La força dels Joves Medievalistes

Vicent Royo
Com comença a ser tradició, entre els dies 17 i 19 de març de 2010 se celebrà a Lorca (Múrcia) el Simposio Internacional de Jóvenes Medievalistas, que ja va per la seua cinquena edició. Coordinat per Juan Francisco Jiménez Alcázar, secretari de la Sociedad Española de Estudios Medievales i professor titular del Departamento de Prehistoria, Arqueología, Historia Antigua, Historia Medieval y CCTTHH de la Universidad de Murcia, entre molts altres càrrecs, la reunió aplegà a la ciutat murciana un total de setze joves investigadors, tots menors de trenta anys, disposats a gaudir d’uns profitosos dies d’esbarjo i, sobretot, de treball. Perquè, com en edicions anteriors, la història medieval està present en tots i cadascun dels diàlegs que estableixen els setze col·legues que es reuneixen a Lorca, des dels comentaris de la més xarradora fins els apunts del més reservat. Les converses, les crítiques –sempre constructives, clar– i les lloances surten en els moments més inesperats i als llocs més estranys, però, al cap i a la fi, aquest és l’objectiu últim del simposi. La trobada serveix perquè un grup de joves investigadors que tenen com a objecte comú de recerca l’Edat Mitjana puguen compartir les seues experiències, les seues il·lusions i també les seues decepcions.

La dinàmica del simposi ha estat la mateixa que en les altres edicions, és a dir, deixar a cadascun dels participants un temps d’uns vint minuts per exposar els seus treballs i després poder establir llargs debats al voltant de les idees i les tesis defensades en les exposicions. Potser és aquest últim element, el debat, l’aspecte que dóna un toc especial al simposi. Lluny de convertir-se en un conjunt de parlaments sense cap altre sentit que el de predicar en el desert, com ocorre a bona part dels congressos que se celebren avui en dia, les distintes sessions en què s’articula el simposi tenen un altre aire ben diferent. Tancats en aquesta ocasió al Museu Arqueològic de la ciutat, allí que més hem aprés tots i cadascun dels assistents ha estat en els debats posteriors a les sessions de treball, autèntiques taules redones on hem pogut compartir les bonances de les nostres investigacions, discutir sobre alguns punts polèmics i, sobretot, aprendre a suplir les nostres mancances. En aquest sentit, l’organització de sessions amb una mínima coherència temàtica ha estat fonamental per poder dur a terme totes aquestes qüestions. Temes com l’arqueologia del paisatge (en època andalusina i feudal), la sexualitat i la prostitució, la importància dels distints sectors econòmics i el paper del clergat a la societat medieval han estat els eixos del simposi i, si bé és cert que alguns són més novedosos que altres, tots ells testimonien les línies de recerca actuals i futures en relació a l’època medieval.
Perquè, no ho oblidem, a Lorca eren presents bona part dels medievalistes que en les pròximes dècades assumiran les regnes de la investigació, tant des de dins de l’àmbit acadèmic com des dels afores. Encara ens resta molt, moltíssim, per aprendre dels nostres mestres, però la renovació historiogràfica està novament en les nostres mans, en les mans dels més joves. I bona prova d’això és l’ample ventall de reunions científiques, congressos i seminaris que cada vegada amb més freqüència protagonitzen els joves investigadors, bé siga des de l’organització o bé des de la participació. Alguns acaben de nàixer –només cal recordar les Iers. Jornades Multidisciplinàries de Joves Medievalistes celebrades el passat mes de febrer a València–, altres, com el Simposio Internacional de Jóvenes Medievalistas que té lloc a Lorca, s’han consolidat dins del panorama historiogràfic de l’Estat espanyol, però tots ells han sorgit amb la intenció de crear espais de discussió i de treball propis a la nostra disciplina i de posar en marxa distints mecanismes perquè aquests joves investigadors s’incorporen progressivament a la “societat dels adults”.

No voldria cloure aquest escrit sense esmentar dues qüestions que han marcat la meua estada al simposi de Lorca i que, personalment, m’han aportat una bona dosis d’energia per continuar endavant. D’una banda, les experiències i les trajectòries dels més veterans en el simposi han fet palès que hi ha llum al final del túnel. Malgrat que hem constatat que la precarietat econòmica i professional esdevé una companya inseparable, els dies de convivència amb persones que han superat els tràngols i els esculls propis del llarg camí de la investigació ens ha d’aportar a tots i cadascun de nosaltres un fil d’esperança per dur endavant els nostres projectes personals. Diuen que, al remat, paga la pena.

De l’altra, hi hagué la presència de David Waiman, un jove investigador argentí que perd el sentit per l’Edat Mitjana castellana, en particular, i europea, en general. Em resultà envejable la seua magna voluntat per dur endavant els seus estudis des de l’altra vora de l’Atlàntic i el que esdevingué més envejable encara fou la seua il·lusió per viatjar a Lorca i poder compartir uns dies amb nosaltres a propòsit del simposi. Ell al·lucinà amb nosaltres i ens confessà mil i una voltes l’enveja, sana, és clar, que ens tenia per poder fer allò que més ens agrada amb tanta facilitat. El que no s’imaginava era l’empremta que, almenys en mi, havia aconseguit deixar per l’energia, la vitalitat i la il·lusió que transmetia.

Gràcies de tot cor.

El "Liber Feudorum Maior" en línia

Vicent Baydal
Alfons d'Aragó, el Cast, (1157-1196) i Sança de Castella (1154-1208)

Fa uns dies que el Portal d'Arxius Espanyols ha posat en xarxa la primera reproducció digital del Liber Feudorum Maior, el "gran llibre dels feus" amb el qual els comtes de Barcelona posaren per escrit la seua legitimitat com a dinastia regnant en Catalunya a finals del segle XII. Així, segons ha dit un dels seus principals estudiosos, Adam J. Kosto, el cartulari no fou una simple eina administrativa sinó, sobretot, una magna expressió escrita del poder, com revela el seu distintiu programa pictòric, que inclou algunes de les primeres representacions conegudes de l'homenatge vassallàtic de tot Europa. En podreu saber més a través de la corresponent entrada de la Viquipèdia en anglés (amb les seues imatges), d'aquest article del mateix Kosto i de les indicacions realitzades per María Eugenia Ibarburu. A més a més, el podeu fullejar des d'aquesta adreça i veure una selecció de les seues miniatures a continuació:

Aquesta setmana s'inicia el V Simposio Internacional de Jóvenes Medievalistas

Frederic Aparisi Romero
Aquesta setmana tindrà lloc una nova edició, i ja en van cinc, del Simposio Internacional de Jóvenes Medievalistas, en la qual, com en l’edició anterior, participaran dos membres d’Harca. Sens dubte, som al davant d’unes de les activitats que més han sacsejat el panorama historiogràfic espanyol, no només per la reunió científica en sí, sinó sobretot per la influència que ha tingut sobre altres seminaris. A més de concedir tot el protagonisme als joves investigadors, aquest simposi té la virtut de traure’ls de les aules universitàries i d’una ciutat gran, com Múrcia, ja que es celebra a Lorca, amb el pertinent impacte econòmic sobre aquest nucli. Tot plegat, és per això que durant el XII Congrés Anual d'Estudis Mediterranis aprofitàrem per a entrevistar el seu organitzador, Juan Francisco Jiménez Alcázar, professor de la Universitat de Múrcia. Gràcies a aquesta entrevista podreu conéixer els orígens d’aquest simposi i les transformacions de cara el futur. Altre dels projectes de Jiménez ha estat el Centro de Estudios Medievales de la Universidad de Murcia, una de les primeres accions del qual ha estat la compra del drets sobre el web medievalismo.org. Tingueu en compte, però, que és la segona entrevista que va enregistrar Harca, per això els problemes d’imatge i de so. Com en aquest cas, esperem el moment més adient per a oferir-vos les diferents entrevistes que tenim al rebost.
Sense més, us deixem amb l’estil directe i planer de Jiménez Alcázar.

I (i, confiem, no les últimes) Jornades Multidisciplinàries de Joves Medievalistes

Ivan Martínez Araque
Els passats 25 i 26 de febrer van tindre lloc les I Jornades Multidisciplinàries de Joves Medievalistes en la Universitat de València, en què van participar els doctorands d'Història Medieval, d'Història de l'Art i Filologia Catalana i Hispànica. Com el seu propi nom indica, van tractar de servir de trobada entre distintes disciplines i recerques que s'estan duent a terme al voltant de la societat medieval per part dels joves investigadors valencians.
En aquest encontre, el punt en comú va ser les anàlisis de fonts i les reflexions sobre diverses metodologies d'estudi, sovint no tant diferents entre els diferents especialistes, que a un mateix temps poden permetre albirar noves possibilitats d'acarament dels temes que estan desenvolupant. Òbviament, Harca no va restar alié.
Des d'un punt de vista organitzatiu, llevat d'alguns contratemps, les jornades van reeixir, fins i tot van ser convalidables per crèdits de lliure elecció per a l'alumnat, a més de comptar amb el suport de tots aquells departaments, senyaladament del d'Història de l'Art i del deganat de la Facultat de Geografia i Història. No van decebre moltes de les intervencions, atés que bona part d'aquestes versaven sobre els treballs d'investigació dels programes de doctorat, ni tampoc alguns dels col·loquis, de vegades dinàmics, que van seguir a les sessions. De la mateixa manera, es va incloure un apartat per a l'exposició i discussions de pòsters, i, a més a més, s'ha mantingut en format blog un seguiment de les jornades, també des de les xarxes socials, o es troba tramitant-se la publicació dels treballs presentats.
Ara bé, caldria una reflexió global amb la finalitat d'aprofundir amb els objectius d'aquesta trobada, en especial envers el seu vessant científic. Potser, un format que s'aproxime als tallers d'història o de taula redona, que permetera donar major protagonisme a l'intercanvi d'opinions, hauria de ser assajat. Igualment, seria interessant que en un futur es tractaren problemes semblants, tractats des de diversos àmbits, que dotara de major coherència i d'un intercanvi més fructífer a les jornades. En última instància, fóra interessant eixamplar els contactes amb la investigació que s'està donant en l'àmbit català, que parteixen de problemàtiques semblants.
El més punyent, això no obstant, va més enllà d'aquestes qüestions: si només seran unes jornades més o tindran una continuat. No hauria de recaure quasi tot el pes mercé a esforços merament voluntaristes i voluntariosos dels participants. Si hi ha hagut una generació de doctorands i becaris interessats en la societat medieval en els últims anys, és degut, entre molts altres factors, a què els plans d'estudis anteriors, malgrat les seues deficiències, propiciaven una certa especialització. Però, darrerament, les tendències no caminen cap ací, no sols pel retall de crèdits i plans mal consensuats; els màsters d'especialització han de competir amb d'altres com els de secundària. Això i, sobretot, una carrera investigadora que més enllà del títol de doctor es veu tèrbola no dibuixen un panorama desitjable.
Necessàriament, trobades com aquestes, que permeten eixamplar la investigació, haurien d'estar en l'agenda prioritària del personal docent i investigador, ja que aquesta primera tasca s'enfronta a nous canvis i el futur passa per la potenciació de la recerca, la qual pot sustentar grups d'investigació de major entitat.

El Real a Canal 9

Ferran Esquilache
Un post ràpid per a anunciar que hui dissabte 13 de març, a les 20:30 hores, Canal 9 emetrà en el programa Dossiers un reportatge documental sobre el Palau del Real de València. Un dels principals arguments serà l’excavació de la seua façana principal l’estiu passat, en la qual vaig tindre l’oportunitat de participar com a documentalista, una experiència que de nou ha demostrat els excel·lents resultats que donen la combinació de documentació escrita i arqueologia. Així, s’ha pogut establir que, sobre una almúnia andalusina, Jaume I va iniciar un nou palau, que Jaume II va ampliar, i Pere el Cerimoniós reformar. Més avant en parlarem en Harca de tot plegat.




El Palau del Real en una imatge del segle XVIII, poc abans de ser enderrocat en 1810. És la imatge més coneguda per ser la més realista conservada.

També hi hagué "fracassos": Almeria 1309

Vicent Baydal
Setge croat de Damieta (Egipte), any 1218

Qui més qui menys coneix alguna part de la història de les victòries militars cristianes ibèriques produïdes durant l'Edat Mitjana. Des de la pírrica de Pelai en el segle VIII fins a la gloriosa dels Catòlics davant Boabdil a les acaballes del XV, passant per un llarg etcètera, com la de Toledo en l'any 1085, les coetànies del Cid, la de Lisboa en 1142, la de Tortosa en 1148, la de Palma en 1229, la de Còrdova en 1236, la de València en 1238 o la de Sevilla en 1248. Del que ja no tenim tanta idea són de les derrotes, a no ser que siguen èpiques o punts d'inflexió destacadíssims. Molts pocs saben que Jaume I tornà, cames ajudeu-me, d'una fracassada expedició de croada a Terra Santa en 1269 o que l'illa de Sardenya va ser en alguns moments del segle XIV -valga la destrellatada comparació- un autèntic Vietnam per a la Corona d'Aragó.

Un altre fracàs poc conegut dels monarques aragonesos va ser el de la frustrada conquesta d'Almeria en 1309. La tendència bèl·lica i expansionista inherent a les dinasties feudals comportà que el descendents de Jaume I continuaren impulsant les conquestes territorials: en 1283 era Sicília, en 1287 Menorca, entre 1296 i 1304 part del regne de Múrcia (la futura governació d'Oriola) i en 1309 li tocà el torn al soldanat nassarita de Granada. Restablertes les paus amb els castellans després del conflicte murcià, Jaume II pactà amb Ferran IV a Alcalá de Henares un atac conjunt contra els musulmans peninsulars: Castella assetjaria Algesires i Gibraltar mentre que Aragó faria el mateix amb Almeria, rebent en compensació la sisena part del territori granadí, precisament aquella porció oriental.

Així, després de mobilitzar les hosts feudals d'Aragó, Catalunya i València, engegar els mecanismes fiscals de recaptació entre cristians, jueus i musulmans, armar dues esquadres amb desenes de galeres, concentrar ingents quantitats de bescuit i de vi per a la soldada així com de farratge per als cavalls i fustes per als enginys d'assalt, l'exèrcit cristià, que devia superar els 10.000 homes entre combatents a cavall, escuders, peons i ballesters, es concentrà al cap de l'Aljub en juliol de 1309 i arribà poc després davant les portes d'Almeria, on instal·laren el seu campament. Els d'Al-Mariya i la seua horta s'havien afanyat a tancar-se en la ciutat fent aprovisionament de totes les vitualles que havien pogut i, tot i perdre una batalla campal iniciàtica, rebutjaren els primers intents d'assalt encara al ple de l'agost.

De fet, cap dels nombrosos enfrontaments que tingueren lloc en les setmanes següents desequilibrà la balança en favor dels cristians, malgrat que Jaume II havia previst que amb una ràpida expedició de quatre mesos seria suficient per a fer caure la ciutat. A més a més, en l'equador de la campanya, el 15 d'octubre de 1309, es produí un incident que segons Ahmad Ibn al-Qadi fou una de les majors humiliacions que pogueren patir els invasors:

Hi hagué una batalla per terra i per mar. El rei embarcà en un dels vaixells de la seua flota i disposà les seues tropes entorn de la ciutat, tant del costat de la mar com del costat de la terra. Els cristians havien preparat tantes torres i escales que cap argúcia en combat obert haguera pogut donar compte d'elles. La situació s'agreujà per als musulmans (...) Llavors algú cridà: "Tireu-los el contingut de les latrines. Res pot humiliar-los tant!" Les gents s'apressaren a retirar dels fossats les matèries fecals que contenien i les portaren a les muralles, des d'on les llançaven sobre els assaltants. Encertaren sobre manera en fer-ho perquè així uniren dues coses que sempre van juntes: els hispans i els excrements. Tothom és sempre víctima d'eixa treta. Els cavallers, vestits amb belles vestidures, es cobriren de porqueria i foren objecte de befa per part dels seus companys.
Els cristians continuaren insistint dia rere dia i segons el mateix autor bastiren fins a onze fonèvols amb què bombardejaren constantment la plaça. Tanmateix, els musulmans aconseguiren resistir durant tota la tardor i, finalment, el 19 de desembre proposaren la pau al monarca aragonés quan sabien que aquest hauria d'acceptar. El setge s'havia allargat excessivament, havien mancat les vitualles, els soldats que no havien caigut ferits o mutilats passaven fam i començaren les desercions en massa. L'exèrcit alçà el campament, cremà el palau del soldà de Granada que quedava als afores d'Almeria i esperà les galeres que els havia de retornar a la Corona d'Aragó. Alguns s'aventuraren a tornar per via terrestre i acabaren morint, la resta emmalaltí i molts d'ells falliren al port d'Alacant. Una altra font àrab tardana, la del poeta Al-Qaysi, parla del tràgic final cristià en un zajal:
Si els hagueres vist tornar a les seues tendes de campanya, que es trencaren en trossos.
Amb dificultat es van retirar i cada veu pronunciava un gemec:
- Tingueu pietat de nosaltres, vosaltres que teniu bon cor! (...)
Els que tornaren amb les seues famílies les contaminaren, i els seus veïns se n'adonaven.
Els altres van morir de malaltia durant el trajecte, i jauen en els camins.

Miranduolo

Ferran Esquilache
Era un menut assentament camperol a la Toscana quan va nàixer al segle VII, i va acabar sent un castell feudal. Miranduolo és, sens dubte, una bona oportunitat per a estudiar arqueològicament l’aparició del feudalisme, ara a l’abast de tothom gràcies a la xarxa.

El jaciment es troba en el municipi de Chiusdino, a la província de Siena, i per tant a la Toscana. El projecte d’excavació va nàixer a finals dels 90, quan una prospecció per a fer la carta arqueològica de Siena va individualitzar el jaciment del castell de Miranduolo, documentat aleshores per les fonts escrites a principis del segle XI. Però no va ser fins el 2001 que va començar la primera de les campanyes d’excavació, les quals han continuat anualment i ininterrompuda fins al 2009, amb uns excel·lents resultats. De fet, diversos incendis al llarg dels segles van segellar les diverses etapes evolutives del jaciment, de manera que això ha facilitat la distinció estratigràfica, acompanyat de datacions per C14.

Vista aèria del jaciment

Amb tot, com ja vaig explicar fa poc en un altre post, el que caracteritza aquesta excavació, i per això se’n parla en Harca, és que a través del seu web podem conéixer un resum per escrit amb fotografies del que es va trobar en tots i cadascun dels dies en els quals s’ha excavat, des del primer dia fins a l’últim. Tot acompanyat amb un GIS de tota l’excavació que situa cadascuna de les troballes al seu lloc, distingides per etapes històriques i per campanyes arqueològiques. A més a més, tots i cadascun dels edificis excavats, de totes les èpoques, disposen d’un resum de les troballes i les interpretacions, acompanyat de fotografies específiques, plànols i reconstruccions. També es posen a la lliure disposició del lector les anàlisis arqueobotàniques, els estudis del territori, i la documentació escrita disponible, a banda d’altres moltes coses. És obi que per a fer aquest web s’han deixat de banda molts dels mals usos d’alguns arqueòlegs, en general recelosos de les seues troballes, tot i que no necessariament això vol dir que al web estiga tot. Així i tot, la transparència arriba al punt que es van filmar les reunions d’interpretació de l’equip d’arqueòlegs de la campanya del 2008, actualment penjades a la xarxa, encara que quede al vostre juí el nivell de representació que puga haver-hi als vídeos.


Reconstrucció de Miranduolo cap al segle IX

En definitiva, resumint molt, allò que les excavacions han mostrat fins ara és l’assentament d’un grup de camperols cap a la meitat del segle VII -al voltant de les 25 cabanyes-, els quals combinaven l’activitat agrària amb la metal·lúrgica, fruit de l’extracció de mineral a la vall de Merse. Cap al segle IX s’observa una reorganització de l’espai, amb l’aparició d’una casa principal i una tanca de pals defensiva que envoltava el conjunt, la qual cosa ha estat interpretada pels arqueòlegs com una hacienda curtense. És a dir, l’aparició d’una família dominant que controlava els magatzems i l’activitat industrial. Cap a la segona meitat del segle X hi va haver un incendi, i la zona es va reestructurar amb la construcció de murs més sòlids i un nou edifici principal. Al 1004 Miranduolo apareix per primera vegada esmentat a la documentació escrita, i ho fa com a “castell”, referint-se precisament a aquest nou edifici, ja que arqueològicament pareix demostrat que només es va construir en pedra ben avançat el segle XI, després d’un nou incendi violent. Estarà ocupat, a partir d’ara, per un senyor territorial, que empra el castell com a residència. Destruït de nou a la primera trentena del segle XII per un incendi durant un setge arran d'una guerra (probablement en 1133), es va abandonar momentàniament a causa de disputes jurisdiccionals. Comprat i reconstruït com un palau per la família Cantoni al segle XIII per a consolidar la seua pujança econòmica a un burg proper, va passar posteriorment per diverses mans, fins que es va abandonar definitivament al segle XIV quan ja només era una granja.
Comptat i debatut, el que s’ha vingut a demostrar arqueològicament és que el castell feudal va estar precedit, al mateix emplaçament, per un assentament camperol en època altmedieval, seguit d'un domini en època carolíngia, la qual cosa ve a revisar en certa manera, com ja s'apuntava no fa molt, el procés històric de l’incastellamento a la Toscana, i a Europa occidental en general.


Reconstrucció de Miranduolo cap al segles XI-XII

De tot plegat podeu informar-vos a la publicació conjunta, editada per Marco Valenti, Miranduolo in alta val di Merse (Chiusdino, Siena). Archeologia di un sito di potere del Medioevo toscano, Florència, 2008 (l'index ací). Mentrimentres ens podem conformar amb la magnífica periodització realitzada en els següents vídeos divulgatius (en italià, és clar), amb major nombre de detalls, a través de fotografies i reconstruccions artístiques, per boca del mateix director de l’excavació.


Els orígens de Miranduolo



Miranduolo al segle VIII



Miranduolo al segle IX



Miranduolo al segle X



Miranduolo als segles XI i XII



Miranduolo als segles XII i XIII




Miranduolo als segles XIII i XIV