La reina Blanca i el rei perdut

Ferran Esquilache
Recuperant la sèrie de posts intranscendents i de caràcter més frívol, com ara el de l'obertura de la tomba de Pere el Gran, caldrà parlar també de l'obertura de la de Jaume II, recollida per la premsa la setmana passada quan el Centre de Restauració de Bens Mobles de Catalunya va permetre l'entrada dels periodistes per a veure les restes que s'havien trobat a l'interior i en va fer públics els primers resultats. Al contrari que en el cas de Pere el Gran, la tomba del seu fill i la reina Blanca d'Anjou sí havia estat oberta i espoliada al segle XIX durant les guerres carlines, per la qual cosa no s'esperava trobar restes tan ben conservades com les de la tomba de l'altre costat de l'altar de Santes Creus. Però l'espectacle que hi havia en obrir-la, i que s'aprecia a la fotografia, era prou decebedor: restes humanes òssies i momificades, i altres restes tèxtils i de fusta, tot trossejat i barrejat. Sembla que en 1836 un escamot de l'exercit liberal, que havia assaltat el monestir, van arrancar el front d'alabastre de la tomba afegit al segle XVI i van practicar un forat al sarcòfag de pedra gòtica, per on van extraure les mòmies dels reis tirant bruscament dels peus; però el forat era massa estret i els cosos es van destrossar. Posteriorment van clavar les despulles reials en baionetes i les van passejar per tot el monestir, fins que la mòmia de la reina va acabar dins d'un pou i la del rei es va perdre per sempre més. Temps després un ex-monjo va recuperar del fons del pou les despulles de Blanca d'Anjou i les va introduir de nou a la tomba, junt a la pelvis d'un home d'uns 60 anys -possiblement la de Jaume II- i altres restes d'un altre home jove -potser de l'infant Ferran-, deixant-ho tot tal qual ho han trobat ara els experts del projecte de restauració de les tombes reials.


Cal recordar que aquestes dues tombes són tot un aparell arquitectònic i iconogràfic d'ideologia reial ideada per Jaume II, pròpia del primer rei de la Corona d'Aragó que va tindre una visió estadista de la monarquia. Primer de tot cal tindre present el fet que Pere el Gran decidira soterrar-se a Santes Creus i no al monestir de Poblet com son pare Jaume I, marcant distàncies. Alfons el Franc va voler tornar a Poblet, però el seu germà Jaume II preferí seguir els passos mortuoris de son pare i, de fet, ell va ser l'artífex de la construcció de les dues tombes de Santes Creus. Primer la que va manar fer per a son pare mitjançant una banyera de pòrfir d'època antiga, a l'estil dels reis de Sicília; i després la seua pròpia, compartida amb la seua muller, amb estàtues jacents mortuòries al damunt, seguint l'estil de les tombes reials de França a Saint-Denis de Paris ideades per Lluís IX. Les estàtues dels reis estan protegides per àngels junt als coixins on reposen els caps, i al peus el rei té un parell de lleons, símbol de poder i força, mentre que la reina té, curiosament, dos gossets, símbol de fidelitat. No deixa de ser molt curiós, també, que Jaume II decidira soterrar-se junt a la seua esposa -sent el primer cas de la dinastia, encara que després les reines es soterraren a Poblet- i més tenint en compte que van passar 17 anys entre la mort d'ambdós i que el rei havia tingut dues esposes més després. Clar que, no caldria donar-li una explicació massa romàntica al fet, si pensem que la doble tomba per al matrimoni reial va ser encarregada molt poc després de la mort de Blanca.

Passant a l'aspecte més morbós de tot plegat, el forenses i antropòlegs de l'Institut de Medicina Legal de Catalunya han pogut restituir anatòmicament la mòmia de Blanca d'Anjou, destacant el fet extraordinari de la seua posició, lleugerament inclinada a l'esquerra, cosa molt poc habitual als enterraments medievals. Està previst aconseguir el seu ADN, i amb ell el dels Anjou, però de moment ja s'ha pogut confirmar que la reina va morir durant un part o molt poc de temps després, ja que la mida de l'úter momificat és el d'una dona embarassada, i el ventre unflat cobreix part de les extremitats. De fet, per la documentació escrita sabem que va morir el 13 d'octubre de 1310, amb 27 anys, només dos dies després d'haver donat a llum al seu desé fill per una complicació en el part. En aquest sentit, també es volen estudiar els productes farmacològics que s'empraven a l'Edat Mitjana per a mitigar els dolors del part. Finalment, cal dir que a la mòmia li falta part del crani, però conserva tota la pell momificada de la cara, per la qual cosa ara s'han pogut reconstruir les faccions i més avant es podrà fer una imatge fidedigna del seu aspecte. Però de moment sobre això darrer sabem que, en opinió d'una antropòloga de l'equip, i segons conta la crònica del diari el País, la reina Blanca “era guapa”. Potser per això Jaume II va rebre de bon grat el seu matrimoni de conveniència amb la filla del rei de Nàpols, que posava fi a les disputes per Sicília.

Fotografies de Ramon Maroto i el CRBM de Catalunya fetes públiques pel projecte de restauració de les tombes reials de Santes Creus

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Un poco béstias los liberales esos...

Ferran Esquilache ha dit...

Home, bèsties sí van ser, però cal veure sempre els fets històrics en el seu context. Estes coses són la versió espanyola de les revolucions burgeses europees i, a França, 40 anys abans també es dedicaven a trencar mòmies de reis medievals. Encara més, perquè directament tallaven el cap als reis en vida. Vull dir amb això que, encara que a nosaltres hui en dia ens parega una aberració, per a la seua mentalitat no ho era; era un símbol antireial i una manera d'ajustar comptes. I no ho estic justificant, nomes ho contextualitze.

Oriol ha dit...

Perdoneu que pregunti des de la meva ignorància, per què es produeix aquesta discrepància entre els membres de la dinastia pel lloc d'enterrament a Poblet i Santes Creus?