarca catalana de l'Alt Camp. I amb aquest motiu, dimecres es va presentar públicament el projecte de restauració de les tombes de Pere el Gran i Jaume II, el qual portarà endavant el Museu d'Història de Catalunya. Allò que més ha cridat l'atenció és el fet que les restes embalsamades del rei Pere estan encara intactes a l'interior de la seua tomba, perquè aquesta no ha sigut mai oberta ni espoliada, com sí ho han estat les tombes de Jaume II, a la vora mateixa de l'altra, o les de la resta de reis que hi ha inhumats a Poblet. Per això, el projecte inclou l'obertura de la tomba i l'estudi, per primera vegada, del cos in situ i el ritus funerari d'un rei medieval de la Corona d'Aragó. De fet, de moment ja s'ha realitzat una endoscòpia a la tomba i s'han pogut veure les restes del rei, prou ben conservades després de 724 anys.

Aspecte actual de les despulles de Pere el Gran, entre les quals s'aprecia perfectament el cap, potser cobert amb un casquet

Del vessant més anecdòtic s'ha destacat el fet que, gràcies a l'estudi de l'ADN de Pere III d'Aragó, per fi es podran distingir les despulles momificades de la resta de reis soterrats a Poblet, barrejades al segle XIX durant l'espoli de les seues tombes. Almenys les d'Alfons el Franc com a fill i, sobretot, les restes de Jaume I com a pare, que són les que més interés han despertat sempre. De fet, l'any passat ja es va parlar de futurs estudis sobre la mòmia del rei Jaume, que ara seran més fàcils de fer. En qualsevol cas, aquesta classe d'estudis no aporten dades massa rellevants des del punt de vista historiogràfic i segurament malbaraten recursos que podrien finançar recerques més profitoses. Però ja que es fan, perquè aquestes coses agraden a la gent, també és cert que amb les dades ben emprades, i combinades amb les fonts documentals, poden ajudar a comprendre millor la societat medieval. Mai se sap el que la informació personal sobre un rei pot aportar al coneixement de la societat que governava, com ara saber per què va morir, amb totes les implicacions polítiques, econòmiques, ideològiques i, en definitiva, socials, que pot tindre un fet així.

La tomba de Pere el Gran a Santes Creus, amb una “banyera” de pòrfir

Pel que fa a la tomba en sí, resulta interessant pel fet que la base és en realitat una banyera de pòrfir, una pedra que en època antiga estava relacionada amb els emperadors romans pel seu color púrpura. En realitat aquesta no és la tomba original del rei, sinó que la va construir Jaume II per al seu pare, basant-se en les tombes dels papes de l'època que reaprofitaven antigues banyeres romanes de pòrfir, i amb un clar estil sicilià en en el conjunt. Un aspecte que segurament el mateix Jaume havia pogut comprovar mentre va regnar a l'illa i, de fet, els materials es van portar des de Palerm, tot i que la banyera deu ser una peça antiga d'importació oriental. En definitiva, allò més interessant des del punt de vist històric potser no és la part artística del monument, de la qual ja se n'ocuparan els historiadors de l'art, sinó el “programa polític” que Jaume II va voler representar a través de la tomba de son pare: la banyera romana, els lleons que la sustenten, el gòtic acabat d'introduir a la Corona d'Aragó... Eren moltes coses les que canviaven en la concepció de la monarquia feudal a partir d'aquest rei.

Pere el Gran lluitant contra el rei de França

Finalment, pel que fa a altres dades, potser és interessant veure el reportatge que en va fer TVC, incloent-hi una entrevista amb la coordinadora general del projecte Marina Miquel. El vídeo conté algunes errades no massa importants, potser a excepció de l'oblit del regnat d'Alfons el Franc en l'arbre genealògic familiar. Altra cosa és la insistència en anomenar el rei com a Pere II, seguint el numeral dels comtes de Barcelona, però això ja no és culpa dels periodistes...



Podeu llegir més sobre el tema i veure el vídeo de l'endoscòpia ací, una foto de la tomba en alta resolució ací, i més fotos de tot plegat també ací.

XI Congrés d'Història de la Ciutat de Barcelona

Vicent Baydal
Barcelona, 1705

Iniciats en 1982 i amb una periodicitat estrictament biennal des de 1993, el dimarts 2 de desembre arriba una nova edició, l'onzena, del Congrés d'Història de la Ciutat de Barcelona, que aquesta vegada orbitarà entorn d'una matèria recurrent en la historiografia actual: les xarxes, i en aquest cas concret "la ciutat en xarxa".

De forma general podríem dir que al món de la història econòmica el tema es va posar "de moda" a partir dels recents treballs sobre regional business networks de Mark Casson, amb aplicacions diverses com l'estudi de les diàspores mercantils, de les quals parlarem un altre dia. Pel que fa a les "xarxes urbanes", en canvi, aquest és un concepte nascut al segle XIX de la mà d'economistes alemanys, bo i donant peu, per exemple, a entendre la ciutat premoderna no de forma excepcional sinó plenament integrada dins la seua societat a través de trames reticulars de domini econòmic i social. De fet, aquesta visió desembocà en la teoria dels llocs centrals de Walter Christaller, que ajuda a comprendre els processos històrics de jerarquització urbana i territorial.

En tot cas, com sol passar, el leitmotiv de la convocatòria no és més que un motiu genèric entorn del qual s'aplegaran ponències i comunicacions ben variades. No és poca cosa, però, que el Congrés, organitzat per l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, continue celebrant-se puntualment i reunint els especialistes interessats a investigar sobre la capital catalana. Ja ens agradaria que altres capitals mostraren la meitat d'interès per la seua pròpia història...

"La fam al món. Passat i present". Entrevista a Josep Maria Salrach

Vicent Royo
El passat dia 6 de novembre de 2009, arran de la visita de Josep Maria Salrach al Departament d’Història Medieval de la Universitat de València per impartir unes classes en un dels cursos del Màster d’Història Medieval organitzat pel dit Departament, aprofitàrem l’ocasió per seure amb ell una bona estona i parlar de diversos temes, com podreu veure en l’entrevista que segueix (demanem disculpes per la baixa qualitat de la imatge, compensada, això sí, per la bona qualitat del so).
Josep Maria Salrach, catedràtic d’Història Medieval en la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, vingué a València per parlar sobre el tema que l’ha preocupat en els últims temps, com és de la fam i la seua incidència en la societat al llarg de tota la història. Així mateix, aprofità el marc del Seminari i dels cursos de Màster per presentar-nos el producte de la seua recerca al voltant d’aquesta qüestió, el llibre La fam al món. Passat i present, on estableix les diferències entre les fams i les caresties i també ofereix una visió diacrònica de les diverses fams que ha patit la humanitat i la seua diferent incidència en relació a cada període històric.
Amb aquest pretext, les nostres preguntes s’adreçaren vers el tema de la fam al món medieval, però també cap a altres temes que el professor Salrach coneix força bé, com ara el paper del mercat en la societat rural d’època baixmedieval. Per últim, no poguérem evitar preguntar-li per la magna tasca de coordinació que dugué a terme en el volum corresponent a l’Edat Mitjana de la Història Agrària dels Països Catalans. Però ja no avance més coses i us convide a veure l’entrevista sencera perquè, malgrat que és un poc llarga, resultà força interessant.


De la fundació d'una madina a la creació d'una vila: "l'almoina" d'Alzira?

Ivan Martínez Araque
En una de les principals viles del País Valencià medieval, en concret a Alzira, està desenvolupant-se una campanya arqueològica que potser siga la més important dels darrers anys. Amb motiu de les obres d'adaptació per als vianants en el centre històric, s’està excavant el que fou la plaça Major –actualment plaça de la Constitució-, al bell mig del clos emmurallat, encara hui conegut com el barri de la Vila.


El que restava de l’illa d’Alzira a mitjan segle XX, abans del soterrament del braç del Xúquer


Malgrat la lamentable història de l’urbanisme d’aquesta ciutat –com la de tantes altres-, les troballes semblen que són remarcables. Es dóna la circumstància que aquella plaça fou eixamplada, i derruïda bona part de l’herència medieval i moderna que li conferia els seus pòrtics, a les acaballes del segle XIX i començaments del XX, que vingué a ser substituïda per diverses casones amb tocs modernistes i de l’arquitectura de la taronja. A diferència del que ha ocorregut en l’antic carrer Major –hui Major Santa Caterina-, on en els anys seixanta es malbaratà el que restava i les excavacions que es van realitzar no han donat grans resultats, des d’un punt de vista arqueològic, és un jaciment que no es limita a un solar a edificar, és a dir, del tot descontextualitzat del que podria ser la seua extensió; en la plaça de la Constitució, una part dels fonaments d’algunes de les edificacions quedaren soterrats en una zona que no va ser posteriorment urbanitzada al seu damunt, a més que, en situar-se en una quota més elevada, les riuades del Xúquer han tingut menys incidència.

Vista de les excavacions en l’antiga plaça Major (amb la democràcia, el monòlit als caiguts del bàndol colpista es remodelà en el monument a la Constitució)

Tot plegat, s’han excavat algunes de les plantes baixes, cellers i magatzems de les botigues que envoltaven la plaça, moltes d’elles d’origen baixmedieval i a pocs centímetres de l’empedrat actual, i també materials andalusins; a més que s’ha excavat la façana de l’almodí, la llotja de gra ensorrada el 1898. De moment, les referències que hi ha a l’abast són les adreçades als mitjans de comunicació comarcals (ací teniu un enllaç, també arreplegat per arqueologiamedieval.com) i poca cosa de rellevància científica s’ha avançat. Això no obstant, esperem que hi puga haver una publicació molt més exhaustiva dels resultats, malgrat la desaparició de la revista al-Gezira d’estudis històrics d’Alzira i de la Ribera, ben al contrari del que ha succeït fins ara.

Restes de tenalles i d’un baix comercial de les botigues que rodejaven la plaça
No hem d’oblidar que es troba aquest jaciment en el centre del que fou tant la medina com la vila –adjacent a la mesquita i després església principal de la localitat-, i la informació del procés d’ocupació musulmà i posteriorment el feudal pot suposar una aportació de primer ordre en la història local valenciana d’aquest període: tant del moment fundacional en la segona meitat del segle IX i quines pautes se seguiren, de la seua evolució posterior (complementant-ho amb les restes d’enterraments trets a la llum i la creació de les muralles després de l’any mil), o del que suposà l’establiment d’un nou sistema social amb la conquesta feudal.

I+D+i = !

Ivan Martínez Araque

Lo volvieron a denunciar ayer los rectores de las universidades públicas de nuestro país: el Consejo acumula una deuda con estas, que también son los principales entes investigadores de la sociedad valenciana, de más de 200 millones de euros y no ha pagado desde septiembre . Y no es la primera ni la única vez en los últimos años.

Acer, carn e fust: Ausias Marc

Frederic Aparisi Romero
El divendres passat arrancava a Gandia la Setmana literària, set dies durant els quals tindran lloc diversos actes com presentacions de llibres, concerts, xerrades i expossicions. Enguany la Setmana és doblement important donat que es celebren dues efemèrides, per un costat el 50 aniversari del premi de poesia Ciutat de Gandia, creat el 1959, i el 550 aniversari de la mort del poeta en llengua catalana més universal: Ausias Marc. De fet, la primera activitat organitzada per l'Ajuntament de Gandia era la presentació del llibre Ausias Marc, de Ferran Garcia-Oliver.

No, no he oblidat l'accent. No l'he oblidat perquè segons la recerca de Ferran Garcia-Oliver deguem dir Ausias, i no com afirmava Germà Colon, Ausiàs. Aquesta i altres novetats sobre el senyor de Beniarjó (la Safor, País Valencià) podeu trobar-les en el seu últim llibre, Ausias Marc, publicat pel PUV (no cal dir-ho, però per als nou[ben]vinguts, Publicacions de la Universitat de València). Per als que coneixen la producció historiogràfica de Garcia-Oliver els vull advertir que el llibre no és una simple reedició d'aquell, un tant llunyà, En la vida d'Ausiàs Marc, sinó una revisió incorporant les investigacions més recents, tant del propi autor com d'altres investigadors. Dels arguments de per què Ausias i no Ausiàs us adrece al llibre, on a més podreu llegir altres rabioses novetats.

L'acte de presentació estigué presidit pel director del PUV, Antoni Furió, qui lloà les virtuds de l'autor i del llibre. Tant Furió com Garcia-Oliver denunciaren la mancança d'interés de les autoritats polítiques no sols del país sinó també de la pròpia ciutat de Gandia, i encara en el conjunt de territoris de parla catalana. Però, què esperaveu? De fet, a la presentació no hi era ni el regidor de cultura ni el director del CEIC, ni tampoc cap delegat d'aquests organismes; però bé, res de nou.
Per cert, la imatge de la portada del llibre és de Manuel Boix.

La història medieval com mai l'has vista (I)

Ivan Martínez Araque
Per aquells que vagen a estudiar a Florència, els recomanaria que visitaren la biblioteca de l'Istituto germanico d'història de l'art (en la versió alemanya Max Planck-Kunsthistorisches Institut in Florenz), bo i que es requereix d'una carta de recomanació per a la consulta dels seus fons. Al marge d'això, la biblioteca és ben amable, amb l'aspecte del mobiliari de principis del segle XX, ben lluny de l'ambient artificial quasi assèptic, blavós i blanquinós, per exemple, que inunda les dels campus de la Universitat de València. Fet i fet, hi ha llibres i prestatgeries en tots els despatxos del personal i pots endinsar-t'hi tranquil·lament a prendre el volum que t'interessa. A més a més, compta amb un pati típic toscà i jardins per passejar i entrar en un estat d'isolament absolut.
Ara bé, forma part d'un centre de recerca i d'estudi potent dins la història de l'art, amb uns projectes d'investigació del tot interessants. En un dels seus darrers, s'ha procedit a la transcripció, digitalització i estudi dels milers de documents conservats sobre l'obra del duomo de Siena; o d'ací poc encetaran un projecte gegantí que tracta d'analitzar les corrents d'estils i d'innovacions tècniques en les manifestacions artístiques des del segle IV fins al segle XVI en l'Occident europeu i Àsia.

Per obrir boca, us mostrem una de les iniciatives més colpidores que s'ha desenvolupat en aquest institut: the CENOBIUM Project (acrònim de Cultural Electronic Network Online: Binding up Interoperable Usable Multimedia). Es tracta d'una eina, d'entrada, amb un gran potencial per eixamplar els nostres coneixements i, sens dubte, d'un gran impacte didàctic; per mitjà d'una pàgina web i descarregant-se en un instant el programa LightTable, es veu de forma tridimensional (realitzat amb la superposició de centenars de fotografies) gran part dels capitells del claustre del monestir de Sant'Orso d'Aosta o el claustre de Monreale a Sicília, es pot aprofundir en els detalls, cosa que no permet una simple diapositiva, és manipulable i és possible contemplar l'objecte des de qualsevol punt de vista o, alterant la lluminositat, s'observen mil i un matisos de l'obra en si.

'Les Corts que celebrats als valencians'. El paper del pactisme en la formació de la identitat territorial valenciana (1238-1365)

Frederic Aparisi Romero
Amb aquest títol força suggeridor el company Vicent Baydal oferirà una conferència el proper dia 11 de novembre, a les 17.ooh, al departament d'Història de l'Art de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona. És una bona oportunitat d'escoltar en primícia les primeres conclusions de la seua tesi doctoral. Aquesta intervenció s'insereix dins el Seminari d'Estudis Doctorals que els col·legues del Departament d'Estudis Medievals del CSIC-IMF organitzen en col·laboració amb l'Institut de Recerca en Cultures Medievals.

Un regne fundat fa 10 anys

Ferran Esquilache
Tal dia com hui de l'any 1999, el col·legi major Rector Peset va acollir la presentació d'Els fundadors del regne de València, la gruixuda obra d'Enric Guinot que “marcava una fita”, segons afirmaven els presents i recollia el diari El País al dia següent. Certament ho era -ho és-, però al meu parer no en el sentit que aquell dia es donava a l'aparició de l'obra, sinó que era una fita historiogràfica. Perquè el treball de síntesi i reinterpretació de tot el que se sabia fins al moment sobre la colonització del regne valencià va ser important, però el procés de recollida i tractament de dades que va suposar aquella obra degué ser ingent. Els fundadors va aparéixer en un context clau per a l'estudi d'aquest període, perquè el llibre suposava la culminació de l'estudi del “repoblament” valencià fet fins llavors, però també, junt a El naixement d'una colònia de Josep Torró (que igualment ha fet enguany una dècada), donaven el tret d'eixida a una nova manera d'interpretar el procés de colonització feudal del regne de València. Així, si Els fundadors anava encara ple de “repobladors”, a partir d'aquell moment paraules com andalusins, colons i colonització començaren a ser emprades per la historiografia, fins al punt que ara, 10 anys després, estan completament assumides per bona part del medievalisme valencià; almenys pel que fa a la meua generació, que començava a formar-se just en aquells anys.

Mapa dels colons cristians i els indígenes musulmans al regne de València, reelaborat per Marc Belzunces amb noves tecnologies, a partir del mapa de la pàgina 294 d'Els Fundadors

Però la fita que es destacava a la premsa, l'aspecte que li donava cert rebombori a aquest llibre, no era el vessant historiogràfic, sinó el vessant “polític”. I és que, de fet, el llibre no està enfocat des del punt de vista de l'estudi de la colonització feudal, sinó que està pensat com un intent de desmuntar i clarificar els “mites” del “repoblament” valencià en general, i més concretament com una resposta a les excentricitats “històriogràfiques” del secessionisme lingüístic valencià, començant pel pròleg de Ricard Pérez-Casado i la introducció de l'autor, i seguint al llarg de tot el llibre. Així, fins a quin punt calia, a l'alçada de 1999, tot un capítol per a demostrar que els andalusins valencians parlaven àrab? Des del punt de vist historiogràfic crec que cap, però pareix ser que des del punt de vista social calia, i molt. Altra cosa és el ressò que, al final, aquestes coses acaben tenint, i la utilització dels resultats de la recerca que l'historiador posa a l'abast de la societat. Corre per la xarxa una cita d'Alfons Cucó en la qual afirmava que “paradoxalment, les èpoques més recents de la història valenciana resulten molt menys conegudes que alguns trets de la València medieval, [...] i probablement aquest fet no és cap casualitat”. I no deu ser-ho, perquè Els Fundadors forma part ja de l'argumentari polític del nacionalisme fusterià, com palesa una simple recerca a Google.

La Vanguardia, 24 d'octubre de 1999

Com que el món del secessionisme lingüístic no té la capacitat intel·lectual per a respondre a aquesta obra, fins ara les crítiques més rellevants des d'aquest vessant s'han vist reduïdes a un article d'Amparo Cabanes en una revista de filologia de Lo Rat Penat l'any 2001, del qual únicament un parell de crítiques se sostenen; i més recentment, a principis de 2008, un article periodístic, publicat en diverses entregues al desaparegut diari Valéncia Hui, en el qual s'intenta (altra cosa és que s'aconseguisca) rebatre algunes de les afirmacions de l'obra mitjançant la típica literatura grollera i desordenada del secessionisme lingüístic valencià. I això que l'antropologia medieval és un món viscós i esvarós que permetria fer a l'obra algunes crítiques puntuals i fonamentades, però que poc canviarien el resultat final.

Construint el país de l'Ebre

Ivan Martínez Araque
Sempre atrapat per les presses, en els últims dies pràcticament he hagut de devorar el recent llibre de Jacobo Vidal, Les obres de la ciutat. L’activitat constructiva de la Universitat de Tortosa en la baixa edat mitjana, publicat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Barcelona, 2008). L’obra és, en part, un gruixut monogràfic d’una de les principals ciutats de Catalunya en la baixa Edat Mitjana, com fou Tortosa. I, si bé no és el tema principal, entre el munt de dades que es donen en aquesta aportació, al rerefons es palesa una autèntica subàrea conformada pel nord valencià, l’orient aragonés i el sud català, fins i tot més enllà del comerç internacional de la llana, mercé també a un mitjà de primer ordre com fou l’Ebre i els seus afluents o en existir-hi diversos ports dins el periple de la navegació de cabotatge que comunicava els diferents països catalans.
Un altre punt d’interés del treball rau en els moltíssims paral·lelismes amb les viles valencianes, aquella “atapeïda xarxa” que va configurar el regne, que sorgiran tan sols unes quantes dècades després de la conquesta de les Terres de l’Ebre. Llàstima que l’autor mire sovint més cap amunt, més cap als trets institucionals de les grans capitals com Barcelona o València, que no cap als intersticis, cap a aquelles fites més borroses entre la història rural i urbana.

Turó de la Suda a Tortosa
Bona mostra d’açò que volem dir és si ens fixem en l’apartat de fonts de què se serveix J. Vidal: des dels llibres de provisions (els manuals de consells de València o llibres d’actes del consell), les ordenances municipals com a complement de les Costums de Tortosa (el marc jurídic de les Terres de l’Ebre), els llibres de comptes de la hisenda municipal (plens, com deçà l’Ebre, de deutes per censals públics o censals morts), etc. Les línies en comú entre aquest i altres casos que ens són més pròxims esdevenen sorprenents, sobretot si deixem de banda les particularitats locals i ens aturem en el tipus d’acords, les mesures que es proposaven, les preses de decisions, la vivesa de la realitat que tota aquella prosa traspua... I això des d’inicis del segle XIV, moment en què sorgeixen totes aquelles sèries documentals en el cas tortosí, fins a finals del XVI.
Aquell historiador, en suma, mira de reivindicar la història local com a mètode d’anàlisi, com a laboratori, com a camp d’observació, com a concreció en un lloc i espai de la societat que es pretén analitzar. Al capdavall, parlem del material de base de les síntesis històriques i d’un element indefugible en l’avanç de la investigació. No podem més que estar d’acord amb el propòsit que enuncia el mateix autor; més objectable és, però, la tria de l’objecte d’estudi tal i com ve plantejada, l’urbanisme i les obres dutes a terme pel municipi, temes esbarossos i dels que manca una major reflexió metodològica.

Rehabilitació de la muralla de la ciutat

La bibliografia sobre temes “urbanístics”, sobre obres encetades pels consells municipals, de notícies sobre actuacions sobre l’espai urbà, dels edificis singulars o els monuments de cada localitat, i això sense allunyar-nos de la Corona d’Aragó en l’Edat Mitjana, és vastíssima, ben bé difícil d’acarar. A més a més, cal afegir els nombrosíssims treballs que han pres altres fonts, des de les literàries, arqueològiques o estilístiques de la història de l’art. Comptat i debatut, esdevé un autèntic calaix de sastre, d’una desigualtat en qualitat enorme: des de mers apunts o rescat de dades i dates, des d’articles amb un objectiu més divulgatiu fins a d’altres que no passen de ser anecdòtics, i no en pocs casos a partir de cap prevenció crítica.
Indubtablement, Les obres de la ciutat... supera àmpliament algunes d’aquestes objeccions, amb una anàlisi acurada de prop un miler de documents que aborden aquestes temàtiques de forma directa i tractades des d’una cronologia àmplia. Les problemàtiques de fons, tanmateix, són unes altres ben diverses. Pot ser l’autor, degut a la manera que aborda la seua presentació i anàlisi, ha limitat la manera de poder aprofundir-hi en seguir un ordre lineal obra per obra.
Llevat d’uns quants treballs que se’n surten de totes aquelles limitacions, el ben cert és que cal superar a l’atzucac en què ens hem clavat els historiadors. Si estudiem l’espai urbà com a objecte d’estudi, és a dir, l’organització social d’un territori, les implicacions són immenses, a nivell disciplinar –que van des de la història econòmica, l’aproximació sociotopogràfica o de la distribució dels grups socials o fins a l’estudi de les representacions del poder-, però també metodològic, és a dir, la documentació que van generar els consells municipals resulta si més no inconnexa i extremadament limitada.
Igualment succeeix si optem per fer una recerca al voltant de l’urbanisme, sobre l’ordenació urbana: el funcionament i limitacions del mercat immobiliari no pot ser negligit, retindre solament aquelles disposicions municipals conservades resulta d’entrada del tot insuficient –no solem disposar en les fonts catalanes o valencianes ni tan sols amb els plets que dirimia el mostassaf, l’oficial que vigilava teòricament el seu compliment-.
Per un altre costat, quan ens enfrontem al tema de la construcció caiem irremeiablement en fer una història de les construccions més que no en una història de la construcció. No és una qüestió de matís. Les aportacions arqueològiques, de la història de l’art i també les referències documentals, tal i com les hem fetes servir els historiadors, han perseguit més bé traçar les fases constructives, la cronologia de les edificacions i els trets tècnics i estilístics. Absolutament, tot això és imprescindible... però no suficient per a una interpretació històrica. Si em tolereu l’exabrupte, és com si pretenguérem estudiar hui les implicacions que ha tingut l’activitat edilícia solament limitant-nos a descriure uns quants informes tècnics enviats pels arquitectes als ajuntaments.

Plànol de Tortosa el 1773

La construcció és també una activitat econòmica amb mil i una derivacions, i ací certament els documents escrits resulten del tot necessaris per establir quines foren les motivacions i finalitats dels promotors, l’impacte real del conjunt d’aquestes construccions en la comunitat local –com a sector econòmic però també en la fiscalitat per finançar les obres-, l’organització del treball que va permetre la seua alçada, les condicions dels treballadors i, sí, treballadores, etc., etc. Va servir com a símbol i instrument de poder? Naturalment, però sols seria quedar-nos en una cara d’un polígon extremadament complex. L’estudi de la construcció des d’un vessant socioeconòmic, tot i que siga amb llibres de comptes de les autoritats –que són normalment els més rics i abundants, tot i que només ens parlen d’un tipus només d’edificis-, ens permet, entre d’altres, la relació d’aquestes edificacions amb la societat que les va alçar.
En darrera instància, i si considerem solament les tipologies documentals que ha pres l’autor, hem de ser plenament conscients i reflexionar sobre allò que la font no diu, aquella realitat que bé amaga o bé no aborda i per què. Només d’aquesta manera permetrà capbussar-nos en uns altres documents, escrits o no, que puguen donar llum a aquestes mancances o a un altre àmbit d’anàlisi. O a poder experimentar noves metodologies, això és, eixamplar el nostre horitzó (limitat) d’estudi.
En resumits comptes, en aquesta obra que he volgut presentar hi ha bastant ciment com per construir un discurs més elaborat i prou material com per establir paral·lelismes amb altres zones d’estudi. Això no obstant, al meu parer, es deuria haver anat més enllà de com s’han vingut plantejant aquestes temàtiques, fugint dels marcs estrets i constrets habituals. Ben mirat, les possibilitats que es poden albirar són realment encoratjadores.

El director de l'ACA a València

Frederic Aparisi Romero
Així és, el pròxim divendres 23 d'OctubRe a les 16:00, de bon dia per la vesprada, Carlos López Rodríguez, director de l'Arxiu de la Corona d'Aragó (ACA) oferirà una xerrada-conferència en el saló d'actes del departament de història medieval de la Universitat de València dins el marc del màster interuniversitari que l'esmentat departament i l'homònim de la Universidad de Zaragoza organitzen.
Carlos López és autor de diversos llibres sobre l'arxivísticai sobre la història de la noblesa. EL PUV ha publicat Nobleza y poder político en el Reino de Valencia. En aquest cas, es tracta de la primera de tot un seguit de visites de professors d'àmbit nacional i internacional que tindran lloc al llarg de l'any. Sens dubte és una bona oportunitat per a apropar-se i debatre amb investigadors de fora del nostre àmbit més immediat.
Aprofiteu!

Us esperem

* les 4 de la vesprada i divendres, sens dubte, és un mal horari, però, no hi ha altra. Qui sap, igual hi ha entrepans amb nutella i sucs per a tots. [Puc assegurar que a Anglaterra els hi hauria, i ben bons!]

El dit, fins el divendres!

L'home i la mort a l'època medieval

Vicent Royo

Des de temps immemorial l’home ha sabut de la fugacitat de la seua existència i en cada època històrica cada societat ha cercat les seues pròpies formes d’interpretar i enfrontar-se a la mort. Els ritus i les pràctiques funeràries així ho testimonien i, com no podia ser d’altra manera, en la societat medieval, imbuïda d’un cristianisme inherent a la mateixa cultura occidental, tot allò referent a la mort assoleix un profund simbolisme. Per a l’home medieval, la vida és un trajecte de penes i desgràcies, i cum creatura humana non habeat quid promeritis suo respondeat creatori et homo semper ad finem depperet nichil in se stabile sine firmum hac de causa sapientis sit cogitare futur a et super pre[...] presentibus et futuris salubriter providere; ut cum Altissimus dicti filius humane fragilitatis hostium duxerit propulsandum [...] inveniat creaturam animam sibi reddere comendata nec de falsa fabricatione valeat reprehendi, (aquestes frases provenen del testament d’un prevere de Vilafranca conservat a l’Arxiu Històric Notarial de Morella i per això hi ha alguns buits en la transcripció, que ha estat impossible de completar per l’estat de conservació del protocol) els homes i també les dones esmercen tot allò que està a les seues mans per assegurar la salvació de la seua ànima i aconseguir que estiga el menor temps possible al purgatori.

En aquest context, els testaments són els documents que permeten conèixer les pràctiques funeràries de bona part dels veïns d’una comunitat rural valenciana, ja que, a banda de les prescripcions eclesiàstiques, que decreten l’obligació de testar sota pena d’excomunió i negació del soterrament cristià, a la Corona d’Aragó el recurs a l’escriptura és més que habitual i, així, fins i tot els pagesos més humils fan tots els possibles per esmerçar uns pocs sous en fer cridar el notari i deixar constància de les seues últimes voluntats. D’aquesta manera, els testaments permeten analitzar el lloc de soterrament escollit pel testador, les seues lleixes pietoses i les donacions que efectua a les esglésies i els ermitoris del mateix poble i altres de la comarca, a més de moltes altres qüestions relacionades amb els ritus funeraris que han estat motiu d’estudi en els últims anys.

No obstant això, els mateixos documents sovint esdevenen un seguit de clàusules fossilitzades amb només unes poques diferències entre tots i cadascun d’ells, relacionades amb les disposicions d’uns pagesos i altres, i resulta ben difícil copsar el context en què ha estat redactat el document. En uns segles en què es reprodueixen els brots sobtats de pesta i les caresties frumentàries, sovint és la malaltia la raó que empeny a cridar el notari i confeccionar les últimes voluntats amb la intenció de deixar-ho tot ben disposat abans del traspàs. Res no se’ls pot escapar i per això, més enllà de les habituals fórmules notarials, els testadors s’afanyen a manifestar la integritat del seu seny per donar validesa al testament. Les escenes, doncs, degueren ser força tràgiques i només la lucidesa d’algun notari ens permet viatjar en el temps per endinsar-nos en el teatre de la vida quotidiana dels camperols valencians i copsar el drama que en algunes ocasions rodeja la confecció dels testaments.

I açò mateix ocorre a Vilafranca, aldea d’uns 130 focs situada en el terme general de la vila de Morella, un dia de 1411. La vesprada del 7 d’agost d’aquest any, el notari Antoni Esquerdo és convocat a casa d’Antoni Centelles per «fer e rehebre» les seues últimes voluntats en presència de la seua dona Constança, la seua mare Maria Merles, Joan Peris, Antoni Mir i Joan de la Viuda. Stant en l’alberch del dit n’Anthoni Centelles e denant aquell dit n’Anthoni, ... jahent en lo dit llit malalt e de greu malaltia detingut, [de] avigares de hom, que annigades podie parlar sinó ab gran affany e ab gran dificultat, Centelles demanà qui de paraula, qui per senyals al notari que tragués una cèdula de sa pròpria mà scrita ... que ere en son escriptori. Esquerdo, amb l’escrit a la mà, entenent e vehent que ell volie que les coses en la cèdula sobredita fossen son testament e sa derrera voluntat, es disposa a llegir-la i fer-la pública, però abans, volent entendre, veure e regonéxer si lo dit honrat n’Anthoni Centelles stave en son bon enteniment, ni si ere de stament de fer e ordenar testament, sí l’interroguí e li diguí: “Compare n’Anthoni Centelles, conexeu-me vós a mi?”, ... lo qual dit honrat n’Anthoni Centelles, jatsie que ab prou afany, ... respòs e dix que hoc e nomenà’m per mon nom, dient: “Mon compare Anthoni Squerdo”, o per semblants paraules. De la mateixa manera, Esquerdo li fa esmentar el nom de tots els que estan allí presents i Centelles aconsegueix fer-ho, jatsie que ab prou afany. El notari, a més, se n’adona que la seua carta no està finalitzada i aleshores li diguí: “Compare, que no la havie acabada de scriure, car segons sa continència, no y havie conclusió”, e ell ... respòs e dix que no, car no y havie acordat bé encara quan scriví la dita cèdula sobre allò que·n fallie. Fet açò, Esquerdo fa pública l’escriptura i es disposa a introduir la part que resta, però sobtadament el testador fos molt agreujat de sa malaltia i el notari no poguí entendre res que clar o digués, ne que yo hic pogués enantar a continuar, tant li·s nuà la paraula soptosament. Finalment, Esquerdo i els altres allí presents decideixen que més valie sperar a acabar lo testament de fer tro lo dit pasient per gràcia de Déu fos tornat en millor, donchs àls no s’i podie fer, beneyt e loat ne fos Déus.

La tragèdia plana sobre la casa dels Centelles, el llinatge més influent i més ric de Vilafranca al tombant del segle XIV. Sembla que una mena de malaltia degenerativa afecta altres membres de la família, perquè els dies 19 i 25 d’agost de 1411 la mare, Maria Merles, i la filla d’Antoni Centelles, Flor de Rosa, redacten també el seu testament, totes dues agreujades d’una gravi infirmitatis. Elles aconsegueixen escapar dels tentacles de la justícia divina –hi ha documents relatius a ambdues alguns anys més tard–, però no ocorre el mateix amb Antoni. El mercader no millora de la malaltia i no pot finalitzar la redacció del testament, ja que el 28 de novembre de 1411 el notari Antoni Esquerdo el publica tot just després de la seua mort sense introduir cap tipus de modificació. En aquest moment, en l’alberch que fon del dit honrat n’Anthoni Centelles hi ha ajustades e aplegades un total de setze persones entre parents i amics per escoltar les últimes voluntats del difunt, que recullen la fundació d’un benefici eclesiàstic i la finalització de la capella que li encomanà construir el seu pare Berenguer a l’església del lloc per lloar la memòria del llinatge.

Amb la seua mort, un dels llinatges més importants de tot el nord valencià entre els segles XIV i XV queda orfe d’un cap visible que prenga les regnes perquè Antoni no té cap descendent masculí i només té una filla, Flor de Rosa, que en aquests moments té quinze anys, mentre que el seu germà Berenguer feia més de vint anys que havia renunciat als possibles drets sobre els béns de la família a Vilafranca i s’havia instal·lat a Morvedre com a notari. Amb aquesta situació, segurament Maria Merles, la matriarca del llinatge, en prendria la capdavantera i començaria unes negociacions trepidants per trobar el millor matrimoni possible per a la seua néta Flor de Rosa amb la finalitat de salvaguardar la magnificència de la família, però aquesta és una altra història.

L’episodi viscut a casa d’Antoni Centelles el dia que el notari es presentà per deixar constància del seu testament ens permet aproximar-nos al drama i la tragèdia que degué omplir els albergs dels camperols valencians a l’hora d’enfrontar-se a la mort. Ara bé, no tots afrontaven aquest moment transcendental en les mateixes condicions. En efecte, la mort no serveix per igualar les diferències existents entre unes classes socials i altres, com tradicionalment s’ha posat de manifest, sinó que, ben al contrari, serveix per fer-les més grans encara, fins i tot entre els membres d’un mateix grup social com és la pagesia. Si bé les transaccions econòmiques, els enllaços matrimonials, els interiors domèstics, el luxe i l’ostentació distingeixen els prohoms de la resta de pagesos en tots i cadascun dels actes de la vida quotidiana, les actituds que adopten davant de la mort els diferencien encara més. Res no pot tacar el prestigi i el bon nom del difunt i per això, la redacció dels testaments esdevé un signe de distinció i un instrument per consolidar els vincles de solidaritat, disposar el repartiment de l’herència i, sobretot, posar en evidència la preeminència dels poderosos a l’hora d’enfrontar-se a la mort i deixar la seua petjada en la memòria col·lectiva. Fet i fet, amb la fundació d’aniversaris i beneficis, el soterrament dins la mateixa església i la construcció de capelles a l’interior del temple parroquial els rics lluiten contra l’oblit i projecten la seua imatge més enllà de la seua mort.

Misèria, desgràcia, ingratitud...

Vicent Baydal
Arran del recent post d'Ivan Martínez sobre la baixada d'inversió pública en investigació m'ha vingut al cap la cita de Max Horkheimer que encapçala la pàgina web de Comrade Louis Proyect, programador informàtic a la Columbia University i activista polític de pensament marxista. La cita pot aplicar-se a la manca de recursos amb les quals comptem els investigadors, però també -i sobretot- a la manca d'ambició crítica, la mesquinesa, l'endropiment i el seguidisme que dominen en moltes ocasions l'activitat intel·lectual:

A revolutionary career does not lead to banquets and honorary titles, interesting research and professorial wages. It leads to misery, disgrace, ingratitude, prison and a voyage into the unknown, illuminated by only an almost superhuman belief.
Precisa.

I+D+I = ?

Ivan Martínez Araque
Fa uns pocs dies, la principal associació que agrupa els investigadors i becaris va manifestar de forma clara la seua rotunda oposició a les línies que està seguint el govern de l’Estat en relació als retalls en la Investigació, Desenvolupament i Innovació (I+D+I).
Certament, la crisi actual ha fet trontollar alguns dels pilars del sistema capitalista, no només en els cercles financers, tal i com s’estava desplegant des dels anys 1980 i, sobre tot, durant l’última dècada; i està afectant greument centenars de milers de persones, en alguns casos de forma dramàtica, en l’àmbit estatal. Moltes de les explicacions de la situació actual que es pateix a Espanya i al País Valencià (amb un 20% més d’atur que la resta de països i regions de l’Estat) rauen en el model productiu que suporta la base de l’economia. En definitiva, els retalls pressupostaris per part de l’Estat espanyol a l’I+D+I no contribuiran, ans al contrari, a canviar aquest model productiu, augmentar la productivitat, o, entre altres, a la millora en el benestar del conjunt de la ciutadania.

Aquesta confessió de fe ve motivada perquè aquests ajustos a la baixa afecten també als investigadors, que suporten bona part de la recerca universitària i també contribueixen a l’impacte social i econòmic que generen els centres de formació superior. Per la meua part, crec justes i necessàries les protestes que estan duent a terme des de Joves Investigadors i precarios.org.
Aquestes entitats porten anys denunciant algunes de les greus insuficiències per crear una vertadera carrera investigadora. Gràcies a diverses iniciatives que han portat a terme han contribuït a generar un cert ressò i que això pressionara els responsables públics a introduir certs canvis (amb la creació del 2+2, o dos anys de beca i dos anys de contracte, això és, tindre alguns drets laborals garantits com qualsevol altre treballador, que fins fa poc més d’un lustre era inexistent dins la carrera investigadora; i, fins i tot, la Generalitat Valenciana s’ha compromés –ja vorem- als quatre anys de contracte íntegres). Això no obstant, les iniciatives i les protestes han de continuar: les convocatòries d'ajudes continuen anant al pairo, aquelles noves regulacions rarament s’han estés a altres àmbits –com ara a les fundacions privades o altres instàncies públiques- i les incerteses sobre una carrera sense una continuïtat definida –al marge dels mèrits dels seus aspirants-, continua sent una espassa que penja damunt el cap dels investigadors.

El més complex, el més difícil, però alhora el més rellevant, encara està per fer. A més del que acabe de subratllar, no cal oblidar que estem molt lluny de les dotacions i la situació d’altres estats del nostre entorn: encara el panorama investigador és molt ombrívol, per no parlar de la insuficiència econòmica i la manca d’una línia clara en els grups d’investigació. O els impagaments i la falta de compromisos del Consell amb les seues universitats públiques. Tristament, no estem en grau d’assolir els objectius econòmics, les funcions socials que deu desenvolupar la recerca. Sense això, malament es podrà seguir una activitat científica normalitzada.

Institucions al servei de determinades persones

Frederic Aparisi Romero
Els més seguidors d’Harca hauran observat que en els últims dies hem retirat el meu últim post a propòsit de la política cultural del CEIC i la seua commemoració de l’expulsió dels moriscos. Seguint el consell dels jurisperits hem fet algunes rectificacions tot i sense renunciar a l’esperit original de denúncia i crítica constructiva, pense, que des d’Harca havíem escrit.
Per tots són conegudes les particularitats de la política local de cada poble, de cada ciutat. Sols des d'aquesta perspectiva, la local, s'entenen els pactes polítics i les actuacions dels que tenen poder de decisió. En matèria de cultura, però, es demana una miqueta més de serietat, de compromís amb la ciència i d'independència científica. Ja sé que cal sobreviure amb els polítics, que, en certa mesura, els necessitem. Però aquesta convivència no deuria limitar el nostre treball fins el punt de restar-li tot el sentit. De nou cridaré l'atenció sobre un dels nostres observatoris habituals, Gandia i la comarca de la Safor. Com sabeu, el principal gestor cultural de la comarca és el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals (CEIC) Alfons el Vell. En altres ocasions ja varem tindre ocasió de denunciar l'escassa professionalitat i independència de la direcció del CEIC a propòsit de l'Alqueria de Romaguera. En efecte, que haja hagut de nàixer una nova associació, Arc de Mig Punt, per a la defensa d'aquesta alqueria i de la resta del patrimoni comarcal és una evidència, una més, de la desatenció de les seues funcions que han mostrat els responsables del CEIC. Si algú pensava que la direcció anava a dimitir després de tot allò, s'equivocava.
Com és per tots conegut, enguany fa 400 anys de l'expulsió dels moriscos, justament demà dimarts és l'aniversari. Amb motiu d'aquest esdeveniment, des del CEIC s'ha organitzat un cicle de conferències. Ací teniu el programa:

21 de setembre, 20,30h
Formes de la vida quotidiana entre els mudèjars i els moriscos valencians, a càrrec de Juan Vicente Garcia Marsilla (Universitat de València).
23 de setembre, 20,30h
E l’any nou darà un gran bram lo bou. L’empremta dels moriscos als estats del duc de Gandia, a càrrec de Josep Antoni Gisbert Santonja (director Museu Arqueològic de Dénia).
Dia 25 de setembre, 20,30h
L’expulsió dels moriscos. Les raons d’una tragèdia, a càrrec de Santiago La Parra (Universitat Politècnica de València).
*Totes les conferències seran a la Casa de Cultura Marqués de González de Quirós de Gandia


Deurien els membres de la Institució participar en les seues pròpies activitats?, realment les persones serveixen la institució o és la inrevés....?

Entrevista a Pierre Guichard

Ferran Esquilache
Fa mesos, en tornar de Càller, des d'Harca vam publicar una entrevista a Richard W. Clement, i anunciàvem que era la primera d'una sèrie d'entrevistes breus que aniríem fent a diversos historiadors, de casa i de fora, conforme anàrem tenint l'oportunitat. Ja en tenim algunes fetes al rebost, però una vegada passat l'estiu no ens resistim a reprendre la publicació d'entrevistes amb la darrera que hem pogut fer, pel caràcter simbòlic que té per a nosaltres.
El 25 de setembre una representació d'Harca va marxar cap a Calp (Marina Alta), on Pierre Guichard impartia una conferència en el marc del curs sobre l'expulsió dels moriscs que ha organitzat l'Institut d'Estudis Calpins. L'historiador francés és actualment professor emèrit de la Universitat Lyon 2, però emèrit només vol dir jubilat, com especifica ell. La prudència que sempre ha mostrat en els seus escrits, a l'hora de presentar les seues tesis, es tradueix, en persona, en una manifesta modèstia. “Lamento decepcionarles”, ens diu quan ens presentem i li diem que hem vingut expressament per conéixer-lo. Quan li plantegem la possibilitat de fer-li una entrevista accepta de seguida, i gràcies a l'amabilitat de l'Institut, que ens deixa quedar-nos uns minuts a la sala en acabar la conferència, podem enregistra-la.
Potser no acaba d'entendre que alguns li donen tanta importància al seu treball, perquè ve de fora i va elegir estudiar a València la societat andalusina i l'impacte sobre ella de la feudal, com podia haver elegit la d'Algèria, que potser era el que haguera volgut. Sembla que el debat historiogràfic que es va generar al voltant del seu treball no té per a ell cap implicació fora de la història, i de la historiografia, i sempre ha expressat l'estranyesa que li causaven, i li causen, certes reaccions. Guichard va capgirar la visió de la societat andalusina que tenia la historiografia espanyola fins als anys 70, i les noves idees sobre la tribalització de la societat peninsular presentades al seu llibre Al-Andalus. Estructura antropológica de una sociedad islámica en occidente van xocar contra una historiografia molt condicionada per la suposada continuïtat entre el regne visigot i el món andalusí, com perquè les seues tesis foren acceptades sense més. No sé fins a quin punt el canvi profund que es va produir a partir del segle VIII és un debat superat actualment, però a l'entrevista –que tracta fonamentalment sobre això– Guichard veu que el tema encara no està tancat, i detecta una tendència entre alguns autors a recuperar vells postulats sobre l'impacte de la població àrab i berber emigrada.


Tot i que intensa en contingut, l'entrevista és breu, al voltant de 10 minuts com ens vam plantejar a l'inici per a totes les que férem. Però si voleu aprofundir més en la seua figura, a banda de llegir la seua obra, podeu veure l'entrevista que li va fer Antonio Malpica en 1992 al número 1 de la revista Fundamentos de Antropologia; i la que li va fer Josep Torró l'any 2000 al número 20 d'El Contemporani. També són força interessants els articles de diversos autors publicats per la Revista d'Història Medieval, a la secció Debats dels números 4 i 12, al voltant de l'obra de Guichard per la publicació de Les musulmans de Valence et la reconquête (Damasc, 1990-91), i la seua posterior traducció al castellà publicada per la Universitat de València Al-Andalus frente a la conquista cristiana (València, 2001).
Finalment només queda, en nom de tots els membres d'Harca, agrair una vegada més l'amabilitat del professor Guichard i el temps que ens va dedicar. Esperem veure'l de nou molt prompte per València.

Ausiàs March, poeta i... empresari

Ferran Esquilache
Ahir es va inaugurar a la Llotja de València el Congrés sobre Ausiàs March que ha organitzat la Institució Alfons el Magnànim, que tindrà lloc al llarg d'aquesta setmana en l'Aula Magna de la Universitat de València per a commemorar el 550 aniversari de la mort del poeta. La premsa ja ha informat dels discursos dels polítics en la inauguració d'un altre congrés més a colp de commemoració i talonari, amb una nòmina de participants de diversa qualitat. Almenys, de tot açò ens quedarà la reedició de l'obra completa d'Ausiàs March compilada per J.V. Escartí i editada per un banc, i potser les actes del congrés sobre "el nostre Shakespeare" que recolliran tot el que ja se sap sobre el poeta i no sé si alguna cosa nova.
La setmana vinent també tindrà lloc al monestir de la Valldigna la XIX Escola d'Estiu de l'Associació Cívica Tirant lo Blanc, que enguany estarà en part dedicada a Ausiàs March, i en el curs de la qual serà projectat el documental de RTVV Ausiàs March, cor d'acer, de carn i fusta. En realitat Canal 9 ja l'ha passat almenys un parell de vegades, la primera al voltant del 3 de març quan es commemorava la mort del poeta, però si algú no l'ha vist encara i té ganes està disponible en Youtube dividit en tres parts ací, ací i ací, perquè més o menys paga la pena veure'l(30 minuts en total).
Ara bé, el propòsit d'aquest post -a banda de donar notícia dels dos esdeveniments i enllaçar el documental- és parlar d'un altra producció sobre l'Ausiàs. Un documental que també s'ha produït per a RTVV, dins de la sèrie "Furtius de la Història", que al contrari que l'anterior presenta una visió històrica del personatge molt esbiaixada. Es tracta d'Ausiàs March, industrial sucrer (9 minuts, i el podeu veure ací), en el qual intenten contar-nos el paper d'Ausiàs March en la industria del sucre que es va desenvolupar a la Safor en el segle XV. I en principi cal reconéixer la bona intenció de la sèrie en general, que no és sinó difondre xicotets aspectes de la nostra història; i la d'aquest capítol en particular, que és explicar el vessant sucrer de March que òbviament està emmascarat per la seua obra poètica, com no podia ser d'una altra manera. Però l'Ausiàs també era un senyor feudal, una condició sense la qual mai s'hauria involucrat en aquest negoci com sap qualsevol que conega un poc el context històric. Però això pareix que ha estat oblidat pels guionistes del documental i els seus assessors, si és que ho sabien.
Sabien, almenys, que era cavaller, un “jove cavaller decidit” que va acompanyar el rei en la campanya de Sardenya. El que no ens diuen és a què va anar a aquella illa amb el rei, ni com va obtindre eixos beneficis amb els quals "es va retirar a Beniarjó per dedicar-se als negocis". Em disculpareu la ironia en el post a partir d'ara, però potser era la "campanya" de pesca a Sardenya, es va llogar en un vaixell per guanyar uns dinerets, i per això coneixia tan bé la mar com demostra als seus poemes. No obstant, no deixen de ser tot especulacions meues, perquè el documental no ens informa de la finalitat d'aquesta "campanya". El "pròsper negoci" que va dur endavant "l'empresari March" a Beniarjó, amb els diners que havia guanyat a Sardenya, va ser ni més ni menys que "la plantació de canyamel per a obtindre sucre en terres de la Safor". El que tampoc ens diuen és si aquesta iniciativa empresarial se li va ocórrer només a ell un dia mentre prenia la fresca, o pel contrari ja hi havia una infraestructura econòmica en marxa a la Safor amb tota una sèrie de companyies sucreres monopolitzant la producció en connivència amb els senyors feudals.
En qualsevol cas, "el poeta es va ficar mans en l'obra amb els seus camps" i "es va iniciar en la producció" de sucre. Primer de tot March "va aprendre les tècniques de regadiu", tal com era d'esperar perquè com tots sabem un bon empresari ha de començar des de baix, i per això va haver d'aprendre a regar. Els enginyers hidràulics eren massa cars i calia estalviar, que els diners costen de guanyar, per això va ser ell en persona, tal com ens dóna a entendre el documental, qui "va transformar en regadiu 300 fanecades de les seus terres". I així és com va construir la coneguda séquia d'en March, que conduïa i encara condueix l'aigua del Serpis fins a Beniarjó. Desgraciadament "el projecte de convertir el secà en regadiu fou tan costos que va haver d'invertir tot el que tenia", que com recordarem de l'inici del documental ho havia guanyat -honradament espere- a la "campanya" de Sardenya. Ja se sap que, en qualsevol negoci, per a generar beneficis cal arriscar capital.


Pont de Vistabella a Beniarjó, per on passa la séquia d'en Marc
Una vegada fetes les inversions necessàries, i apresa la tècnica, "al principi es va centrar en la plantació de canyamel i la collita la venia als molins de sucre". Aquesta vegada no ens ho diuen però els espectadors suposarem pel context de la frase que, de la mateixa manera que havia aprés les tècniques de regadiu, també va aprendre les velles arts de l'agricultura i es va dedicar en persona a plantar, cavar, regar, tallar i portar fins al molí la canyamel. Perquè de moment no ha aparegut en el relat cap altra persona que no siga l'empresari Ausiàs March. Així i tot, com a bon industrial, "prompte s'adonà que el més rendible no era el cultiu de canyamel, sinó la fabricació i venda del sucre", i per això "s'afanyà a bastir un molí, decisió de la qual més tard se'n penediria". Per ara caldrà suposar que el penediment degut al fet que "el treball al molí era francament pesat", i no és d'estranyar perquè aguantar les altes temperatures del trapig després d'haver estat treballant al camp devia ser esgotador per al poeta. De fet, tan esgotador que l'Ausiàs no va tindre més remei que renunciar al seu esperit individualista -com a bon emprenedor- i "contractar uns 50 homes i més de 30 animals de tir". Sembla que per primera vegada l'industrial va haver de delegar i no va fer alguna cosa amb les seues mans. També pareix que, tot i la seua esplèndida obra poètica, potser era un poc babau perquè no es va adonar que com a senyor feudal podia haver imposat als seus vassalls que treballaren ells.

Mola d'un trapig proper a Beniarjó
Desgraciadament, no tot va anar tan bé com esperava l'empresari March després de treballar dur. Ara per fi ens assabentem que ell no era l'únic que havia tingut la magnífica idea d'invertir en sucre, ja que el duc de Gandia també ho feia "i en eixes condicions la competència era impossible". La culpa del fracàs, com és obvi pel context de lliure mercat, és que "el duc tenia 7 molins, i això suposava que era ell qui marcava els preus". Per descomptat el fet que com a senyor de Gandia controlara legalment el mercat de la vila i el seu terme i posseïra el monopoli feudal dels molins no hi tenia res a veure. Tampoc el monopoli atorgat a les companyies sucreres.
En definitiva, davant la ruïna que va suposar el negoci al que tants esforços havia dedicat, "Ausiàs va anar a poc a poc perdent l'interés pel cultiu de canyamel, per a dedicar-se a coses més gratificants per a ell". La poesia, per exemple, i bé que li ho hem d'agrair perquè d'altra manera ens hauria privat de la seua obra. Els seus vassalls, segurament, també li ho degueren agrair, però el documental no ens informa sobre ells. Finalment, "desenganyat del seu paper com a industrial sucrer se'n va tornar al seu palau de València", i "mai més va voler sentir parlar d'activitats industrials ni agràries". Clar, pareix obvi: al cap i a la fi, ennoblir i poder viure de rendes no és el somni de tot burgés? Doncs l'Ausiàs ja ho era, de noble. Potser al guionista del documental li ho podien haver explicat això.
Fins ací la ironia. Com deia al principi, es tracta d'un breu documental amb evidents intencions divulgatives i d'entreteniment, al qual necessàriament se li pot permetre alguna llicència; però a tot producte històric li cal un mínim de rigor, perquè sense ell s'està llançant a la societat una visió esbiaixada del seu passat. No és normal que en un documental sobre el segle XV no es tinga en compte el context feudal, i molt menys si el personatge en qüestió és precisament un senyor. D'altra banda, és cert que molts autors han presentat la industria sucrera medieval de la Safor com un negoci, i als seus protagonistes com a gent innovadora, i és cert que ho era, però no es pot presentar a un feudal com a un empresari emprenedor. No és acceptable que en cap moment s'esmenten els vassalls camperols, als quals els senyors obligaven a plantar canyamel en les seus terres, i a lliurar-los una part de la collita com a renda. Ni que s'obvie el fet que la part no entregada com a renda fóra obligatòriament venuda al trapig del senyor, perquè era un monopoli feudal, ni molt menys que en els vassalls musulmans foren obligats a treballar al trapig del senyor a canvi d'uns salaris per sota dels preus que marcava el mercat del treball com en qualsevol sistema colonial. Així qualsevol fa d'empresari i arrisca la seua riquesa. Una riquesa que, tampoc ens ho han dit, era fruit del botí de guerra i de l'explotació dels vassalls en forma de renda. Al cap i a la fi no costava tant contar per damunt tot açò al documental, encara que hagueren hagut de llevar uns plànols d'autovia dels 9 minuts curts que dura. O algú creu que un documental sobre, posem per cas, la plantació de cotó que tenia el president Thomas Jefferson a Virgínia no esmentaria l'explotació dels esclaus negres? Doncs això.
Indígenes treballant en un trapig de les Antilles