"An Age of Transition?": Entrevista a Christopher Dyer

Frederic Aparisi Romero

Per a acabar l'any us presentem l'entrevista que, ara ja fa més d'un any, tinguérem oportunitat de realitzar a Christopher Dyer, recentment nomenat Leverhulme Emeritus Professor of Regional and Local History de la University of Leicester. A través de diverses qüestions fem un recorregut per les principals línies de recerca que el professor Dyer ha treballat al llarg de la seua dilatada trajectòria investigadora. Cert és, però, que entre tots els seus temes, les pautes de consum i els nivells de vida han ocupat un lloc predominant i li han valgut el reconeixement internacional. A més dels temes de recerca, aprofundim en el paper de les historical societies, que no nomes fomenten la transferència del coneixement científic generat per les universitats sinó que, a més a més, elles mateixa estan en condicions de generar un coneixement al més alt nivell científic. Un tret, aquest, i una forma de procedir que deurien aprendre molts dels nostres centres d'investigació comarcals.

Com a reconeixement per la seua tasca historiogràfica, fa uns mesos isqué a la llum un volum amb el títol Survival and Discord in Medieval Society: Essays in Honour of Christopher Dyer, que recollia un seguit d'articles de diversos investigadors que feien una actualització dels temes que ha treballat el professor Dyer durant la seua trajectòria. Amb aquesta entrevista, des d'Harca volem també reconéixer i agrair el mestratge i les aportacions de Christopher Dyer a la nostra formació.

D'altra banda, finalment, aprofitem l'avinentesa per a desitjar tothom un Bon Nadal i un bon any.

El rei Pere ix de la banyera

Vicent Baydal
La gran majoria d'historiadors treballem amb morts, això ja ho sabem. Però pràcticament mai, almenys els que no som arqueòlegs, tenim la possibilitat de conviure, ni que siga uns minuts, amb aquells que conformen el nostre objecte d'estudi. Qui més qui menys haurà somniat alguna vegada amb conéixer la gent que investiga, ja siguen camperols, nobles, eclesiàstics, ciutadans, banquers, recaptadors d'impostos, manobres, escrivans, pintors o teòlegs. En el cas del rei Pere el Gran (1240-1285) hi ha una persona que ha pogut conjugar ambdós anhels: la investigació en profunditat de la seua figura i el contacte físic amb les seues restes mortals, pràcticament intactes. M'estic referint a Stefano Cingolani, qui dijous passat 16 de desembre presentà al Museu d'Història de Catalunya la biografia Pere el Gran. Vida, actes i paraula, publicada per l'Editorial Base. En aquest sentit, com ja hem explicat al blog d'Harca [ací, ací, ací i ací], al llarg del darrer any s'ha procedit, d'una banda, a l'obertura de les tombes reials de Pere el Gran, Jaume II i Blanca d'Anjou, i, d'una altra banda, a l'inici d'un estudi global dels seus cossos, de les causes de les seues respectives morts i del procés de confecció dels monuments funeraris. A això, a més a més, s'ha sumat l'estudi de Cingolani, que representa la primera renovació de les biografies preparades per Ferran Soldevila sobre la seua etapa com a infant i els primers anys del seu regnat, fa ja més de mig segle.

Cos de Pere el Gran, estudiat al Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya

De fet, la presentació era plena de persones relacionades amb aquest projecte, bé del mateix Museu d'Història, bé del grup de documentalistes que ha estat treballant a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, o bé de l'equip de producció del documental sobre la figura del rei emés fa poc per TV3. A més a més, també acudiren professors, investigadors i altra gent apassionada per la història que s'hi aproparen fins a conformar un auditori de vora 100 persones. L'expectació, doncs, era gran. Com també deu ser gran l'obra de Cingolani, atenent a les paraules del prologuista Agustí Alcoberro i de qui va fer-ne un balanç en l'acte de presentació, Josep Maria Salrach. Com en el cas de l'altra biografia preparada pel mateix autor, Jaume I. Història i mite d'un rei, sembla que la reconstrucció psicològica del monarca és cabdal en el fil de l'exposició. Però si bé llavors Cingolani actuà mitjançant la confrontació dels positius i els negatius oferits pel Llibre dels fets (una crònica redactada pel mateix rei) i les dades arxivístiques estudiades fins el moment, sembla que en aquest cas la recerca de documents inèdits en constitueix una part molt més important, combinada amb un coneixement detallat de la cronística de l'època i un estil literari igualment trepidant.

Nova biografia de Pere el Gran, 54 anys després

No debades Cingolani és l'autor d'un exhaustiu estudi sobre el procés d'elaboració del Llibre del rei en Pere, la crònica escrita per Bernat Desclot, que aquest mateix any ha culminat amb una reedició crítica. Ultra això, actualment es troba transcrivint els pergamins de l'arxiu reial relatius al regnat de Pere el Gran, que seran publicats per la Fundació Noguera, i té entre mans un projecte col·lectiu de transcripció i estudi de tots els registres de la Cancelleria del monarca. Fet i fet, si aquest darrer projecte -ara per ara a la recerca de finançament- fos endegat, l'avanç en el coneixement d'aquella època a la Corona d'Aragó seria descomunal, no només en allò relatiu als fets polítics, sinó també als econòmics, els socials o els culturals. Valga la pena recordar que, com a primer fruit d'aquesta recerca arxivística, el mateix Cingolani i Ramon Sarobe estan duent a terme una investigació en profunditat sobre la revolta urbana de Barcelona liderada per Berenguer Oller entre 1284 i 1285. A penes si se'n coneixia res més que les dades aportades per les cròniques i ara, a banda del procés judicial -incomplet- dirigit contra els seus cabdills, en tindrem més d'una cinquantena de documents, entre els quals hi ha alguns que donen idea de la magnitud de l'avalot, en parlar de més de VI mille homines en les reunions populars que van tindre lloc al peu del palau reial de la capital catalana per tal de demanar franqueses i el respecte a les llibertats.

L'ampliació dels coneixements, com dic, seria d'un abast espectacular a tots els nivells (en els 30 registres de Cancelleria es conserven uns 20.000 documents). Segurament, els historiadors de la Corona d'Aragó ens vam cansar massa prompte, o, millor dit, de forma massa radical, de la gran història política, d'una banda, i de l'edició documental sistemàtica, d'una altra. Sense haver de renunciar a la història social, econòmica i cultural, sembla que poc a poc va recuperant-se aquell espai, que, sens dubte, és fonamental per a fer avançar la historiografia. Si en el món actual són cabdals aquests afers, com no ho hauran de ser en l'estudi de la història? Ens ho recordava recentment el poeta Josep Pedrals, amb un sonet que va eixir publicat al diari Ara (on també van traure un article amb algunes dades sucoses sobre el llibre) el mateix dia de la presentació de la biografia de Pere el Gran al Museu d'Història de Catalunya. Prenguem-ne bona nota:

Diplo = doble

Comentàvem, uns amics,
què en quedarà d'aquí uns anys
de tot això de l'Assange
i el merder de Wikileaks.
Abans, tots els embolics
diplomàtics feien pes
en la brega entre poders,
però en el cas que ens ocupa
no hi ha poder .... La disputa,
per tant, és contra el no-res?

D'un afer antic semblant,
deixeu-me que us recomani
el nou llibre "Pere el Gran"
de Stefano Cingolani.


Problemes d’ahir, problemes d’avui. La violència contra les dones a l’època medieval

Vicent Royo
Segur que recordeu la història de dos esclaus que fa un temps relatàrem en aquest mateix indret. Es tractava de dos fugitius de Castelló d’Empúries que pretenien començar una nova vida i que buscaven la seua llibertat lluny de la vila i de les cases que havien esdevingut la seua “presó” quotidiana. El seu somni, a pesar de la distància temporal que els separa, és el mateix que encara avui en dia comparteixen molts immigrants africans, asiàtics i sud-americans que escapen dels seus llocs d’origen a la recerca de noves oportunitats a un nou món. I és que els mals de la humanitat s’hereten d’uns temps a als altres, d’uns segles envers els següents, i molts dels problemes de la societat actual troben, amb freqüència, el seu reflex en els temps pretèrits. El tema sobre el que avui volem reflexionar, la violència de gènere o, millor dit, la violència contra les dones, n’és una bona mostra.



Per desgràcia, les notícies de maltractaments, morts i assassinats de dones a mans de les seues parelles ocupen sovint un lloc destacat a les portades dels diaris i omplen la secció de successos dels telediaris. Les iniciatives per posar-hi fi són nombroses, però, tot i això, no aconsegueixen acabar amb una pràctica ben arrelada a “l’avançada” societat occidental des de fa molts segles. No pretenem ací fer una anàlisi exhaustiva de les xifres, les causes i les possibles solucions al problema, tampoc no és el lloc per fer-ho. Intentarem, així mateix, tractar el tema amb la màxima cura possible, perquè som conscients de les dificultats que genera aproximar-se a un problema tan complex i tan delicat com el de la violència contra les dones. Simplement volem fer veure que, com dèiem abans, molts dels mals de la nostra societat tenen unes arrels ben profundes i, al mateix temps, la nostra intenció és la de conscienciar els nostres lectors, encara més si s’escau, de la gravetat del problema. Tot plegat, no és aquesta la funció de l’historiador?

Tres exemples ens serviran per ordir el fil argumental del relat i per il·lustrar la realitat d’aquest problema als temps medievals. I es tracta de tres casos ben distints, de tres dones maltractades pertanyents a tres grups socials diferents, testimoni de l’extensió de les pràctiques violentes a tots els estrats de la societat. Pau Viciano, en un dels seus articles («Violencia y sociedad en una villa medieval: Castellón de la Plana en el siglo XV», Hispania, 2006, vol. LXVI, núm. 224, p. 851-882), ens proporciona el primer cas. L’agost de 1467, Jaume Cerdà, un agricultor benestant de la vila de Castelló, colpejà a una criada que tenia al seu servei mentre la jove «plegava palla per a la era» en un indret proper a la vila, de manera que «donà una gran punyada a la dita fadrina entre cap e coll e lançà-la en terra, e aprés amb la punta del peu li dava, e la dita fadrina cridava e per tota la partida la podien hoyr». El relat fet davant del justícia local és ben explícit. Poca cosa cal afegir per imaginar-nos un succés que sovint es repetia a ciutats, viles i llocs d’arreu d’Occident.


A l’època medieval, la violència esdevé el llenguatge que codifica les relacions quotidianes i l’instrument que utilitzen els distints actors socials per resoldre els enfrontaments que se susciten entre ells. I, en aquest sentit, les criades, els mossos i els esclaus eren l’objecte de les ires d’uns amos i uns patrons que descarregaven la seua fúria contra els més desvalguts, aquells que ocupaven els esglaons més baixos de l’escala social i que a dures penes podien oferir resistència als atacs. Només tenien dues opcions: aguantar les pallisses i els maltractes o pegar a fugir, eixida aquesta segona que no sempre garantia la millora en les condicions de vida. Ans al contrari, moltes joves criades fugien de les vexacions infringides pels seus amos empentades per les promeses d’uns futurs marits que prompte oblidaven les seues paraules i les sotmetien a un nou jou molt més difícil d’eludir, perquè l’home tenia reconegut el dret a corregir amb violència les faltes de l’esposa i les insubordinacions de les criades, això sí, sempre que el càstig no fóra excessivament cruel. De fet, com assenyala Pau Viciano, allò que una veïna de Castelló recrimina a Jaume Cerdà no és que la seua criada fóra castigada quan ho “mereixia”, sinó que «lo batre de la fadrina lo devia fer sa muller, e que ell no li devia dar tant desmoderament».

Objecte de pallisses i maltractes, les fadrines són també el desig de molts joves ansiosos per mostrar la seua virilitat i per conéixer els plaers del sexe. El bordell queda lluny dels fadrins dels pobles i els que viuen a les ciutats sovint no disposen dels diners necessaris per pagar les prostitutes, de manera que els ardors de la carn provoquen atacs i violacions que no sempre queden impunes, especialment a les aldees més menudes, on tot se sap. El 1334 el camperol de Vilafranca Arnau Sala emet una carta de perdó en favor de Llorenç Vicent, un jove del mateix lloc que ha comès aliqua crimen ratione fornicationis in personam Matheue, la seua filla. Llorenç ha tacat l’honor de la jove i el seu pare surt en la seua defensa per netejar el nom de la família. Cal mantenir el prestigi en la comunitat i una afronta d’aquestes característiques no és qualsevol cosa. Qui voldria contractar un matrimoni amb la filla del ric Sala sabent que ha mantingut relacions sexuals amb un jove provinent d’una de les famílies més pobres del lloc? Per descomptat que Sala no vol que la seua filla es case amb Llorenç, perquè el seu destí és emparentar amb un membre d’altra de les famílies benestants del poble.


En aquest sentit, la dona esdevé una peça clau a l’hora d’ordir les xarxes de sociabilitat i de solidaritat, ja que a través dels matrimonis es converteix en la clau de volta que permet cercar vies d’ascens i promoció social per als seus parents més pròxims, pares, oncles, germans i cosins que trauran molt de profit a un bon matrimoni arran de l’establiment de nous lligams socials, polítics i econòmics. És per aquesta raó que tots els homes de la família s’impliquen en la defensa de les dones de la casa i no dubten en acudir a la violència si qualsevol jove ha ofès el seu cognom, el seu prestigi. Així, doncs, el pobre Llorenç Vicent segurament veuria com Arnau Sala, acompanyat dels seus «parents, amichs e valedors», voldrien fer-li pagar per l’ofensa comesa fins que, gràcies a la intermediació d’altres prohoms, el ric camperol s’abstindria de dur a terme qualsevol represàlia contra el jove i emetria una carta de perdó que posaria fi al succés, testimoniant, al mateix temps, la seua benevolència a la resta de la comunitat.


Criades, filles de camperols i, finalment, dones de la noblesa. Cap d’elles escapa a les vexacions i els maltractes infringits pels homes. Ara bé, el tracte que reben les unes i les altres, com hem pogut veure fins ara, no és el mateix, i encara ho és menys per a un membre de l’aristocràcia. Cert és que estan sotmeses al jou de la violència, però les dones disposen de distints graus de protecció atenent a la seua condició social. El 1447 Joan de Navarra, germà d’Alfons el Magnànim i lloctinent general del regne de València, emet una carta dirigida al batle general del regne perquè prenga sota la seua protecció Caterina de Villena, filla de Jaume d’Aragó, i reba les informacions pertinents en el cas del seu divorci amb el cavaller Joan de Corella. Després de les súpliques dels seus pares, cosins germans del monarca, i atenent el perill que corria la vida de Caterina si romania al costat del seu marit, Joan de Navarra decideix intervenir per posar fi a dictam opressionem et custodiam violenter sibi factam per dictum virum eius, raó per la qual la dita Caterina totaliter est destituta preter et contra voluntatem suam. Quantes dones haurien volgut que el mateix lloctinent general del regne intercedira per traure-les de l’infern que vivien al costat dels seus homes! Era, però, una possibilitat que només estava en mans d’unes poques famílies de la noblesa valenciana.


Com en el cas de les filles dels camperols, dels artesans, dels burgesos i dels mercaders, les dones de la noblesa són la peça que permet els barons teixir els vincles necessaris per a l’eixamplament i la perpetuació del llinatge. Els matrimonis esdevenen calculades operacions contractuals entre els caps de les famílies aristocràtiques, ja que, amb l’eixida de les dones, surt de la casa una part important de la riquesa familiar a través del dot, cada vegada més composat per sumes monetàries exorbitants, però també en forma de terres i senyorius. I ací rau un dels principals cavalls de batalla de la noblesa valenciana, especialment al llarg del segle XV, a causa de la migradesa de les seues possessions patrimonials. Desconeixem les causes del divorci entre Caterina de Villena i Joan de Corella, però, a banda dels maltractes i de les vexacions que al·lega la família, que a ben segur degueren existir, potser cal buscar altres raons més prosaiques. El matrimoni amb Corella segurament no havia eixit com esperaven els progenitors i, amb la separació, el dot, en diners o en terres, havia de tornar íntegre a la família d’origen de la jove, el que es tradueix en una bona injecció econòmica i en una nova possibilitat per contractar un nou matrimoni. Així, doncs, la violència deu estar entre les causes principals del divorci i, en última instància, de la intervenció de Joan de Navarra, però cal atendre també a altres motius que no són menys importants.


Fóra com fóra, aquest últim cas de Caterina de Villena és ben il·lustratiu per copsar, d’una banda, que la violència contra les dones arriba a tots els estrats de la societat i, de l’altra, que la condició social de les víctimes determina també les diferents respostes que poden oferir als maltractes. En aquest sentit, no tots els estaments socials estan en disposició d’iniciar un procés de divorci i, en cas de fer-ho, no totes les dones que ho aconsegueixen disposen del mateix grau de protecció per assolir amb èxit el seu propòsit. Ans al contrari, les dones, especialment les més pobres, sovint es veuen desprotegides davant els atacs de pares, marits, germans, amos i patrons que actuen al recer d’uns paràmetres socials que aproven la submissió de la dona. Per entendre aquesta violència es pot apel·lar, com s’ha fet, a valors antropològics com la virilitat, l’honor i el culte a la guerra i la cultura cavalleresca, valors que permeten analitzar una dimensió clau dels enfrontaments violents. Però, si ho fem així, l’explicació tendeix a aïllar el fenomen de la violència de la resta de manifestacions de la conflictivitat que articula la societat medieval. Com hem vist, els distints estrats socials adopten diversos comportaments en relació a la violència, en aquest cas en relació a la violència contra les dones, però tots ells comparteixen dues característiques. D’un costat, les víctimes i de l’altre, la direcció de les agressions, sempre en sentit descendent, és a dir, cap als elements més dèbils, més vulnerables, entre ells les dones. És ací on rau la clau de volta de l’explicació de la violència cap a les dones en època medieval.

Som, per tant, al davant d’un fenomen força complex, que té el seu reflex en la societat actual. Els exemples han servit per veure els protagonistes, els escenaris, els atacs i també les respostes, a banda d’unes causes que, lluny de transformar-se amb el pas del temps, són ben presents encara avui en dia en cadascun dels successos de violència contra les dones que els mitjans de comunicació ens fan arribar de manera habitual. Caldrà, doncs, atendre a tots aquests elements i conéixer-los bé si volem entendre un problema que es reprodueix segle rere segle i que, per desgràcia, sembla lluny d’arribar a la seua fi.

"Tot o veya monsényer Sen Vicent"

Ferran Esquilache
Al blog d'Harca ja hem parlat amb anterioritat de les fonts judicials i, en alguna d'aquestes ocasions, ens hem fet ressò d'històries com la que tot seguit explicaré. Per descomptat hi ha milers que es poden donar a conéixer, i qui ha treballat aquesta font bé que ho sap. Però jo vaig a contar una que ja fa alguns anys vaig emprar en un estudi sobre paisatge de l'horta per alguns detalls que dóna el relat, demostrant-se així la gran versatilitat d'aquestes fonts pel que fa a la informació que proporcionen. Ara es pot llegir la transcripció completa en l'edició dels Llibres del Justícia de València que van fer la Universitat de València i l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, de la qual ja en vam parlar també en el seu moment. Però si l'explique ara ací serà, més bé, per una altra característica d'aquest cas concret, i és el de les particularitats de la justícia medieval pel que fa a la resolució dels casos criminals.

Era una nit tancada de mitjans de setembre de 1285, i segurament encara feia calor, quan els germans Ferrer i Joan de Calataiud guaitaven la collita en l'era del seu camp armats amb llances. Quan ja s'havia fet fosc, després de tocar el seny del lladre, Joan es va apartar del grup i se'n va anar a sota d'una figuera, en la riba d'una séquia, a menjar figues. Òbviament tothom sap, al segle XIII i al XXI, que les figues es mengen de nit, i a fosques. I en això estava, degustant tranquil·lament la fruita a la fresca de la séquia, quan, de sobte, li va vindre un esternut (un ahuir). Sembla que aquesta parcel·la afrontava directament amb el camí de València a Quart i, gràcies al so que produí, delatà la seua presència a un grup de gent armada que passava pel camí reial –diuen que moros conversos–, els quals van començar a cridar “fotuts barbamerdosos, muiren los traïdors”, i intentaren atacar-lo amb llances i coltells. Com que a l'edat mitjana els canals de terra eren prou més amples que els d'ara, la séquia que separava el camp del camí el va protegir per un moment, però de seguida els tres perseguidors van aconseguir creuar-la al crit de “per assí passem”, i van anar darrere de Joan, que ja fugia cap a l'era en busca del seu germà. Arribats allí, els dos germans es van retirar cap a la vinya del veí, però els seus perseguidors els van caçar i van continuar atacant-los amb les llances i a pedrades; i així, mentre Ferrer, que era el major, responia amb la seua llança, Joan es limitava a parar les ganivetades com podia, mentre rebia les pedrades i repetia una i altra vegada “Santa Maria, val-me”. En qualsevol cas, en la brega van nafrar Ferrer, i sembla que va morir algun dels atacants.


Una figuera vora séquia

Davant d'aquesta situació, els germans de Calataiud van fugir de l'escena, refugiant-se en una altra vinya propera, on es van adonar de la nafra de Ferrer, que aparentment era greu. Sembla que Joan li va llavar un poc la ferida amb aigua de la séquia i li'n va donar a beure, amb la qual cosa es demostra -valga'm l'incís- que a l'edat mitjana l'aigua de les séquies de l'horta de València no era com la d'ara. Joan va intentar tornar cap a casa, deixant sol el seu germà Ferrer, qui va fugir cap a l'església de Sant Vicent de la Roqueta pel camí que va “ora la séquia de Favara”. Per a qui no ho sàpiga, la casa i hospital de Sant Vicent és un complex monàstic extramurs, situat en el camí de Xàtiva sobre una antiga església mossàrab on, segons la tradició, va ser soterrat Sant Vicent Màrtir. Per tant, mentre la baralla es produïa a l'oest de la ciutat de València, l'acció es traslladava ara al sud. Mentrestant, Joan, que havia arribat a la ciutat, ja va escoltar rumors sobre la mort d'algú en estranyes circumstàncies, per la qual cosa va decidir fer marxa enrere i anar a buscar el seu germà travessant per mig dels camps. Per aquesta raó, i perquè Ferrer anava ferit, l'aconseguí a meitat camí gitat sobre un arrossar; ja que al segle XIII l'arròs, que encara no estava massa estés com a cultiu a València, es plantava en l'horta i no en la marjal, amb els consegüents problemes que això suposava. En qualsevol cas, una vegada junts, ambdós germans van arribar a Sant Vicent travessant per les vinyes quan ja clarejava i, en arribar, Ferrer es va deixar caure sobre un matalàs de l'hospital i es va adormir. Unes hores després, de bon matí, Ramon de Riu-sec i Berenguer Dalmau es van presentar, armats i a cavall, amb un grup d'hòmens a la porta de l'església, i van traure tots dos germans, portant-los al davant del justícia de València. I a partir d'ací començà el procés, amb el clam i el primer interrogatori als denunciats: Ramon de Riu-sec acusava els germans de Calataiud d'haver matat el seu oncle, Francesc de Maçó.

En realitat no sabrem si el difunt Francesc es trobava entre els hòmens de la brega, ni qui el va matar en veritat. De fet, al justícia això poc l'importa en eixe moment, i el llarg procés que es va iniciar aquell matí no es centraria en els fets en qüestió, sinó únicament en saber si Ferrer i Joan de Calataiud havien eixit de Sant Vicent per la força o per voluntat pròpia. És ben coneguda l'existència en el dret canònic del dret d'asil eclesiàstic, pel qual la justícia civil no pot apressar ni actuar sobre ningú que s'haja refugiat en sagrat; això és, en una església, un monestir, un hospital o un cementeri, i el complex de Sant Vicent ho tenia tot. Així, els refugiats en sagrat estan sota la protecció de l'Església, que s'haurà d'encarregar del seu penediment i penitència, i l'acusat només serà lliurat a la justícia civil si ho autoritza el rector de l'església en concret. A més, en aquest cas, s'afegeix l'especial privilegi atorgat per Jaume I a Sant Vicent en 1261, amb la intenció inicial de convertir-lo en el més gran complex religiós de la ciutat, pel qual no es podia exercir la violència en cap de les seues possessions. Així, doncs, dos dies després del clam els germans de Calataiud es presenten de nou davant del justícia i acusen Ramon de Riu-sec d'haver-los tret de l'església per la força, ja que, de fet, en el primer interrogatori això no ho havien deixat massa clar. En conseqüència, Tomàs Fabre es veu obligat a obrir un procés paral·lel sobre l'assumpte, per la qual cosa a mitjans d'octubre ha de dirigir una carta a Pere del Rei, prior de Sant Vicent –en aquell moment en mans dels mercedaris fins a 1289– i sagristà de Lleida –ciutat en la que residia– en la qual se l'informava de la situació i es demanava el seu permís per interrogar els clergues. Aquest va delegar l'assumpte en un jurisperit, donant també llibertat a tots els clergues per donar testimoni del que va passar aquell matí del 15 de setembre de 1285 a l'església de Sant Vicent de València.


El monestir de Sant Vicent de la Roqueta en l'actualitat, en un mal estat de conservació. L'aspecte neogòtic de la façana és fruit de les remodelacions del segle XIX

No va ser fins a mitjans de març de l'any següent que s'iniciaren les compareixences. I així, segons els testimonis cridats pels germans de Calataiud, l'esmentat Berenguer Dalmau va entrar a l'església i va traure Ferrer a punta de llança al pati o corral que hi havia davant de la porta. Això, segurament, devia ser l'espai que encara actualment ocupa el claustre del monestir, que aleshores encara no s'havia construït. Molt probablement, però, la porta lateral tardoromànica que actualment es conserva ja devia ser la mateixa per la qual van entrar i eixir els nostres protagonistes, construïda a partir de 1240. Una vegada fora, al pati, tot el grup armat va envoltar Ferrer i, mentre l'apuntaven amb les llances, aquest va començar a balbucejar “A, barons, ho·m lexats estar o·m donats aigua”. Cal recordar que estava nafrat i ja devia haver perdut molta sang, per la qual cosa estava assedegat. El seu germà Joan, mentrimentres, en la mateixa situació, cridava amb més força “Barons, gran tort a nós fan, que per força m'an pres e·m trahen de l'esgleia; tota res o veya monsényer Sen Vicent!!”. Ramon de Riu-sec, per contra, va aportar testimonis majoritàriament relacionats amb el seu nivell social, els quals van negar que Ferrer i Joan hagueren eixit de l'església per la força, i declararen que els acusats van acompanyar el grup armat de bona voluntat. Cal recordar que els Riu-sec, la major part dels quals s'anomenaven Ramon o Ramonet, era un dels llinatges de cavallers més actius que residia en aquells moments a la ciutat de València.


La porta en qüestió

En definitiva, els testimonis es contradeien, com era ben habitual. Davant d'aquesta situació –afegint també que del crim en qüestió només s'havia presentat el testimoni d'un criat en casa del pare de Riu-sec, per la qual cosa no havia estat acceptat– el justícia Tomàs Fabre va tirar pel camí del mig, i després de consultar amb experts en dret i altres membres del consell de la ciutat, va dictar sentència a mitjans de maig. D'una banda donava la raó a Ramon de Riu-sec i no considerava provat que els acusats hagueren estat extrets per la força de Sant Vicent, per la qual cosa els negava el dret a ser-hi retornats. Per una altra banda, considerava que no hi havia proves per condemnar Ferrer i Joan d'assassinat, per la qual cosa els deixava en llibertat. Tot i això, cap de les dues parts va acceptar la sentència, de manera que a mitjans de junt van recórrer-la, i es va iniciar un nou procés que ja no s'ha conservat. Comptat i debatut, més enllà de l'anècdota de la història, que ja de per si és una curiositat, tot plegat ens dóna molta informació històrica sobre el període. Del relat dels fets d'aquella nit durant l'interrogatori es poden aprofitar moltes coses, i així un acte tan usual, i alhora tan poc conegut a través de les fonts, com devia ser el fet de vigilar la collita en l'era per la nit, se'ns presenta en ple segle XIII. També se'ns informa sobre com era el monestir de Sant Vicent en aquell moment, pràcticament en els inicis de la seua construcció, i altres coses més. Però tot i això, com que som humans, després de llegir la història la pregunta que queda en l'aire, i que a tots ens mou la curiositat com en una novel·la qualsevol, és saber què va passar vertaderament. Tanmateix, sembla que mai ho sabrem.

Esbossos del dia a dia

Ivan Martínez Araque
Sens dubte, per a la història de la tecnologia, la iconografia és una eina de primera importància per reconstruir no només les eines, sinó també ens dóna pistes del procés productiu i com es desenvolupava. En aquest sentit, s’han fet servir els quadres, les miniatures dels diferents tractats i altres llibres, les vidrieres de les esglésies o esborranys en diferents papers d’algun escrivà anònim. Per un altre costat, també s’han analitzat, especialment pels historiadors de l’art, les marques dels pedrapiquers que realitzaven a mode de firma, o aquelles que servien indicar la col·locació de les pedres. O bé els arqueòlegs i responsables de diverses restauracions han rescatat alguns dels esbossos que feren els mestres d’obres sobre superfícies com l’algeps, que resulten valuosíssims per acostar-nos a la historia de l’enginyeria.


L’abadia de Santa Caterina a Renània del Nord-Westfàlia

Recentment, han estat trobats uns dibuixos en la part superior de l’església de l’abadia de Santa Caterina propera a la localitat de Langerwehe (en l’estat alemany de Renània del Nord-Wesftàlia), en una paret lluïda d’algeps. Els tècnics estimen que poden tindre uns 500 anys d’antiguitat i podrien coincidir amb les obres documentades entre el 1492-1506. Originalment, es feren sobre un mur de càrrega, però després va quedar cobert dintre un altre edifici.


Localització dels graffitis trobats en l’interior de l’església

En aquests esbossos es poden observar els intents d’aprendre a dissenyar figures geomètriques, com ara rosasses. D’ací que s’ha interpretat que aquestes foren traçades pels aprenenents, segurament en moments d’esbarjo, en una zona que no anava a quedar vista. Fins i tot, hi ha dissenys fets per mans expertes i al costat uns intents d’imitació. A més a més, han romàs dibuixos d’eines, de pics i martells, amb unes traces clarament distintes, que respondrien als intents de buscar una pròpia signatura els aprenents.


Alguns dels gravats remarcats per ordinador

Aquesta pràctica, tanmateix, va ser molt habitual dins el món de la construcció medieval. En les obres de la seu de València, a les darreries del segle XIV, hi ha referències a com els mestres obrers dissenyaven sobre sorra escampada al terra alguns dels treballs a realitzar. Del mateix mode, fins fa no moltes dècades, en diverses zones de Castella, els obrers encara deixaven la marca de la seua mà sobre el morter en els sostres.


Un pic o un intent de signatura

Paisatge i territori: Entrevista a Aymat Catafau

Vicent Royo
Arran de l’estada feta a Perpinyà el darrer estiu, tinguérem l’ocasió d’entrevistar Aymat Catafau, maître de conferences a la Université de Perpignan-Via Domitia. La xerrada, una de les moltes que compartírem sota la rigorosa xafogor de l’estiu rossellonès, serví per repassar els temes que han vertebrat la trajectòria científica d’un investigador que, lluny de viure reclòs en els preceptes propis del mètode històric, compagina el seu treball amb un bon grapat de col·legues arqueòlegs i, el que és més important, sap fer arribar a la gent els resultats de la seua investigació. Bon coneixedor del passat medieval de Perpinyà, en particular, i del Rosselló, en general, les respostes que ens oferí posen de manifest la vigència dels estudis referits a l’organització del territori –prenent com a element de reflexió les sagreres als segles centrals de l’Edat Mitjana–, així com també la necessitat d’establir lligams entre historiadors, historiadors de l’art i arqueòlegs per comprendre millor els temps medievals. En paraules del propi Catafau, ara és impensable per a ell emprendre qualsevol estudi històric sense atendre l’entorn, el territori, és a dir, sense tenir en compte les relacions que s’estableixen entre els habitants d’una vila i el paisatge que els envolta. I, en aquest sentit, el magne projecte d’Archéologie d’une montagne brûlée: Massif de Ròdes, Pyrénnees-orientalesn’és un bon exemple, con tindreu ocasió d’escoltar. Per últim, no us perdeu tampoc les reflexions que fa sobre la funció de l’historiador un home, un amic, que és plenament conscient del temps en el que viu i de les necessitats de la societat actual. Sap ben bé el que diu. Sense més, gaudiu de l’entrevista, paga la pena.

P. D.: Espere que aquestes paraules i l’entrevista que segueix siguen, almenys, una modesta compensació per l’acollida i el tracte rebut des del passat juliol.

Des dels afores del medievalisme, reflexos del passat en l’actualitat

Frederic Aparisi Romero
La setmana passada va arrancar a la Universitat de Sevilla un cicle de conferències que sota el títol La recreación de la Edad Media en la actualidad pretén introduir els estudiants novells en el període medieval. La particularitat d’aquest cicle, però, rau en la seua temàtica. En efecte, no es tracten temàtiques més bé clàssiques com la producció agrícola, el comerç internacional o les bandositats urbanes, sinó que els temes escollits sovint no tenen cabuda en els programes acadèmics en els que el calendari mana. Resulta curiós, tanmateix, el fet que són aquests temes com ara la mort, la bruixeria, les heretgies o els viatges el que més crida i atrau el gran públic. Per contra, per a la major part de professionals de la història tot això no forma part de la recerca o, a tot estirar, s’hi troba en els afores del medievalisme. Com es pot observar, la temàtica de l’edició d’enguany era les recreacions que en l’actualitat es fan sobre l’edat mitjana en general o d’alguns dels seus aspectes. Vegeu el programa ací. Al llarg de quatre sessions són analitzats quatre tipus diferents de reflexes del període medieval en la nostra societat.

Sens dubte, el cine, els videojocs, i les recreacions històriques, a despit de la literatura, són els nous canals de familiarització amb la història i molt especialment amb la història medieval . En aquest sentit, només cal parar una mica d’atenció a qualsevol fira o mercat medieval per adonar-se que la major part del públic assistent el conformen famílies amb xiquets. No és aquest el lloc per a fer una anàlisi d’aquest tipus de recreacions però sí per a fer un toc d’atenció. Són pocs els companys de professió que reflexionen al voltant d’aquests temes, tan escassament professionals per a uns altres, mentre que economistes, sociòlegs, gestors culturals (=?) i especialistes en turisme dediquen workshops i congressos a analitzar la incidència econòmica d’aquestes «històries». Sóc de l’opinió que els historiadors no devem absentar-nos d’aquests encontres, tot el contrari. No es tracta de vigilar la veracitat i l’exactitud científica d’una recreació o d’una pel·lícula. Algú va al cine a estudiar? No. Es tracta d’aprofitar l’avinentesa per a divulgar el treball dels historiadors, si més no. El cas de la batalla de Bosworth i el Bosworth Battelfield Heritage Centre n'és el millor exemple. Ací la recreació ha permès crear grups de treball que investiguen la batalla i la societat anglesa del segle XV, però sobretot ha creat la infraestructura fins a convertir-se en un canal de difusió de la tasca dels medievalistes anglesos especialistes en el període. Per a acabar, parlem de cacaus, que al remat, és el que interessa.

La carestia de 1521-1522 a Barcelona

Vicent Baydal
Fa uns mesos, a tall d'un llarg debat internacional al voltant de "Les crisis alimentàries medievals, parlàvem al blog d'Harca sobre les crisis de subsistència produïdes a les societats premodernes de forma recurrent. En condicions normals no hi havia pràcticament cap dècada de la vida dels nostres avantpassats que experimentara una manca d'abastiment de cereals, de major o menor intensitat, a causa de l'inestable equilibri entre la producció, la demanda, la demografia, el clima, el mercat, etc. És per això que la principal missió dels regidors municipals de les ciutats i viles europees, més enllà de les tradicionals atribucions de govern ressaltades per la historiografia, era garantir la provisió de cereal als seus habitants. Així ho expressaven, per exemple, els consellers de la ciutat de Barcelona a mitjan segle XV: lo principal càrrech que als regidors de les coses públicas s’esguarde és tenir aquelles provehides de forments y altres vitualles a la sustentació de la vida humana necessàries

Els mecanismes posats en marca pels magistrats locals per tal d'assegurar l’avituallament cerealístic eren diversos. En el mateix cas de Barcelona, l’estratègia habitual era la d’afavorir l’arribada del gra a la ciutat i garantir-ne la suficiència de l’oferta mitjançant l’adquisició directa a mercaders de l’interior i el sud de Catalunya, que el trametien des dels ports de Tortosa i Tarragona. Ultra això, en temps d’especial fretura els consellers optaven per una via múltiple: tractaven d’obtenir del rei o el lloctinent la inhibició de la treta de forments del Principat, vigilaven les mars amb galeres pròpies per tal d'interceptar els vaixells en trànsit fent ús d'un privilegi reial que els en permetia la incautació, enviaven comissionats especials per comprar forments on n’hi hagués i, alhora, feien servir les prerrogatives de la ciutat que garantien el guiatge i l’assegurament de totes les vitualles destinades a la capital, bo i tractant d’escapar així de les prohibicions de venda locals que es declaraven en moments de carestia. Finalment, la possessió directa de la baronia de Flix com a senyoriu del Consell de Barcelona era també clau a l’hora de detenir les naus carregades de cereal que baixaven pel riu Ebre amb la intenció d’obligar-los a dur la càrrega a la ciutat, una tàctica que es compaginava amb la cerca de blats a les illes de Sicília i Sardenya. 

Tanmateix, hi havia ocasions en què tots aquests mètodes no eren suficients per salvar la manca de blats en els cellers i en els mercats, de manera que el malestar popular, per pura inanició, s'incrementava fins a límits que fregaven la revolta social. El cas de la crisis frumentària de 1521-1522, general a bona part de l'Europa occidental, pot exemplificar alguns dels processos que acabem d'esmentar des de l'òptica municipal barcelonina. Ja a finals de 1520 es començaren a donar els primers problemes d'avituallament, de forma que els consellers de la ciutat hagueren de mobilitzar els seus contac tes a la zona de l'Urgell i Tarragona, els primers perquè comprassen blats i els segons per tal que els carregassen en naus via cap a Barcelona. Igualment, també s’hagueren d'enviar cartes als algutzirs reials i altres oficials municipals perquè feren complir i observar els privilegis que asseguraven la lliure arribada de vitualles a la capital catalana. No debades la situació començava a ser perillosa, com demostra el fet que els propis regidors municipals de Tarragona havien arribat a trencar les portes de les botigues dels comerciants barcelonins per traure’n el gra i distribuir-lo en el mercat tarragoní. La situació de stretura de forments a finals d'any degué d’extremar-se fins al punt que en tenim con stància de l’empenyorament d’una xiqueta d’onze anys a canvi de 4 quarteres de forment per part de la seua mare Joana Solà, una vídua d'una parròquia propera a Barcelona.


Reproducció d'una fogassa de pa medieval

Amb tot, la conjuntura millorà circumstancialment durant la primera meitat de 1521 fins que en estiu, atesa la nova mala anyada, els problemes d’aprovisionament frumentari esdevingueren apressants. Pel setembre, en demanar al virrei de Sardenya la concessió d’una llicència per traure forments de l’illa, els regidors barcelonins mostraren la seua preocupació per un possible esclat popular: Que no sie dada causa als mals hòmens, dels quals sempre se troben alguns en les comunitats, de pervertir los bons sots motiu de la necessitat de forments, que és un crit que més pot moure los pobles. De fet, la necessitat s’agreujà tant que pel novembre de 1521 els consellers que acabaven de ser triats per a regir la ciutat durant la següent anualitat confessaven que aquella "sort" no ho era tal, sinó més bé una desgràcia: nos hauria molt plagut [que la sort] fos cayguda en altres per ésser tant gran lo càrrec dels dits offici e regiment, majorment la present temporada en què concorren grans necessitats de forments no solament en aquesta ciutat e principat mas encara en tots los regnes occíduus.

Consegüentment, les missives trameses a mercaders, oficials reials, governs locals i autoritats estrangeres es repetiren desesperadament, cercant fins i tot l’auxili del papa Adrià VI, al qual se li demanà la intercessió per importar blats de la terra de Romanya, on, segons deien els informants, hi havia molta abundància. Tanmateix, aquelles provisions no pogueren evitar l’esclat popular a finals de març de 1522, quan les reserves de l'anyada havien deixat de fornir els mercats locals, tant per l'escassesa productiva com per l'especulació mercantil lligada a aquells moments de fretura. Així les coses, el divendres 26 de març lo poble trencà les portes dels magatzems municipals de cereal de forma que, com relataven els consellers, ab los ánimos yrritats no han duptat de entrar dins aquells... y comensar de pendre forsívolment del dit forment, fins que els propis magistrats i el governador reial aconseguiren controlar la situació. El dissabte 27, en canvi, foren exclusivament les dones les que encapçalaren la protesta popular: les dones en gran nombre vingueren a casa del dit governador y de allí en casa de la Ciutat y aprés als pallols ab crits y modos avolotats demanant forment.

Davant l'emergència de la situació, el Consell municipal s’aplegà d’urgència el sendemà, diumenge, per tal de trobar alguna solució que garantís l'arribada de gra a tots els veïns. La mesura aplicada fou que a partir de llavors les escasses reserves de cereal comprat directament per la ciutat es repartiren entre els flequers per tal que aquests les redistribuïren en forma de pa cuit a certs menestrals principals, que vendrien les fogasses per les places acostumades. Per tant, s'atorgà a l'enquadrament social estructurat per l'organització gremial un paper primordial, el que, de fet, aconseguí reposar momentàniament els ànims. Això no evità, però, que encara durant les següents setmanes apareguessen cartells per places y cantons, dirigits a criticar els magistrats municipals.

Flequer i el seu aprenent coent pa al forn

Finalment, sembla que l’adquisició de blats d’alguns vaixells i l’arribada de diverses trameses frumentàries des dels ports de Tarragona i Tortosa permeté superar els moments més difícils de la carestia cap a mitjan abril de 1522 fins a enllaçar amb la nova collita del mes de juny, que en aquest cas abastí els mercats amb regularitat. Tot plegat, la carestia de 1521-1522 és un bon exemple de les típiques "crisis de subsistència" produïdes periòdicament a l'Europa de l'Antic Règim. Com dèiem, a més a més, mostra
uns governants contínuament preocupats perquè no·s seguescha gran moviment, scàndol y dan força irreperable, davant el malestar social creixent que provocava la manca d'alimentació. Aquestes situacions foren superades al món occidental amb la revolució agrotecnològica de l'època contemporània: els mercats sempre estan ben abastits i per a l'home occidental la memòria de la fam, ben present en les generacions pretèrites, ha desaparegut per complet. Tanmateix, ni de lluny, la fam ha desaparegut del món, ja que, com constata la FAO, vora 1.000 milions de persones -el 16% de la població mundial-, pateix de malnutrició i molts països corren el risc de patir crisis alimentàries de forma recurrent. Fet i fet, com ens recordava Richard Hoyle recentment, la seguretat alimentària serà un dels principals reptes que haurà d'abordar la Humanitat en aquest segle XXI, davant el creixement demogràfic constant. La història pot tornar a repetir-se -com sempre amb noves característiques- i tal vegada es repetisca. Però la qüestió no ens pareixerà cap problema greu fins que no ens afecte directament a nosaltres. Això també sembla una llei universal...

Creixement de la població mundial al llarg de la història


Un palau andalusí del segle XI a Onda

Ferran Esquilache
Poc podien imaginar els investigadors quan van començar les obres de rehabilitació del castell d'Onda, allà per 1989, que les troballes tindrien la importància que ara han demostrat. Finalitzada la rehabilitació de la muralla exterior en 1998, l'any passat es va iniciar la primera fase de recuperació de l'alcassaba del castell, que havia de consistir en una excavació arqueològica de la mateixa i la rehabilitació i musealització de les troballes, la qual va finalitzar al mes de desembre de l'any passat. El que van trobar, però, va ser un vertader palau del segle XI, de l'època de les taifes.


Vista aèria del castell d'Onda en 1992

Emplaçat en la part més alta del recinte emmurallat, aquest palau fortificat devia formar part d'una alcassaba de major mida, tot i que caldrà esperar a futures excavacions per a descobrir-ne la resta. En qualsevol cas, l'edifici complet excavat constava de dues parts diferenciades, una rectangular de 35 x 31 metres, que és el palau en si, i una zona adossada amb la funció de protegir la porta. El perímetre està envoltat per dotze torres, les quals estan construïdes amb paret de pedra en la primera meitat de baix, que s'ha conservat majoritàriament, metre que la segona meitat de dalt estava feta amb tapia de terra, la qual ha desaparegut. D'aquestes, quatre de les torres són circulars, les establertes als cantons, i la resta semicirculars adossades al mur: tres en cadascun dels costats més llargs, i una més al mig en cada costat més curt. És obvi, doncs, que junt a la missió defensiva de torres, aquestes tenien també una funció d'escenificació del poder.


El palau tal com va quedar a finals de 2009

Totes les dependències del palau estan organitzades al voltant del pati, en un estil purament clàssic, amb dues andanes que es troben al centre formant un creuer i, en conseqüència, el jardí queda dividit en quatre parts més fondes, irrigat per la bassa emplaçada en un dels costats. Als fronts menors, el nord i el sud, un pòrtic dóna entrada a dues sales grans, separades en tres sectors com és habitual en aquesta mena de sales oficials. A més, se suposa que els sostres serien alts i d'una sola planta. Al contrari, els fronts més llargs estan compartimentats en sales més menudes, amb accés des del pòrtic, que a més a més tindrien dues plantes.


El palau durant les excavacions de 2010

El projecte d'excavació d'enguany consistia en la segona fase de recuperació de l'alcassaba; això és, la consolidació de la muralla sud del castell i l'excavació de les parts que restaven de l'any anterior, bàsicament al voltant de la porta. En juliol es va localitzar un aljub, que abastia d'aigua el palau al segle XI, aproximadament de 13 metres de longitud per 4'5 d'ample i 7 metres d'alçada, que a més a més estava recobert d'almangra roja per a garantir la seua impermeabilitat. Per aquestes troballes en agost es prorroguaren les excavacions tres mesos, amb la qual cosa al setembre s'ha localitzat la porta d'entrada original, que estava emplaçada en el costat meridional com s'aprecia a la imatge de dalt.


Interior de l'aljub

En definitiva, sens dubte es tracta d'una troballa molt important per a estudiar l'evolució de les residències àuliques andalusines, ja que a penes s'hi han conservat palaus del segle XI que enllacen la Medina Azahara califal amb l'Alhambra nassarita de Granada. Tal com afirma Julio Palazón, del segle XI només hi havia la referència del palau de l'Aljafería de Saragossa, del qual només hi ha informació fragmentària a causa de les contínues reformes que s'hi han fet al llarg dels segles i perquè és un edifici encara en ús a l'actualitat. Una altre palauet de referència és el castillejo de Monteagudo, a Múrcia, que va pertànyer a Ibn Mardanix al segle XII, i que presenta les mateixes característiques arquitectòniques i morfològiques de distribució.


Castillejo de Monteagudo, a Múrcia

Tot i això, més enllà de la importància que té per a l'estudi dels edificis del poder -cosa que tant agrada encara a la historiografia arqueològica medieval-, en realitat aquesta troballa sembla molt més interessant pels interrogants que planteja de cara a la interpretació del poblament en el període andalusí. La pregunta és ben senzilla: què fa un palau d'aquestes característiques a Onda en el segle XI? Palazón planteja com a hipòtesi que podria haver estat construït per Lleida o Saragossa quan Onda va pertànyer a aquestes taifes, per a demostrar el seu poder davant de València, que hi estava molt a prop. Cal recordar que Onda va quedar dins de la taifa de València en 1016, però que en 1021 va passar a Tortosa, en 1038 va retornar a València, en 1065 va passar a formar part de la taifa de Toledo, en 1076 a Saragossa, en 1081 a Lleida, i finalment en 1086 va tornar definitivament a València. Tot i que, és clar, tampoc es pot descartar que siga la construcció d'una autoritat local amb poder de la qual no tenim notícia.


Reconstrucció antiga d'Onda en època medieval

I és que, en efecte, la manca de fonts escrites andalusines per al Xarq Alandalús és tan gran que no sabem pràcticament res d'aquesta zona. Pierre Guichard va intentar establir una jerarquia de la importància de les mudun andalusines a partir de les mencions en les fonts escrites de personatges nascuts en cada localitat, i a Onda hi havia 39, els quals es poden comparar amb els 39 de Llíria, per baix amb els 27 de Sagunt, i per dalt molt a prop del 46 de Tortosa i els 59 d'Alzira i Oriola, i ja molt per damunt els 206 de Dénia, 243 de Xàtiva, 311 de Múrcia i els 536 de València. Queda clar, doncs, que era l'única madina mitjanament important entre Tortosa i València. En realitat estem massa acostumats a veure el període andalusí com una foto fixa del segle XIII, observada a través del prisma de les fonts feudals de la conquesta, però és obvi que en els 500 anys que van del segles VII al XIII van canviar moltes coses. Al segle XIII només Borriana tenia certa entitat al nord de València, i molt relativa. Al-Udri, que escriu al segle XI, menciona Onda com a hisn, cosa que no caldria interpretar, en principi, com un simple castell, ja que sembla que cap al 1015 i 1016 es construeixen muralles i passa a ser una madina. Tota madina, de fet, ho és des que es construeix una mesquita major, seu del pode religiós, una alcassaba, seu del poder estatal, i una muralla que envolte el conjunt. Sabem que al segle XI era cap d'amal, i un dels iqlim de Balansiyyah, però poca cosa més. El temps i la recerca podran donar-nos major informació. O no.

"Conflits armés et violence guerrière au Moyen Âge". Péninsule Ibérique et Maghreb

Vicent Royo
Entre els dies 8 i 12 de novembre de 2010 tingué lloc a Lisboa l’Atelier d’Études Médiévales Ibériques, organitzat per la Casa de Velázquez de Madrid i la Universidade Nova de Lisboa, que en aquesta ocasió versà sobre Conflits armés et violence guerrière au Moyen Âge. Péninsule Ibérique et Maghreb. El dit taller s’insereix dins de l’ample programa de seminaris, col·loquis i altres trobades científiques que des de fa alguns anys organitza la Casa de Velázquez de Madrid, sota la direcció de Daniel Baloup. En ell participaren set professors de la Universidade de Coimbra, la Université de Poitiers, la Université de Toulouse II, la Universidad de Valladolid, la Universitat de València i la Université de Paris I, i un total de tretze doctors i doctorands del CSIC de Madrid i de les universitats de Toulouse II, Paris I, Poitiers, Rio de Janeiro, Valladolid, Extremadura, Lisboa i València.


La diversa procedència dels participants aportà múltiples punts de vista d’un tema, el de la guerra i els conflictes armats, que, malgrat ser un objecte de recerca amb una llarga tradició historiogràfica, està en constant revisió i gaudeix d’una renovació periòdica, com posaren de manifest les distintes intervencions. En aquest sentit, l’anàlisi de les cròniques reials, dels registres de les cancelleries, dels protocols notarials, dels textos literaris i dels vestigis arqueològics permet l’historiador, l’arqueòleg i el filòleg aproximar-se a un tema, el de la guerra a l’Edat Mitjana, des de diversos punts de vista i proporcionar una nova visió al recer dels nous preceptes historiogràfics. De nou, aquest taller ha donat bona mostra de la necessitat de treballar i estudiar un tema des de diversos àmbits per comprendre millor el funcionament de la societat medieval. I la desitjada multidisciplinarietat que hem evocat en altres ocasions es féu ben patent als treballs en grup que proposà l’organització. Perquè aquest és un dels principals avantatges que ofereix a l’investigador aquest tipus d’activitats.


En efecte, a banda de les conferències i de les comunicacions tradicionals, al llarg del taller hi hagué sessions de treball en grup on professors, doctors i doctorands discutiren sobre un tema determinat –en aquest cas, la guerra–, les distintes concepcions teòriques, les múltiples aproximacions metodològiques i les dificultats que existeixen en relació a les fonts. Es creen, així, espais de diàleg i d’intercanvi d’idees i d’informació que contribueixen a millorar la formació no solament dels joves doctorands, sinó també dels més veterans i experts, disposats a aprendre de les noves generacions i a ajudar-los en la seua investigació.


Calen, per tant, més iniciatives d’aquesta mena, que fomenten la interacció entre els investigadors i ajuden a establir lligams entre les distintes disciplines. Si no és així, i no em cansaré de reivindicar-ho, l’historiador, el filòleg i l’arqueòleg corren el perill de tancar-se en el seu propi món i no veure res més enllà dels documents, les obres literàries, les pedres i els vestigis de ceràmica. I així és ben difícil arribar a entendre les societats del passat.

Rural History 2010 (II): entrevista a Richard Hoyle

Frederic Aparisi Romero
Després d’un primer post sobre el congrés de Sussex, en el qual fèiem balanç de la intervenció d’Harca, ara presentem l’entrevista a Richard Hoyle, representant de la British Agricultural History Society, que havia estat l'entitat organitzadora de la trobada científica. Abans que res caldria demanar disculpes per la qualitat del so, però, ací va l’anècdota, per a accedir a una sala més petita havíem de llogar-la. No recorde ben bé quina quantitat calia pagar, però una bestiesa. I és que el sistema universitari anglés no és perfecte, tot i que millor que l’espanyol sí, crec jo.

En les últimes setmanes ha aparegut en el web del congrés la resposta detallada a una de les preguntes que li fem a Hoyle, concretament la tercera sobre la procedència dels participants. Ací teniu les dades que he afegit al final, per si caduca el web. Sens dubte, la història rural a Espanya gaudeix d’un èxit notable, especialment en comparació amb la resta d’estats europeus. Finalment, recordeu que ens podeu trobar al facebook, on descobrireu tot un ampli ventall de fotografies divertides del congrés. Us esperem.



Nearly 250 delegates from 28 countries in all parts of the globe attended: Argentina (1), Austria (4), Belgium (14), Canada (4), China (1), Denmark (5), Finland (2), France (9), Germany (12), Greece (4), Hungary (2), India (1), Ireland (1), Italy (3), Japan (13), Korea (1), Netherlands (14), New Zealand (2), Norway (1), Poland (1), Portugal (5), Slovenia (1), Spain (36), Sweden (16), Switzerland (2), Turkey (2), United Kingdom (76), and United States (14).

En una petita senyoria valenciana

Ivan Martínez Araque
Els medievalistes valencians tenim diversos problemes enutjosos relacionats amb les fonts, malgrat la varietat i riquesa documental dels nostres arxius. Un d’ells és com acarar l’estudi de les petites senyories, dels ingressos quotidians, de l’evolució de les rendes, de la seua composició. La dispersió dels llinatges de la baixa noblesa va anar aparellat d’una dolenta conservació dels documents, inclosos els dels consells locals dels seus dominis. En altres casos, ens topetem de cara amb les portes tancades d’arxius privats en què encara romanen molts documents.

En front d’això, sabem alguna cosa més de les grans senyories, de les pertanyents a l’alta noblesa, que havien absorbit al seu torn d’altres més petites, però freqüentment en haver sigut producte del segrest per la monarquia (com ara la baronia d’Arenós), com a conseqüència d’haver fet fallida o bé relacionat amb problemes polítics. D’un altre costat, coneixem parcialment algunes altres de senyoriu eclesiàstic. La comparació dels dominis de la cavalleria amb tot això, la reformulació de les cartes pobles (els convenis entre senyors i vassalls) i la informació provinent d’alguns contractes notarials (arrendaments de rendes, de regalies, etc.) ha permès una certa aproximació a aquelles realitats, a falta de dades més completes. Un altre aspecte interessant, i potser el que més llum aporte en els propers anys, és el buidatge de les notícies vessades en els plets judicials (que arrepleguen dades complementàries, o fins i tot contractes notarials no conservats), tant en el tribunal de governació (l’alta cort que dirimia conflictes vinculats amb la noblesa) o la batllia general (per problemes entre els oficials reials i els senyors).


Imatge idíl·lica d’una senyoria medieval

En les darreres setmanes hem trobat un procés judicial ben interessant. La qüestió que l’havia originat es devia a l’impagament dels censals (dels crèdits concedits sobre les rendes) de la petita batllia de Matada el 1503, depenent de la monarquia, un petit districte administratiu situat al si del terme general de Corbera, vora el riu Xúquer. El greus problemes d’administració d’un petit lloc, amb enormes despeses per al manteniment de l’assut, el molí i la sènia que prenia les aigües del flum, féu que el batlle llavors decretara una autèntica suspensió de pagaments i obligara al consell local i els veïns a fer tandes de treball obligatori per a diverses obres en el lloc.


La Ribera Baixa del Xúquer a finals de la baixa Edat Mitjana

Els censalistes, pel seu torn, recorregueren davant el batlle general de València, per haver consentit aquest “derrencliment” (literalment, abandó, que era una rara figura jurídica) del pagament de les pensions anuals dels creditors de la corona, carregades sobre aquell districte. El més destacable és que els pledejants aporten uns documents notarials que retrocedeixen més d’un segle: des de l’alienació del lloc pels Vilaragut, senyors de Corbera el 1385; l’arrendament de les rendes senyorials i en què consistien, el 1416; la compra de la localitat pel rei, instada pels veïns a canvi d’un censal pagat a la corona; el trasllat dels comptes i habitants taxats en la peita (una trentena de famílies a inicis del segle XV i menys de la meitat a inicis del XVI); o, per últim, les referències als plets judicials entre la localitat i els senyors de Corbera. Aquest juí, a més a més, va propiciar que es conservara la documentació generada per la batllia (en mans reials) en els anys anteriors i immediatament posteriors al 1509, que és quan es dirimeix la qüestió, des del 1485-1514 (estudiada en el seu moment per A. Furió en la seua tesi doctoral).

El cas de Matada fou en certa mesura simptomàtic de moltes petites senyories valencianes. Va ser poblada de cristians després de la conquesta, aprofitant els pocs sistemes hidràulics andalusins en les zones properes a la marjal; anys després va ser venuda a un eclesiàstic en títol de senyoriu i anà a parar a mans d’un ciutadà de València; es trobava, això no obstant, dins del terme particular d’una vila, que va oscil·lar entre el reialenc i el senyoriu. Amb la qual cosa, entre 1468-1514, Matada era un districte reial subordinat a una jurisdicció privada.


Les restes del molí de Matada, que es van poder salvar dels últims plans que han afectat el riu,
però el conjunt arquitectònic presenta un estat lamentable

Fins i tot, els reclamants de les pagues d’aquells censals, en què es troben els Roís de Corella o els Guillem Català, acusen l’oficial reial de malbaratar recursos i balafiar el patrimoni que hi havia en la localitat, entre els que es trobava l’antiga reserva senyorial de Matada. Les descripcions, quasi melancòliques, dels testimonis al voltant de la casa, de l’hort paredat i del camp de la Nora, d’una jovada (9 ha), és un dels aspectes més colpidors. Així, afirmaven que la casa del senyor “és tota derrocada, és mohina, tota derruida (…) e feta inabitable”, que abans tenia un gran colomer. Les vinyes, horts, camps i altres terres del camp de la Nora havien estat, per negligència dels oficials reials, venudes i transportades: “que està en veritat que pot haver més de cinquanta anys que les vinyes que estaven en lo dit terme de Matada són estades destrohides, que de aquell temps ençà no en han donat fuyt ni renda alguna”. I que, a més, contava amb “una bella arboreda, la qual donava gran renda e utilitat al senyor”, de la qual no quedava res (ARV, Batllia general, Plets, sing. 1438).

La historiografia medieval valenciana havia apuntat que les senyories valencianes, en efecte, estaven ben lluny de les que trobem al nord i centre del continent europeu, o fins i tot de les castellanes, aragoneses i del nord català, i un dels seus trets era la quasi inexistència de reserves senyorials. L’atenta lectura dels documents en els últims anys ha vingut a matisar aquesta imatge, en el sentit que, si bé no foren de grans extensions comparables amb altres àrees, no foren del tot insignificants (en trobar-se entre les parcel·les més grans del territori o també en generar determinats recursos). En molts exemples, especialment les vinyes de qualitat en les senyories eclesiàstiques, es troben camuflades en contractes d’arrendament de terres o bé estan amagades de la comptabilitat en ésser administrades directament pels batlles o oficials del senyor. I, fins i tot, mantenien cert simbolisme en l’imaginari nobiliari del bon i just senyor, també a casa nostra, com en aquest cas de Matada.


Situació de Matada en l’actualitat
1) Restes del que fou el molí de Tomba (de construcció contemporània). 2) Restes del molí medieval de Matada. 3) Séquia Nova de Cullera, que a començaments del segle XVI va partir el terme de Matada. 4) La marjal, hui arrossars. 5) Partida del Senillar, pertanyent a Matada (hui és terme de Llaurí). 6) Partida actual de Matada, sobre la mota del marge dret del Xúquer (hui de Fortaleny)

Nota de l'autor: aquest post ha sigut fruit del treball portat a terme juntament amb Ferran Esquilache per a una recent contribució a un congrés

L'exèrcit de 15.800 peons

Vicent Baydal
En el fons de Cartes reials de Jaume II conservat a l'Arxiu de la Corona d'Aragó hi ha tres capses amb documents que, en realitat, no són lletres missives. Són un totum revolutum de vora 150 comptes diversos realitzats per oficials reials, que han anat parar a aquelles capses, la 130, la 131 i la 132. No segueixen cap ordre cronològic i alguns no estan ni datats, amb el que únicament podem suposar que pertanyen al regnat de Jaume II (1291-1327), com sembla confirmar el tipus de lletra emprada. En aquest sentit, hi ha un document, el 33 de la capsa 130, que fins ara ha passat desapercebut segurament per eixa manca de datació esmentada. Es tracta d'un pressupost per a alguna de les grans campanyes mediterrànies d'aquesta època, que preveu l'armament de 40 galeres i 12 coques per tal de transportar les màquines de guerra, els projectils i les viandes necessàries (vi, carn salada, formatge i més de 3 tones i mitja de farina i civada), així com un exèrcit d'unes 16.500 unitats (700 cavalls armats, amb dos escudats i dos ballesters com era costum -un total de 2.800-, 10.000 escudats i ballesters més, a parts iguals, i 3.000 ballesters més per a les galeres). Així ho redactava en un petit tros de paper algun oficial, potser el mateix tresorer reial, que seria qui hauria de fer front als comptes d'aquella despesa [he substituït millia per mil, sol. per s., i sol. barch. per s.b.]:

És mester per acurriment de DCC hòmens a cavayl, a raó de D s.b. per cavayl armat – CCC L mil s.
Ítem quitacions a IIII meses als dits DCC hòmens a cavayl, a raó de VIII s.b. per cavayl armat – un comte e C mil s.b.

Ítem a X mil hòmens de peu, V mil balesters e V mil escudats a IIII meses, part los hòmens de peu dels hòmens a cavayl, qui seran pres de III mil hòmens de peu, e els balesters de les galees, qui seran pres de III mil, a raó de XII d.b. per dia – I comte e CC
mil s.b.
Ítem XL galees, les XXX obertes e les X closes, ab armament dels hòmens e ab la panàtica a IIII meses, a raó de XXXV mil s.b. per galea – I comte CCCC mil s.
En les galees XXX obertes seran portats per galea XX cavayls, qui són – DC cavayls
.
Los C cavayls que romanen iran entre dues coches, e encara hi seran portats gins e pedres e altres arneses, e hòmens de peu e d’altres – M. E costaran – XX mil s.b.

Ítem hi ha mester X coches grans, qui han a portar XXV mil kafissos entre farina e civada, a raó de III mil kafissos per coca, han-hi mester VIII. E les II portaran vi, carn salada e formatge e altres coses necessàries al viatg
e.
E entre les XII coches seran partits los hòmens de peu.
E les X coques costaran a raó de X mil s. per coca – C mil s.b.

Suma – IIII comtes e C LXX mil s.

En total, doncs, aquell exèrcit havia de costar un mínim de 208.500 lliures barcelonines, és a dir, 4.170.000 s.b., repartits entre 2.650.000 s.b. del pagament dels cavallers i els peons i 1.520.000 s.b. de les galeres, l'armament i l'avituallament. Les xifres globals estan en consonància amb les que coneixem per a altres expedicions coetànies, puix, segons explica Ramon Muntaner, 40 galeres eren les que Roger de Lloria dirigia a les ordres de Pere el Gran en la dècada de 1280 i també n'eren 40 les que Alfons el Liberal destinà a la conquesta de Menorca en 1287. Tanmateix, aquest pressupost destaca per dues raons: pel gran nombre d'infanteria mobilitzada i pel seu elevat cost (més alt que el de la conquesta de Sardenya, pressupostada en 187.200 lliures). Per exemple, per a les campanyes d'Almeria en 1309 i Sardenya en 1323 es portaren entre 1.100 i 1.400 cavallers i entre 5.600 i 9.200 peons, unes xifres que contrasten amb els 700 cavallers i 15.800 escudats i ballesters d'aquest cas. Per què tanta infanteria? És un volum que, amb les dades disponibles, no tornem a trobar fins a la campanya sarda de 1354, amb la que Pere el Cerimoniós tractà d'aixafar definitivament els revoltats de l'illa portant-hi 1.500 cavallers i uns 15.000 peons. Desconeixem, però, la resposta a aquella pregunta, que hauria de residir en les característiques concretes de l'expedició que es volia de dur a terme.

En relació amb això, si aquell pressupost es correspongué amb l'organització efectiva d'un exèrcit -com sembla indicar la seua pròpia existència i conservació-, algunes dades ens permeten aventurar la seua datació. En primer lloc, el pressupost militar que fins ara es considerava el més antic de la Corona, l'efectuat per a la campanya de Sardenya de 1323, realitza diversos esments a les quantitats d'armament dutes a Almaria, el que sembla indicar que des de 1309 no hi havia hagut cap altra gran campanya reial, com així ho sabem, de fet, pels esdeveniments polítics del regnat de Jaume II (l'armada de 1315 contra els abdalwadites for organitzada per les ciutats catalanes i valencianes). Per tant, si fins a la mort del rei en 1327 tampoc hi hagué cap altra gran expedició (els reforços enviats a Sardenya en 1325 es limitaren a 18 galeres lleugeres), haurem de convenir que el pressupost es correspon amb alguna expedició anterior a 1309. I, en aquest sentit, pels estudis de Maria Teresa Ferrer Mallol i Carles Vela, sabem que les campanyes contra el regne castellà de Múrcia entre 1296 i 1304 es mamprengueren fonamentalment per terra, amb un suport naval molt menor, d'unes deu galeres. En conseqüència, l'única altra gran campanya naval del regnat de Jaume II que resta és la de 1298-1299, duta a terme contra el seu germà Frederic de Sicília, a canvi de la infeudació papal del regne de Sardenya.

La guerra, 'negoci' feudal per excel·lència

Tal vegada, doncs, el document que hem transcrit es correspon amb la preparació d'aquella expedició, malgrat que les cròniques sicilianes parlen de 56 galeres aragoneses en la cruenta batalla del cap Orlando, un estol major a les 40 que hem vist pressupostades. Aquest fet, tanmateix, tampoc és inusual, ja que, per exemple, les cròniques de la conquesta de Sardenya parlen de 60 galeres, tot i que en el seu pressupost només n'apareixen 52. I, d'altra banda, si aquella de 1298-1299 era la campanya prevista pel document, tornem a la mateixa pregunta: per què tanta infanteria? Era més adient per a batalles navals i setges de llocs marítims? De moment no podem oferir respostes, que només podran arribar mitjançant la investigació detallada de la nombrosa documentació relativa a aquella expedició. Únicament així podrem saber si, efectivament, el volum de l'exèrcit organitzat es correspon amb el d'aquell pressupost sense data i si el tipus d'operacions militars dutes a terme requerien d'una presència tan massiva d'escudats i ballesters, uns 15.800 peons en total. Això, per posar-ne una xifra comparativa, era més d'un 10% de la població cristiana del regne de València en aquells moments. Quasi res, diu el paperet...