Dos premis per a una tesi sobre el pactisme valencià

Vicent Baydal
Els guardonats de la Festa de les Lletres Catalanes, on es lliurava el Ferran Soldevila, participant de l'espectacle

Acabar una tesi és sempre un procés llarg i dolorós, per al doctorand i per a tota la gent que l'envolta, especialment -crec- en el cas dels historiadors, atesa la nostra tendència a la prolixitat. Qui ho ho haja experimentat o estiga fent-ho sabrà del que parle. Sembla que no tinga fi i que, tot plegat, haja perdut el sentit original que cercàvem amb la investigació. Però la persistència paga la pena: acabar-la nomès reporta que beneficis, a tots els nivells. Personalment, perquè pots decidir què fer amb la teua vida, i acadèmicament, perquè passes a comptar per al món dels investigadors i professors doctors que organitzen els congressos, editen les revistes i dirigeixen els projectes de recerca. Et queda molt de camí per fer, però has vençut el primer gran obstacle. En el meu cas, a més a més, la finalització de la tesi ha anat acompanyada d'un colofó fantàstic: ha estat premiada per partida doble, amb el premi Ferran Soldevila de la Fundació Congrés de Cultura Catalana, i amb la beca Notari Raimon Noguera de la Fundació Noguera. El primer significarà la publicació d'un llibre sobre Els orígens de la revolta de la Unió al regne de València (1330-1348), mentre que la segona permetrà la publicació d'un altre llibre, resum de la tesi, sobre Els fonaments del pactisme valencià (1250-1365). A més, la dotació econòmica de tots dos possibilitarà una cosa essencial per a qualsevol carrera investigadora: tindre un cert marge de temps per a optar a convocatòries postdoctorals, les quals, ara per ara, brillen per la seua absència a casa nostra. Caldrà esperar i, mentrestant, optar també a les que es convoquen a d'altres països, com ara els Estats Units, Gran Bretanya, Alemanya, Bèlgica o Itàlia, ja siguen de caràcter públic o privat. Ara, però, gaudiré una mica dels premis, que han vingut a coincidir, precisament, amb el temps de Nadal; això sí que ha estat un bon regal! I des d'Harca esperem que també vosaltres passeu un bon Nadal i una bona entrada d'any nou. Bones festes!



Lliurament del Premi Ferran Soldevila 2011

L’arquitectura defensiva a la frontera musulmana lleidatana

Autor convidat
Jesús Brufal Sucarrat
Universitat de Lleida

El districte musulmà de Lleida s’ubica a l’extrem nord-oriental d’Alandalús, delimitant pel nord amb el comtat d’Urgell, per l’est amb el comtat de Barcelona, pel sud amb el districte musulmà de Tortosa, i per l’oest amb el districte musulmà de Saragossa. Certament, la seva ubicació en el context geo-estratègic musulmà es defineix com la frontera més extrema (at-Tagr al-A‘là al-aqsà), la qual cosa implica el ple contacte amb la societat comtal cristiana.

Districte de Lleida des del segle X fins als anys 30 del segle XI

La tècnica constructiva edilícia Omeia, el carreu a “llarg i través”, és omnipresent en la majoria de les construccions defensives rurals lleidatanes. Aquesta dada és de per si destacable, donada la distància amb Còrdova, les ingerències muladís, i el buit d’exemples de construccions amb carreu a “llarg i través” a la Frontera Mitjana i Inferior. D’entrada, cal remarcar el retorn al treball del carreu de pedra, una tècnica en desús durant la tardo-antiguetat, i recuperada com a tècnica edilícia amb els Omeies. El fet de recuperar el treball de la pedra significa que existeixen capacitats financeres i tècniques per desenvolupar treballs de pedrera, transport i construcció. Amb això, es posa en evidència l’existència d’una estructura administrativa capaç de recaptar impostos i regular la fiscalitat i l’encunyació de moneda. Alhora, si es recapten, significa que hi ha una societat que té les capacitats per pagar-los. Aquesta última dada posa de relleu que la principal activitat econòmica andalusina, el sector agropecuari, tenia un òptim funcionament, gràcies als coneixements agronòmics, botànics i geogràfics. Traslladant aquesta idea al territori lleidatà, confirma la hipòtesi d’un camp actiu, productiu i adaptat a la realitat que ofereix el medi natural.

Sens dubte, el discurs ideològic Omeia, circulà arreu del territori andalusí, prenent especial rellevància a tota la vall de l’Ebre, un territori que conservava una forta impremta d’identitat muladí. Avui, encara no tenim una resposta clara del per què succeeix aquest fenonem constructiu, però tenim diverses hipòtesis de treball. Anotem que el model tipològic d’arquitectura amb carreu en la Frontera Superior, és força diferent als paral·lels cordovesos, donat que els carreus emprats són força desiguals, fruit en part, per la reutilització de construccions romanes com a la Ràpita (Vallfogona de Balaguer, Lleida), però també, de l’absència figurativa del model i la no actualització. Amb això volem dir que la mida del carreu acostuma a ser irregular, el qual condiciona la morfologia de les filades com en el cas d’Avinganya (Seròs, Lleida). Cal destacar que el treball del carreu millora entre les construccions del segle IX, destaquem l’Algorfa (Seròs, Lleida) i les del X amb Balaguer (Lleida) com principal exponent, on s’observa una major preocupació pel volum i una certa “finor” en el producte final, però insistim, que no suposa una evolució vers la regularitat que es constata al sud peninsular.

Torre de la Ràpita (Vallfogona de Balaguer, Lleida)

Així doncs, partint de la tècnica constructiva carreu a “llarg i través”, s’estableixen diverses tipologies, atenent a la seva disposició en les construccions. Definim la tipologia carreu a “llarg i través” irregular (Barbens, Lleida), el carreu a “llarg i través” encoixinat (Àger, Lleida), i el carreu a “llarg i través” isòdom (Alguaire, Lleida). Dissortadament, el punt en que es troba la recerca no permet associar aquestes tipologies a una cronologia exacta, tanmateix proposem les següents hipòtesis atenent a l’estat actual de la recerca. Mentre que a la Ràpita, la torre presenta filades molt irregulars, carreus poc treballats i de mida força gran, fruit del seu reaprofitament, a l’Algorfa i Vilagrasseta (Plans de Sió, Lleida) s’experimenta la tendència a establir les filades més regulars, però sense atendre a un bon tractament del carreu. Aquests tres exemples els contextualitzem en el segle IX. Significativament, contextualitzem la resta de construccions a cavall dels segles X i XI, sense detectar canvis substancials, donat que la disposició segueix sent irregular, i la mida del carreu experimenta una certa regularitat entre totes les construccions estudiades. Talment, hi ha un canvi de tendència en el tractament de la pedra, el qual és força acurat.

Castell de Barbens (Lleida)

La consolidació de la frontera en el segle IX propicià la configuració del paisatge musulmà en el districte de Lleida. Això sobre el terreny es manifesta mitjançant l’establiment d’assentaments rurals de diversa tipologia: els defensius i els agropecuaris. Donat que en la present comunicació només estudiem els elements defensius, cal esmentar d’entrada que la seva ubicació i raó de ser va lligada als espais de producció econòmica. Tant les alqueries com les almúnies, habitualment, estaven protegides per quatre tipus d’elements defensius:

En primer lloc les torres d’alqueria com la de Vilves (Artesa de Segre, Lleida) i Guàrdia d’Urgell (Tornabous, Lleida). Es construeixen en un lloc fàcilment defensables, habitualment pròximes al nucli d’hàbitat, i les seves dimensions acostumen a ser petites, si les comparem amb la resta de construccions defensives. La seva funció és donar cobertura defensiva a la comunitat rural, d’aquí que ressaltem la seva proximitat als espais de producció. No creiem que hi hagués una guarnició militar permanent, per contra es planteja la hipòtesi que la pròpia comunitat desenvolupés tasques defensives en cas de perill. Les torres d’alqueria lleidatanes usen en la seva construcció el carreu “llarg i través”. Aquesta dada constata que hi ha una voluntat per part del poder públic d’invertir en assentaments rurals comunals, i dotar-los dels mecanismes defensius per fer front les fluctuacions de la frontera. Creiem que l’ús de la tècnica edilícia Omeia ho confirma.

Torre d’Avinganya (Seròs, Lleida)

En segon lloc, les torres d’almúnies. Formen part del conjunt arquitectònic d’hàbitat, tot delimitant amb els espais domèstics i de producció. Són torres de mida variable i tècnica constructiva diversa. Mentre que la torre de l’almúnia de Solibernat (Torres de Segre, Lleida) es construeix amb maçoneria i tàpia, i les seves dimensions són força reduïdes, la torre d’almúnia d’Avinganya s’eleva amb carreu a “llarg i través”, i les seves mesures són considerables. La dualitat tipològica que constatem en les torres d’almúnia es pot deure a una ruptura en la tradició constructiva lleidatana, tot penetrant una tècnica constructiva de menor cost, de més fàcil construcció, i amb iguals finalitats, les defensives.

En tercer lloc les torres d’alqueria que coordinen una àrea més àmplia, més enllà de la mateixa alqueria. La seua mida és força major que les anteriors i es construeixen amb carreu. Associem aquesta tipologia a importants assentaments rurals, com són Palou (Torrefeta i Florejacs, Lleida), Concabella (Plans de Sió, Lleida), Santa Quitèria (Fraga, Huesca) i Barbens (Lleida), els quals creiem que cobreixen una àrea amb diversos assentaments agropecuaris, del tipus alqueria o almúnia. En el cas de Barbens, articulava els assentaments de Filella (Tarròs, Lleida), Lavandera (la Fuliola, Lleida), Utxafava (Vila-Sana, Lleida), entre d’altres. La mida de les torres és força major, i la seva empremta en la configuració del paisatge és latent.

Torre de Vilagrasseta (Plans de Sió, Lleida)

En quart lloc les fortificacions. Aquestes les definim per la multiplicitat d’espais que les constitueixen, els quals poden ser una muralla amb torres i a l’interior diverses estances. L’arqueologia no ha detectat més evidències que aquestes, i s’han establert partint dels casos de Castelldans (Lleida), Alguaire (Lleida) i Àger (Lleida). Aquest tipus de fortificacions acostumen a estar envoltades d’alqueries i d’almúnies, sense que, a priori, hi hagi una relació estreta entre ambdós elements, donat que la fortificació defensa i representa el poder i la fiscalitat, i l’alqueria i l’almúnia exploten i ocupen el territori. Tanmateix, l’envergadura d’aquest tipus de fortificacions, i les condicions del medi natural per l’òptima explotació dels recursos naturals, propiciava la instal·lació d’assentaments agropecuaris en les seves proximitats. Considerem que aquest tipus de fortificacions disposaven d’una guarnició permanent, sense poder precisar el nombre d’individus.

Torre de Solibernat (Torres de Segre, Lleida)

Paral·lelament a les torres, en el districte de Lleida sabem de l’existència de refugis subterranis coneguts per les fonts musulmanes com sirdab. Aquesta tipologia la localitzem associada a assentaments tipus alqueria, i es construeixen tot aprofitant petites cavitats rupestres en la roca sucrera. Actualment, els sirdab centren l’atenció de la nostra recerca tot definint les tipologies i les seves funcions. La continuïtat de la recerca entorn les tècniques constructives i la societat, en el context altmedieval lleidatà, permetrà acotar la incidència dels grups muladís en les comunitats rurals, la consolidació de la societat urbana i la seva projecció sobre el propi districte, i finalment entendre l’ús i la difusió de la tècnica constructiva amb carreu de pedra en tota la Frontera Superior.

Nota del Grup Harca: Aquest post és una col·laboració d’un autor convidat, a qui públicament agraïm el seu esforç.

El cultiu d'arròs valencià a l'edat mitjana

Ferran Esquilache
L'arròs és un dels productes agraris valencians que més ens identifica internacionalment com a poble, ja que si preguntes a qualsevol persona per un plat típic valencià el primer que li vindrà al cap serà el tòpic de la paella, o qualsevol altre tipus d'arròs. Òbviament, la cuina valenciana és molt més rica, però és veritat que l'arròs és un dels ingredients que ens ha acompanyat al llarg dels segles des de l'edat mitjana fins a l'actualitat. Tanmateix, els seues orígens a casa nostra no són gens coneguts pel públic en general, que segurament no encertaran més que a atribuir-li un genèric origen musulmà, o ni tan sols això. De fet, la historiografia valenciana ha tractat el tema des de diversos vessants en les darreres dècades, però com és habitual, això no ha arribat a la societat. El que faré a continuació, doncs, serà una breu síntesi del que se sap sobre el seu cultiu a l'edat mitjana per zones, amb una clara intencionalitat de difusió històrica com acostumem a fer al nostre blog.


arròs, que fa el ventre gros

En realitat, tampoc no sabem encara massa. N'hi ha una acusada falta de bibliografia centrada en el tema, que pràcticament es redueix a les impressions generalistes de les síntesis d'història valenciana, els estudis dels anys 80 centrats en els senyorius, que l'esmenten, i més recentment algun article més complet sobre la producció en llocs concrets. Tanmateix, la falta de bibliografia no resulta tant alarmant si ens fixem en les fonts, ja que la falta d’estudis és necessàriament conseqüència directa de la falta de documents que puguen permetre una quantificació de la producció i la comercialització. De fet, les noticies es redueixen únicament a mencions esporàdiques, en tota classe de fonts, que no fan sinó confirmar-nos la presència; per això, són sobretot les prohibicions dels consells urbans al cultiu de l'arròs, que es van anar aplicant al llarg del segle XIV, la font de major importància, que si bé no ens dóna quantificacions de producció, si són un bon senyal per a establir la cronologia i la geografia de l’expansió del seu cultiu per tot el territori.

Qüestió diferent és la interpretació que la bibliografia ha anat donant a aquestes prohibicions. La justificació oficial adduïda pels Consells municipals per a prohibir el cultiu d’arròs és bàsicament la salut pública: les aygues que eixien d’aquelles correnties eren infectes e corruptes, per la qual infecció e corrupció se son enseguides en lo terme de la Ciutat moltes malaties e morts de persones. En efecte, sabem que la putrefacció de les aigües estancades als arrossars era una clara font d’infeccions, però el que no està tan clar és si darrere de les prohibicions estava només la salubritat, que en efecte devia ser important, o n'hi havia altres raons ocultes. A finals del segle XIX, quan l’arròs encara ocupava un lloc molt important en l’agricultura valenciana, els historiadors que tractaven el seu cultiu en època medieval incidien, sobretot, en el seu vessant negatiu, pel perill que representava per a la salut d’una població abatuda per les malalties infeccioses. Eren bàsicament arguments historicistes, doncs, per a justificar posicions en una qüestió contemporània, i l’expansió de l’arròs s’interpretava com un conflicte entre la salut pública i els interessos econòmics particulars, qualificats d’egoistes.


plantació de l'arròs, en aigua estancada, en el Pego de principis del segle XX

La historiografia actual contempla el cultiu medieval de l’arròs, junt al cultiu de la morera i la canyamel, entre d’altres, des de l’òptica del creixement econòmic i de la innovació productiva, dues realitats considerades manifestacions d’una agricultura qualificada a diferents síntesis com a agricultura dinàmica o agricultura en transformació, segons autors. A més a més, des d’aquesta òptica es veuen les prohibicions sanitàries com a mers entrebancs al creixement econòmic, i es posa l’accent en les avantatges que l’arròs oferia als llauradors pel seu rendiment elevat, i pel fet que l’arròs permetia posar en cultiu terres marginals com les marjals. En canvi, hi ha també altres explicacions que se centren en el caràcter comercial o fins i tot especulatiu de l’arròs, lligat a l’exportació per la demanda dels mercats exteriors. Més recentment encara, altres autors han pensat que cal fer més complexa l’explicació de l’expansió de l’arròs, i així Pau Viciano pensa que cal considerar necessàriament les característiques de les explotacions arrosseres, amb una identificació del perfil social dels cultivadors i de la incidència de l’autoconsum i els estímuls del mercat en la producció.

En època medieval el cultiu de l’arròs és pràcticament una exclusivitat valenciana en l’occident europeu, almenys en l’exportació, i és gràcies a l’herència andalusina. Tanmateix, només sabem que l’arròs, d’origen asiàtic, ja estava present a Alandalús, i poca cosa més. Tampoc sabem pràcticament res del seu cultiu als primers anys posteriors a la conquesta, però el fet que comence a aparéixer de seguida en la documentació indica que va continuar cultivant-se en quantitats poc importants, anecdòtiques respecte a altres cultius. Tanmateix, una vegada transcorreguts aquests primers anys, l’expansió de l’arròs per tot el país va ser un procés lent, però constant, des de finals del segle XIII fins a finals del segle XV i principis del XVI, quan es produirà la definitiva i vertadera expansió geogràfica i productiva que portarà com a resultat la ben coneguda importància de l’arròs en l’agricultura valenciana de l’edat moderna.

De l’Horta de València no tenim dades concretes que indiquen quantitats de producció, almenys estudiades, però n'hi ha indicis que ens estan indicant que no seria gens menyspreable ja ens els primers anys. En 1280 Antoni Mercer declarava davant el justícia ser picador d’arròs, i en 1285 Ferrer de Calataiud confessava que fugint ferit d’una brega, es gità en un camp d’arròs a prop la sèquia de Favara. En realitat no són més que dues anècdotes, però ens estan indicant que en aquest moment l’arròs es cultivava dins de l’horta, i que la producció dels voltants de la ciutat de València a finals del segle XIII era prou significativa com perquè picar arròs (és a dir, portar un molí d'arròs) es considere una professió. De fet, només 30 anys desprès, en 1309, un establiment del Consell municipal que regula l’ús de barcelles per a mesurar arròs ens informa d'un conflicte entre els prohomens ortolans i els prohomens qui han molins qui usen de picar aroç, és a dir, que als inicis del segle XIV hi ha a l’horta de València diversos molins arrossers. En qualsevol cas, les primeres prohibicions de plantar arròs comencen a aparéixer a la ciutat de València en el segon quart del segle XIV, cap a 1333. I ja en 1374 els jurats de la ciutat de València afirmaven, en una carta dirigida als jurats d’Eivissa, referint-se al seu propi terme, que la major força de nostra collita són arroços, tot i ser una afirmació prou dubtosa.


arròs amb cascara, abans de passar pel molí, que a la documentació medieval apareix esmentat com “arròs vermell”

En el cas de la comarca de la Plana l’arròs es cultivava al terme de Castelló, i concretament al lloc de Fadrell, una menuda senyoria de l’Orde de Sant Jaume dins mateix del terme de la vila (vegeu imatge). En aquest cas Pau Viciano ha pogut fer una millor aproximació a la cronologia i l’abast de l’expansió a partir, no solament de les prohibicions, sinó també de les multes que imposaven el justícia i el governador. L’expansió fou primerenca respecte a altres zones, si atenem a la cronologia de les prohibicions, perquè ja en les Corts de 1342 Pere el Cerimoniós va ordenar l’eradicació del cultiu a Castelló. Als anys huitanta del segle XIV es va produir una veritable pugna entre la vila i l’orde de Sant Jaume per l’extensió de l’arrossar a Fadrell, i davant l’autorització reial per a cultivar arròs, aconseguida per l’orde en 1380, la vila reaccionà amb noves disposicions en contra en 1381, 1386 i 1387, aconseguint que a l’any següent Joan I les confirmara. Senyor feudal i llauradors, doncs, anaven de la mà. Durant el segle XV la senyoria de Fadrell i els llauradors de Castelló tornaren a aconseguir permisos en diverses ocasions, que la pressió de la vila feia suspendre; i dos vegades, fins i tot, es van aportar informes favorables de dos metges, amb la qual cosa es va aconseguir un permís per al cultiu en la zona més apartada del terme, a la marjaleria.


Emplaçament aproximat del lloc i antiga alqueria de Fadrell, del qual ara només queda, com a testimoni, l'ermita de Sant Joan de Fadrell

A la Valldigna l’arròs apareix més tardanament, ja a mitjans del segle XV, segons ha constat Ferran Garcia-Oliver. De fet, la primera notícia sobre arròs ens deixa veure el procés de com es va enllestir la introducció de l’arròs a la vall. Es tracta del carregament d’un censal per part de l’aljama, en 1443, per a poder sembrar dacsa i panís, però també pro arroceis, que bene et utiliter probant in dicte valle, pro quibus hoc anno intendimus multas cequias abstrahere, et etiam molendinum arrocerium de novo facere et construere in valle predicta. El procés expansiu a Valldigna el coneixem bàsicament a partir de les rendes que donaren els dos molins arrossers que el monestir tenia a la vall i, així per exemple, el 1449 es van obtindre 2.100 sous. Quan al cap de quaranta anys tornem a disposar de dades s’ha passat a una renda de 8.400 sous, és a dir, s’ha multiplicat exactament per quatre (i suposadament la producció d'arròs també). De tota manera, durant el primer terç del segle XVI, quan es disposen de més dades, les rendes tingueren oscil·lacions, però sense passar mai el límit de 1483.

Al sud del país, en terres del riu Segura, no s’ha estudiat massa l’arròs, però les prohibicions municipals de la ciutat d’Oriola sovintejaren des de 1433, encara que als últims anys del segle XV es donaven permisos a alguns particulars, i en 1479 es va permetre el cultiu en una zona entre Oriola i Guardamar, amb la condició de no sobrepassar el 25% d’aquestes terres. Per últim, es pot veure com a la Ribera del Xúquer, que a partir del segle XVI esdevindrà un dels principals centres arrossers del territori valencià fins a l'actualitat, a finals del segle XV encara no tenia un relleu remarcable. A Sueca en concret, tan coneguda actualment pels arrossars, aquest cultiu a penes s’esmenta en els padrons de la peita en aquest segle, segons Antoni Furió, fins que ja en 1543 ocupa un 70% de la terra de regadiu. Terra de cultiu, per altra banda, que venia expandint-se des del 1509 a costa de les marjals, i que a poc a poc van ser ocupades per l’arròs, en detriment dels cereals clàssics. En el mateix sentit, es calcula que a Cullera l’arròs podia representar en 1503 entre un 5 i un 15% de la collita de cereal.


els arrossars de la marjal de Sueca, amb el castell de Cullera al fons, un paisatge modern i contemporani que no existia en època medieval

Fins ací la cronologia i la geografia, estudiada, del cultiu de l'arròs al regne de València en l'edat mitjana. N'hi ha, per descomptat, altres indrets on es cultivava, dels quals encara no en sabem res. En qualsevol cas, tota aquesta sèrie de dades no permeten fer càlculs de producció acceptables per zones i per segments cronològics adequats, per la qual cosa no passen de ser notícies soltes que ens informen de la seua presència i ens donen indicis de quantitats, però no ens permeten extraure unes conclusions aprofitables sobre la vertadera evolució del conreu. Això no vol dir, però, que els historiadors no hagen pogut treballar altres vessants de l'arròs, com ara qui eren els vertaders interessats en el seu cultiu (els llauradors benestants, i alguns senyors, com s'ha pogut veure a Castelló, o a Valldigna) i qui eren els seus detractors (les elits urbanes, que tenien altres interessos). També caldria preguntar-se per què es va estendre tant aquest cultiu, ja que la seua rendibilitat per gra de llavor era molt alta, dues o tres vegades superior a la del forment. A més, es tractava d’un producte que podia substituir fàcilment els cereals tradicionals en la dieta camperola, ja que és més gustos menjar arròs bullit, amb condiments, que no blat panificat de mala qualitat o farinetes, que és com s'han consumit històricament els cereals.


naus medievals de transport de mercaderies en les rutes d'Itàlia i Flandes

Però l’arròs no sols tenia al seu favor una alta productivitat, sinó també una fàcil comercialització, sobretot per a l’exportació, gràcies la creixent demanda del Nord d'Europa. No tenim molta varietat de dades, però la importància quantitativa de l’exportació valenciana d’arròs és indiscutible. Per exemple, sabem que per a poder exportar arròs en moments de sequera i caresties frumentàries, era obligatori importar prèviament forment (del qual València era deficitària), per això el 1413 s’arribà a prohibir a un sol mercader carregar fins a 8.000 cafissos d’arròs, segons J.V. García Marsilla, quantitat que resulta sorprenent si tenim en compte que s’ha calculat que la ciutat hauria pogut alimentar-se durant 25 dies, o més, si l’arròs haguera estat un cereal de consum habitual, com el forment. No és, per tant, una xifra que puga indicar-nos la quantitat de producció d’arròs valencià, ni tampoc la de la seua exportació, perquè és un sol cas aïllat, però podria ser orientativa si pensem que aquell fou un any de sequera. Més significatiu, tanmateix, és que l’arròs apareix quasi sense excepció en els manuals italians de mercaderia com a producte valencià, i únicament a voltes podia provindre excepcionalment de Catalunya, Mallorca o Múrcia. Estem, doncs, al davant del producte valencià per excel·lència en les rutes comercials baix-medievals entre Itàlia i el Nord d'Europa.

Valencians a Flandes, de nou

Frederic Aparisi Romero
Com ja sabeu els més seguidors d'Harca, la setmana passada alguns dels membres del grup vam participar en el col·loqui North sea area versus Iberian Peninsula. Social dynamics of premodern peasant communities organitzat a Anvers (Flandes) pels joves medievalistes de les universitats de Gant i de l’esmentada ciutat.

Els col·legues belgues

Es va fer inevitable, en pujar a l'avió i deixar casa nostra, pensar en els mercaders valencians medievals que enviaven els seus productes a les terres del Nord d’Europa. Partíem cap a allò desconegut, que és l'únic lloc que sempre resulta curiós i sempre et sorprèn. Tanmateix, l'experiència, tant al vessant personal com al professional, ha estat força enriquidora, més encara si el comparem amb altres seminaris i congressos que han tingut lloc recentment. Tot i que les comparacions, com que són odioses, anem a deixar-les estar, perquè cadascú ja sap el que fa. Malgrat tot, per a ser sincer, sí que diré que feia anys que no gaudia tant d'una trobada científica i d'una manera tan intensa. Sens dubte, hem experimentat aquella dita que afirma que “no per treballar més hores s'obtenen millors resultats”, i jo encara afegiré que no per estar al lloc de treball s'està treballant. I és que, a la Mediterrània, encara estem una mica lluny d'això que se'n diu l'excel·lència, almenys de la científica. Però entrem en matèria, que el brou es gela.


Presentació de Miriam Müller
La sessió començava el dijous 8 de desembre, no excessivament de matí, cap a les 10.00 hores, i sense cap acte protocol·lari ni cap gran parlament (penseu a quina hora i com solen començar les trobades científiques a casa nostra). Unes breus paraules introductòries del professor Peter Stabel per a anar directament a la primera de les intervencions a càrrec de Miriam Müller, professora de la Universitat de Birmingham. Müller va analitzar a través de dues comunitats camperoles distintes el pes de la col·lectivitat a l'hora d'influir en les decisions individuals i la gestió dels béns comunals en el moment anterior a la Pesta Negra. Així, mentre en la regió d’East Anglia, on els vincles comunitaris són més dèbils, es va experimentar un retrocés dels recursos naturals i una major concentració de la terra; per contra, a la de Wiltshire (concretament a la localitat de Monkton Deverill) la comunitat va mantenir el control sobre les terres col·lectives, raó per la qual la jerarquització dels seus membres resultà menys acusada. A més a més, insistia Müller, les dinàmiques socials, la divisió de la riquesa, no són estàtiques, sinó que estan sotmeses a un ampli ventall dels factors entre els quals el senyor o els particularitats locals juguen un paper important.

Inici de la ponència de Ferran Esquilache
Tot seguit tocava la primera intervenció dels nostres, Ferran Esquilache. La seua comunicació mirava de presentar, de forma general, una altra societat rural, l'andalusina, i com aquesta era substituïda per la feudal. La implantació de la nova agricultura i, òbviament, de la societat feudal, no podia seguir els mateixos paràmetres que a la resta d'Europa, així que insistí en les particularitats valencianes que modularen el feudalisme a casa nostra. Al final de la seua intervenció enllaçà aquestes particularitats amb el procés d'integració del regne de València en els mercats internacionals, una integració bàsicament possible gràcies al desenvolupament de l'agricultura comercial. Els assistents, però, es van mostrar més interessats en la capacitat senyorial per a imposar treballs obligatoris als musulmans, i sobretot en com s’havia produït aquest desenvolupament econòmic a un nivell més reduït que el conjunt del regne de València.

Filip van Roosbroeck i les seues vaques
D’altra banda, al Nord d'Europa o, si es vol, a l’àmbit de l'escola de CORN, cada vegada pren més força la idea de la llarga durada. És per això que en la sessió prengueren part col·legues especialistes en època moderna versats en el món rural. Companys ruralistes com Filip Van Roosbroeck, qui va analitzar la difusió de la pesta bovina entre 1769 i 1785. Per bé que al final de cadascuna de les intervencions s'obriren torns de paraula, després de la comunicació de Roosbroeck s'inicià un debat més general especialment centrat en el paper d'Esquilache. I és que encara queda una tasca molt gran per fer, ja que cal internacionalitzar la nostra recerca. I ves per on, havia arribat l'hora de dinar. Per a qualsevol valencià les 12.30 és, a tot estirar, el moment per a fer-se una cervesa i unes braves, però aquesta gent del Nord saben el que es fan quan dinen a aquesta hora. Un dinar, això sí, lleuger, perfecte per als qui havíem de parlar tot seguit, a base d'entrepans xicotets i sandvitxos variats.

Tim Soens (esquerra) i Erik Thoen (dreta)
La primera de les intervencions de la vesprada fou a càrrec dels professors Tim Soens i Erik Thoen, que insistiren en la diferenciació intraregional i en la necessitat d'especificar els models d'anàlisi d'acord amb les realitats socioeconòmiques que copsem a través de la documentació, tot deixant enrere, o en un segon ordre, les estructures polítiques com a marcs de referència. Així, doncs, en el cas de Flandes, caldria especificar entre la zona costanera i la interior, on les dinàmiques socials i econòmiques són completament diferents. I al País Valencià? Podem aplicar el mateix model d'anàlisi per a tot el país i per a tota l'edat mitjana? És clar que no. Però n’hi ha alguna subdivisió analítica que vaja més enllà de la diferència entre les comarques del nord i la resta del país? És veritat que els col·legues del sud intenten consolidar això que en diuen el Migdia valencià però, sincerament, crec que paga la pena insistir en aquests models intraregionals.
Intervenció de Frederic Aparisi

De la intervenció de Vicent Royo, després del coffee break, cridà molt l'atenció l'absència de les dones, si més no en les fonts escrites, com a protagonistes de les mediacions i de les arbitracions, un camp de recerca força treballat a l'àmbit flamenc. Per a tancar les intervencions dels més joves, Pieter de Graef ens va introduir en l'estudi del paisatge agrari i d'explotació agrícola d'un nou polder, Kallo, artigat durant el segle XVI després de les guerres contra l'emperador Carles V. El seu treball posava de manifest les possibilitats que ofereix l'estudi del paisatge, no només des d'una visió únicament historiogràfica, sinó també social, doncs, ben mirat, els historiadors no som simples turistes en el passat sinó que tenim una funció i un deure amb la societat. I és que el saber universitari també és això, transferència del coneixement adquirit.
Vicent Royo a l'inici de la ponència

Aquesta, de fet, és una de les idees que vam poder debatre en les conclusions llançades per Bas van Bavel. El professor Van Bavel insistí en la necessitat de mancomunar esforços, no únicament en l'àmbit regional, sinó ara ja sí en un context europeu perquè la història és mesurar però també comparar. També és saber compaginar, compaginar el saber específic amb el més general, ser capaç d'anar del més gran al més petit sense perdre el compàs. Qüestions totes elles que continuarem parlant, ara amb un to més distés, en el bar de la facultat acompanyats de bones cerveses belgues. El millor, sens dubte, els consells d'aquests grans professionals dels quals hem pres bona nota, perquè són crítiques constructives. Són aportacions fetes des del respecte, són aportacions fetes per a la millora del teu treball i no per a la pròpia lloança i exhibició. És curiós, o potser no tant, que quan més gran és un historiador més modesta és la seua personalitat.
Els debats continuen entre cerveses

Recull d'audiovisuals

Grup Harca

Hui és festa a tot l'Estat, i alguns estem de congrés, així que no n'hi haurà post inèdit. Tanmateix, aprofitant aquest llarg pont que s'ha agafat la major part del món acadèmic, els que us heu quedat a casa treballant o sense fer res podeu aprofitar un poc de temps lliure per a veure alguns dels vídeos i documentals que hem anat recomanant i posant a la vostra disposició darrerament, que potser per manca de temps no vau poder visionar en el seu moment.

En el post dedicat a l'historiador català Jaume Vicens Vives trobareu el documental «Jaume Vicens Vives: renovar la Història, construir un país», emés per Televisió de Catalunya. A més a més, trobareu també una versió en castellà del mateix documental que va emetre Televisió Espanyola.

En el post dedicat a l'escriptor valencià del segle XV, Joanot Martorell, i a la seua obra el Tirant lo Blanch, trobareu dos documentals més. El primer, «Joanot Martorell, lletres i batalles», està produït per Televisió Valenciana dins dels actes de l'Any Joanot Martorell, al 2010. Mentre que el segon, de Televisió Espanyola, és també un documental o reportatge sobre el mateix tema, emés per les mateixes dates dins del programa «Reportero de la Historia».

En el post dedicat a Jaume I trobareu uns altres dos documentals sobre la figura del rei. El primer, novament produït per Televisió Valenciana, i titulat «Jaume I, el rei dels valencians» va ser emés el 2008 per l'any Jaume I. El segon, emés a Televisió de Catalunya en el mateix any i per la mateixa raó, es diu «Jaume I, memòria d'un rei», i està presentat per Pasqual Maragall.

Potser us pot interessar també veure el reportatge sobre els greniers de falaise (graners de single) i la societat rural marroquina, que vam incloure al post sobre les coves-finestra valencianes d'època andalusina.

Per descomptat, podeu veure algunes de les darreres entrevistes d'Harca a historiadors medievalistes, com ara les que hem fet a Pascual Martínez Sopena, de la Universidad de Valladolid, i a Francisco García Fitz, de la Universidad de Extremadura. I tota la resta d'entrevistes des del principi també. És cert que en els darrers mesos hem deixat un poc de banda aquesta activitat, però últimament n'hem pogut enregistrar unes quantes més, que en els pròxims mesos us anirem oferint, una vegada estiguen editades.

Finalment, cal recordar que també podeu veure les 4 intervencions dels participants en el III Seminari (Internacional) de Joves Medievalistes, que va tenir lloc a la Universitat de València al maig de l'any passat, quan tinguérem ocasió d'escoltar els nostres 5 convidats de les universitats flamenques d'Anvers i Gant. (Primera part i segona part). Ara mateixa alguns dels membres d'Harca estem a Flandes tornant-los la visita, i nosaltres, amics lectors, ens veurem tots plegats dilluns reprenent l'activitat normal del blog. Fruïu els vídeos i bon cap de setmana.

IV Atélier d’Études Médiévales Ibériques

Vicent Royo
Al llarg de tota la setmana passada se celebrà el IV Atélier d'Études Médiévales Ibériques, organitzat per la Casa de Velázquez de Madrid i la Universitat de València, amb la col·laboració de la Universidad Autónoma de Madrid, la Universidad de Valladolid, la Université de Paris I, la Université de Toulouse II-Le Mirail, la Université de Poitiers i la Universidade Nova de Lisboa. El taller nasqué ara fa quatre anys amb la voluntat de posar en contacte investigadors ja consagrats de les entitats organitzadores i doctorands que estan elaborant les seues tesis, amb l’objectiu últim de crear un punt de trobada on poder intercanviar idees, experiències i coneixements. En aquest sentit, les reunions s’organitzen en base a tres aspectes que contribueixen a donar-los sentit i a convertir-les en un punt de referència per a professors i doctorands.

D’una banda, no hi ha una seu fixa, sinó que cadascuna de les universitats que estan implicades en l’organització han estat o estaran, seu d’una trobada, amb la finalitat de crear una xarxa de circulació de persones i coneixements que enriqueix tots els participants i, així mateix, contribueix a diversificar les despeses relatives a l’organització. De l’altra, no hi ha tampoc una temàtica fixa. Ben al contrari, el centre que acull l’encontre proposa un tema de recerca distint al de la trobada anterior, tot amb l’objectiu d’aportar noves visions i incorporar noves idees a temes més o menys consagrats en el panorama historiogràfic.


Els assistents escoltant una comunicació, en aquest cas la de Noelia Rangel

En aquesta ocasió, la seu de l’encontre ha estat València i el tema central ha sigut “La paysannerie et le monde rural au Moyen Age”. El taller comptà amb la participació de vuit especialistes en el món rural, procedents de les universitats esmentades més amunt, i també amb un bon nombre de doctorands –divuit en total– que estan duent a terme investigacions relacionades de manera més o menys directa amb el camperolat medieval. Perquè, en efecte, aquest és el tercer aspecte que atorga un caràcter distint a la trobada, pensada no com un congrés, un seminari o un col·loqui a la manera tradicional, on els grans investigadors monopolitzen el protagonisme, sinó com un taller de treball dels doctorands. Són ells els vertaders protagonistes, els que prenen la batuta i els que marquen el ritme del taller amb les seues intervencions, els debats i les posades en comú.


L'altre sector de la sala. El director de la Casa de Velázquez, Daniel Baloup, en primer terme

Hi contribueix encara més el fet de plantejar diverses sessions de treball en grup dels assistents, on poden intercanviar coneixements bibliogràfics, compartir les seues dificultats i les seues eines de treball en relació a la seua investigació i, sobretot, aportar les seues experiències a altres companys que estan duent a terme recerques més o menys semblants. És així com vertaderament el taller esdevé un lloc de trobada i de posada en comú que ofereix resultats ben profitosos de manera força ràpida, en només un dies de coneixença i convivència. I ací juga un paper molt important també la supervisió dels professors assistents, ben disposats a col·laborar amb els doctorands i a dirigir les sessions de treball per aportar una visió des de la maduresa que serveix per equilibrar la balança. Experiència i joventut, bona fórmula.


Dos dels ponents discuteixen sobre una imatge

A més a més, com podeu imaginar, la trobada estigué caracteritzada per la diversitat d’aportacions que es realitzaren al llarg de les intervencions. Divuit doctorands en són molts i cadascú venia d’un lloc diferent, amb tot el que això implica. Aleshores, durant els dies del taller es reuniren joves investigadors formats en tradicions historiogràfiques distintes, que parlaren dels aspectes socials i econòmics de la societat rural –des de les elits fins als esclaus i els serfs–, de conflictivitat, de l’organització del territori, d’arqueologia, d’iconografia i d’art, entre d'altres moltes coses. La diversitat d’aportacions féu ben fructuosos els debats, moments d’autèntic intercanvi d’idees i de punts de vista sobre la microhistòria i la macrohistòria, l’estructura de la família pagesa, les relacions polítiques, econòmiques i socials en les societats cristianes i musulmanes, els plans d’actuació arqueològica i la necessitat d’incorporar les anàlisis procedents de l’història de l’art, entre moltes altres coses.


Harca també hi va ser present, donant-nos a conéixer entre els assistents

I totes aquestes reflexions estigueren ben presents a les conclusions de les sessions de treball del taller, elaborades pels mateixos doctorands. Al meu parer, i crec que també al de la resta de participants, les conclusions principals foren dues. D’una banda, la necessitat de “repensar” el món rural i el camperolat, especialment els conceptes i les eines amb què ens aproximem a ell. De l’altra, la necessitat d’establir vincles entre totes les disciplines per oferir una visió el més completa possible de la societat rural medieval. Tot plegat, esperem que el consens establert entre tots els assistents done els seus fruits i, com he dit, en els pròxims anys siguem capaços de reflexionar, i molt, sobre el món rural, i de teixir els lligams necessaris per incorporar de manera progressiva tots els punts de vista possibles a l’estudi de les societats passades.

Jaume Vicens Vives

Grup Harca

Al juny de 2010 l'historiador català Jaume Vicens Vives hauria acomplit 100 anys i, per a commemorar-ho, la Societat Estatal de Commemoracions Culturals i TV3 van fer un documental titulat Jaume Vicens Vives: Renovar la Història, construir un país.

Es tracta d'un historiador que, des del punt de vista actual, podríem considerar polèmic pel contingut de la seua obra, que està ja molt desfasada; i per la seua adhesió al règim franquista durant un període de temps. Però també cal tindre present que, des del punt de vista historiogràfic, va suposar una certa renovació del trist panorama que hi havia en aquell moment a Espanya, i va crear tota una escola de deixebles que encara està en actiu. Cal conéixer bé els orígens de la historiografia, i en aquest sentit Vicens Vives té encara una gran influencia en molts historiadors catalans.

L'autor de “Noticia de Catalunya” (en la que s'inspiraria Joan Fuster a l'hora d'escriure “Nosaltres, els Valencians”) no era medievalista, ni molt menys, i el documental es va fer sobretot pel seu vessant polític, però són tan poques les ocasions que es dedica una obra audiovisual a un historiador que, en la nostra tasca de divulgació, volem recomanar la seua visió. Potser es tracta d'un documental amb un cert aire de justificació, o de rehabilitació del personatge, però veiem-lo i jutgeu vosaltres mateixa, tant el personatge com el documental en si.


Per més dades cal dir que el director i productor executiu és Ferran Mascarell, actual conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, que ja ho havia estat uns mesos al 2006, en el govern de Pasqual Maragall.

Per als nostres lectors no valencianoparlants recomanem la versió en castellà que va emetre La 2 de Televisió Espanyola dins del programa “Imprescindibles”, amb la veu en off doblada i les entrevistes subtitulades a aquesta llengua.

L'oratge (de desembre de 1474)

Vicent Baydal
Ja vam parlar fa uns mesos al blog d'Harca d'alguns dels aspectes de la pràctica notarial, observables en treballar de prop amb els llibres de protocols i notals que s'han conservat d'aquests garants de la fides publica. Hui em limitaré a fer esment i donar prova d'un altre dels fenòmens relacionats amb els registres dels notaris, el dels apunts que alguns d'ells feien de manera marginal al gruix dels instruments que hi anaven anotant. En conseqüència, atesa la seua distribució aleatòria i el seu contingut divers, és pràcticament impossible seguir cap metodologia per tal d'estudiar-los, de forma que únicament es pot procedir per l'acumulació d'aquest tipus de textos. En el cas valencià, segurament el millor coneixedor d'eixos apunts siga l'historiador i filòleg Vicent Josep Escartí, que els ha resseguit arran dels seus estudis sobre la literatura memorialística al País Valencià entre els segles XIV i XIX. De fet, els considera una forma de dietarística embrionària, en tant que són conseqüència de l'activitat de notaris i escrivans que realitzaven notes per tal de recordar de manera privada determinats fets que els semblaven interessants o importants, per raons molt diverses.

Una bona mostra són els apunts que indiquem a continuació, realitzats pel notari titular de l'escrivania del Consell municipal de València, Jaume Eiximeno, en iniciar un dels seus llibres de protocols. En concret, hi anotà l'oratge que va fer a la capital valenciana durant els dotze dies anteriors a la festa de Nadal, del 13 al 24 de desembre de 1474. Així, podem saber que plogué quatre jorns diferents, no massa, excepte el 15 de desembre, que plogué tot lo dia. Pel que fa a les jornades amb sol, el notari considerà que aquestes constituïen un dia bell, dient en ocasions que hi va fer un bell sol i emprant també una altra expressió de la qual -si l'hem transcrita bé- desconeixem el significat: un sol ab dents i un dia clar ab dents. Quin sentit tindrien aquestes dents? Fos quin fos, el que sabem del cert és que, efectivament, les notes d'aquell tipus constituïen un estat embrionari de la memorialística, que posteriorment, sobretot a partir de la segona meitat del segle XVI, fou desenvolupada amb major profusió, dedicant-hi fins i tot llibres específics per a registrar les memòries dels fets i successos jutjats com a interessants. Només resta ací que mostrar-vos les anotacions de 1474 en qüestió, per tal que pugueu saber quin oratge va fer durant alguns dies d'aquell desembre a la ciutat de València:

 AMV, Protocols notarials, Jaume Eximeno, 8-7 (Any 1475)
Dimecres, a XIII de deembre, féu sol de matí, a migjorn plogué hun poch, e aprés vent e núvol, e tota la nit plogué. 
Dijous, a XIIII del dit, plogué de matí suau, plovent e no plovent, emperò sempre núvol.
Divendres, a XV, plogué tot lo dia.
Disabte, a XVI, començà bell dia, ab sol tot lo dia.
Digmenge, a XVII, tot lo dia sol mol seré.
Dilluns, a XVIII, començà clar e tèrbol, e aprés se anuvolà, e al vespre, hora del seny, plogué hun poch.
Dimarts, a XVIIII, començà lo dia núvol, e aprés féu bell sol.
Dimecres, a XX, lo dia començà ab sol ab dents.
Dijous, a XXI, dia de Sent Thomàs, lo dia clar ab dents.
Divendres, a XXII, lo dia bell, axí entreverat.
Disabte, a XXIII, lo dia bell, part ab núvols.
Digmenge, a XXIIII, idem ut ad proximum.

Ad defensionem historiarorum (I)

Frederic Aparisi Romero
L’explotació turística del passat, per bé que ja ve de lluny, ha entrat en els últims anys en una nova fase de la mà dels economistes i dels propis experts en turisme. Així, sembla que els historiadors han renunciat a intervenir, o no han sabut com fer-ho, en aquest debat que està ben viu a la societat. Algú, més encara, podria dir que no els han deixat prendre part, però això em sembla, almenys fins on jo sé, massa agosarat; més aviat que l’absència dels historiadors en aquesta matèria, la gestió turística del passat, respon a totes les raons abans esmentades. De tot això en parlaré a través d’un exemple ben significatiu (i esperpèntic) que ocorre ara mateix a València ciutat. Hui, però, parlarem d’una altra cosa, però sense deixar aquest binomi turisme-història. Es tracta dels denominats «camins», «rutes» o «vies» que suposadament segueixen el trajecte o l’itinerari d’un determinat personatge o una antiga via de comunicació. En efecte, com en el cas de les fires medievals, ens han saturat de rutes i camins que, al remat, no condueixen enlloc. Sens dubte, el paradigma de tots ells és el Camí de sant Jaume, un producte consolidat, amb èxit internacional, amb una àmplia possibilitat de vessants i amb un gran suport institucional de les més diverses administracions. La “ruta del Cid” o la “ruta de don Quijote” són els darrers productes que el govern de Castella-la Manxa juntament amb el Govern central ha engegat en aquesta matèria, miren de consolidar-se, tot i les dificultats i la manca de recursos. Finalment ací, a casa nostra, el 2008, l'Any Jaume I, l’alcalde de Morella, Ximo Puig, proposà crear la ruta Jaume I, però finalment sembla que la iniciativa s’ha esvaït en sobrevindre la crisi. Tres moments diferents del mateix tipus de producte, amb característiques ben diferents, cert és, però amb una cosa en comú: la nul·la o molt escassa participació dels historiadors en el seu funcionament, en la gestió del passat. Insistisc, que no sé quina part de responsabilitat tenen els propis professionals de la història, però dic jo que alguna en tindran.

En aquest sentit, resulta curiós que haja de ser un periodista, Francesc Puigpelat i Valls, qui vinga a recordar-nos les possibilitats que ofereix el passat de la Corona d’Aragó, més concretament, aquell que té a veure amb els almogàvers i la seua estada a l’imperi de Bizanci. En aquest sentit, no és causalitat que el llibre és titule La ruta dels almogàvers. El mateix autor tracta d’explicar com «cada any, milers de turistes catalans visiten Grècia i Turquia desconeixent les intenses relacions que hi va haver, durant l'època medieval, entre Catalunya i aquelles terres. Quants d'aquests turistes catalans que es passegen per Atenes saben que la ciutat va ser durant setanta-set anys una possessió catalana, que el català era llengua oficial i que la senyera de les quatre barres onejava sobre l'Acròpoli? Quants visitants d'Istanbul han vist el palau de Blanquerna on l'emperador Andrònic II va rebre Roger de Flor i els almogàvers?» Pocs, molt pocs, però el més greu de tot això és el cercle tancat que implica: com que no hi ha demanda no s’oferta, com que no s’oferta no hi ha demanda, com que no s’ensenya no es coneix, com no es coneix no s’estima. Sí que és lloable la documentació i la cura amb la qual Francesc Puigpelat prepara el viatge, a partir de la Crònica de Ramon Muntaner, i comptant també amb altres materials com el Tirant lo Blanc, o els treballs d’Antoni Rubió i Lluch. En els diversos capítols l’autor va presentant tots i cadascun dels edificis i ciutats en els que estigueren Roger de Flor i la seua companyia. La lectura resulta força agradable, més tenint en compte les dates que s’acosten, un regal perfecte (més perfecte encara seria poder realitzar la ruta sencera, però tal i com estan les coses...). Si visualitzeu els vídeos de l'anterior post del blog, podreu veure algunes imatges dels llocs esmentats al llibre.

Tornant al fil d’aquest post, insistiré en el greu desconeixement per part de la població valenciana, catalana i mallorquina d’aquest fets. Per descomptat, ara mateix em sembla impossible que cap companyia de viatges puga oferir aquest viatges (si que et portaran a fer la ruta de los conquistadores por América) però més greu em sembla la desídia de les institucions públiques davant tot açò. Què ús diré, lector@s d’Harca, però si han estat incapaços de posar-se d’acord per a crear un producte turístic amb tantes possibilitats com la ruta Jaume I... Tanmateix, si la classe política no està a l'alçada –tampoc és cap novetat això–, la societat civil –en aquest cas, les institucions culturals i acadèmiques vinculades a la història professional– deurien prendre part en l’assumpte. Per diverses raons, primer de tot per a obrir-se a la societat, que ben mirat és la finalitat de tot científic, i en segon lloc, per necessitat dels propis historiadors, sempre tan necessitats d’eixides professionals.

Joanot i Tirant, tants anys fa...

Ferran Esquilache
Ahir diumenge va ser 20 de novembre i, deixant de banda la voràgine electoral que acabem de viure, es tracta d'una data especial que cal commemorar, però molt poc coneguda per part dels valencians. I és que, en efecte, fa uns anys la Generalitat valenciana va declarar aquesta jornada com a Dia del Llibre Valencià, tot i que no en faça massa promoció –per no dir que cap–, ja que tal dia com eixe de 1490 es va publicar per primera vegada el Tirant lo Blanch. Per a posar el nostre granet d'arena a la commemoració anual, des del blog d'Harca anem a fer aquest especial sobre Joanot Martorell i el seu alter ego Tirant el Blanc.


Primera pàgina de la primera edició del Tirant lo Blanch, que va eixir de la premsa de Nicolau Spindeler a la ciutat de València el 20 de novembre de 1490

De fet, l'any passat va ser declarat per les Corts valencianes com a Any Joanot Martorell pel (suposat) 600 aniversari del seu naixement (entre 1410 i 1411), i al seu voltant es van fer diversos actes, col·loquis i, com és habitual, documentals. Per exemple, els dos que hui, més d'un any després de les commemoracions oficials, us oferim.


Cartell oficial de l'Any Joanot Martorell 2010 de la Generalitat valenciana

El primer, titulat Joanot i Tirant, lletres i batalles, està produït per Televisió Valenciana expressament per la commemoració de l'Any Martorell, i va ser emés per primera vegada el 24 d'abril de 2010 dins del programa Dossiers. En la línia habitual dels documentals històrics d'aquesta cadena, relacionats amb les commemoracions històriques (les que interessen al poder, és clar, altres s'ignoren), hi ha un ampli desplegament de recursos amb viatges a Istambul i Anglaterra, per a mostrar el que queda dels escenaris de la novel·la. Potser peca d'una manca d'ordre cronològic, perquè no sé si és el més correcte començar per Constantinoble i deixar Anglaterra per després. Segurament està mancat també d'un major aprofundiment en la vida de de l'autor i una contextualització de la societat de la València del segle XV, que no per molt coneguda deixa de ser important per a entendre millor la vida i la personalitat de Joanot Martorell i el resultat final de la seua obra. Tanmateix, no s'ha d'amagar una gran qualitat tècnica i, sens dubte, paga la pena veure'l.


El segon no és un documental tan a l'ús com l'anterior, sinó un programa-documental basat en 4 entrevistes: a Albert Hauf sobre la novel·la en si i a Jaume Chiner sobre la biografia de Martorell; a Antoni Furió sobre la València del segle XV i, finalment, a Manuel Boix, el gran il·lustrador valencià, al voltant de la seua magnífica obra basada en el Tirant lo Blanch. Segurament aquest ve a cobrir les mancances de l'anterior, sense tantes recreacions ni floritures tècniques però amb un millor contingut d'informació des del punt de vista de la divulgació d'un període històric. En qualsevol cas, també és força interessant i entretingut de veure, tenint en compte que no està enfocat per a un public valencià com el documental de TVV, ja que es tracta d'una producció de Televisió Espanyola. Forma part del programa “Reportero de la Historia”, presentat pel periodista Jacinto Antón, i es va emetre el 28 de juliol de 2010 per La 2.


Abans d'acabar, però, no vull deixar d'esmentar el breu debat que existeix actualment entre els investigadors sobre la vida de l'autor valencià. Hi van existir dos Joanot Martorell al segle XV? I si és així, quin dels dos va escriure el Tirant lo Blanch? El mateix Albert Hauf esmenta de passada, al segon documental, que una de les darreres coses que s'han sabut de Joanot Martorell és que va ser escrivà de ració a la cort del príncep de Viana, a Barcelona. Però això ara no està tan clar. Aquesta dada la va aportar fa uns anys Jaume Turró, de la Universitat de Girona, ja que, en efecte, apareix a la documentació un Joan Martorell, valencià, ocupant aquest càrrec en el moment que Carles de Viana estava enfrontat al seu pare Joan II. Aquesta informació, doncs, aportava llum sobre el cavaller en un període d'anys dels quals res no se'n sabia, tot i que el situara en una possició contrària als Trastàmara. Però recentment l'historiador Agustín Rubio Vela ha localitzat un Joan o Joanot Martorell al servei del comte de Dénia, vivint en aquesta localitat en els mateixos anys que suposadament vivia a Barcelona, de manera que, irremeiablement, es tracta de dues persones diferents, coetànies, amb el mateix nom. De fet no és tan estrany, puix Joanot és un nom força comú (encara que sol fer referència a persones joves, que amb el temps passen a ser Joan, i en efecte apareix de vegades esmentat com a Joan o Johanes), i Martorell és un llinatge toponímic relativament estés per Catalunya i tota la Corona d'Aragó.

Quin dels dos va ser, però, l'autor del Tirant? El que vivia a Barcelona o el que vivia a Dénia? Cal dir que ara mateixa hi ha partidaris d'una opció i de l'altra. Tanmateix, de moment és el Joanot Martorell de Dénia qui té més possibilitats de ser l'escriptor, ja que com ha mostrat Rubio Vela la documentació l'anomena cavaller (milites) i mossén, mentre que el Joan Martorell de Barcelona és qualificat de ciutadà o simplement habitant de València, cosa que no quadra amb l'autor del Tirant lo Blanch. El temps i la recerca potser afinaran la resolució del misteri, tot i que estiga ja prou clar. En qualsevol cas, nasquera quan nasquera Martorell, i visqués on visqués durant un breu període de la seua vida, de moment ens conformarem amb recordar ara el nostre escriptor, i també la seua gran obra, que ahir 20 de novembre va acomplir 521 anys de la seua publicació. Encara que, cal dir-ho, es conserva força jove, comparada amb altres novel·les que tenen molts menys anys.

“La función del historiador es amueblar cabezas”. Entrevista a Pascual Martínez Sopena

Vicent Royo
Com sabeu, el passat mes d’octubre va tenir lloc a València el col·loqui Coneixement expert i valor de les coses. Peritatge tècnic i econòmic, del que ja parlàrem ací en el seu moment. Durant eixos dies de frenètica activitat científica hi hagué temps també per poder conversar amb molts dels assistents, i parlar amb alguns d’ells de manera més detinguda. En aquesta ocasió, tinguérem l’oportunitat de compartir una bona estona amb Pascual Martínez Sopena, professor del Departamento de Historia Antigua y Medieval de la Universidad de Valladolid. I la veritat és que resultà molt enriquidor escoltar les paraules d’un investigador ben conscient de la tasca que du a terme i de quina ha de ser la projecció del seu treball, del treball dels historiadors en generals, cap a la societat.

Al llarg de la conversa parlàrem de la monarquia, de la noblesa, de l’església i de les relacions entre senyors i camperols, d’antroponímia i del camí de Santiago com a eix vertebrador del nord de la península Ibèrica en tots els sentits –social, polític i econòmic–, però, a banda dels temes que li proposàrem, hi hagué tres elements que vehicularen el discurs del nostre entrevistat. D’una banda, la necessitat de treballar de manera conjunta per posar en comú coneixements i experiències, tot amb la finalitat d’ajudar-nos els uns als altres i fer més productiva la sempre àrdua tasca de l’investigador. Només amb el treball conjunt és possible plantejar focus d’estudi més amples i oferir visions més completes dels fenòmens que experimenta la societat. Perquè, en efecte, aquest és el segon element que ressaltà Martínez Sopena: estudiar el passat medieval sí, però estudiar el passat de la societat medieval. I això, com digué ell mateix, es pot fer des del punt de vista de la política, l’economia i la cultura, entre molts altres, però sense perdre mai el referent social i les repercussions que els distints fenòmens tenen en el conjunt de la societat. I és aquesta l’única forma d’aconseguir arribar a la societat.

Vet ací el tercer element a ressaltar del discurs de Sopena: la incidència de la tasca de l’historiador en la societat actual. Lluny dels paradigmes esbossats de manera tradicional, aquells de comprendre millor el passat per poder trobar una explicació al present i oferir respostes per al futur, Martínez Sopena digué una frase contundent, alhora que ben ajustada a la realitat. Posant per escrit les seues pròpies paraules, digué: “la función del historiador es la de amueblar cabezas”. És a dir, la feina de l’historiador ha de ser proporcionar ferramentes i eines als joves per poder adquirir una capacitat crítica que els ajude a prendre decisions, tant en el plànol individual com en el col·lectiu. Només així el nostre treball tindrà algun sentit.

Sense més, deixo la paraula al professor Pascual Martínez Sopena, perquè ningú millor que ell podrà explicar-vos tot açò que he intentat resumir ací. Gaudiu de l’entrevista.

Baralles, insults, homicidis i processos judicials a la València de 1280

Vicent Baydal
 La publicació de fonts, cabdal per a la historiografia

Segons vam anunciar al blog d'Harca en el seu moment, fa tres anys que la Universitat de València i l'Acadèmia Valenciana de la Llengua van publicar els llibres que es conserven del segle XIII de la Cort del Justícia de València, en concret diversos volums entre 1280 i 1288 i un altre de 1298. De fet, en alguna ocasió ja hem emprat aquesta font per tal d'il·lustrar algun passatge històric concret que ens ajudés a endinsar-nos i a imaginar millor el món d'aquella època. No debades, la vivesa dels testimonis recollits per les fonts judicials és tal que de vegades ens fa la sensació d'estar allà mateix, traslladats al moment en què transcorregueren els fets, com si hagueren tingut lloc davant de nosaltres. I, en aquest sentit, són especialment interessants els dos volums més antics, els de 1280, que contenen declaracions realitzades sobre diferents plets de caire criminal, com ara baralles, agressions, injúries, robatoris, enverinaments o homicidis. No hi ha res més, ni les denúncies realitzades ni les sentències judicials, així que només podem reconstruir part d'aquells litigis a través de les deposicions testificals de les persones que foren cridades per les parts o pel mateix oficial de justícia. Tanmateix, això és suficient perquè ens fem una idea del tipus de conflictes que es produïen i d'una altra cosa a la qual és molt difícil accedir per altres vies: com parlava la gent, què deien en la seua llengua quotidiana.

Això queda ben patent en les causes que es dirimeixen per baralles, on els insults ocupen una part essencial. Per exemple, per raons que desconeixem, sabem que Alda, llogatera d'una casa de mestre Lama, tractà d'impedir que aquest entrés al domicili ab grans enpentes, dient-li bacalar, fals, heretye i amenaçant amb agredir-lo si hi passava: tal li daria ab I bastó que tenia, que·l serveyl li gitaria del cap per les oreles. O encara més gros i variat fou el creuament d'insults entre una tendera, Ermessén, i un tender, Pere Salamó: ella li digué pix curt, renegat, barba merdosa i batejat -indicant el seu origen convers-, mentre que ell no es quedà curt qualificant-la de putanaça, bagassa, òrrea, putana, merdosa, cul de minyons. Ací, a més a més, es veu molt clarament la diferència d'injúries segons el sexe, com també ho indiquen les paraules proferides per Guillem Cerdà contra un sabater de Roteros i la seua dona: a ell  bacalar, renegat, fals, traydor, però a ella puta, corrediça, bagassa i òrrea. I això també era així en cas d'enfrontaments entre persones del mateix gènere, com ara entre Jaume de Lleida i Pericó Pasqual, que, al grau de València, a la riba de la mar, es digueren respectivament futut barba merdosa i bacalar, fals, traydor, o quan Maria Domingo agafà na Joana ab abdues les mans als cabels e gità aquela en terra, e donà e ferí a aquela de molts colps ab los puynns e·l cors e arrapà-li ab les mans la cara, axí que li féu molts senyals, alhora que li deia alcavota, bagassa, òrrea.

No en va, també els intents d'invalidar els testimoniatges eren diferents en funció del sexe de la persona, ja que si bé dels homes es tractava de demostrar que eren borratxos, jugadors i blasfems, a les dones bastava amb acusar-les de prostitutes o fembres públiques. Per exemple, per a tractar d'aconseguir que la declaració d'uns quants en un juí no fos presa en consideració, s'aportà el testimoni d'un tender convers, Guillem Arnau, que indicà que, des de feia quatre anys, havia vist en el veïnat que aquells
bevien e an acostumat de beure per tavernes e que cascun d’aquels s’enbriague sovén en taverna, e que són jugadors e juguen per tafureries, e, jugan, an dit mal de Déu e de Santa Maria, e que són vils persones e que són alcavots, so és, que tenen putes per amigues qui so fan per diners en la raval, e van ab aqueles e ab vils hòmens per reals e per tavernes usan ab aqueles com alcavotz, e són pobres e de vil vida. De forma similar, sobre un altre testimoni s'apuntà que era bevedor, dehia mal de Déu i apostava fins a la roba en penyora per joch, però, al mateix temps, una altra persona el considerava hom bon e simple e de bona vida e que viu bonament de son mester de cardador. Qui tindria raó? Era això el que el justícia havia de dirimir per tal de donar validesa o no als testimonis dels plets. El mateix passava en els casos de Narbona, Maria o Alamanda, de les quals s'intentà aconseguir la nul·litat de les declaracions acusant-les de ser vils persones e pobres, e aültres e bagasses, e que, avén marit viu, que so fayien de moltz per diners. En concret, es deia que les dues primeres havien fugit dels seus marits i s'havien ajuntat amb altres homes, Blasco de Penaflor i Juan Bollo de Calataiud, dedicant-se alhora a la prostitució, mentre que de la darrera fins i tot s'aportaren testimonis de diversos clients que havien jagut carnalment amb ella: és fembra pública e so fa de molts.  

Finalment, molt més greu que aquestes baralles físiques o verbals i aquestes lluites judicials per validar els testimonis, eren els casos d'homicidis, que també queden reflectits a la mateixa font. Hi ha, per exemple, l'assassinat de Joan Martínez, que es produí un diumenge d'agost, entre hora de nona i vespres, a la taverna d'una vídua per una simple picabaralla. Davant la presència de Guillamó, Dominguelo, un batiat negre i d'altres persones, arribà Pere Saguàrdia ab II tafurs, portant Iª butifarra en la mà i volent beure vi, però com l'embut de la taverna el tenia Joan Martínez, començà una disputa per ell, fins que eixiren del lloc i Saguàrdia el ferí de mort amb un coltell: jahia en mig de la plassa nafrat de VII nafres, ço és saber, de dues e·l ventre e d’altra e·l pintinil, e d’altra endret del cor e altra en lo coyl, prop la gargamella, e les dues e·l cap. Un altre cas diferent, en canvi, fou el de Castelet, saig reial, que morí en un forcejament amb Ramon Sanç, un perpunter al qual havia de penyorar-li certes robes per un deute que aquest mantenia amb la cort. Segons hi denuncià la viuda, Sanç l'espentà de manera que aquell per la dita enpenta donà I crebant en terra e ferí del costat, que·s féu Iª blavura i se’n sentí cascat, per la qual cosa s’i posà I pegat e aprés, pocs dies passats, agità’s e·l lit, fins que finalment morí. Diversos testimonis donaren els detalls, com ara que en caure, en el moment de la baralla, es donà en lo cantó d’un banch, e sobre açò gità’s a bocadens sobre lo banch e estech Iª estona que no parlà, e enaprés gità’s en terra e dix que no·l tocàs hom. Ja a casa, una altra persona el sentí parlar com a horat, dient coses sense trellat, alhora que li veié Iª gran blavura ben de longària d’un palm en la I costat. I un darrer testimoni aportà que, mentre jahia e·l lit malalt, e tenia I pegat, Castelet li digué que el bacalar retaylat de Ramon Sanç li havia fet allò e que per aquel colp morria. Efectivament, així fou, tot i que no sabem si el justícia de València decidí condemnar al perpunter per aquell homicidi involuntari. Això, no obstant, no disminueix l'interès d'aquella font judicial, que és de primera magnitud.