La passada setmana David Mascarell, Ferran Esquilache i jo mateix vam tindre oportunitat de participar en el seminari de doctorands organitzat pels becaris de la UdG.
L’arribada a Girona s’havia allargat massa, primer amb aquell maleït euromed que no supera els 100km per hora ni corrent davant d'un bou, i després el regional que feia més aturades que el calvari. Alejandro Martínez, Xavier Marcó i Lluís Sales ens esperen a l’andana. Les seues enèrgiques salutacions ajuden a refer-se del fred sec però poc intens de la ciutat. Després de deixar l’equipatge a l’hotel (amb habitacions individuals) anem a sopar a una pizzeria. És dijous i per tant hi haurà festa universitària, però el temps passa també per a nosaltres. Les xicotes de discoteca no s’aturen a deixar-nos cap estampeta. Marxem a fer-se’n una, i de nou deguste la ratafia, una beguda de l’esperit que enterboleix l’ànima i adorm el cos a base d’herbes de muntanya i nous verdes. 
De matí ens venen a recollir Alejandro i Lluís per desdejunar a la facultat, un monestir del segle XIV. Mentre prenc un Cacaolat (res a veure amb la llet bruta de casa nostra) arriben Albert Martí i Ivan Armenteros, una agradable sorpresa, més encara si pensem que Barna hi és a una hora i mitja en un tren regional que no és gens còmode. Ens porten records de Vicent Baydal, qui no gaudeix de massa bona salut en aquests dies. Parlem de Camps, d’Obama i d’Israel. Gairebé sense adonar-nos-en arriba l’hora de la batalla. A dalt esperen Lluís Tó i Pere Ortí amb el Xavier, que ha preparat la sala on parlarem. Es tracta d’una aula, però com a Barna, hi ha un piano. (M’aprope i mire d’obri-lo, però està tancat. Llàstima, tenia tantes ganes). També està Albert Reixac, un xicon de cinqué que ja va vindre a Hostalric. Ens presenta Alejandro. Uns problemes esperats amb la informàtica ens obliguen a alterar l’ordre d’actuació. En compte de començar Ferran, parlarà primer David Mascarell, després jo, i finalment Ferran. David fa una presentació del seu treball de recerca, la comunitat jueva de Gandia. Tal i com li havíem demanat es deté en les fonts per a fer una acurada presentació d’aquestes. Els objectius i els primers resultats capten l’atenció de l’auditori. Una atenció i un interés que no es perdrà al llarg del matí. Pel que a mi respecta, no vull repetir el que ja vaig presentar a Barna, així que aprofite l’ocasió per a fer una primera presentació de la tesi. És més que res un reflexió en veu alta. M’ature sobre tot en el concepte d’elits rurals. Tanmateix, presente ni que siga breument el resultats del meu treball de recerca. Ferran Esquilache ha tingut alguns problemes amb les fotos, en el seu treball indefugibles. Afortunadament pot salvar el problema gràcies a la seua previsió. També ell aprofita l’oportunitat per a dir alguna cosa més que el treball d’investigació sobre Aldaia, i ens presenta també els últims treballs de camp fets a Alèdua o Alboraia. La veritat és que els seus pwp estan força treballats i criden l’atenció de tothom, així com la hipòtesi que planteja per a l’origen de les grans hortes andalusines. El torn de debat comença amb una pregunta de Gabriel Jover per a mi. Jover havia arribat als pocs minuts d’iniciar David la seua intervenció. No em detindré en fer una acurada relació ací del debat, però sí vull dir que tothom participa amb preguntes per a tots tres, tothom manté les formes i el saber estar, especialment els tres doctors presents a la sala. Vet ací que això són mestres. Alejandro dóna per finalitzat el debat. Jover desapareix amb la mateixa facilitat que havia aparegut. A. Martí també havia hagut de marxar abans. La resta anem a dinar a un restaurant al costat mateix de la facultat. El menú és a base de plats tradicionals gironins, o com diem nosaltres, carolinigs. De fons se sent a la Maria Callas. La veritat és que, una vegada lliurada la batalla, la veu d’aquesta dona resulta força relaxant. El vi –vermell del Penedès- també hi ajuda. Acabem amb un cafè ben fort, ens donarà forces per passar la vesprada que ens han preparat els tres de Girona (tot i que cap d'ells n'és, de Girona). Ortí i Tó marxen després de dinar. De nou ens feliciten pel nostre treball i ens esperonen a continuar. Armenteros també ha d’eixir, encara li queda un bon tros fins a casa. Li agraeixo que haja vingut, i es riu del meu oriental.
De la mà d’Albert Reixac i la resta fem un recorregut pels llocs més turístics d’aquesta ciutat carolíngia. Visitem l'arxiu provicial on ens mostren documentació amb la qual treballen. Encara hi ha temps de llançar algunes pedres des de la catedral cap a les cases jueves (al remat, això és fer harca). No m’oblide de comprar la ratafia que Vicent Royo m’havia encarregat. Ferran i jo també en comprem. David prefereix uns litres de vi casolà. Finalment marxem cap a l’estació, Alejandro vindrà amb nosaltres. L’acomiadament de Lluís i Xavier no pot ser més emotiu, tots tres tenim la sensació d’haver aconseguit alguna cosa, donats els minsos recursos dels que gaudim. El tren cap a Bcn transcorre entre deliris i desficis. Alex baixa al Clot, li done records per als seus pares i per a JM Sanz; prompte ens veurem a Cia. A Sants tenim temps per a anar al super i comprar el sopar. Jo, a més, compre unes ampolles de Cacaolat. Per fi, a mitjanit, arribe a casa on algú m’espera. Em sent prou cansat, però al mateix temps tinc la sensació d’haver fet un bon treball. Apague el llum. Bona nit.
Arxiu de Girona
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada