Somnis de llibertat

Vicent Royo
L’1 de juliol de 1425, a poqueta nit, dos esclaus, els dos anomenats Jordi, decideixen emprendre un nou camí i abandonar la mísera vida que ha marcat la seua existència a Castelló d’Empúries. Amb ells havia d’anar-hi Pere, un altre esclau resident a la vila de l’Empordà, però, arribat el moment, quan els dos fugitius «sonaren lo dit Pere», ell «no hisqué» i tots dos «anaren-se’n a Garriguella», a la falda de la Serra de l’Albera, on s’amagaren al bosc, indret de lladres, malfeiners i fugitius per excel·lència. A ben segur que feia temps que desitjaven escapar del captiveri perquè, en efecte, tots dos declaren posteriorment que «fuisqueren de Castelló ... e se meteren en fuyta ... de lur propri motiu». Somniaven amb un futur millor, amb començar una altra vida, i per això la fugida no havia estat feta a corre-cuita, ni molt menys, sinó que havia estat ben planificada.


La Serra de l'Albera

Un bon indici d’açò és l’elecció del dia i l’hora, perquè els fugitius decideixen emprendre el camí de la llibertat un diumenge, és a dir, una dia festiu en el que les obligacions a casa dels seus amos són més lleugeres i poden eixir a fer un tomb per la vila. La nit, a més, els ajudaria a encobrir la fugida i quan, al matí següent, tots demanarien per ells, ja serien ben lluny. Un dels dos, fins i tot, degué invertir bona part dels seus estalvis per emprendre el nou camí, perquè eixe mateix diumenge comprà una camisa per 6 sous i unes calces blanques per 7 sous a uns conversos de la vila, que s’afegien als 4 reals en moneda que havia aconseguit reunir «de son treball, tirant aygua, adés un diner, adés altre». El seu sarró l’omplien altres «sinch pans doblenchs» que Pere, l’esclau que no es decidí a fugir, li donà abans de marxar. El seu company de viatge, tanmateix, no disposava dels mateixos mitjans i únicament dugué «lo lansol en que jasia ... de casa de son mestre». Fins i tot entre els esclaus la tirania dels diners imposa unes diferències!


Escena d'esclaus servint en un banquet

L’aventura dels nostres protagonistes dura ben poc, perquè a penes una vintena de dies després de la fugida són capturats i duts davant del procurador general dels comtats de Rosselló i Cerdanya, qui fa els pertinents interrogatoris. Durant aquest temps els fugitius han travessat els Pirineus i han fet tots els possibles per sobreviure. De fet, quan són capturats, un dels dos du certa quantitat de ferro, que, segons diu, ha extret ell mateix «ab dos pedres», segurament amb la intenció de vendre’l i aconseguir unes poques monedes. És un bon testimoni de la versalitat d’aquests homes acostumats a bregar amb les dificultats i la duresa de les seues condicions de vida, però aquesta versatilitat és insuficient per sobreviure. Lluny de familiars, amics i de l’entorn que els ha acollit en els últims anys –no sabem si, fins i tot, des del mateix moment del seu naixement–, els dos fugitius són això, fugitius, homes sense arrels, homes fora de tot enquadrament social, i l’única cosa que aconsegueixen és despertar sospites i recels allà per on passen. Aleshores, és qüestió de temps que els guardians de qualsevol dels llocs que visiten o les mateixes autoritats reials els capturen al camp, a la taverna, al mercat o a la plaça d’algun poble on s’ofereixen com a jornalers, sobretot si els seus amos han reclamat la seua tornada. Aquest és, a ben segur, el destí que espera els nostres protagonistes: tornar a la seua “presó” quotidiana i sofrir el càstig que els seus propietaris els vullguen infringir. El seu somni, com molts altres, té un punt i final tant rotund i tant dur com la vida que han dut fins el moment i que els espera d’ara endavant.


Façana de la presó medieval de Castelló d'Empúries

Deixant de banda la història particular dels nostres dos Jordi, reflexionem un moment sobre les condicions i les formes de vida al món medieval. El document que ens ha permès conéixer la seua història ofereix unes dades molt suggerents que no podem desatendre. D’una banda, com hem esmentat abans, fins i tot entre els esclaus hi ha diferències econòmiques que determinen les seues pautes de consum. Un dels nostres protagonistes adquireix dues peces de roba noves per emprendre un nou destí, mentre que el seu company de viatge només pot furtar el llençol de casa del seu amo. De l’altra, cal esmentar la ja més que repetida idea de “móns en contacte”, perquè, si recordem, Jordi compra la roba a dos jueus conversos al mercat de la vila. No coneixem la procedència dels nostres protagonistes, segurament eslaus o nord-africans, i per això hem d’imaginar, de nou, una realitat on conviuen cristians, jueus, conversos i musulmans. Els elements de segregació degueren ser ben presents, però no molt més que els vincles de solidaritat i d’amistat teixits entre persones de les distintes religions i, fins i tot, de les distintes condicions socials.

Aquest és l’últim punt sobre el que volem cridar l’atenció. Per uns moments ens hem endinsat en la vida de dos esclaus, sempre tan fugissers dels documents, i açò ens ha permès conéixer, o almenys intuir, les seues relacions quotidianes i, sobretot, la seua actitud davant de la seua condició. Saben perfectament el que són, coneixen també el lloc que ocupen en l’escala social, i per això intenten escapar-hi. Certament, era una causa perduda, perquè les dificultats per començar una nova vida no anaven a ser poques i tard o d’hora els que ho intentaven queien en mans dels seus antics amos, si no iniciaven un itinerari de vagabundeig i delinqüència que prompte els convertia en uns marginats socials. A més, la condició de fugitius els convertia en homes sense un enquadrament social, polític i econòmic, i aquesta era la pitjor de les realitats dins l’imaginari col·lectiu de la gent medieval. La línia que separava unes situacions de les altres era molt fina, sovint imperceptible –per als contemporanis i, encara més, per als historiadors–, i el cas que hem comentat n’és una bona mostra.

The black shield of Falworth o cuirassa negra

Frederic Aparisi Romero
Si recordeu fa unes setmanes va morir Tony Curtis als 85 anys d’edat. Malgrat que l’èxit no li va arribar fins el 1957 amb Sweet Smell of Success, abans va protagonitzar interessants pel·lícules com Houdini el 1953 o la pel·lícula que ací us presentem, The black shield of Falworth, estrenada un any després. Certament, el ritme de rodatge que Curtis va dur en la dècada dels 50 i 60 fou força accelerat amb quasi un film per any.

The black shield of Falworth, que en castellà es va traduir per Coraza negra, va estar dirigida per Rudolph Maté. L’argument del film és una adaptació d’Oscar Brodney de la novel·la de Howard Pyle Men of Iron escrita el 1891. En realitat, hi ha nombroses diferències entre la trama del llibre i el desenvolupament de la pel·lícula, per bé que el principal es manté. En l’Anglaterra d’Enric IV (segona meitat del segle XIV), un jove camperol, Myles (Tony Curtis) i la seua germana es veuen obligats a refugiar-se en el castell del comte de Mackworth per a escapar del càstig del seu senyor, el comte d’Alban. Si voleu saber més, mireu la pel·lícula o llegiu-vos el llibre, o millor encara, féu ambdues coses.

És millor parlar dels temes que podem trobar en el film. Abans que res, i com ja ha quedat suggerit abans, el punt inicial de l’argument és un conflicte entre senyors i vassalls que obliga a Myles a escapar del seu poble. En relació a aquesta dualitat, també és una constant al llarg de tota la pel·lícula l’oposició noble-camperol. Òbviament, l’amor havia d’ocupar un lloc principal en la trama, amb escenes més pròpies del romanticisme que de l’època medieval com ara els joves trepant pels murs del castell a fi de veure les dames. Al llibre Myles s'enamora d'Alice, la neboda de Mackworth, però en la pel·lìcula el paper recau sobre la filla d'aquest, Anne (Janet Leigh). L’amistat, o el valor de l’escriptura, saber llegir i escriure, també està present. Encara ens podríem entretenir i filar més prim, però no es tracta de veure pel·lícules històriques per dependre història sinó per visualitzar els conceptes i les idees que resulten més difícils d’explicar i d’entendre.

Els historiadors i la ideologia

Vicent Baydal
Cap a on tirem?


En maig de 2009 la Mediterranean Studies Association i la Università di Cagliari reteren homenatge al medievalista Marco Tangheroni (1946-2004) en el marc del dotzé Congrés anual d'estudis mediterranis, celebrat a la mateixa capital sarda. Recentment han estat publicades a la Rivista dell'Istituto di Storia dell'Europa Mediterranea les intervencions que hi tingueren lloc per tal de recordar la seua persona, que havia faltat cinc anys abans, l'11 de febrer de 2004, el mateix jorn en què se celebra la festa de la Mare de Déu de Lourdes, patrona dels malalts. La coincidència no la indique jo, sinó que l'apuntà Stefano Chiappalone en una ressenya al llibre de Tangheroni Cristianità, modernità, rivoluzione, publicada a la revista digital del Istituto Storico dell'Insorgenza e per l'Identità Nazionale. Hi recordava la seua primerenca mort -a punt de complir els 58 anys- a causa d'una malaltia crònica i, alhora, la seua estreta relació amb il mondo cattolico.


No debades Tangheroni va militar des de 1970 a Alleanza Cattolica, una associazione che si propone lo studio e la diffusione della dottrina sociale della Chiesa, i va ser un actiu intel·lectual de la dreta conservadora italiana. En tot cas, les seues adscripcions polítiques no amaguen la gran quantitat de dades i informacions que el professor toscà va aportar al coneixement de la història medieval, especialment pel que fa al comerç en la Mediterrània occidental: més d'una desena de llibres propis i vora cent trenta articles en a penes 30 anys de carrera l'avalen. Tanmateix, en aprofundir en l'obra d'un autor és convenient conéixer els seus pressupòsits ideològics a l'hora d'abordar la matèria historiogràfica, un fet que els joves medievalistes no solem tenir en compte, atés el nostre desconeixement inicial de les "batalletes" polítiques dels historiadors acadèmics. En aquest sentit, Tangheroni no se n'amagava -ans al contrari- i llegir-lo -podent comparar els seus escrits històrics amb els ideològics- és tota una oportunitat per tal de constatar que les diferents maneres de fer història es corresponen amb les diferents maneres de pensar la vida desenvolupades per cada historiador.


Així, sota l'etiqueta d'una "història humana", una història de les persones que es rebel·la contra la història materialista i de les estructures -a les quals acusa de simplistes-, trobem que els estudis de Tangheroni incideixen en les decisions preses pels individus per tal d'explicar l'evolució històrica. Perquè eixa, d'una altra banda, és l'única funció de la història per a ell: explicar el que ha passat, sense -teòricament- tractar d'influir en el present o en el futur (la storia è incapace di previsioni). No obstant, és evident que la seua forma de fer història, obertament antimarxista, també tractà d'intervenir en la seua realitat coetània, modelant alhora -i com fem tots- una realitat històrica pròpia. En els llibres de Tangheroni no trobarem excessius conflictes socials ni excessiva crítica a les elits dominants, mentre que, contràriament, l'ordre social establert per institucions jerarquitzades apareix com la força motriu de la felicitat humana. I és que aquesta era la seua particular ideologia aplicada al present, com demostren les seues crítiques al racionalisme il·lustrat i els nous valors culturals emergits del maig del '68. Això deia, per exemple, en parlar del concepte de "comunitat de destí" per a la Scuola di Educazione Civile:


Esempi di false comunità di destino sono oggi i così diffusi centri sociali che sono comunità… solo nel senso in cui il diavolo è scimmia di Dio. Certe rievocazioni del ’68 tendono a far credere che le manifestazioni studentesche fossero manifestazioni di festa, ma così non era. Si trattava invece di momenti orgastici, di rovesciamento totale... Noi viviamo le conseguenze del progetto libertario-illuministico volto a combattere tutte le autorità politiche e religiose, col risultato di porre come unica fonte di autorità l’individuo. Ora, se l’individuo è unica autorità per se stesso, bensi capisce che crolla qualsiasi fondamento della morale... Questi ultimi decenni si sono dunque viste le pratiche conseguenze dell’aver demolito a livello teorico i fondamenti della morale... L’individualismo etico è disarmato anche in una prospettiva teorica di fronte a problemi come quelli, enormi, che solleva per esempio la bioetica. Ecco, quindi, un pensiero laicista arrancare oggi alla ricerca disperata di un fondamento dell’etica che non si può trovare se non ritornando ad una visione naturale e cristiana dell’uomo.


Símbol de l'Alleanza Cattolica


Fet i fet, Tangheroni considerava l'Edat Mitjana com una època que calia reivindicar, ja que el paper central del cristianisme en la societat occidental havia donat lloc a una civilització lluminosa: un passato sociale particolarmente glorioso. El principi jeràrquic d'autoritat en cossos adequadament ordenats i guiats per l'ideal catòlic havia funcionat harmònicament, de manera que fins i tot els remers de les galeres havien estat uomini liberi amb dret a partecipare alle decisioni de les armades... Si havia funcionat per als temps medievals, també podia funcionar en l'actualitat com a antídot contra la decadent modernitat provocada pels corrents de pensament hereus de la Il·lustració. Amb tot, hi havia una diferència fonamental: l'Estat modern, aleshores inexistent, i que podia exercir un poder totalitari no desitjat per la doctrina social catòlica. En aquest sentit, Tangheroni criticava les teories del feixisme italià, tot i que considerava que mai s'havien aplicat de forma pràctica: per fortuna degli Italiani di allora il Fascismo, nella sua applicazione, non fu in realtà così totalitario. En tot cas, atés que l'Estat era actualment una realitat ben consolidada, no es podia rebutjar sinó que calia enfortir-lo, ja que podia servir per tal de defensar la identitat d'un dels cossos socials bàsics, la nació, en el context de les migracions lligades a la globalització:
Ora se è vero che lo Stato nazionale, come abbiamo detto più sopra, si è affermato a danno delle realtà intermedie, è anche vero che oggi, di fronte a questa Europa e ancor più di fronte alla eventuale planetarizzazione del mondo, esso costituisce una difesa delle identità... Da ciò la necessità di porsi il problema della difesa delle differenze e della difesa delle identità.
No és estrany, doncs, que Tangheroni reivindiqués la figura de Samuel Huntington i la seua teoria sobre el xoc de civilitzacions. Tampoc és estrany, per tant, que justifiqués les actuacions de l'Imperi espanyol a Amèrica Llatina: si els sacrificis humans dels inques i els asteques eren compresos en nom d'un relativisme cultural que no reconeixia jerarquies de civilització, allora non si vede perché ai poveri spagnoli invece questa relatività debba essere sistematicamente negata. En conseqüència, és perfectament lògic que ell mateix prologués el llibre de Jean Dumont Il vangelo nelle Americhe. Dalla barbarie alla civiltà. I, evidentment, tampoc escaparen de les seues crítiques els musulmans, davant els quals calia estar alerta, puix sappiamo che la guerra è stata certamente vinta da Cristo, ma che prima della fine [dels dies] molte battaglie potranno essere perdute.


Nicolàs Gómez Dávila (Bogotà, 1913-1994)


En darrer terme, tot això explica també que el seu darrer llibre, publicat pòstumament i dedicat a Giovanni Cantoni, fundador d'Alleanza Cattolica i de la revista Cristianità, fos: Della storia. In margine ad aforismi di Nicolás Gómez Dávila (2008). Es tractava d'una sèrie de reflexions historiogràfiques realitzades a partir dels escrits d'aquell filòsof colombià, un pensador tradicionalista i de caire radicalment antimodern, que va escriure un assaig sobre El reaccionario auténtico i va desenvolupar aforismes com ara: Todo fin diferente a Dios nos deshonra; Los parlamentos democráticos no son recintos donde se discute, sino donde el absolutismo popular registra sus edictos; Las ideas de izquierda engendran las revoluciones, las revoluciones engendran las ideas de derecha; El progreso es el azote que nos escogió Dios. Tot plegat, el pensament de Tangheroni connectà a fons amb la visió de Gómez Dávila per tal de lluitar contra la idea che l’impegno per restaurare una civiltà cristiana sia pura utopia. Com deia, aquesta aspiració particular no trau mèrit a la ingent obra historiogràfica de Marco Tangheroni, però cal tenir-la en compte a l'hora d'abordar-la i extraure'n el màxim profit. Tota la història que fem és esclava de la nostra pròpia ideologia, siga quina siga. Cal, almenys, ser-ne conscients.

De gossos i gats

Ivan Martínez Araque
Fa uns anys, en una classe de francés, se'ns proposava el comentari d’un text periodístic. Tractava sobre els animals de companyia actualment a França i Bèlgica i es mostrava com als països del nord predominaven majoritàriament els gats mentre als països d’Oc eren els gossos els predilectes. L’excusa, en fi, era argumentar en aquella llengua les possibles raons: uns adduïen el ritme de vida, en ser més independents i requerir els felins menys atencions; d’altres, per raons climàtiques i per les hores de sol, el que convidava a traure a passejar els cans; alguns tragueren a la llum caràcter mediterrani o no de les gents... Irremeiablement, un company es va girar i em preguntà per quina era la seua presència en l’Edat Mitjana. La meua cara d’estupor li va contestar en una resposta que tampoc era del tot satisfactòria: “dalt a baix, supose que no tindrien molta més consideració com a mascota que en el poble dels teus avis fa una seixantena d’anys.” Després va seguir la discussió al voltant d’algunes de les xifres actuals sobre les despeses dels europeus en el nodriment, cures i tractaments dels animals domèstics, la seua compravenda, adquisicions d’accessoris diversos, etc., en relació als diners destinats a programes d’alimentació cap als països pobres.


Il·lustració de l’arca de Noé en un psalteri anglés del segle XII, en què gats i gossos comparteixen l’espai amb les persones

Ben bé resulten familiars les imatges de molts quadres que reflectien escenes aristocràtiques de caceres amb la presència de falcons i de gossades, fins i tot a partir de les quals s’ha intentat identificar a diferents races que provindrien des d’època medieval, com ara el cocker anglés. La literatura incideix molt en aquests aspectes cinegètics, sense anar més lluny en diverses obres del Segle d’Or valencià (Bernat Metge, L’Espill, etc.) abunden les metàfores referides als gossos com animals de caça. Però també les fonts arxivístiques. De fet, el 1391, el noble Nicolau de Valeriola va acudir al justícia civil de tres-cents sous de València per exigir a un escuder el pagament d’una gossa de mig any i de pèl roig per un valor gens menyspreable de 15 lliures (el que podia equivaldre al preu d’un cavall).

Per un altre costat, a tots són coneguts els bestiaris pleno i baixmedievals, al·legories no exemptes de mordacitat sobre la societat del moment, en què adquireixen els animals el paper d’un personatge del moment (l’edició d’alguns d’aquests texts es troben també en línia, com ara el Libro de los gatos escrit cap al 1480). Aquesta crítica als desordres morals fent servint éssers vius o mitològics, en què s’inverteixen els rols socials o s’empren metàfores i llocs comuns, esquitxen molts altres gèneres literaris. Alfonso de Palencia deixà anar una sàtira als turbulents temps que va viure Castella a mitjan segle XV en la seua Batalla campal entre los perros y los lobos (1457), en què el rei d'Enric IV, el llop, cauria víctima dels gossos nobiliaris.


Escenes de gossades en una cacera en el Libro de la montería d’Alfons XI (cap al 1350): s’observen les races d’alans i podencs

Però, deixant a banda aquestes qüestions, què diuen realment les fonts d’arxiu baixmedievals respecte a les relacions quotidianes de bona part de les classes populars amb aquests animals? La primera impressió és que poca cosa. Una altra obvietat, i que no ha de ser menystinguda, és que per a la societat occidental de la baixa Edat Mitjana gossos i gats no són uns animals productius –ni per al menjar, ni per a abonament, ni per generar productes derivats...-, la qual cosa no implica que en determinades circumstàncies excepcionals ho foren, si més no amb una escassa rellevància. El 1180 el fuero de Sant Sebastià va regular la venda de pells de gat. En el Tirant lo Blanc, uns segles després, s’assenyala com en moments de dificultat i d’assetjaments s’arribaven a menjar gats i rates.

Ara bé, aquests animals tenien un cert paper en l’economia domèstica. En la visita pastoral a la Ribera del Xúquer de l’any 1386 es relata un fet truculent: diversos veïns acusaren davant els delegats del bisbat uns joves, fills de l’elit d’Alzira, d’haver arrossegat pel monyo i violat a una dona madura i fadrina de Carcaixent. Segons es relata, aquells entraren en la seua cambra situada en l’andana per mitjà d’una gatera. Aturem-nos en aquest últim punt. En les cambres se solia emmagatzemar el gra, en sacs, gerres o orons, i altres productes. Els gats, òbviament, resultaven útils per evitar la proliferació de ratolins, atesa també la presència dels animals de corral, que feien malbé els queviures, i podien foradar cofres o arquibancs i danyar les robes allí contingudes.


Gravat anglés del segle XV

Millor documentats, en canvi, trobem els gossos, per exemple en les mateixes ordenacions municipals. Aquestes se solen referir als danys que podien provocar diversos animals en les vinyes i en els camps sembrats o llaurats, especialment els propers als nuclis habitats. Poc abans de la verema del 1308 el consell de València ordenava que “tots aquell o aquelles qui an cassa o alqueria dins la orta de València en la qual tenen ca o chans que sien tenguts de lligar al coill d’aquells ca o cans un bastó ab ganxo”, per tal d'evitar que s’introduïren en les vinyes i les feren malbé; un estatut idèntic es tornaria a repetir el 1333. En la vila d’Alzira, el 1370, es permetia que si hom trobava algun gos en camps de dacses o panissos “que puxa ésser mort sens neguna pena per tothom que matar lo volrà, e que lo senyor del ca pague lo dan que feyt haurà”.

A voltes els gossos vénen referits igualment en la documentació judicial, normalment en relació amb els ramats de pastors i carnissers. El 1391, un membre destacat de l’oligarquia valenciana, Jaume Marrades, va denunciar que els cans del carnisser Joan Sagra havien entrat en les seues possessions i havien mort un paó (estimat en 44 sous) i una gallina (en dos sous i mig), i reclamava el pagament de les quantitats o bé el sacrifici de l’animal.


Jaume Huguet, El darrer sopar i el gat sota el banc de la taula (1480)

No sols es trobaven en mans de professionals que menaven ramats, també moltes famílies comptaven amb alguns caps de bestiar que eren conduïts pel servei domèstic o pels joves amb la companyia de gossos. Un altre protagonista de la vida pública valenciana, Joan Mercader, denuncià el 1438 al mosso de Bartomeu Montanyana, ja que havia entrat a menjar raïms en una vinya seua, i de pas hi va entrar dos vaques i dos gossos que provocaren diverses tales.

Tanmateix, en el cas valencià, i a diferència de conills o gallines i altres animals del corral, en els inventaris post-mortem i en les almonedes o subhastes de béns gairebé mai trobarem gats o gossos entre el camperolat o l’artesanat. Paradoxalment, sí que eren descrits de vegades recipients trencats i sense cap valor econòmic. D’igual manera, les ordenances municipals, des de la capital del regne fins a la resta de ciutats i viles del país, regularen sovint de forma minuciosa la venda en els mercats de diversos animals domèstics, de la volateria o l’aviram, de la petita caça dels monts dels voltants, etc.; però res en aquest sentit respecte al tema que ens ocupa. El que ve a reflectir aquest silenci, doncs, és que tampoc hi havia un intercanvi que exedira les xarxes de relacions dels veïns i els tractes orals, en el cas de les classes populars i en contrast amb altres capes socials.


Fernando Gallego, Martiri de Santa Caterina (vers 1470). En les pintures renaixentistes els animals domèstics ocupen un primer plànol, en la part inferior dels quadres

El vocabulari emprat és de la mateixa manera ben significatiu. Si en el bestiar (singularment les ovelles, les cabres, els muls o els rossins) o fins i tot en alguns animals domèstics (com els porcs o les gallines) existiren distints mots per definir l’edat, el pelatge, l’estat, etc., per a un mateix animal, res semblant trobarem normalment pel que fa a gats i gossos. Que per a uns mateixos danys en les activitats agràries se sancionara per als primers amb una multa, mentre que per als cans es consentira la seua mort pel damnificat, ens parla per si mateix de la condició d’aquests a nivell quotidià. Altrament, la paraula gos va ser emprada sense cap escrúpol com a insult cap als musulmans valencians, ateses certes connotacions negatives que per a aquests tenien els cans.

En suma, la història ecològica ha posat l'èmfasi en l'impacte de les societats humanes respecte al seu medi ambient i altres espècies. En el cas dels animals domèstics el seu devenir va restar associat als humans, i les nostres actuacions han tingut una repercussió indubtable sobre aquells, bo i que han tingut unes dimensions ben distintes en cada societat. A banda dels esquemes culturals i les actuacions que se'n derivarien, l'estudi de les economies familiars pot oferir un marc en què enquadrar tots aquells processos històrics i, al mateix temps, explicar millor algunes de les seues estratègies.

Lletres des de València

Vicent Royo
El 25 d’abril de 1474 el mercader Joan Pereta, resident en València, escriu a son pare, Jaume Pereta, notari de Perpinyà, angoixat perquè li ha tramès ja moltes altres lletres abans i, malgrat que «confiava aver resposta, may no ha trobat camí». El mercader lliura la carta a Antoni Reig i al fill d’en Tardiu, dos vells coneguts en qui confia perquè facen arribar la carta al seu pare. Després en parlarem d’ells. Ara, però, cal detenir-se en el turment que sofreix la pensa del mercader rossellonès. Vol saber com està el seu pare, «ni si és mort ni viu», i sol·licita als portadors de la lletra que, si no el troben a Perpinyà, «prop la font», allà on està instal·lada la seus taula, interpel·en a la seua «thia, e a Johaneta, Aldonça, Cathalina e a Margarida –les seues cosines– e a tots los bons amichs» per conéixer l’estat de salut del seu progenitor. Pereta recorre a Reig i a Tardiu perquè li inquieta el silenci del seu cosí germà Pere Torís, altre mercader resident a Barcelona. Diu Pereta que «de tant de temps ençà que yo sé [que] és en Barchinona may no és stant bastant de scriure un mot de letra», malgrat que ell li ha fet arribar per diversos amics «X ho XII letres» preguntant-li pel seu pare. En canvi, argumenta Pereta que el seu cosí «may no m’a volgut fer resposta ni per letra ni per paraula» i açò el du a «creure [que] me vol mal de alguna cosa, no sé li aga fet anugs nenguns».

La llotja de Perpinyà

Davant d’aquesta actitud, el mercader rossellonès encomana la tasca a dos bons amics que han compartit amb ell les aventures i les desgràcies pròpies d’un exili lluny de la terra que els ha vist nàixer i créixer. Antoni Reig és un mercader com Pereta, mentre que Tardiu és un jove nascut a Perpinyà que, després de residir un temps a València i d’haver «ja trobat recapte ab un mercader» al cap i casal, decideix tornar-hi «per quant li an dit [que] son pare és mort». Tots dos arribaran a Perpinyà a bord d’una galera florentina que, a l’endemà mateix de la redacció d’aquesta carta, cobrirà el trajecte entre València i la vila més dinàmica del Rosselló, un dels circuits mercantils més actius de la Mediterrània Occidental al llarg de la baixa Edat Mitjana, especialment al segle XV. Quantes lletres plenes de records i d’enyorança degueren recórrer tots i cadascun dels ports, grans i menuts, que feien de punts de cabotatge per a unes naus convertides en portadores de mercaderies, diners, persones i sentiments! Ausias March em ve a la memòria i el seu bell cant al mar de colp se m’aclareix.

La llotja de València

Amb el lliurament de la missiva a Reig i Tardiu, Pereta confia que li diran al seu pare que «per la gràcia de Déu stic ben sa e un poc alegre per lo deliurament [que] aveu agut, car sou ixit un poc de fortuna», i desitja que «Déu, per sa mercè, vos ho conserve en tot bé, amén». L’acomiadament del fill angoixat, més enllà del formulisme propi d’aquest tipus de lletres, tampoc no pot ser més eloqüent respecte a l’estat d’ànim del mercader, qui escriu: «Lo qui us bessa mans e peus, Johan Pereta, fill vostre, prest al que manareu tostemps».

Imatge de naus medievals

Quants sentiments evocats en tan poques línies! L’amor del fill vers el pare, l’amistat i la confiança forjades entre els forasters, el record i el recurs a la família davant les dificultats, les discòrdies generades entre els mateixos parents! La veritat és que resulta ben difícil trobar documents d’aquesta mena. Acostumats a bregar entre formulismes jurídics, clàusules notarials i processos judicials, la lectura d’una lletra com aquesta no pot més que entusiasmar l’historiador. Cert és que sense les dades que aporten els registres senyorials, els contractes notarials i els llibres de la Batlia i la Governació no es podria construir una imatge de la societat medieval. Però, de vegades, apareixen troballes excepcionals que obrin un raig de llum sobre aspectes de la vida quotidiana d’aquella gent que sovint se’ns escapen. Els sentiments, què difícil és copsar els sentiments a través de la documentació! Hi ha qui els rebutja, hi ha qui no els té en compte a l’hora d’interpretar allò que li transmeten les fonts. Aquest mateix document testimonia les xarxes de promoció dins del món mercantil i la seua extensió per tot arreu de les ciutats i viles de la Corona d’Aragó. Però, més enllà d’aquesta valuosa informació que permet reconstruir els vincles comercials, les estratègies econòmiques i les dificultats de la comunicació a l’època medieval, hem de pensar que al darrere de cada acte, de cada contracte, de cada vestigi, existeix un sentiment, un desig, una intencionalitat que, si bé no es pot mesurar, sí s’ha d’atendre si volem copsar la realitat dels homes i les dones medievals. I el document que hem comentat n’és una bona mostra.

Entre la integració i la segregació

Frederic Aparisi Romero
El proper 22 d’octubre tindrà lloc a Alacant el seminari “Entre la integració i la segregació: mecanismes d’exclusió, negociació i promoció en les societats baixmedievals” que reuneix els principals investigadors sobre el tema procedents del País Valencià, Andalusia, Múrcia i Castella la Manxa. Malgrat que no s’indica en el títol, l’encontre es caracteritza pel seu escenari urbà i una perspectiva comercial. El format resulta força interessant, ja que el fet de concentrar l’activitat científica en un sol dia permet l’assistència de públic forà, sense que això supose un sangria important, al temps que afavoreix els debats i la discussió entre els assistents. Malauradament, els sistemes de comunicacions, especialment el ferrocarril, al País Valencià i encara a la resta de l’Estat, dificulten la periodicitat d’aquests encontres en els quals es reuneixen experts de diferents indrets en unes poques hores. Cal, però, no resignar-se i fomentar i esperonar seminaris com aquest, més encara quan la seua organització i coordinació està a càrrec de joves col·legues, com ara en aquest cas els companys del Departament d'Història medieval, Història moderna i Ciències i tècniques historiogràfiques de la Universitat d'Alacant.

Anatomia d'un rei

Ferran Esquilache
Com que ja s'acosta el 9 d'octubre i farem pont al blog, us deixarem ara amb un vídeo d'una hora de duració, per si algú té una miqueta de temps lliure aquests dies per veure'l. Es tracta d'Anatomia d'un rei, el documental que el passat 12 de setembre va oferir Televisió de Catalunya sobre el procés d'obertura de la tomba de Pere el Gran, soterrat al monestir de Santes Creus, i el procés de recerca sobre les despulles del rei.

Ja parlàrem de tot açò al blog d'Harca quan es va fer l'endoscòpia de la tomba i es va poder veure que no havia estat profanada com apuntaven les fonts. Després, l'obertura de la banyera de pòrfir també va causar molt de rebombori a la premsa, i finalment parlàrem de l'obertura de la tomba de Jaume II i Blanca d'Anjou, també a Santes Creus, quan es va poder comprovar que les despulles del rei havien desaparegut en la profanació del segle XIX, i les restes de la reina també van ser estudiades. Ara, al documental podrem veure com es va desenvolupar tot el procés, des del principi fins que les despulles reials van tornar a la tomba, i una part dels resultats de la recerca.

Per comentar-lo un poc abans, cal dir en primer lloc que des del punt de vista tècnic té una gran qualitat, i es pot enquadrar al mateix nivell que altres grans produccions europees i americanes de temàtica semblant. També la recerca que mostra dóna la imatge de professionalitat que s'ha volgut donar, ja que resulta obvi que la presència de les càmeres durant tot el procés ha condicionat en molts casos una escenificació de la ciència. Monos blancs i màscares protectores ens allunyen visualment de les espoliacions “arqueològiques” d'altres temps, mentre que anàlisis del pol·len i els estudis forenses ens apropen al rigor científic. I res de tot açò no és d'estranyar, si tenim en compte que el conjunt del projecte de restauració de les tombes tenia un pressupost de 700.000 euros, i que l'objectiu del Departament de Cultura de la Generalitat del país veí tenia molt clar l'objectiu divulgatiu de tot plegat, i el mateix documental n'és una prova.

En certa manera és comprensible, ja que sí aquesta mena d'espectacles amb pàtina científica es fan actualment a Europa, per a ser un país normal cal fer-los també; fins i tot si es tracta de vincular el passat amb els projectes polítics. Altra cosa és que, tot plegat, tinga un vertader interés científic. I és que no es pot negar que la recerca tindrà resultats interessants, i que obre el camí per a futures recerques (per exemple l'estudi de les restes dels reis a Poblet, gràcies a l'ADN); però tampoc no es pot negar que la necessitat real, científica, d'obrir una tomba que no corria cap perill de pèrdua d'informació, tampoc no existia. Ni la necessitat de gastar un pressupost tan alt, mentre una gran quantitat de projectes historiogràfics i jaciments arqueològics –amb un perill de desaparició molt més greu, i amb un interés científic molt més import– romanen esperant el finançament públic. Però és evident que la repercussió mediàtica de l'obertura de la tomba intacta d'un “rei català” medieval no té res a veure amb qualsevol excavació, on només apareixen quatre pedres però que, al contrari, aporta infinitament molta més informació de períodes i societats que documentalment són desconeguts. De fet, la reconstrucció facial del monarca és la prova més evident de tot plegat, puix si bé és cert que resulta curiós veure quina cara tenia un rei medieval, no sé fins a quin punt la visió paga la pena per les despeses. Aquest és el rostre que tenia, presumptament, Pere III d'Aragó:


En qualsevol cas, també cal reconéixer que el documental només aporta una primera selecció dels resultats de la recerca. El mateix director de la producció audiovisual declara en l'entrevista posterior que es va sol·licitar els responsables del projecte que s'acceleraren aquells resultats que es podien explicar millor visualment, com ara l'estudi de les teles (riques, però austeres), el ritus funerari, o la reconstrucció facial. Un dels resultats apuntats que sembla més important és el de la possible identificació de la causa de la mort de Pere el Gran, que fins ara no restava massa clara pels documents. Encara que al documental no s'esmenta directament, la Crònica de Ramon Muntaner diu:
E con fo partit de Barcelona, que es llevà gran matí, se refredà, e ab aquell refredament venc-li cremoreta de febre [...]. E trameteren missatges a Barcelona a maestre Arnau de Vilanova, qui hi era, e d’altres metges; així aquella nit foren a ell, a Sent Climent. E maestre Arnau e los altres faeren-li fer l’aigua, al matí, e guardaren-la; e tuit dixeren que comoviment era de fredor, e que no tenia res. E aquell dia cavalcà, e venc-se’n a Vilafranca de Penedès; e con fo lla, lo mal li fo entuixegat, així que hac de la febre assats.
Després de descartar la mort per una ferida de guerra, doncs, l'aparició a l'escanner d'unes calcificacions a l'alçada dels pulmons ha permés els forenses determinar que, molt possiblement, el rei tenia tuberculosi, o alguna altra malaltia pulmonar semblant, la qual li va causar la mort prematurament als 45 anys. També sabem per les restes microscòpiques analitzades que Pere tenia paràsits intestinals, segurament pel consum de carn en mal estat, cosa no molt comuna per a un rei, però en certa manera comprensible si estàs en campanya contínua. Fins i tot, sabem que en una de les últimes ocasions que el rei va menjar degué consumir grans de pebre i raïm, la qual cosa no sembla una gran aportació a la història de l'alimentació.

Segurament en el futur coneixerem més resultats de la recerca, que per no ser espectacularment atractius, o perquè no han finalitzat encara, no apareixen al documental. En qualsevol cas, com a entreteniment és força interessant de veure:

Jornades de cultura i festa al Maestrat

Vicent Royo
Aquest darrer cap de setmana distints esdeveniments han omplert de cultura i de festa alguns dels pobles del Maestrat i han servit, al mateix temps, per donar un aire diferent a tots i cadascun dels racons de la comarca. D’una banda, entre l’1 i el 3 d’octubre han tingut lloc a Rossell les XII Jornades d’Estudi del Maestrat (Història, arts, tradicions i natura) que organitza el Centre d’Estudis del Maestrat, mentre que, de l’altra, els dies 2 i 3 d’octubre la vila de Traiguera féu un viatge enrere en el temps i es traslladà a l’època de l’Imperi gràcies a la celebració de la V Fira Romana Thiar Julia. Cert és que a aquestes terres resulta ben complicat promoure actes d’aquesta mena, fonamentalment a causa de la manca de finançament econòmic, que no de voluntat. Ben al contrari, si no fora per l’esforç de determinades institucions i, sobretot, per la col·laboració de tota la gent que s’hi implica, el Maestrat viuria d’esquenes al seu passat.


Des de 1978 se celebra cada anys la trobada que promou el Centre d’Estudis del Maestrat i que serveix per aplegar a tots els estudiosos que treballen temes relatius a la comarca. La institució fa una funció indispensable al Maestrat per promoure les investigacions de distinta mena i, sobretot, per fer arribar a la gent la història, la cultura, l’art i les tradicions de la terra. En aquest sentit, la interdisciplinarietat de les jornades serveix perquè historiadors, historiadors de l’art i filòlegs posen en comú els seus treballs i perquè, al remat, es consoliden llaços necessaris de col·laboració entre les distintes disciplines per assolir un millor coneixement del nostre passat i la nostra llengua. Les tres ponències de les jornades d’enguany, realitzades per Àlvar Monferrer i Monfort –doctor en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona–, Miquel Àngel Pradilla –doctor en Filologia Catalana i membre de l’Institut d’Estudis Catalans– i Vicente Doménech Querol –professor i llicenciat en Història–, en són una bona mostra. Així mateix, les jornades serviren també per presentar els llibres que s’han publicat en els últims dos anys en relació al Maestrat. Perquè, a banda de convertir-se en lloc de trobada de veterans i altres joves que comencen a investigar sobre el Maestrat, aquesta és la principal funció de les trobades que organitza el Centre, és a dir, donar a conéixer als veïns de Rossell i a la gent dels altres pobles que s’hi apropà una part de la seua història, una part del seu passat. Sense aquesta difusió la nostra tasca perdria tot el seu sentit.


Es tracta d’una tasca que, en la seua mesura, també compleix la Fira Romana que s’organitza a Traiguera des de 2005, però ara ja sense la pàtina “científica” de les jornades del Centre. Ben al contrari, al llarg del cap de setmana els carrers de l’antiga vila medieval canviaren la seua fesomia pels ornaments propis de l’època romana i els seus habitants visqueren uns dies de festa i de goig immersos plenament en els temps dels Cèsars. Les mostres d’artesania de l’època, els espectacles de volateria i les representacions del Grup los Ganxos transportaren els visitants als moments de la vida quotidiana dels seus avantpassats romans i, el que és més important, serviren per implicar bona part de la població en l’organització i el muntatge de la fira. Perquè, si hi ha una cosa que crida l’atenció a l’espectador foraster és la gran implicació de la major part dels veïns de Traiguera per participar-hi i perquè la fira tire endavant. Sense la seua col·laboració la celebració d’aquest esdeveniment seria impossible. I la intenció no és altra que rebre al foraster, als veïns dels pobles del voltant i altres de més llunyans, i fer-lo participar de la festa, tot sobre el rerefons d’un escenari històric fidel a les característiques de l’època que evoca.

Amb tot, el darrer cap de setmana ha servit perquè el Maestrat, deprimit i immòbil als ulls del viatger, haja pogut testimoniar la seua vitalitat i la força de la seua història. Es tracta, tanmateix, de mostres esporàdiques que tant de bo foren més habituals. Tot i les dificultats econòmiques que poden sorgir, calen més iniciatives d’aquesta mena i, sobretot, una major coordinació entre els distints centres i associacions de la comarca per organitzar actes d’aquest tipus i perquè no torne a produir-se la situació del darrer cap de setmana, quan coincidiren els dos esdeveniments comentats fins ací. Cert és que no hi havia problema per assistir a ambdues celebracions, però calia decidir entre un i altre perquè era impossible estar als dos llocs a l’hora. I açò no fa més que llevar força a la dinàmica de les poques iniciatives que hi ha al Maestrat. Caldrà, doncs, seguir treballant per millorar aquests aspectes i, sobretot, per no perdre l’empenta de la gent i tot allò que s’ha aconseguit fins ara.