Un repic de campana

Vicent Royo
L’estiu de 1990 els veïns de Xert (el Maestrat) visqueren una experiència que difícilment podran oblidar. Un calorós dia d’agost d’aquest any, ajudat per alguns joves xertolins, el mestre campaner càntabre, que havia arribat al poble uns mesos abans, per fi acabava la seua feina. Naixia Maria, la campana que omplia el buit existent a l’espadanya de l’Església Vella i que, des d’aquell moment, ha repicat tots i cadascun dels dies de festa, juntament amb les seues companyes Benjamí, Modesta, Vicent i Joaquim. Aquest humil narrador era només un xiquet, però recorda amb nitidesa l’ambient de festa i també d’expectació que visqué el poble i tots els seus veïns mentre naixia Maria. Alguns pocs hi participaren directament, deixant la seua feina habitual i treballant de sol a sol perquè la campana poguera estar acabada abans de la festivitat de Sant Roc, el dia que s’havia d’estrenar de manera solemne. Els altres, la majoria, anàvem tots els dies a veure quines eren les passes que seguien el mestre càntabre i els seus “deixebles” xertolins en la fabricació de Maria. Xiquets, joves i no tant joves passàrem hores i hores expectants al costat de l’improvisat forn que s’havia construït ben a prop de l’Església Vella per fondre la campana. El fet, excepcional, trencà la rutina habitual que marcaven les feines agrícoles i ramaderes del poble, convertint-se en l’element que ritmava la nostra vida quotidiana. I això que ja hi havia ràdio i televisió! Imaginem-nos ara una situació semblant a l’època medieval.



Façana de l'Església Vella de Xert

Per als habitants dels pobles i les ciutats medievals les campanes eren un element imprescindible en les seus vides. Els seus repics marcaven el ritme de la vida, del treball i del descans, de l’alegria i del dolor, del perill i de la guerra. Informaven veïns i forasters de les hores canòniques, repicaven amb goig els dies de festa i ho feien amb un to fúnebre quan moria algun veí, marcant el pas de la processó que capellans, amics i parents feien des de l’església fins el cementeri amb el cos del difunt. Avisaven dels atacs i prevenien de les incursions de tropes enemigues, al mateix temps que anunciaven amb solemnitat la vista d’algun personatge il·lustre, ja fóra el rei, el bisbe o un noble. Servien, per últim, per marcar l’hora de recollida dels bons hòmens a les seues cases i per donar inici al temps dels lladres, els jugadors i les prostitutes, tot just després del toc del seny del lladre, a poqueta nit.


Imatge de Culla

Tal era la importància de les campanes per articular la vida dels veïns que les autoritats municipals preveien una despesa anual fixa per pagar a un campaner, encarregat de fer sonar les campanes a les hores indicades. És el cas de Culla, una petita comunitat rural del Maestrat, on els jurats disposen un salari de 10 sous per pagar un veí encarregat de fer repicar les campanes de l’Església. Al tombant del segle XIV, fins i tot, aquest campaner s’incorpora a l’equip burocràtic local com si fóra un magistrat més, juntament amb l’algutzir i el guardià del terme, encara que mantenint les distàncies entre els uns i els altres, és clar.


El campanar de Culla

El mateix ingrés anual percebien el 1408 els preveres de Vilafranca, als Ports de Morella, per sonar lo seny quiscuna nit per lo dit loch, encara que ací els diners no provenien de la caixa municipal, sinó de les rendes de l’església. Arrendades a través d’un contracte com qualsevol altra imposició, les rendes de l’església local solien recaure en mans de capellans que, a banda, havien de toquar quiscun jorn matines, hora acostumada missa, tèrcia, migdia, nona, e vespres e completa, com sie axí acostumat tots temps antigament. Heus ací les hores canòniques que ritmaven la vida dels vilafranquins.

Si els jurats preveien una despesa per pagar el campaner, tampoc no podien desatendre l’estat de les campanes del poble. Com els aladres dels llauradors, els martells dels ferrers, les serres dels fusters i qualsevol altra eina que s’usa habitualment, les campanes necessitaven ser reparades de manera periòdica. I la veritat és que invertien grans quantitats de diners en fabricar-ne de noves i reparar les que ja hi havia al campanar. El 1316 els jurats de Vilafranca paguen a Bartomeu Tronxó i Domingo Bernat, mestres campaners de la veïna Mosquerola, quasi 3.000 sous per la fabricació d’una campana. S’havia trencat la vella i els jurats no tenen més remei que encomanar-ne una de nova, que, segons s’especifica al contracte notarial, pesa mil DCCLXIX libres, quasi 630 kilograms, a un preu de XX diners per libra. I, com succeeix amb la resta d’utensilis a l’època medieval, no es desaprofita res, perquè per a la fabricació de la campana nova els mestres campaners utilitzaren nou-cents XIX libras de coure de la campana vella, que cobraren a preu de XIII diners per libra.


El campanar de Vilafranca

Quasi trenta anys més tard els jurats de Vilafranca han de preveure una altra despesa per fabricar una altra campana nova. La vella ja està inservible i, en conseqüència, acorden amb un mestre campaner de Valls, a Tarragona, l’adquisició d’onze quintars i mig de coure i altres tres quintars i mig d’estany per preu de 1.500 sous. Els vilafranquins paguen 100 lliures per quintar de coure, mentre que l’estany val 120 lliures per quintar. Vet ací altra de les característiques de la indústria valenciana medieval, la mancança de matèries primeres, especialment en relació als metalls, que han de ser importades de fora, aspecte que les encareix. Es tracta d’inversions molt fortes per a les precàries economies municipals d’aquestes comunitats rurals. Pensem que el pressupost anual de la universitat de Culla en els primers anys del segle XV és de 3.000-3.500 sous, de manera que les inversions que fa la de Vilafranca quasi un segle abans per fabricar una campana nova a ben segur superen les previsions de les autoritats locals. Aleshores, aquesta mena de despeses comunitàries segurament serien cobertes amb l’establiment d’un pagament extraordinari en el que participarien tots els veïns de manera equitativa.


Dues campanes

A finals del segle XIV, les campanes de Vilafranca han de ser reparades de nou. Ara, però, no s’acudeix a especialistes de la comarca o dels pobles veïns, sinó que els jurats fan venir al poble un mestre campaner de més enllà dels Pirineus, en concret del comtat de Foix. En aquesta ocasió no es fixa una quantitat determinada, sinó que el preu s’acordarà una vegada les campanes hagen estat reparades. Així, en el contracte s’especifica que els jurats es faran càrrec de les despeses del viatge i del manteniment del mestre campaner, mentre que aquest haurà de venir ben proveït de ferramentes i eines per garantir la reparació de les campanes. L’única indicació que s’estableix és que el mestre campaner rebrà per la reparació de cada perpal o barra travessera d’obrar 3 diners i mealla, i per tota altra ferramenta que serà necessària per a la reparació rebrà 4 diners. Per últim, s’estableix que el seu treball estarà en tot moment supervisat per altres dos mestres campaners. Els jurats saben de la importància de les campanes per a la vida dels seus veïns i de la gran quantitat de diners que hauran d’esmerçar en la seua reparació, així que volen tenir-ho tot ben nugat. No obstant això, imagineu l’expectació que provocaria al poble l’arribada del mestre campaner rossellonès i els treballs de reparació que duria a terme al mateix campanar. A ben segur que els xiquets de Vilafranca, com fèiem els de Xert no fa tant de temps, no se separaren ni un moment del foraster i tampoc no es perdrien ni una sola de les seues accions.

Xiquets i veïns expectants, especialistes forasters, fortes inversions econòmiques, interessos diversos i, sovint, enfrontats. Si fa no fa, les coses no han canviat tant.


Portal gòtic de l'Església Vella de Xert

Maria ara està trista. Des de fa uns quants anys només repica els dies de festa –religiosa, s’entén– i ha deixat de marcar els quarts i les hores del dia a dia. Ja no omple de goig i alegria les vides dels xertolins. Des de fa unes dècades les campanes de l’Església Vella han cedit la seua preeminència a l’aparell elèctric que hi ha al campanar de l’Església Nova. Últimament, tanmateix, aquest aparell tampoc no assabenta de l’hora aquells que no duen rellotge. No funciona i la reparació, diuen, és molt cara. Fins i tot s’ha d’anar amb compte al passar per baix del campanar, no siga que se’n despenge un tros. Xert s’ha convertit en un poble silenciós, quasi mut, on només se sent el murmureig de la gent, els tímids cants dels ocells, els maulits dels gats i, sobretot, el soroll dels cotxes. Les campanes ja no repiquen, ni a dol ni a festa. Com a tantes altres coses, caldrà posar-hi una solució.

7 comentaris:

Odette - Art Rustic ha dit...

Molt interessant

Vicent Baydal ha dit...

Resseguint la meua tradició de toca-nassos, tractaré d'introduir un element de debat: insisteixes en què, si fa no fa, hi ha moltes coses que no han canviat entre l'edat mitjana i l'actualitat.

Però, més bé, pense que simplement ens semblen iguals en aparença, des d'una òptica que tracta d'assimilar les situacions passades a d'altres nostrades. Contràriament, em pareix que en realitat estan a anys llum del que passa hui en dia. Vull dir, la mentalitat de les gents medievals estava tan allunyada de la nostra en molts aspectes, tan influenciada per matrius culturals que ens són totalment alienes, que mai podrem dir que això o allò es manté "més o menys" igual. Per exemple, veure a "Braveheart" lluitant per les llibertats nacionals escoceses queda una mica estrany...

De fet, si la nostra manera de pensar i de comprendre les coses és ja ben diferent de la dels nostres avis, com no ho ha de ser la de 30 generacions arrere? En este sentit, considere que no hem de caure en el parany de mostrar un relat històric immutable, del qual es puga extraure que, en el fons, res no ha canviat.

Anònim ha dit...

És preciós l'article. Si bé no s'ha de caure en l'error de veure unes tradicions immutables i perennes des de l'Edat Mitjana, per altra banda no es tracta d'una entrada que persegueix aquesta finalitat. La finalitat és il·lustrar la invasió de la cultura cristiana en el trepidant "modus vivendi" del camperol medieval i Xert (com tantes de les viles que s'escampen arreu el nostre país) és un dels tants exemples que ho reflecteix. Una comunitat rural ho és ara i ho era en el passat, amb canvis, si, però una comunitat. Bon article

Xavier ha dit...

Apreciat Vicent, moltes gràcies per aquest regal, que m'ha obert els ulls a un món francament desconegut per a mi. A més de bona prosa són moltes les dades que aportes i que fan de l'article una bona eina d'aprenentatge per tots aquells que vulguis saber-ne.
Jo crec que les persones en essència no canvien, una altra cosa és tot allò que les disfressa, -en especial les noves tecnologies que ara, paradoxalment, usem-. Saps? A vegades voldria haver viscut èpoques pretèrites al nostre estimat poble. Reitero la meva enhorabona i reb una forta abraçada

Vicent Royo ha dit...

Vicent, tens rao! Les tradicions i les mentalitats han canviat moltissim, pero, com ha dit l'anonim, no era aquesta la meua intencio. Tampoc no ho ha estat en els ultims posts que he escrit, referents a temes ben candents en l'actualitat (el maltracte de les dones, la immigracio i la vida dels joves). Ans al contrari, la meua intencio ha estat la de presentar i examinar problemes i situacions que ja succeien als segles medievals. Reflexionar sobre problemes del present i veure quines eren les respostes dels nostres avantpassats. No es aquesta la funcio de l'historiador? Evidentment no podem caure en la teranyina de veure el reflex del que passa ara en els temps preterits, pero si hem de posar en relacio problemes i situacions que s'hereten del passat? O es que bona part dels problemes de l'actualitat son completament nous? Crec que no. Nomes hem de pensar en els problemes de les ciutats per desfer-se dels residus o per abastir-se d''aigua, questions que preocupen l'home des de l'antiguitat. I explique ara la frase "les coses fe no fer han canviat tant". Novolia fer-ho perquè despres dieu que soc un incendiari! A Xert fa mesos que les campanes del campanar nou norepiquen. Les autoritats diuen que es massa car reparar el sistema i la consequencia es que la gent, la comunitat, ha perdut un dels seus simbols. Deguera passar aco als segles medievals? Jo crec que si. I a ben segur que la gent d''aleshores degueren protestar com ho fan els xertolins avui en dia.

Ivan Martínez Araque ha dit...

No era tampoc una circumstància estranya que els consells medievals valencians es feren càrrec de les despeses dels campaners o d'obres fetes a les esglésies. En la vila d'Alzira, a les acaballes del segle XIV i inicis del Quatre-cents, apareixen en els comptes municipals. De fet, encara que parega paradoxal en un ambient "urbà", eren retribuïts en espècie, amb oli.

Vicent Baydal ha dit...

Em done per ben pagat amb la teua resposta. Hi estem d'acord, doncs. Que servisca el passat per a reflexionar sobre el present i, entre d'altres coses, per a tractar de mantindre els referents col·lectius. Salut!