Unes opinions incòmodes

Vicent Baydal
Acabe de llegir Una dona incòmoda, el llibre de la flixanca Montse Banegas que narra -amb indubtable rerefons autobiogràfic- la trajectòria d'una jove brillant i inestable des de l'institut fins a la finalització de la tesi doctoral en Història Contemporània. La carrera investigadora i docent de la protagonista, Mònica, es desenvolupa a la facultat de la Universitat de Barcelona i al llarg de les pàgines del llibre, en línia amb les seues dificultats per a socialitzar-se, no s'està de vessar, sense pèls a la llengua, tota una llarga sèrie d'opinions despietades de les quals no se'n salva pràcticament cap estament universitari. Hi ha estopa per a tots...

Per als professors:
El catedràtic, de qui havia llegit alguna cosa, distava molt de ser un pensador brillant, ni tan sols original, però era força conegut. Era d'aquella mena de persones amb oratòria planera, demagògica, guarnida amb quatre anècdotes personals, dels que tenen un to de veu suau, un parlar lent i un cert aire de despistats; tot un seductor a les aules, a les converses o als debats de ràdio. Responia a un perfil molt comú en el món universitari homes d'una maduresa ben portada, un passat esquerranós i radical tamisat per la moderació que donen els anys (i el pragmatisme de la necessitat), separat i amb gust per les coses bones Algunes de tan bones i cares com el bon vi, el bon menjar, un xalet a la Cerdanya o la roba de disseny. Una mena de persona que ha d'invertir molt de temps i energia a assolir, consolidar i mirar de superar la posició que té. Tanta "gestió", els deixa poc temps per fer el que se suposa que fan, és a dir, ensenyar i investigar. De manera que necessiten tota una cohort de becaris que els facin la feina: fer les classes, preparar les conferències, escriure els articles... I el que és més important, que els deguin favors. Vaig entregar l'article i en Rius [el catedràtic] hi va fer algun correcció (totalment innecessària) només per deixar clar qui manava, com els gossos quan es pixen per marcar el territori. Vam perdre un parell de dies i nits passejant, somrient i escoltant aquells vetustos professors que ens explicaven batalletes, ens sermonejaven i no perdien oportunitat de recomanar-nos que no fóssim "localistes". Quan l'universal impera, el localisme no agrada, excepte si es tracta de llonganissa de Vic i un bon Priorat.

Per als becaris:
Per una mena de solidaritat gremial, els becaris formaven un grup compacte i tancat, però infestat de desconfiances i traïcions. Una mena de lobby però amb una capacitat de pressió nul·la. Tots eren igualment malfiats, grisos i presumits. Aquestes sortides amb els becaris eren tremendament pesades. En començar a sopar es parlava només de temes acadèmics, com les recerques o les classes, amb algun comentari irònic sobre els professors, però pocs; tothom podia ser un enemic. A mesura que avançava la nit i la gent bevia més, es passava directament a malparlar ferotgement dels despòtics professors... Ni en aquells sopars pretesament entre companys, distesos i divertits, els becaris s'alliberaven dels jous esclavitzants que els lligaven als titulars. Les capelletes, les tensions, la desconfiança, s'amagaven sota les rialles, les bromes i les copes. Era com si en la meva feblesa ells [la resta de becaris] trobessin la seva força, amb deslleialtat i traïdoria, sense gota de pietat... En aquella fira de vanitats que era la universitat, la meva estava sent ultratjada sense treva.

Per a la burocràcia i l'estat:
En depositar-la, la meva tesi es va perdre en una mena de forat negre burocràtic governat per una colla de funcionàries dominatrix que compensaven les seves frustracions acadèmiques torturant els investigadors. Durant un mes la meva tesi va estar literalment il·localitzable en algun punt del procediment administratiu. Acabada la tesi es van acabar també les beques estatals. Em trobava en un moment d'impàs: l'estat, que havia invertit en mi com a investigadora, ara es desentenia del meu futur. El meu, insuficient, sou sortia del finançament que aconseguira el grup... En definitica, que treballava molt (com sempre) i cobrava menys.

Per a les tendències de la recerca:
La facultat era un viver de "modernisme". I no en el molt respectable sentit decimonònic del terme, sinó en el molt poc respectable sentit actual. Tres quartes parts de les assignatures duien la paraula "revisió", "multiculturalitat" o "gènere" al títol. Com havia d'evitar mirar aquella colla de criatures ignorants, fàtues i satisfetes? Com no podia veure-les, com podia no emprenyar-me, no indignar-me, no sentir-me fastiguejada al davant d'aquells éssers que desafiaven el mateix concepte d'educació? Universitaris mancats dels fonaments bàsics de la gramàtica, de la lògica, de les inquietuds i dels neguits més elementals? Com podia no sentir-me impotent al davant d'allò.

I per al sistema universitari en si:
Què hi feien tots aquells fills d'obrers a la universitat? ... L'estat buscava subsistir, acomodava l'excedent de població immigrant com a classe treballadora a Occident i creava una nova classe burgesa, més consumista, més hortera i més alienada que mai. La classe mitjana consumeix inconscientment i assegura un mercat inesgotable per nodrir, i alhora adopta al Tercer Món o col·labora amb oenagés amb la benedicció de l'estat, un mecanisme de control subtil i sibil·lí per evitar contradiccions de classe. Brillant. I el mecanisme té una única clau de volta: l'educació. Només cal pervertir una mica més el sistema educatiu i l'estructura funciona perfectament. Rebaixar a l'infinit la qualitat per aconseguir el miratge d'una classe mitjana il·lustrada i fer-ho amb l'argument que dóna més legitimitat: democratitzem l'ensenyament. Recol·loquem els individus a la infraestructura i així la supraestructura, satisfeta i indemne, continua xiulant amb les mans a les butxaques el seu camí cap a la perpetuació eterna.

Afortunadament, sembla que en esta ocasió la ficció caricaturesca supera una realitat dura i en ocasions cruel, però no tan salvatge -almenys personalment i de moment no m'ho pareix- com dibuixa la historiadora Mònica, Una dona incòmoda.

“Qui va arrancar les reixes a Monte Lupo?”

Vicent Royo
Durant aquests dies he pogut gaudir de la lectura d’aquest breu assaig escrit fa ja algunes dècades per Carlo M. Cipolla –que el Servei de Publicacions de la Universitat de València edità de nou l’any passat, traduït ara al català– i he de reconèixer que ha estat força suggeridora. Com ja sabreu, l’autor italià posa la seua atenció en una petita comunitat rural, Monte Lupo, situada a pocs kilòmetres de Florència, i analitza bona part dels esdeveniments que s’hi succeeixen entre 1630 i 1631 arran d’un brot de pesta. Cipolla ens trasllada a un univers plenament rural –el poble consta d’unes 150 famílies a principis del segle XVII–, i no solament atén les qüestions relatives a l’epidèmia, sinó que els temes que s’entrecreuen al llarg del relat són ben diversos: l’enfrontament entre l’Església i l’Estat, la lluita de la ciutat contra el camp, les divergències dins la mateixa comunitat rural, el xoc que produeix la implantació d’unes incipients mesures sanitàries i el manteniment de costums i pràctiques fortament arrelats en la cultura popular i la medicina tradicional, entre molts altres. Així, doncs, les respostes que ofereixen els diferents actors de la societat moderna italiana davant d’un mateix fet, la surgència de la pesta, són ben divergents i l’obra de Cipolla en dóna compte.

Al llarg del segle XVII, els preceptes de la ciència experimental propugnada per Galileu avancen molt a poc a poc i s’incorporen progressivament a les mesures sanitàries que les autoritats prenen des de les ciutats, això sí, sempre que puguen servir per eixamplar les seues quotes de poder davant l’Església i el món rural circumdant. Tanmateix, l’aplicació no és gens senzilla. D’una banda, la seua actuació xoca amb els interessos de la jerarquia eclesiàstica, que no solament qüestiona els avanços de la ciència, sinó que també actua en defensa de les seues prerrogatives polítiques i jurisdiccionals davant de la ingerència dels governants laics, i la situació a la Florència del Sis-cents n’és un bon exemple. De l’altra, els habitants de les comunitats rurals que formen el hinterland de la ciutat-estat posen tota mena d’obstacles a l’acció dels delegats urbans, fins i tot si són veïns del mateix poble, com ocorre amb el pare Dragoni a Monte Lupo. El joc d’interessos i, per tant, els conflictes estan servits i només cal esperar un sotrac com el brot de l’epidèmia de 1630 perquè surten a la llum.

Deixem de costat les relacions entre les autoritats laiques i eclesiàstiques i, com fa Cipolla, centrem la nostra mirada en la reacció que tingué lloc al petit poble florentí arran del brot de pesta. Malgrat les passes donades des de la seua primera aparició a Europa occidental el 1347, la medicina no havia trobat les causes de la malaltia i, per tant, no sabia aplicar un remei eficaç al contagi que no fos altre que l’aïllament dels malalts i la quarentena. En efecte, la surgència de l’epidèmia paralitza la vida de la comunitat i qualsevol activitat –econòmica, política o social– es veu entrebancada o anul·lada pels governants de la ciutat. En aquest cas, són els magistrats de Sanitat de Florència i els seus comissaris, procedents habitualment de les files de la noblesa, els artífexs d’una agressiva política que pretén sotmetre el món rural circumdant i no dubten en aïllar pobles sencers si amb això aconsegueixen –o així ho creuen– aturar l’avanç de l’epidèmia vers la ciutat. Són també ells els que decreten si els veïns d’un o altre poble poden entrar al centre urbà i els que decideixen tallar o reactivar el comerç segons les perspectives d’un possible contagi. Amb aquestes mesures, els patricis de la ciutat determinen tots i cadascun dels afers de la vida quotidiana al camp, encara que la pagesia posa la seua resistència.

I ho fa de manera col·lectiva, reaccionant en conjunt davant els entrebancs procedents dels seients del govern urbà. La vitalitat econòmica i social dels pobles no s’esvaeix tan fàcilment i, malgrat les prohibicions i les barreres físiques, els intercanvis no s’aturen, els moviments dels pagesos d’uns pobles a altres són constants i les festes populars continuen celebrant-se com si res no passara. És cert també que arran de l’aïllament proliferen els robatoris i les infraccions, que ni tan sols el pare Dragoni, natural de Monte Lupo, pot aturar, com tampoc no pot aturar la celebració d’una processó que als ulls dels emissaris urbans apareix com una de les principals causes del rebrot de la pesta després de donar per controlada l’epidèmia. La processó esdevé un símbol de resistència, com també ho és el fet d’arrancar les reixes que aïllen Monte Lupo de la resta del món. La comunitat, doncs, es rebel·la contra les ingerències urbanes i ho fa atacant els signes que simbolitzen el poder de la ciutat, oferint una resposta col·lectiva que, arribat el moment, permet no esclarir l’autor material de l’acte delictiu que posa en xec als delegats de Florència. Els interrogatoris del comissari enviat pel magistrat de Sanitat no condueixen enlloc, perquè, malgrat les sospites, tots els interpel·lats guarden silenci i no delaten el delinqüent. Com bé intueix Cipolla, segurament l’afer no tingué una resolució definitiva.

Amb tot, l’autor italià presenta la comunitat com un bloc homogeni, format per «persones molt pobres» i «gent força difícil», i ací cal fer-li una petita crítica, perquè al llarg del conflicte emergeixen una sèrie de figures que, mitjançant els seus actes, encapçalen la resposta del col·lectiu i dirigeixen les insubordinacions contra els delegats urbans. Cipolla ho intueix i, en conseqüència, remarca el paper que juguen el capellà i alguns forners i fusters en aquest bienni a Monte Lupo, possiblement els instigadors de què les reixes foren arrancades, encara que no aprofundeix en les grans diferències que separen uns pagesos d’altres. Com ell mateix diu, a ben segur que a Monte Lupo hi havia camperols pobres, però també degué existir un reduït grup de prohoms, superiors en riquesa a la resta, que encapçalen els afers econòmics, polítics i socials de la comunitat. El fet que el pobre Pandolfo, l’únic que havia vist com es cometia el delicte, fos tancat a la presó i que els inculpats restaren tancats a les seues respectives cases de manera preventiva és un bon indicador. Apareixen altres indicis que suggereixen l’establiment d’una jerarquia interna entre la pagesia, però Cipolla només els esmenta i prefereix centrar el seu discurs en altres aspectes sociològics que testimonien la vivacitat del món rural, les lluites que es desencadenen al seu interior arran de la progressiva extensió dels tentacles de l’Estat i la confluència dels nous preceptes de la ciència i els mètodes tradicionals, oferint una visió molt colorista de la societat rural italiana del segle XVII. Tot i això, aquest humil lector s’ha quedat amb les ganes de conèixer millor la pagesia de Monte Lupo. La comunitat a penes apareix tímidament esbossada gràcies a la descripció d’algun dels seus personatges i segurament un escorcoll intens dels interrogatoris i de tota la documentació emanada arran del succés ajudaria a perfilar millor les diferències internes dels veïns de Monte Lupo i, qui sap, esbrinar qui va arrancar les reixes.

Tota la societat castellanoleonesa lamenta la perdua del professor Valdeon

Frederic Aparisi Romero
La qualitat professional i personal de Julio Valdeon, per si no era prou evident al llarg de la seua vida, ha quedat de manifest en el reconeixement i l'admiracio que ha mostrat el conjunt de la societat de Castella-Lleo. Res mes. No vull fer comparacions amb la nostra societat perque les comparacions... be perque el resultat tambe em fa una mica de por.

En la foto, diferents ambits de la societat castellana s'apropen per donar les seues condolencies a la familia, en aquest cas, l'escriptor i reporter Julio Valdeon Blanco.

Mor Julio Valdeon Baruque

Frederic Aparisi Romero

Malauradament hem de tornar a obrir la bústia de necrològiques perquè Julio Valdeón Baruque ens ha deixat als 72 anys. Valdeón, que va nàixer a Olmedo en 1936, ha estat catedràtic d’Història Medieval de la Universidad de Valladolid des de 1973, encara que va obtenir la càtedra el 1971 en la universitat de Sevilla. Fou durant un congrés a aquesta ciutat quan vaig tenir oportunitat de conèixer-lo. Si he de dir alguna cosa a propòsit d’ell, diré que era una persona plana, molt plana. La proximitat que va mostrar sols en un parell de dies, encara ara em sorprén. Sempre parlava de la necessitat d’arribar a la gent, d’eixir de la capelleta per arribar a la societat. Crec que aquest és un element que els grans historiadors comparteixen. La gent com Bloch, Carr o Valdeón no els interessa la història com a erudició i la recreació, sinó que volen història com a ciència per a la societat. En aquest sentit, el compromís social de Valdeón esta mes que provat. El seu pare fou assassinat pels golpistes durant els primers mesos de la Guerra Civil, i intentaren fer el mateix amb ell i sa mare. Durant dècades ha format part del PCE i, de fet, fou candidat d’aquest partit al Senat en les primeres eleccions democràtiques. A més, al llarg de la seua vida ha format part de diverses comissions ministerials en matèria d’educació i d’història. La darrera fou la qüestió dels papers de Salamanca.


Valdeón ha estat un dels grans historiadors marxistes espanyols, la influència del qual s’ha deixat sentir en no poques generacions. De fet, Valdeón va formar part del tribunal de tesi doctoral de l’imminent catedràtic Ferran Garcia-Oliver. Les seues preocupacions socials el conduïren a preocupar-se pels sectors marginats de la societat castellana dels segles baixmedievals, especialment els jueus, i la societat camperola. Tot i això, Valdeón també és l’historiador dels monarques castellans, especialment dels Trastámara, i de les grans síntesis d’història castellana. Així mateix, Valdeón es preocupà per les qüestions metodològiques i epistemològiques. Vegeu alguns dels seus títols:

  • Enrique II de Castilla. La guerra civil y la consolidación del régimen (1366-1371) (1966)
  • Los judíos de Castilla y la revolución Trastámara (1968)
  • El reino de Castilla en la Edad Media (1968)
  • Historia General de la Edad Media, siglos XI al XV (1970)
  • Los conflictos sociales en el reino de Castilla en los siglos XIV y XV (1975)
  • Aproximación histórica a Castilla y León (1982)
  • En defensa de la historia (1988)
  • El feudalismo (1992)
  • Judíos y Conversos en la Castilla medieval (2000)
  • El chivo expiatorio. Judíos, revueltas y vida cotidiana en la Edad Media (2000)
Isabel del Val, directora del Instituto de Historia Simancas i companya del departament d'Historia Medieval de la Facultad de Filosofía y Letras, coordina, juntament amb Pascual Martínez Sopena, un homenatge que estava previst per a novembre i que consisteix en la publicació de tres volums, a hores d’ara en impremta, en els que participen gairebé dos-cents experts medievalistes.





Dimarts, a les 16.30, tindrà lloc l’acomiadament del cadàver. Requiescat in pace i que la terra li siga lleugera.

Presentacions

Frederic Aparisi Romero
Abans que res, disculpeu l'ortografia perque els teclats anglesos no estan preparats per a escriure catala. Dit aixo, entrem en materia.
Com molts de vosaltres sabreu, el Servei de Publicacions de la Universitat de Valencia (PUV) es troba entre les editorials universitaries capdavanteres europees. De fet, i si no estic mal informat, és la segona editorial universitaria de l'ambit peninsular. Doncs be, aquesta possicio en el ranking no es producte de cap casualitat sino, tot el contrari, del treball constant dels membres del Servei. Bona mostra de la tasca que el Servei realitza son la presentacio de dos llibres publicats per PUV aquesta mateixa vesprada i dema.

Dimecres, 17 de juny, el Col·legi Major Rector Peset acull la presentació, a partir de les 19:30 hores, del llibre Jaume I a través de la història. Hi intervindran Teresa Canet, professora d’Història Moderna de la UV; Paulino Iradiel, catedràtic d’Història Medieval de la UV; Ernest Blenguer, autor del llibre, i Antoni Furió, director de PUV. En realitat es una reedicio d'un llibre que, malgrat el temps, encara avui resulta interessant, no perque parle de Jaume I, que tambe, sino perque parla dels valencians i de com aquests hem vists el rei conqueridor. Aquesta publicacio que veie la llum fa uns mesos s'insereix encara dins els actes i les publiacions derivades del centenari del monarca.

{Per cert, kit kat i canvie radicalment de tema, aquest cap de setmana he estat amb uns dels cavallers que participaren en la cavalcada del Magnanim del passat 9 d'octubre. Ja en parlare, pero ho avance}


Tornant al fil incial, l'altra presentacio tindra lloc dijous, 18 de juny, a les 20:00, dins el Forum de Debats, a l'Aula Magna de la Universitat. Es presenta Kitab Tarih Mayurqa, una cronica musulmana que narra la conquesta de Mallorca des de l'optica dels vencuts. El manuscrit va apareixer fa uns anys en una biblioteca perduda del Sahara. [Al remat, el mite de les biblioteques del Magreb sera veritat] El llibre en questio, Kitab Tarih Mayurqa, esta editat conjuntament amb la Universitat de les illes Balears. Intervendran Antoni Furio, Antonio Bernat i Guillem Rossello.

Els que esteu a casa, no deixeu d'anar, especialment a la presentacio del Tarih.

"Manure and the Medieval Social Order"

Frederic Aparisi Romero
La setmana passada el professor Richard Jones del Centre for English Local History de la University of Leicester em fa facilitar el seu pròxim article “Manure and the Medieval Social Order” (Adobs i l’ordre social a l’edat mitjana) que veurà la llum en els pròxims mesos. La seua lectura ha resultat força suggerent i enriquidora. Jones assenyala com els adobs, els fems (en anglés, significativament, ambdues paraules es tradueixen per manure) i el fet d’adobar, de femar la terra, sols han estat estudiats en termes econòmics. Per a ell, però, els adobs poden ser analitzats des d’una perspectiva social. Segons l’arqueòleg anglés, els camperols utilitzaren els adobs com un element de diferenciació de les seus terres respecte a les del senyor. La primera diferència residia en la mateixa composició dels adobs. Mentre que en el cas dels camperols els adobs estaven composats per elements d’origen humà, animal, vegetal i mineral, l’adob dels senyors sols contenia fem animal, terra i fulles seques. Així doncs, l’adob pagès es conformava a poc a poc, acumulant, a prop de la casa camperola, restes de vaixella trencada, restes de menjar i cendres. A més, en el camp es deixava les fulles i les rames assecar-se. En canvi, l’adob dels senyors estava dominats pels fems animals, concentrat en els estables.
El més brillant d’aquest article, però, és la combinació de fonts sobre les quals descansa l’argumentació de Jones. Les excavacions i posteriors anàlisis han permés detectar la concentració de deixalles (ceràmica) i restes orgàniques, però junt al treball de camp, Jones fa ús de la documentació escrita (i publicada), de les Escriptures Sagrades, dels manuscrits medievals, dels agrònoms romans i medievals, i encara de la toponímia. Us heu adonat que en els manuscrits il·luminats, en els calendaris agrícoles i en els llibres d’hores, que descriuen i dibuixen les tasques del camp, mai es representen els camperols femant la terra? Tampoc hi ha escenes on es represente els fems, ni tan sols com a detalls menors. Aquest és un bon indicador del rebuig de les elits culturals cap a aquesta matèria. Tot plegat, per concloure que si per als camperols els adobs (amb aquesta identificació d’adob i fem que he comentat abans) eren un mitjà per a l’expressió individual i de grup, per als senyors eren brutícia i contaminació. Jones conclou que els significats socials incorporats a aquests muntons de fem eren traslladats als camps, on el missatge s’accentuava.

Madinat Ilbira

Ferran Esquilache
Amb l'arribada de l'estiu es reactiven les campanyes d'excavació arqueològica en molts jaciments, i així es farà enguany també al jaciment de Madinat Ilbira, situat en la localitat d'Atarfe, a la Vega de Granada. Precisament, coincidint amb l'inici de la cinquena campanya, el grup d'investigació dirigit pel professor Antonio Malpica ha muntat una exposició en la mateixa localitat, que es podrà visitar al llarg de tot el mes de juny, i que mostra algunes de les troballes que s'han realitzat fins ara. A més, cal destacar que la inauguració, a la qual va assistir Pierre Guichard, va ser aprofitada per comunicar a la premsa que s'havia localitzat una gran necròpolis, amb la qual cosa aquest jaciment ha aparegut en alguns diaris de la ciutat els darrers dies.

No és qualsevol cosa, Madinat Ilbira. La importància d'aquest jaciment radica en el fet que es tractava d'una important ciutat andalusina, amb algun antecedent romà, que va ser abandonada al segle XI quan es va desenvolupar la ciutat de Granada, amb la qual cosa les restes no han quedat alterades pel desenvolupament posterior de la ciutat. D'aquesta manera, Elbira es presenta com una oportunitat única per a estudiar els primers segles de l'islam en la península ibèrica, i el període de transició des d'època visigòtica; els coneguts com a “segles obscurs”, pel poc que sabem encara d'ells.

Tal com s'explica a la pàgina web del projecte, en 2001 es va produir una primera excavació, en realitat motivada per un espoli que havia deixat al descobert algunes estructures. Aquesta intervenció va traure a la llum un tram de la muralla de la ciutat, i una zona d'habitatges dalt d'un turó, possiblement relacionada amb l'alcassaba. Una vegada acabats els treballs de delimitació del jaciment engegats en 2003 a partir de prospecció, amb la finalitat de protegir-lo legalment, l'any 2005 es va començar a excavar de forma planificada una sèrie de sondejos. I aquests van confirmar la presència de l'alcassaba, amb una clara planificació urbanística al seu interior, que es va datar en la segona meitat del segle IX, de la mateixa manera que la muralla. Les excavacions de 2006 es van produir, de nou, com una actuació d'urgència, ja que havien aparegut algunes restes mentre es feia una rasa per a instal·lar-hi el degoteig en un camp d'oliveres. En aquesta ocasió l'actuació es produïa en una zona diferent a la de les anteriors excavacions, la qual cosa va permetre documentar les restes d'un possible qanat, un forn, i restes que podrien relacionar-se amb una zona comercial, datada en una fase un poc posterior a la de l'alcassaba. En 2007 es va produir la segona campanya d'excavació planificada en l'anomenat Pago de la Mezquita, on ja s'havien fet algunes excavacions al segle XIX, i que com el seu nom indica era el lloc en el qual estaria situada la mesquita major de la ciutat. Ací, l'excavació va revelar la presència d'un barri d'habitatges datat en una fase ja tardana de la ciutat, i per sota un enterrament que pertanyia a la fase més antiga, que podria estar relacionat amb la mesquita com posteriorment s'ha confirmat. En el següent vídeo, fet amb la finalitat de “vendre” el projecte des d'una perspectiva patrimonial, i fins i tot turística, es pot veure un breu resum amb veu i imatges del que acabeu de llegir.



Les conclusions que es poden traure de tota aquesta informació no són ja poques. En primer lloc, abans de qualsevol excavació, la prospecció de la superfície amb la finalitat de delimitar el jaciment ja va mostrar que la ciutat s'havia format a partir de barris independents, i que en el moment del seu abandonament, datat al voltant del segle XI, encara hi havia intersticis no habitats entre ells. Es tracta, sense dubte, d'una deducció molt important, perquè aquesta estructura urbana ens està indicant, en primer lloc, una organització social gentilícia -clànica i tribal- en el moment de l'assentament dels grups àrabs que ocuparen la zona. Fins i tot es planteja com a hipòtesi que la ciutat no tenia, en realitat, cap característica urbana en el seu origen, sinó rural, ja que s'hauria format a partir de la fusió de diverses alqueries clàniques. No seria fins l'arribada posterior de l'estat, quan construeix l'alcassaba, la mesquita major i una muralla envoltant tot el conjunt -com hem vist, a la segona meitat del segle IX-, que l'assentament camperol adquireix la categoria de madina. De fet, tant si la ciutat es funda a partir de nuclis rurals anteriors, com si es fa ex novo, el fet que les ciutats islàmiques apareguen dividides en barris tribals en els seus orígens és un procés que ja s'havia advertit a les madines del nord d'Àfrica fundades o refundades al llarg del segles VI al VIII durant l'expansió de l'islam, però que a al-Àndalus encara no s'havia pogut comprovar.




Posteriorment, la ciutat es desenvolupa quan es crea una zona comercial propera a l'alcassaba, i es creen tota una serie de barris nous, amb una planificació urbanística clarament organitzada pel poder al voltant de la mesquita. És el moment en que, segons tot pareix indicar, l'estructura tribal de la societat andalusina comença el seu declivi, camí de la dissolució per influència de l'estat. Però aquest és un debat encara obert, perquè no hi ha res segur, i aquest jaciment potser podrà aportar informació en el futur que esclarisca millor aquesta evolució social. La recerca, doncs, no ha fet més que començar. Falten encara dades per saber alguna cosa sobre la categoria de l'anterior assentament d'època romana (possiblement Iliberis), la qual actualment encara està en discussió, de manera que es puga saber alguna cosa sobre la transició del món visigòtic a l'andalusí. Cal confirmar allò que suggereix la prospecció sobre l'origen rural de la ciutat, com una possible fusió d'alqueries. Cal, també, comprendre com va evolucionar la ciutat fins al moment que va ser abandonada, quan es va traslladar la població a Granada, i tantes altres coses més.

Així i tot, de què manera es podrà traslladar tota aquesta informació a la recerca en altres zones d'al-Àndalus està encara per veure, sobretot pel que fa a l'origen de les madines a partir de nuclis rurals de camperols, i de què manera és l'estat el responsable últim d'aquesta transformació social. En el cas del Xarq, caldria veure si la diferència ètnica berber amb els àrabs d'Elvira implica alguna altra diferència social. Tampoc sabem si el nivell urbà de les ciutats tardoromanes que pogueren quedar en la meitat sud de la península era el mateix que en la costa est, ja que pareix intuir-se un major abandonament urbà en aquesta darrera. Tampoc és la mateixa la influència de l'estat de Cordoba en una zona que en l'altra, ja que al Xarq va tardar molt més en arribar-hi i imposar-se sobre les tribus de camperols.
En aquest sentit, al País Valencià tenim un altre jaciment, més modest, datat aproximadament al mateix període d'Elbira, que potser podria aportar algunes dades. Es tracta del tossal Mollet, a prop de Vilafamés, el qual ja ha estat tangencialment anomenat en aquest blog, i del qual parlaré pròximament.

Noves troballes arqueològiques a Gandia

Frederic Aparisi Romero
Les excavacions arqueològiques que a hores d’ara es fan al casc antic de la ciutat de Gandia estan confirmant dades que ja se sabien, o que almenys s’intuïen. Fa uns mesos isqué a la llum la séquia que conduïa l’aigua fins al trapig de la vila nova.
Ara la notícia és que al barri del Raval s’han trobat els fonaments d’una pelleria i del que podria ser una mena de centre per al refinament del sucre. Aquesta estructura ha despertat l’interés dels arqueòlegs de l’empresa Parpalló. Consisteix en una bateria de tres grans forns que molt possiblement serviren per contenir grans calderes. A més hi havia una premsa i unes naus llargues que serviren com magatzems. Per altra banda, els investigadors destaquen una col·lecció de vaixella italiana de finals del segle XVI, que presentava un molt bon estat de conservació. La idea de l’empresa, formada per arqueòlegs de formació universitària, és muntar una exposició i/o traure una publicació a mig camí entre la divulgació i l’erudició. Tant de bo foren ambdues alhora, perquè a Gandia, al contrari d’altres ciutats del país, la investigació arqueològica és força dolenta.
Afortunadament, comptem amb nous arqueòlegs, gent jove i no tan jove disposada a canviar el panorama, disposada a fer harca!

Correspondència I

Frederic Aparisi Romero
Avui, per fi, han aparegut els núvols i per fi, trobe un instant per escriure. Aquests primers dies a Leicester han estat intensos per tal de fer-me amb la universitat i amb la ciutat. Encara queden algunes qüestions per tancar però en un parell de dies estaran resoltes. Amb això de les gestions, Dyer ha fet una gestió formidable. De moment us escric des del meu propi despatx, en el nº 1 de Salisbury Road, amb un cel totalment encapotat després de tres o quatre dies de pur sol valencià.
La Universitat supera àmpliament la nostra, la universitat de València. En qualsevol aspecte. Sols els guanyem en un, el Servei de Publicacions. La llibreria sembla més bé altra cosa, només els resta tenir exposat el Hello. Del seu servei de publicacions, ni rastre. Poc he tardat a dir-li-ho a Dyer. Ell m’ho ha confirmat, si vols res, te n’has d’anar a COL (Cambridge, Oxford o Londres). Llevat d’això, res més. També he estat a la biblioteca. Què us contaré de la biblioteca? Sobren les paraules, no sols pel que fa al contingut sinó també i sobretot al contenidor. M’he afartat de conèixer gent, tanta que he hagut de mirar per internet per recordar-me de tots els noms i de totes les cares. El despatx és una cosa modesta, no vull dir petit, amb ordinador, prestatgeria i una caixonera metàl·lica.
Les xicones angleses, pel que he pogut veure fins ara, no són com les callereses ni molt menys com les valencianes. Això em posa les coses molt més fàcils, i en aquest sentit, més d’un se’n pot vindre ací de penitència. Pel que fa a l’ambient universitari, ací la cosa funciona molt diferent que a casa nostra. Per començar, cada edifici universitari, que sol ser petit, com un bungalow de dos altures, compta amb la seua common room, una sala on pots fer un descans i prendre un got d’aigua o un café (més bé aigua bruta) o un té i parlar tranquil·lament. Després tenen un pub on es reuneixen després de la feina, per parlar de qualsevol cosa que no siga estrictament faena. Clar està que el seu bioritme i el seu horari és força diferent al nostre. Però el que més m’ha cridat l’atenció és una mena d’ascensor que tenen que no s’atura mai, com si fos la roda d’una sènia Això va rodant, rodant i no t’has d’esperar a que arribe perquè esta ple de cabines així que quan està arribant una tu puges d’un bot i de la mateixa manera baixes. Clar has de baixar abans que arribe a la segona planta perquè sinó moriràs esclafat. Si haguéreu vist Dyer botar, semblava un galgo. Jo estava més nerviós perquè pareix de pel·lícula, però sí que és veritat que si tinguérem això a València no hauríem d’esperar l’ascensor.
Si tinguérem. . .


Entrevista a Richard W. Clement

Vicent Baydal
La presència d'Harca al Congrés de la Mediterranean Studies Association (MSA) serví, entre d'altres coses, per entrar en contacte amb historiadors d'arreu del món. En aquest sentit, aprofitàrem una xarrada amb Richard W. Clement, professor de la Utah State University i director de la MSA, per començar una sèrie d'entrevistes que tenim la intenció d'anar publicant al blog sobre les activitats i els pensaments de diversos investigadors (perdoneu la qualitat del vídeo, que millorarà en les properes). Clement, a banda de realitzar un balanç sobre la trajectòria dels congressos i la revista de l'associació que presideix, plantejà la necessitat d'acostar el discurs historiogràfic a la societat a través de la història narrativa tot bandejant els corrents interessats a desenvolupar la història social. Pensem, però, que les dues coses no són excloents: podem fer investigació i alhora gran divulgació.