El tapís de Bayeux

Ferran Esquilache
L'any 1066 els normands invadiren i conqueriren Anglaterra, encapçalats pel futur Guillem el Conqueridor, donant una passa més en els primers segles de l'expansió europea medieval. La formació d'Europa, li va dir Robert Bartlett. Però del que parlarem hui és d'un objecte elaborat al mateix segle XI per a commemorar l'expansió, amb una clara finalitat propagandística: el tapís de Bayeux. També és conegut, subsidiàriament, sobretot a França, amb el nom de tapiç de la reina Matilde, ja que diu la llegenda que va ser la mateixa reina, esposa de Guillem el Conqueridor, qui el va brodar junt a les seues dames de companyia. Però tot sembla indicar que es va confeccionar entre 1077 i 1082 en algun taller del sud d'Anglaterra, probablement a Canterbury, sota la direcció d'Odó, arquebisbe de Bayeux i germanastre del rei, el qual apareix retratat al tapís en dues ocasions.


El tapís en el seu emplaçament actual, el Musée de la Tapisserie, del Centre Guillaume le Conquérant de la ciutat de Beyeux, on s'aprecia la seua extraordinària mida.

Tot i el nom de tapís, no ho és en realitat. Es tracta d'un llenç de lli de mig metre d'alçada i 70 de longitud, dividit en 9 fragments de longitud variable, sobre el qual s'han brodat les figures amb fils de llana tintada amb 4 colors base (roig, groc, blau i verd) que es combinen amb 8 tonalitats de tints vegetals, com ara la galda o l'indi. A més, hi ha dos puntades de brodat: punt de tronc (stem stitch) per al contorn de les figures, i punt de couchure o de Bayeux per al reblit. De fet, com es pot veure el propi tapís ha donat nom a aquesta classe de puntada. En total, 28 escenes en les quals apareixen 626 personatges, 202 cavalls i mules, 55 gossos, 505 animals i bèsties, 37 edificis o fortaleses, i 41 vaixells. I cadascuna de les escenes acompanyada d'una breu frase en llatí que narra o explica la història.



Dos detalls de les figures brodades, on s'aprecien les puntades i els colors

Pel que fa a la manufactura, mitjançant un llenç brodat, segurament amb la finalitat de ser penjat a la Catedral de Bayeux, cal dir que s'emmarca en tota una tradició romànica de tapissos penjats als murs de les esglésies. De fet, encara que se n'han conservat molt pocs, hi ha altres composicions semblants, com ara per exemple el Tapís de la Creació que es conserva a la Catedral de Girona. Però no s'ha conservat cap altre llenç com el de Bayeux per les seues dimensions, ni tampoc per la composició de les escenes al llarg de la tela, cosa que ha portat algú a comparar-lo amb un còmic. Aquesta comparació potser és exagerada, perquè recorda molt més a la composició de la columna trajana a Roma, com a antecedent, que no devia ser desconeguda a l'Europa del segle XI.


Tapís de la Creació de Girona


Columna Trajana a Roma

Quant a la composició de l'obra, narra bàsicament els antecedents i la invasió normanda d'Anglaterra el 1066. La història comença el 1064 amb el viatge de Harold a Normandia per a jurar davant el duc que el reconeix com pretendent al tron d'Anglaterra, quan haja mort Guillem el Confessor que no tenia hereus directes. Però a la mort d'aquest, el 1066, Harold no respecta el jurament i es proclama rei. Davant la traïció, Guillem convoca un exercit i es disposa a invadir l'illa per a reclamar el seu dret al tron, cosa que implica tota una sèrie de preparatius com ara la construcció de vaixells i armes. A l'arribada a Anglaterra els normands munten un campament i celebren un festí. Finalment es produeix la batalla de Hastings, en la qual vencen els normands sobre els saxons, i mor Harold, cosa que permet Guillem proclamar-se rei d'Anglaterra, inaugurant la dinastia normanda en l'illa i guanyant-se el sobrenom del Conqueridor.

Un locutor de la BBC ens conta la història i ens ensenya tot el tapís amb més detall:


Per cert, un detall curiós és que apareix també el cometa Halley, que es va apropar a la Terra el 1066.


El cometa Halley al tapís de Bayeux

A internet existeixen moltes imatges soltes del tapís, però és difícil trobar una fotografia completa. Crec que la millor manera de veure'l de prop és en aquesta pàgina escena per escena. Però una manera ràpida de veure'l, amb detall, a banda del vídeo que ja hem vist, a més a més de forma divertida i molt treballada, és el següent vídeo amb les escenes animades.


Finalment, per a acabar el post, veurem un vídeo de la BBC sobre la batalla de Hastings, amb la qualitat que caracteritza els documentals d'aquesta cadena de TV, narrada pel mateix Robert Bartlett adés esmentat.

Perquè tu ho vals

Frederic Aparisi Romero

La setmana passada alguns periòdics (els uns, els altres, els de més enllà i encara els de l'altra banda) i fins i tot l’europapress es feien ressò d’una notícia més pròpia d’un capítol del CSI Miami, per allò d’anàlisis bioquímiques, que d’una investigació científica. I el més preocupant no és el fet que la premsa en done testimoni, el més fort i el més sagnant per a les nostres butxaques és que es tracta d’una recerca finançada amb diners públics. En efecte, hom podria entendre la notícia si forem al davant d’un projecte finançat per qualsevol marca de productes per als cabells (no cal dir noms...) però que les institucions públiques destinen, en el context que estem vivint, recursos per a esbrinar si Pere el Gran es tenyia els cabells em sembla de totes totes fer el mec. Podem resumir la notícia bàsicament dient això, que Pere el Gran i la seua nora, Blanca d’Anjou es tenyien els cabells.
Ell era un home alt i fort, (res nou, sabent qui era el seu pare...), amb tumor benigne al cap i sembla que no sabia muntar molt bé a cavall, la qual cosa resulta del tot inacceptable per als periodistes (bé, ni Zapatero ni Camps saben parlar cap llengua estrangera –alguns dubten si les pròpies- i a ningú li sorprèn... no sigam tan exigents, per favor, i si damunt els morts no es poden defendre menys encara!). Els estudis sobre el cos de la reina han revelat que tenia un ull de poll al peu dret, i és que l’ofici de ser reina és molt dur!. El que cap periòdic ha mostrat, i heus ací la raó ddel post, és la conclusió més important de la recerca, el paregut força raonable entre la reina Blanca d’Anjou i Isabel Pantoja! Ara podrien fer un estudi d'ADN, i fins i tot podrien pagar-li a la cantaora per prestar-se a aquest experiment de la ciència...
Per descomptat, millor que se’n parle, però, a quin preu? Quina és la productivitat d’aquest projecte de recerca? I posats a estudiar morts, perquè dos reis? Perquè no estudiar cementeris medievals on hi haurà un major grau de representativitat de la societat d’aquell temps? Quina imatge està donant-se de la nostra professió? Al remat, tindran raó aquells que pensen que la història només té a veure amb el passat i que no deixa de ser un fulletó. En aquest sentit, damunt, els que han fet les anàlisis, els que han donat la notícia no són historiadors sinó químics i gent d’aquest món els que han rebut els diners per fer, bé, això sí, el seu treball. O siga, que a més de tirar pedres sobre el nostre propi sostre no rebem els cacaus. Però quin és el significat real de tots aquests descobriments? Molt bé, Pere el Gran es tenyia els cabells, però per què? Perquè li ho havia dit la dona o perquè s’havia equivocat agafant l’ampolla del xampú amb la del colorant? Per a què? Per a una boda o per a tots els dies? Per a diferenciar-se de la resta o per a marcar tendència? I quan? En vida o ja mort? Forma part això d’un ritual funerari? I altra vegada, és això una pràctica de diferenciació social? I pel que fa a les despeses, què podia costar tenyir-se els cabells? Era, en funció del preu, un hàbit reduït a un sector de la població o el podem trobar entre sectors més amplis? Ja vegeu si hi ha qüestions que es poden derivar de l’anècdota.
No hi ha dubte que aquests tipus d’iniciatives poden ser interessants, però han d’anar acompanyades d’una política de difusió de la recerca historiogràfica. Alguna cosa tan ximple com enllaçar amb les darrers publicacions sobre Pere el Gran, como ara la de Stefano Maria Cingolani, Pere el Gran. Vida, actes i paraula o entrevistes als propis investigadors. Caldria deixar de presentar la història com una successió d’anècdotes i de notícies intranscendents.

Bolaño, la literatura i la història

Vicent Baydal
Historiadors, tot un món

De vegades trobes reflexions sobre la història molt allunyades del seu propi àmbit. És el que ocorre amb els següents textos que el xilé Roberto Bolaño escrigué a la novel·la Los detectives salvajes (1998, p. 484-485). En teoria, parlen exclusivament sobre l'obra literària i l'ofici d'escriptor, però em sembla que, qui més qui menys, els historiadors també ens hi podem sentir representats:


Iñaki Echavarne, bar Giardinetto, Calle Granada del Penedés, Barcelona , julio de 1994. Durante un tiempo la Crítica acompaña a la Obra, luego la Crítica se desvanece y son los Lectores quienes la acompañan. El viaje puede ser largo o corto. Luego los Lectores mueren uno por uno y la Obra sigue sola, aunque otra Crítica y otros Lectores poco a poco vayan acompasándose a su singladura. Luego la Crítica muere otra vez y los Lectores mueren otra vez y sobre esa huella de huesos sigue la Obra su viaje hacia la soledad. Acercarse a ella, navegar a su estela es señal inequívoca de muerte segura, pero otra Crítica y otros Lectores se le acercan inacansables e implacables y el tiempo y la velocidad los devoran. Finalmente la Obra viaja irremediablemente sola en la Inmensidad. Y un día la Obra muere, como mueren todas las cosas, como se extinguirá el Sol y la Tierra, el Sistema Solar y la Galaxia y la más recóndita memoria de todos los hombres. Todo lo que empieza como comedia acaba como tragedia.

Aurelio Baca, Feria del Libro, Madrid, julio de 1994.
No solo ante mí mismo ni solo ante los espejos ni en la hora de la muerte que espero tarde en llegar, sino ante mis hijos y mi mujer y ante la vida serena que construyo, debo reconocer: 1) Que en época de Stalin yo no hubiera malgastado mi juventud en el Gulag ni hubiera acabado con un tiro en la nuca. 2) Que en época de McCarthy yo no hubiera perdido mi empleo ni hubiera tenido que despachar gasolina en una gasolinera. 3) Que en época de Hitler, sin embargo, yo habría sido uno de los que tomaron el camino del exilio y que en época de Franco no habria compuesto sonetos al Caudillo ni a la Virgen Bendita como tantos demócratas de toda la vida. Y una cosa va por otra. Mi valor es limitado, bien cierto, mis tragaderas también. Todo lo que empieza como comedia acaba como tragicomedia.

Pirates d'Alandalús? Parlem dels bahriyyun

Ferran Esquilache
¿Què tenen a veure el ribat de Guardamar, del qual parlava l'altre dia, amb la conquesta àrab de les illes Balears i de Sicília, amb el poblament andalusí de la Ribera del Xúquer i la tribu dels Hawwara, o amb ciutats com ara Pechina i Almeria? Doncs en certa manera tot està relacionat, a través de la navegació, el comerç, i el control de la Mediterrània occidental pels àrabs i els berbers durant el període alt-medieval. Estem en els anomenats “segles obscurs” d'Alandalús, abans de la proclamació del Califat i la total submissió de la península al poder central de Còrdova. És el moment de la formació de la societat andalusina: la conquesta, la colonització tribal i camperola del territori, la formació i consolidació progressiva del poder de l'Estat, la islamització de la població indígena i amb ella la integració en la nova societat tribal. Però és també temps de navegants, de comerç marítim, de viatges colonitzadors... i de pirates: grups de mariners que atacaven els vaixells cristians i les costes franques i itàliques del “país dels Rum”, amb la finalitat d'aconseguir esclaus i mercaderies i comerciar amb ells.

La historiografia, sobretot la francesa, anomena “pirateria andalusina” o “pirateria sarraïna” a un fenomen cronològicament molt concentrat en el temps, situat entre els segles VIII i X, que es va desenvolupar inicialment al marge de l'Estat i de qualsevol poder constituït. És per això que les fonts àrabs medievals, generades sempre per persones vinculades al poder, apenes en parlen. La major part de la informació que tenim de tot açò prové de fonts cristianes occidentals, dels mateixos que patien els atacs, i això ha condicionat l'estudi i la interpretació del fenomen dels navegants andalusins i nord-africans alt-medievals. Des de Marc Bloch s'ha considerat que eren pirates, bandolers a la recerca de botí. I no hi ha dubte que aquestes naus musulmanes atacaven contínuament naus cristianes i feien incursions en les costes franceses i italianes, bé que ho testimonien les fonts, però sembla que aquells navegants eren alguna cosa més que simples pirates o corsaris, d'acord amb la definició tradicional d'aquestes paraules. Són més bé mariners, que combinen les razzies esporàdiques amb altres afers comercials, o fins i tot amb el transport, i que les fonts anomenen bahriyyun.


En realitat no només eren andalusins, també hi havia magrebins, però no sembla haver-hi massa dubte què la majoria eren berbers. Les fonts, de fet, els anomenen mauri, en un moment en què aquesta paraula encara significava procedent de Mauritània, la província romana, i per tant era sinònim de berber. Tenien tota una sèrie de ports establerts al llarg de la costa mediterrània, des d'Alandalús fins a Egipte, fins al punt que prop d'Aleixandria pareix que hi havia un assentament anomenat Mina al-Andalusiyyin. També a l'illa de Gerba, a l'actual Tunísia, tenien un port. I ja veiérem l'altre dia com el ribat de Guardamar, abans del segle X quan es va transformar en una ràbita, era en realitat un menut centre d'habitatge estacional, que tenia més a veure amb el comerç que amb la religió.

Hi havia una ruta continuada que unia Ténès (a l'actual Algèria) amb Bajjana (Pechina, junt a Almeria), i altres ports importants com ara Aqlas (Águilas, a Múrcia), Ashkubrs (Escombreras, també a Múrcia) i Daniya, l'actual Dénia. Van ser els bahriyyun qui, segons al-Bakrí, transportaren en 875-876 un grup de colons d'Ilbira (Granada) i Tudmir (Múrcia) fins a Ténès, una ciutat costanera d'Ifriqiya, a l'actual Algèria, que havia quedat despoblada. Segurament els de Tudmir degueren partir des d'Aqlas (que, per cert, no té res a veure amb els ocells, sinó amb l'amazic “pantera”), considerat el port de Lorca, i els d'Ilbira partirien des de Bajjana. Hi ha una altra Bajjana a l'illa de Menorca, que es va catalanitzar com a Torre Petxina, i sembla tindre el mateix origen toponímic que la Pechina d'Almeria, encara que l'etimologia no està gens clara, però sembla relacionat amb els bahriyyun. De fet, alguna vegada s'ha parlat d'una república independent de mariners a Bajjana. Amb el temps, el califa també controlarà aquests establiments portuaris, i Bajjana serà substituïda per la nova Madinat al-Mariyya, ço és, Almeria. Aquest darrer topònim sí està ben clar, el seu origen està en l'àrab iemenita, amb una arrel sabea, i aplicat a una ciutat o alqueria significa relluent, que brilla sobre alguna cosa més vella. La relació del topònim com a substitut de l'antiga Bajjana és evident. I a Mallorca també hi ha una alqueria Maria, amb el mateix origen etimològic.


Excavació arqueològica de fa uns mesos en un solar de Pechina (Bajjana) on han aparegut murs amb una potència de fins a 2 metres i enlluïts a color.

En el mateix sentit que el trasllat a Ténès, sembla que ja fa uns anys Xavier Ballestin va demostrar en un article, que mai s'ha arribat a publicar, com els bahriyyun van transportar els colons andalusins des de la península fins a les Balears, a partir de la conquesta formal de les illes en el 902. Desgraciadament, va presentar el seu treball al congrés en homenatge a Pierre Guichard que es va celebrara a València i Granada el 1996, les actes del qual mai han arribat a veure la llum malgrat la qualitat de molts dels treballs presentats. Amb tot, hi ha contínues citacions al llarg dels darrers anys en recerques relacionades amb la colonització tribal de les illes, per la importància que dóna Miquel Barceló a aquesta gent en el procés d'assentament camperol a les illes. En aquest cas potser va ser Dénia el port de partida de les tribus àrabs i berbers que colonitzaren les illes orientals d'Alandalús. En qualsevol cas, sembla evident que els bahriyyun tenien la capacitat de fer els trasllats perquè coneixien perfectament les rutes, per descomptat els ports que freqüentaven, i a més penetraven contínuament terra endins. Les colonitzacions, per tant, no es feien a l'aventura, malgrat no estar organitzades per una autoritat estatal, sinó que hi havia un coneixement profund previ del territori.

Un paper semblant, tot i que no exactament igual, pareix que van tindre aquests mariners en la conquesta de Sicília, cap al 829. En aquest cas, una expedició privada de berbers andalusins va eixir de Tortosa cap a la Mediterrània oriental, però una tempesta els hauria portat cap a Sicília, on haurien estat contractats pels musulmans d'Ifriqilla per a participar en la conquesta de l'illa contra els bizantins. No tots eren bahriyyun, és clar, aquests només posaven els vaixells, i el port de sortida, Turtuxa, mentre que la gran part dels participants pareix que era població local andalusina. El cap de l'expedició es deia Asbag ibn Wakil al-Hawwarí, més conegut pel sobrenom de Fargalús, i tal com va advertir fa anys Pierre Guichard, el seu nom té una “estranya” coincidència amb la toponímia de diverses alqueries de la Ribera Baixa del Xúquer. Així, a banda de la localitat de Favara, que necessàriament deriva de la tribu dels Hawwara (ja n'hem parlat a Harca) a la qual pertanyia Fargalús, també és possible que hi derive el topònim de Llaurí (al-Hawwariyín), la població veïna. Ben a prop de Favara, sobre la mota del riu Xúquer, estava l'alqueria de Benihuaquil, que necessàriament és Banu Wakil, i que també coincideix amb el nom de Fargalús. I finalment, dins de la mateixa ària també estava l'alqueria de Fargalós, una vegada més el nom del cap berber del segle IX. Aquesta coincidència toponímica concentrada en uns pocs quilòmetres quadrats amb el nom del cap berber de l'expedició de Sicília no pot ser cap casualitat, Fargalús era d'allí. I la prudència que Guichard manifestava en aquell primer Congrés d'Història del País Valencià el 1971 (per què no se n'ha fet mai cap altre?) no pot impedir-nos relacionar una cosa amb l'altra i establir que aquella expedició de conquesta siciliana provenia de terres valencianes. A més, tot açò ens demostra que el poblament que va trobar Jaume I al segle XIII en la Ribera del Xúquer ja estava format a principis del segle IX, abans de la fundació de Madinat al-Jazira Suqr.


La zona de Cullera i la desembocadura del riu Xúquer, envoltada de marjals, on estaven les alqueries de Hawwara, Banu Wakil i Fargalós

Per a acabar, tornant als bahriyyun, és necessari fer referència al més septentrional dels seus asentaments, enclavat en territori franc i, paradoxalment, un dels que més va durar cronològicament. Estic parlant de Fraxinet, el Fraxinetum de les fonts llatines i el Jabal al-Quilal (la muntanya dels pics) de les fonts àrabs, tot i que en alguns lloc també apareix com a Farakhshinit‎, és a dir, la transcripció fonètica a l'àrab del llatí Fraxinetum. Segons els Annals de Reims de Flodoardo, sembla que cap al 889, després d'una tempesta, un grup de 21 andalusins haurien atracat en l'actual golf de Saint-Tropez, a la Provença, no massa lluny de Marsella, i s'hi van establir. De seguida haurien fet vindre un altre grup més nombrós, de cent persones, que s'haurien instal·lat amb els primers, i des d'allí haurien llançat atacs per tota la Provença i als Alps. De fet, algunes fonts es refereixen a ells com a mujahidin, és a dir, guerrers que fan la jihad. No seria fins al 931 que el rei Hug d'Itàlia els hauria fet front amb l'ajuda de vaixells grecs, tot i que cap al 933 els musulmans tallaven de nou els ports muntanyencs dels Alps. Cap al 942 Hug els hauria vençut de nou amb l'ajuda de vaixells pisans, però en compte d'expulsar-los va decidir pactar amb ells la seua ajuda en la lluita contra el seu rival Berenguer de Friül, i al poc de temps les incursions i razzies musulmanes als Alps es continuaven efectuant, arribant a cobrar els mercaders per passar algunes valls. De fet, si van durar tant de temps va ser gràcies als conflictes interns entre els magnats de la Provença i Itàlia. Finalment, el 972 els musulmans de Fraxinet van arribar a segrestar l'abat de Cluny, amic de l'emperadriu, però, després de pagar el rescat, una operació conjunta dels comtes de Provença Guillem i Ratbold, i del comte Arduí de Torí, va acabar amb ells definitivament.

Les fonts àrabs semblen confirmar que Fraxinet era un establiment d'andalusins, i almenys des del segle X estaven sota l'autoritat d'Abd ar-Rahman III. No és cap casualitat, perquè estem ja en el Califat de Còrdova i el temps de la “pirateria” andalusina independent ha finalitzat. Els atacs a les costes franques continuen produint-se, con testimonien les fonts àrabs i llatines, a la recerca d'esclaus i de botí, però ara estan sota control del califa i són expedicions oficials. De fet, encara que inicialment sembla haver estat una iniciativa privada, ara l'enclavament musulmà de Fraxinet en la Provença forma part de la política cordovesa en la zona, conjuntament amb les Balears, que té la finalitat de posar traves al comerç cristià. Tant és així que al seu front hi ha un qa'id al servei del califa, la qual cosa sembla indicar que no es tracta d'un assentament o una colònia, sinó d'una espècie de base d'operacions (ja que en cas contrari hi hauria un governador). A més, els mateixos francs saben molt bé de la dependència de Fraxinet cap al califa, per això l'emperador Otó I va arribar a enviar una ambaixada a Còrdova per a demanar que aturara els atacs, cosa que es va fer durant un temps.


emplaçament de Fraxinetum

En definitiva, tant les fonts àrabs con les franques ens parlen de la seua existència, del seu resultat, i de la dependència de Còrdova. El problema és que aquesta presència no s'ha pogut documentar encara arqueològicament. Sempre s'ha pensat que l'assentament estava en el castell que hi ha a l'actual població de La Garde-Freinet, però les excavacions que s'hi van realitzar van demostrar que es tracta d'un castrum del segle XIII i que allí mai va haver-hi cap presència musulmana. Ben la contrari, l'emplaçament descrit per les fonts escrites sembla indicar que estava a l'actual població de Saint-Tropez, envoltat pel mar i per un bosc espés, que més bé sembla ser una gran marjal hui desapareguda, formant tot plegat una espècie de península on hi havia fonts d'aigua abundants que eren aprofitades. El que sí s'ha trobat, de moment, són una sèrie de restes de vaixells musulmans enfonsats d'aquest període al llarg de la costa provençal (derelictes), cosa que indicaria que freqüentaven la zona. De fet, la tipologia de ceràmica trobada en un dels vaixells (a la foto) és exactament igual a la trobada al barri artesanal de Pechina, la qual cosa podria indicar que aquest era l'origen dels andalusins de Fraxinet. Al remat, el cercle es tanca, perquè tant Bajjana com Fraxinetum van ser fundacions independents dels mariners musulmans, després controlades per l'Estat cordovés, per a finalment acabar desapareixent. Poc de temps després, a la mort d'Almansor, es girarien les tornes, i els pirates passarien a ser uns altres. Però això ja és una altra història, i prou més coneguda.


Gerra decorada amb cordons de fang trobada al derelicte “des Jarres”, a la Costa Blava, que correspon a un vaixell andalusí del segle IX


Emplaçament de totes les poblacions esmentades al post. A: Ténès (Algèria); B: Bajjana (Pechina, Almeria); C: Aqlas (Águilas, Múrcia); D: Ashkubrs (Escombreras, Lorca); E: Daniya (Dénia); F: Bajjana (Torre Petxina, Menorca); G: Ribat de Guardamar del Segura; H: Turtuxa (Tortosa); I: Jabal al-Quilal o Fraxinetum (Saint-Tropez)

NOTA: La informació per a fer aquest post ha estat extreta de diversos treballs de Pierre Guichard, Miquel Barceló i Philippe Sénac.

L'eclosió de les elits rurals: els Ferreres de Xert

Vicent Royo
Si hi ha un fenomen que caracteritza el món rural als segles baixmedievals arreu de tota l’Europa Occidental és precisament l’eclosió de les elits rurals. A ben segur que abans ja hi havia un substrat de veïns superiors en riquesa a la resta de llauradors, però els seus perfils apareixen més nítidament a la documentació els últims anys del segle XIV i les primeres dècades del XV. Les transformacions econòmiques i socials que es produeixen al camp europeu i també valencià a la tardor de l’edat mitjana, amb etapes de creixement, crisi i reconstrucció, generen profundes divisions i desigualtats internes en les comunitats rurals i també el sorgiment d’un nou substrat de notables locals, superiors en riquesa i prestigi a la massa camperola i amb un conjunt de característiques comunes arreu d’Europa, des de les illes Britàniques fins el nord d’Itàlia i des de les conques dels principals rius alemanys fins la Corona d’Aragó i Castella.


Vista aèria de Xert

Aquesta elit rural, cada vegada amb un contacte més estret amb el mercat, es troba més prop dels mercaders i els petits cavallers que resideixen a la vila que no dels seus veïns, simples camperols de poble. Els notables locals conformen un grup social amb uns límits poc precisos i esdevenen el millor testimoni de la mobilitat social, ja que els seus membres passen amb freqüència d’un estatus social a un altre, en funció d’aspectes imprevists –com la mort del cap de família– o bé d’altres llargament elaborats –per exemple, les estratègies matrimonials i les inversions especulatives en el mercat. Més que membres estables d’un ordre social, les elits participen d’un procés de canvi continuat.

I no hi ha millor escenari per copsar aquesta intensa mobilitat i els continus processos d’ascens i promoció social que l’àmbit local. Les bases econòmiques, la preeminència social, el poder polític, els nivells de vida, les inversions productives i les estratègies familiars que defineixen les elits rurals s’aprecien amb més nitidesa a través de l’observació microhistòrica i l’aplicació de tot un conjunt de fenòmens més amples i complexos a un determinat espai concret. Només així es poden establir les característiques pròpies d’un grup social intermedi amb uns límits força laxos i mòbils i analitzar en profunditat els seus perfils socials i el seu comportament en un espai i un temps determinats, per després poder establir les diferències i les semblances d’una regió a altra i elaborar una interpretació molt més rica en matisos i amb una major consistència.

En aquest cas, el camp d’observació elegit per il·lustrar el comportament de les famílies benestants ha estat la comunitat rural de Xert. A principis del segle XV, Xert és un lloc del Maestrat pertanyent al senyoriu de l’orde de Santa Maria de Montesa, integrat per un conjunt de famílies camperoles que tenen en la ramaderia ovina el seu principal mitjà de vida. Al capdavant de la comunitat se situa un reduït grup de grans propietaris de ramat que troben en la ramaderia una font d’inversió de capital enormement rendible en una zona amb una forta demanda de llana. Això a banda, aquests prohoms són titulars d’extensos patrimonis agraris i, a més, inverteixen en tots els sectors econòmics que estan al seu abast, com la comercialització del blat, els préstecs als altres veïns i l’arrendament dels molins i les rendes senyorials.


Porta moderna de l'Església Vella de Xert

Un exemple il·lustra a la perfecció el comportament de les elits rurals. Si a Xert hi ha una família que al llarg del segle XV sobresurt de la resta és la dels Ferreres o, més ben dit, les distintes famílies que componen el llinatge dels Ferreres. A les seus mans hi ha el mas del Molinar, les terres annexes i, almenys, dos dels tres molins situats al terme de Xert. Un dels molins, segurament el que hi havia al costat mateix del mas, ja estava en mans d’un membre de la família Ferreres des de 1345, quan Bernat Ferreres declara davant dels representants senyorials que deté el domini d’un casal «en los molins del Molinar, terme de Chert». Ja el 1417 Berenguer i Ramon detenen el domini útil del molí «ab sa bassa ... construït en lo mas del Molinar», que afronta amb la casa de Domingo Ferreres i el «corral, forn e entrada del alberch de na Peyrona, muller quondam d’en Ramon Ferreres» i mare del dit Ramon, mentre que Guillem Ferreres posseeix el domini útil d’altre enginy situat al llarg del curs del barranc del Molinar.


Pont medieval sobre el barranc del Molinar

De la mateixa manera, el 1419 Antoni Ferreres adquireix per 120 sous el domini útil de la carnisseria del lloc, és a dir, que a partir d’aquest moment s’encarregarà de proveir de carn la comunitat. Amb aquest negoci, Antoni esdevé un dels personatges principals del poble i testimonia la dedicació ramadera de la família, ja que, d’una banda, els carnissers gaudeixen d’un gran prestigi entre els veïns i, de l’altra, han de posseir grans ramats d’ovelles i cabres per tenir abastida la taula de la carnisseria.

Les inversions dels Ferreres, tanmateix, no s’aturen ací, sinó que s’estenen a altres sectors econòmics i sovint van més enllà de l’àmbit estrictament local. En aquest sentit, Guillem Ferreres ofereix el millor exemple de la diversificació econòmica que posen en pràctica les elits rurals i l’ascens social que protagonitzen. No som al davant d’un llaurador o un ramader ric, sinó que, lluny del treball de la terra i de la cura dels ramats, el seu pare ha pogut costejar els seus estudis a la ciutat de València i, finalment, Guillem pot instal·lar-se a Xert com a notari, una de les figures més importants al món rural valencià, juntament amb els sacerdots. L’ofici notarial, a més, li atorga una bona base econòmica i una capacitat tècnica i comptable que li permeten accedir a negocis força especulatius i beneficiosos.


El mas del Molinar

El 1419 Guillem arrenda amb un veí de Sant Mateu les rendes que recull l’orde de Montesa al lloc de Xert per 3.300 sous anuals, el mateix preu que paga entre 1430 i 1433, quan accedeix al dit arrendament tot sol. Així mateix, a banda de l’enginy situat al Molinar, entre 1428-1430 també gestiona els molins situats als rius de la Sènia i el Cérvol a canvi del pagament anual de 1.066 sous, 8 diners. Ja entre 1431-1433 s’associa amb dos veïns de Sant Mateu per dur a terme aquest mateix negoci, associació que segurament es deu a la recaptació de les rendes de Xert. En la mateixa línia es pot situar l’esmentat Ramon Ferreres, ja que, a banda del domini útil d’un dels molins del Molinar, entre 1430 i 1433 s’associa amb un veí de la Jana per recollir les rendes que pertanyen a Montesa en aquest lloc a canvi del pagament de 3.300 sous cada any.

Totes aquestes inversions converteixen Guillem Ferreres en el prohom més important de Xert i, perquè no, en una de les principals fortunes de tota la comarca, capaç d’assolir un volum de negoci semblant al dels mercaders i els burgesos de Sant Mateu. Tot plegat, la seua preeminència és el resultat d’una calculada estratègia econòmica, política i social que durant dècades els seus avantpassats amb preparat amb molta cura, testimoniant, així, l’èxit assolit pel llinatge les primeres dècades del segle XV.


Un dels molins del Molinar

Amb tot, els distints membres de la família Ferreres controlen els negocis més suculents a nivell local i comarcal i, malgrat que no és possible establir el grau de parentiu que els uneix, el seguit de notícies recollit permet copsar una de les principals estratègies de les famílies riques, com és la diversificació laboral dels integrants del grup domèstic. D’aquesta manera, Guillem és notari, explota un dels molins del Molinar i, a més, accedeix a l’arrendament de les rendes de Xert i dels enginys dels rius de la Sènia i el Cérvol. Per la seua banda, Antoni s’immisceix en el negoci ramader i es fa càrrec de la carnisseria del lloc, mentre que Berenguer i Ramon comparteixen la gestió del molí més pròxim al mas i a ben segur que duen endavant l’explotació i el treball de les terres de la família, centralitzades al voltant del mas del Molinar. Perquè, altre dels trets que caracteritza els notables locals és la possessió tradicional d’un mas, que passa de generació en generació i esdevé el nucli del patrimoni familiar. Els Ferreres segurament posseeixen diverses parcel·les a altres indrets del terme i resideixen a una de les cases que tenen al poble, però la base de la seua riquesa i del seu prestigi social es troba al mas del Molinar, amb el qual deuen establir uns vincles simbòlics que converteixen l’heretat en un dels referents que identifiquen el llinatge. Un bon testimoni d’aquesta identificació del llinatge amb el mas i també de la preeminència assolida pels Ferreres és que als anys setanta del segle XV, és a dir, quaranta anys després, els tres molins situats al barranc del Molinar continuen en mans de tres membre de la família, concretament Antoni, Gabriel i Pere Ferreres.


Un altre dels molins del Molinar

Així, doncs, mentre moltes famílies de Xert sofreixen les sacsejades de les epidèmies, les caresties i les guerres i, en última instància, han d’emigrar cap al sud a la recerca de noves oportunitats, els membres de la família Ferreres s’assenten amb força a l’entramat econòmic, social i polític de la comunitat. A principis del segle XV, fins i tot, han estat capaços de sufragar les despeses originades en la construcció d’un dels peirons que marquen l’entrada al poble, precisament aquell que està situat al camí que du al Molinar i on han fet esculpir l’escut de la família. Es tracta, per tant, d’altre dels símbols que testimonien la seua preeminència, ara ben visible per a veïns i forasters. Tot plegat, aquesta família xertolina esdevé un bon exemple del comportament de les elits rurals, unes elits rurals incorporen una sèrie de símbols i de signes que els atorguen una gran distinció social, els allunyen cada vegada més de la resta de llauradors del lloc i els situen més a prop dels nobles i els burgesos de les ciutats.

Docentia

Frederic Aparisi Romero

Al llarg dels últims anys hem pogut acumular diverses experiències docents, sobretot vinculades al món universitari, i més concretament al estudiants de la llicenciatura i grau d’Història, a la Universitat de València. Es tractava, en aquest últim cas, d’un auditori interessat en la història, supose, amb una formació cultural mínima, suposadament, suficients per a enfrontar-se amb matèries introductòries com la Història Medieval d’Europa (1,5 crèdits en una assignatura més ampla de 6 crèdits sota el títol Orígens d’Europa, que anava des de l’Australopitecs fins a la formació de la Unió Europea). Certament, els resultats foren força mediocres, no tant per culpa de l’alumnat, de primer curs per a major inri, sinó més bé perquè, com es podeu imaginar, l’assignatura en si era un desgavell: cinc professors en una mateixa assignatura de només quatre mesos. El principal problema va ser, crec jo, l’escassa o, millor dit, nul·la coordinació dels professors, limitada a una dotzena de correus a propòsit del dia de l’examen i les notes finals, res més que això. Ni tan sols hi hagué una presentació de l’assignatura conjunta ni tampoc unes transicions adequades entre un professor i un altre, de manera que cadascú arribava, deia la seua, i després a casa. Malgrat que cada període històric era analitzat i introduït pel seu especialista, amb tots els avantatges que vulgueu, aquest sistema de diversos professors generava no pocs problemes: mancança d’un fil conductor per a tota l’assignatura, absència de comparacions entre moments històrics, i, per descomptat, d’enfocament, de manera que mentre un professor havia insistit en una història institucional, qui venia tot seguit ho feia en el vessant econòmic.

Durant aquest segon quadrimestre hem tingut oportunitat d’impartir la mateixa assignatura, però, no només una part, sinó al complet. Aquesta vegada, però, l’auditori no es corresponia amb estudiants d’Història sinó d’altres graus, més concretament estudiants de primer curs d’Odontologia i de Veterinària. Ara que el curs ja esta gairebé acabat (resta només la recuperació de juny) potser siga un bon moment de fer balanç i traure algunes conclusions. El balanç és positiu. Al treballar amb gent de fora de la Història, i també de les Humanitats, es pot palesar una idea que, per altra banda, no és cap secret: la societat demana, li interessa la història. El problema és quina història. I heus ací la feina de l’historiador. No podem oferir qualsevol història. És per això que varem trobar adient oferir la lectura de llibres, poc o molt entretinguts, però amb una clara vocació narrativa, com ara La vall de les sis mesquites, de Ferran Garcia-Oliver, La cura dels animals, de Carmel Ferragud, El regreso de Martin Guerre, de Natalie Z. Davis o Las cruzadas, de Nikolas Jaspert, per fer esment d’alguns títols. Segons les opinions que hem pogut copsar dels alumnes, i tenint en compte el fet que parlaven amb el professor, la lectura no ha estat fàcil però sí interessant. En qualsevol cas, aquestes lectures pensem que han abastit l’objectiu de presentar a la societat un producte que, en general, és força desconegut i que, a més a més, no compta amb el suport de les línies editorials, cosa que no passa a altres països europeus.

Un segon objectiu era despullar l’assignatura dels mites, tòpics i prejudicis que habiten especialment entre els alumnes “de ciències” (com si els alumnes d’Història no foren de cap ciència). I en furgar una mica el que trobes és que molts d’aquests mites, tòpics i prejudicis tenen un origen real, fruit del treball, o del no-treball, d’algun professor@ d’Història. I açò tampoc és cap novetat: els principals problemes de la disciplina històrica estan dins de la pròpia professió, generats pels propis historiadors/es o, millor encara, llicenciats/graduats en Història. Però com es pot dir encara allò de “la historia son codos”? Perdona, així és com tu la presentes, la història és alguna cosa molt més complexa que això, tan complexa com és el ser humà. Realment és important donar totes les dates de conquesta de l’expansió cristiana per la península Ibèrica a costa de la societat andalusina? Realment cal saber l’any que els croats ocuparen Jerusalem? És imprescindible conéixer el dia a dia de les guerres púniques... tot plegat, què són més importants els fets o els processos? Alguns alumnes s’han sorprès per l’escassetat de dates que els donàvem en classe, però, és que no hi ha tantes dates importants en la història, sinó com a simples fites, simples puntes d’icebergs dels processos que representen. Critiquem el llistat dels Reis Gots de dies d’antuvi, però alguns no fan res molt més diferent. Què més dóna aprendre de memòria un llistat de reis que d’emperadors o de papes? tant se val si la metodologia és la mateixa.


Per això, pensem que cal insistir en les assignatures generals, i més encara davant un públic no especialitzat en els processos històrics, en els sistemes socioeconòmics, i deixar a un costat la història factual i de definicions. Quin sentit té saber que la conquesta de València es produí el 1238 sinó se sap inserir en l’onada colonitzadora de l’Europa feudal, al remat, en la formació d’Europa? Els fets no són més importants que els processos històrics que els emparen.

La necesidad del estudio de las salinas en al-Andalus

Autor convidat
Guillermo García-Contreras Ruiz
Universidad de Granada

Importancia de la sal en la historia y en la historiografía

El cloruro de sodio, es decir la sal, es la única piedra usada por los humanos para la alimentación. En estado natural se presenta disuelta en agua o en estado sólido, por lo que se obtiene fundamentalmente de la evaporación del agua marina o de su extracción minera en forma de roca-mineral denominada halita. Hay otra forma de obtención de la sal por evaporación en el interior: en algunas zonas donde hay grandes masas de sal sólida se encuentra en el subsuelo, es erosionada y arrastrada de forma natural por corrientes de agua dulce, superficiales o interiores, convirtiéndose en agua salada o salmuera. Esta agua, bien tomada de los cursos y arroyos salados, o bien mediante pozos directamente del subsuelo, puede ser usada para obtener los granos de sal.

La sal se emplea fundamentalmente como condimento en la cocina y como conservante de carnes, pescados y algunas verduras. La importancia histórica de la sal, además de ser un producto necesario para la vida humana, radica precisamente en que permite el almacenaje y transporte de productos que de otra forma serían perecederos. Por lo tanto es, de alguna forma, capaz de generar excedente y permitir su circulación incluso a grandes distancias, de ahí gran parte de su importancia. Su consumo se hizo imprescindible a partir del Neolítico, ya que con anterioridad el abundante consumo de carne resultaba de por sí suficiente. Es además en este momento cuando surge el interés por conservar los alimentos, debido a la creciente estacionalidad de la producción asociada a un hábitat cada vez más sedentario. Y junto a ello, asistimos a la revolución de los productos secundarios, como los lácteos y sus derivados, o la producción masiva del textil, actividades todas ellas en las que la sal está presente.

El interés historiográfico por la sal se puede situar en los años sesenta del siglo XX. Desde entonces se pueden detectar cinco tendencias generales en la Historia Medieval sobre la sal: la alimentación, el comercio, la fiscalidad, la producción y finalmente los paisajes de la sal. Cinco tendencias que se han sucedido cronológicamente, aunque sin abandonar las anteriores. Y casi siempre la historiografía de la sal se ha ocupado de las regiones más centrales y septentrionales de Europa, así como en el período de la Baja Edad Media cuando hay más fuentes escritas. Especialmente importantes han sido los estudios referentes a la fiscalidad, el comercio y el control de la producción. Es el resultado de la documentación escrita más usada. La tendencia a monopolizar la sal y a controlar su circulación ha dado lugar a una hacienda que adquiere su verdadera dimensión en época bajomedieval y en la primera Edad Moderna, coincidiendo con el nacimiento del Estado moderno y con una cada vez más abundante documentación escrita.

No obstante, gran parte de la Alta Edad Media, el período visigodo, y sobre todo al-Andalus no cuentan con estudios específicos suficientes, lo que se debe sobre todo a la falta de documentación escrita y a la dificultad de estudiar el tema de la sal desde la arqueología, como veremos después. Sólo algunas regiones han sido investigadas, como es el caso de la bahía de Cádiz y sobre todo Andalucía Oriental, en donde destacan los trabajos de Tomás Quesada y sobre todo Antonio Malpica, el referente para los estudios sobre la sal en al-Andalus especialmente para el período Nazarí. Es a este último investigador al que debemos las principales propuestas para el estudio de la sal desde una perspectiva arqueológica, próxima a la arqueología espacial o arqueología del paisaje, como solución a la escasa documentación escrita sobre la producción de sal en los territorios islámicos. See trata de poner el acento en relacionar el poblamiento con la gestión de los recursos naturales y entre ellos muy especialmente la sal.

Salinas de Motril, En Torrenueva, hoy desaparecidas, posiblemente relacionadas con el yacimiento plenomedieval de El Maraute

La información documental sobre la sal en al-Andalus

Aunque la información documental que tenemos sobre los centros productivos es muy escasa, como después veremos, si que son más abundantes las referencias que encontramos sobre su consumo en al-Andalus. La sal aparece en los libros de cocina, en algunas regulaciones sobre el funcionamiento de los mercados, en los tratados agronómicos y zoológicos, en formularios notariales, en los recetarios médicos y farmacológicos, etc. Son estas referencias las que nos dan idea de la importancia que este producto tuvo en la vida cotidiana de los andalusíes. Como las referencias son escuetas y hay que espigarlas de los distintos textos, no hemos podido detectar ningún tipo de cambio en el uso de la sal durante toda la Edad Media andalusí. No podemos, por lo tanto, más que señalar algunos ejemplos, de entre los muchísimos que podemos citar. Elegimos los que, quizá, sean algunos de los usos menos conocidos de la sal.

Como decimos, en las prácticas agrícolas la sal jugaba un papel importante, fundamentalmente como fertilizante, junto al estiércol, para plantar algunas especies, como por ejemplo la palmera. Así lo recoge un autor de finales del s. XI-principios del s. XII, Ibn Bassal: «Coges los dátiles con su propia envoltura, separas los huesos, se plantan en un terreno salobre y arenoso (…) en una zanja de un codo de profundidad, y se llena con tierra mezclada con estiércol putrefacto y sal…».

La sal es un producto indispensable para el ganado, y también lo era en al-Andalus. Es especialmente necesaria para la digestión del ganado rumiante, y conviene recordar que la ganadería en al-Andalus se abastecía fundamentalmente de bovinos, ovinos, caprinos y camélidos, todos ellos pertenecientes a este grupo. Necesitan la sal para digerir el bolo alimenticio, ya que facilita la conversión de la fibra vegetal con consume el animal. Todos estos datos eran conocidos por los andalusíes, y así contamos con una referencia en la obra del sevillano Ibn al-`Awwâm, del siglo XII-XIII: «… que a la bestia que se alimente de verde es importante darle alguna sal molida (…) si la bestia no quisiera comer la sal de buen grado, se le abre la boca, levantándole la cabeza para que no se le derrame, y si la rehusa, se le abra la boca con un palo y se le meta la sal».

También la sal está presente en los recetarios médicos, formando parte de distintos compuestos farmacológicos. Un solo ejemplo será suficiente. Ibn al-Baytar dice que la sal: «Ayuda a la evacuación y al vómito. Disuelve los medicamentos, extrae la flema viscosa del estómago y el pecho, limpia los intestinos, excita los vómitos y los multiplica. Potencia la acción de los medicamentos (…) Expulsa los gases, relaja el vientre (…), excita el corazón y calma los dolores, devuelve el apetito y hace desaparecer la palidez del rostro». También advierte de que «su uso excesivo inflama la sangre, debilita de la vista, disminuye los espermatozoides y causa el prurito y la sarna».

Dejando a un lado los innumerables ejemplos que podríamos mencionar, lo que nos interesa destacar es que en todas estas referencias a la sal no encontramos preocupación en ningún momento porque sea un producto que escasea o que tenga un precio demasiado elevado. Parece deducirse que la sal era un producto común, de fácil acceso y en abundancia suficiente, lo que nos llevaría a plantear entonces toda una serie de cuestiones en torno a su producción y distribución, quien ejercía el control de ambos procesos, o lo que es lo mismo, hasta que punto existía un control por parte del Estado, bien directo o bien indirecto a partir de algún tipo de impuesto o fiscalización. Lo cierto es que sobre su valor económico apenas tenemos noticias, salvo algunas escasas referencias a su venta en zocos y mercados.

Dadas las buenas condiciones geológicas y climáticas de la Península Ibérica, cabe pensar que su obtención era local. Todo apunta a que su obtención era de manera tradicional, aprovechando el agua del mar y los cursos y lagunas saladas del interior, así como también se aprovecho la sal gema. La sal común o halita es muy frecuente en toda la Península. De su aprovechamiento tenemos constancia arqueológica desde época prehistórica. Para obtener el mineral disuelto en agua es necesario volver a reproducir las condiciones que lo generaron, es decir, hay que provocar la evaporación del agua para conseguir su precipitación. Para ello es necesario obtener una fuente de energía que permita su calentamiento y posterior evaporación, lo que se consigue por calentamiento artificial mediante el fuego, o bien por la acción del sol y el aire. Al poner la salmuera en estanques de gran extensión y poca profundidad se favorece este proceso. En España hay muy pocos ejemplos de obtención de sal por ignición, ya que las condiciones climáticas de gran parte del territorio, favorecen la obtención por evaporación natural.

Salinas de La Olmeda, en el noreste de Guadalajara

Un formulario notarial nos da pistas sobre la forma de trabajo en las salinas:
«Fulano arrienda a Fulano la totalidad de los cuatro estanques de la salina tal en la provincia tal. Delimitarás todos los estanques citados, diciendo “a cuyo sur queda tal cosa”, si cada uno tiene nombre lo citarás, así como definirás sus emplazamientos y límites si están dispersos, diciendo al terminar de delimitarlos “con sus servicios, dependencias y derechos inherentes y provenientes, explanadas, canales y suministros de agua de sus ensenadas o pozos, por tantos dinares”. Y luego completarás el contrato. Jurisprudencia: No es lícito arrendar la salina por la sal pues sería venta aleatoria, aunque una versión de la ´Utbiyya lo autoriza, lo que fue seguido por Ibn al- ´Attar quien redactó contratos de dicho tipo, argumentando en su jurisprudencia que la sal no sale de la salina, sino que se genera en ella por industria, consistente en traer el agua a los estanques y dejarla al sol hasta cuajar, aunque diciendo que la analogía no lo permitiría si no fuera por la versión conocida. Esto fue rechazado por Ibn al-Fahhar y dado por erróneo, argumentando en su contra que el dátil fresco no se hace seco sino cortándolo y trayéndolo al secadero donde es dejado al sol hasta hacerse, lo cual es correcto puesto que lo similar a lo lícito y perteneciente por analogía a lo prohibido debe evitarse.». (Al-Yaziri 1998, 44)

Como vemos, es una forma de obtener la sal muy similar a la agricultura de regadío que introdujeron a gran escala los árabes en la Península y las islas Baleares. Tal es la relación con la agricultura, que incluso se habla de la “cosecha de la sal”. El medio de explotación de la sal por insolación requiere de condiciones de temperatura, viento y escasez de lluvias que se dan en los meses de verano en la Península Ibérica. En la salinería tradicional es de junio a septiembre cuando se concentra la cosecha de la sal. Para al-Andalus, los calendarios agrícolas que tenemos, tanto los primeros del siglo X como alguno más tardío del s. XIV, nos indican que es precisamente en septiembre cuando «la sal se solidifica y se cosecha el trigo».

La investigación de las salinas andalusíes

Llama la atención que de entre todas las riquezas que mencionan los geógrafos árabes para todas las regiones de al-Andalus no haya apenas menciones a la producción de sal. Solo tenemos referencias a salinas marítimas en la costa de Cádiz, Almería, Alicante e Ibiza, y ninguna referencia a salinas de interior. Pero a pesar de estas escasas referencias documentales, hay otro tipo de datos que deberían usarse. Una importante fuente de información sobre las salinas podría ser la toponimia y la onomástica. Pero son muy escasos los datos en este sentido, ya que con el nombre de al-mallaha (en árabe, la salina), solo podemos mencionar algunos ejemplos, como una localidad granadina, donde efectivamente hay unas salina, otro lugar en Jaén, también con salinas, que conocemos por el apodo de un caudillo del siglo IX, llamado al-mallahi, que hacía referencia a su lugar de nacimiento, en la campiña, y otro lugar en Guadalajara, donde hay unas salinas de “Armallá”, en Tierzo, cercanas a algunos asentamientos que se pueden fechar en época andalusí. Junto a estas referencias, tenemos algunos datos más sobre la existencia de salinas en territorio andalusí que nos dan la documentación cristiana, cuando tras la conquista de los distintos territorios, hacen referencia a salinas y a fuentes de agua salada ya existentes, que son repartidas entre los conquistadores o donadas por los monarcas a nobles o a la Iglesia.

Desde un punto de vista arqueológico el estudio de las producción de sal es muy difícil. No hay documentados ningún caso de explotación de sal por ignición, ni existe ningún tipo cerámico directamente relacionado con la manufactura de la sal como ocurre en Centroeuropa con los «briquetage». Por el momento, tampoco la sal es un elemento que se pueda constatar en el registro arqueológico. Sólo nos quedaría, por tanto, investigar los propios centros productivos. Pero hay un problema, que es doble. Por un lado, las pequeñas explotaciones, que debieron ser las más frecuentes en al-Andalus, tienen una infraestructura mínima que además debe ser mantenida constantemente, limpiando albercas y canales, al igual que es necesario hacer con cualquier infraestructura hidráulica. Abandonado el mantenimiento de estas instalaciones, van paulatinamente desapareciendo, dejando una huella apenas imperceptible en el terreno. Cuando estas salinas constituyen grandes centros salineros, con una arquitectura mayor que hubiera perdurado en el tiempo, se han convertido en centros de «éxito», perpetuándose en el tiempo, en muchos casos hasta hoy en día. Las reformas que han sufrido han borrado prácticamente las estructuras originales, cuando no se han desmontado por completo o se ha excavado el terreno para lograr alcanzar la capa freática.

Reutilización de un pozo tradicional de extracción de agua salada por medios mecánicos en la salina de Imón (Guadalajara)

Estamos, por tanto, ante toda una serie de problemas de difícil resolución, pero que, dada la importancia que debió tener la sal en al-Andalus, se convierte en un tema de gran interés histórico. Por ello ha sido necesario buscar nuevas estrategias para su investigación. Debemos a Tomás Quesada, y sobre todo a Antonio Malpica, el haber abierto nuevas formas de investigación para la salinas en al-Andalus. Ambos han señalado que como la explotación de todos los recursos naturales, dejan una huella en el paisaje y determinan, en mayor o menor medida, la organización del hábitat a su alrededor, por sí mismas y en relación con otros recursos, como la agricultura, y otras necesidades, como la defensa o las vías de comunicación. Se trata de integrar la sal dentro de los estudios que se hacen desde la arqueología espacial o la arqueología del paisaje, con un fuerte contenido geográfico y antropológico, y con un tiempo histórico de larga duración, ante la imposibilidad de precisar la cronología tanto como se hace desde el estudio de las fuentes escritas. Desde esta forma de estudiar las salinas, se integran todas las fuentes posibles. Se trata de poner en relación los centros de hábitat con los espacios de trabajo, agrícolas, ganaderos o pesqueros, y sobre todo relacionar a ambos con el medio físico en el que se insertan y la forma en la que el hombre se relaciona con la naturaleza.

Huella en el paisaje de un antiguo centro salinero abandonado en Valdelcubo, en el noreste de la provincia de Guadalajara

Lamentablemente, no son muchos los ejemplos de salinas andalusíes estudiadas por el momento, y no disponemos aún de un catálogo ni de una tipología concreta establecida. Solo tenemos algunos estudios concretos, y por lo general, centrados en el sureste de la Península Ibérica, como son los de Salvatierra & Castillo en la campiña de Jaén; Quesada & Rodríguez sobre las salinas de Mesto, también en Jaén; Malpica con las salinas de Motril, en la costa de Granada, o el ejemplo de la Malaha, también en Granada aunque esta vez en el interior, muy cerca de la capital, por parte de C. Trillo.

Diferentes aprovechamientos del agua dulce y el agua salada en la alquería de La Malaha (Trillo, 1995)

En todos estos ejemplos se ha tratado de aplicar esos principios metodológicos a los que anteriormente aludíamos, aunando la información proveniente de los núcleos de habitación próximos, en algunos casos incluso excavados, con datos provenientes de la toponimia, las Fuentes documentales posteriores a la conquista castellana, y sobre todo, abordando el estudio desde una perspectiva extensiva que, teniendo en el paisaje el principio vertebrador, trata de relacionar las diferentes pervivencias que son posible rastrear desde época andalusí.

Finalmente, el último ejemplo es de una zona bastante más alejada del suroeste peninsular, situada en la sierra norte de Guadalajara. No nos referimos a una única salina, sino a un conjunto mucho más amplio el de las salinas del Sistema Central conocidas tradicionalmente como Salinas de Atienza. Se trata de una de las zonas con mayor concentración de salinas de toda la Península Ibérica, y donde se sitúan algunas de las salinas de interior más grandes. No tenemos referencias directas a la explotación en época andalusí, pero si indirectas. En concreto, en el valle del Salado, entre Sigüenza y Atienza, el análisis de la documentación escrita revela como pocos meses después de la conquista por parte de los castellanos, se hace una donación del rey a la Iglesia de Sigüenza de distintos bienes que había en el territorio recién conquistado, y se citan ya distintas salinas. Por otro lado, el estudio directo sobre los centros de producción revelan la existencia de cambios en su morfología, con la existencia de pequeñas salinas que han ido uniéndose hasta formar un único conjunto, como en Imón donde hay más de diez pozos de extracción de agua salada, o por ejemplo en el entorno de La Olmeda, donde junto a las salinas más recientes se detecta en el paisaje la existencia de otros centros abandonados. Finalmente, las prospecciones arqueológicas que se están llevando a cabo demuestran la existencia de numerosos centros de hábitat de pequeño tamaño de época andalusí que se sitúan en las inmediaciones tanto de las salinas tradicionales, aunque aún no sabemos si hubo una explotación directa, como de los prados, que abastecían a la potente ganadería que sabemos hubo desde antiguo. La red de castillos y torres, junto con algunos centros de mayor tamaño como los de Atienza o Medinaceli, que funcionaron como mercados, terminan por configurar el territorio de una tierra vinculada históricamente a la sal.

Imagen aérea de las salinas de Imón (Guadalajara)


Algunas conclusiones finales

La cotidianeidad de un producto de primera necesidad como es la sal, frente al deslumbrante resplandor de otros minerales, lo sutil de la infraestructura de los centros de producción salineros, frente a la monumentalidad de los castillos y palacios, y la falta de documentación motivada por la ausencia de un pretendido monopolio estatal, como si se detecta en el mundo feudal, están en la base de la falta de estudios específicos sobre el tema. No obstante, estamos convencidos que su estudio, al igual que el de la agricultura de regadío con el que necesariamente hay que conectarlo, tanto teórica como metodológicamente, debe suponer en los próximos años un pilar más de la nueva historiografía sobre al-Andalus que se está construyendo a partir del estudio de la base social, el campesinado, y no sobre sus élites orientalizantes.

Nota del Grup Harca: Aquest post és una col·laboració d’un autor convidat, a qui públicament agraïm l'esforç. Podeu veure en pdf l’article complet de Guillermo García-Contreras, amb tota la bibliografia.

Paisatge, poblament i espais agraris en època andalusina

Vicent Baydal
Com heu pogut constatar els lectors del blog d'Harca, l'organització de seminaris i fòrums d'investigadors novells ha estat una de les principals preocupacions dels doctorands del Departament d'Història Medieval de la Universitat de València durant els darrers anys. En aquesta línia, els passats 2, 3 i 4 de juny tingué lloc la Trobada de joves investigadors: Paisatge, poblament i espais agraris en època andalusina, que no només recollia aquest esperit, sinó que, a més a més, sumava el dels seminaris d'arqueologia medieval organitzats a la mateixa facultat d'història valenciana pels professors Enric Guinot i Josep Torró al llarg dels darrers cursos. Així, junt a un gruix d'investigadors predoctorals, també hi participaren d'altres consolidats, com Eugènia Sitjes i Jorge Eiroa, o el mateix Miquel Barceló, el fundador de l'arqueologia hidràulica o dels espais irrigats, la principal branca impulsora de la disciplina entorn de la qual gravitaven tots els treballs presentats: l'arqueologia agrària.


Així, per exemple, fins a cinc de les nou exposicions realitzades versaren sobre els sistemes hidràulics construïts per grups camperols araboberbers a diversos llocs d'Alandalús, especialment a la seua zona oriental. Tres d'elles, les de la vega de Granada, la plana de Lleida i la serra valenciana de la Calderona, dutes a terme per Luis Martínez Vázquez, Josep Marfull i Kilian Cuerda respectivament, encara estan en les fases primigènies d'investigació, per la qual cosa es limitaren a indicar-ne els principals objectius i mostrar uns primers resultats, vinculats a la identificació dels espais irrigats d'època andalusí. Això ha estat especialment possible en el casos lleidatà i valencià, d'escassa densitat de població en comparació amb el complex cas granadí, encara per desllorigar per part dels historiadors. Amb tot, aquesta aparent complicació no ha estat obstacle per tal de començar a esclarir, per fi, els orígens de la vega de València, associats, segons va explicar Ferran Esquilache, als petits espais d'irrigació de les alqueries formades entre els segles VIII i X (cal precisar-ne encara la datació dels assentaments, així com de certes ampliacions posteriors). Igualment, la gran extensió de l'actual horta de la vall de Ricote, 120 hectàrees, tampoc ha impedit que Arnald Puy haja estat capaç d'identificar hipotèticament l'espai irrigat original, de només 6 hectàrees, bo i emprant una àmplia gamma de tècniques geoinformàtiques.


Kilian Cuerda, Luis Martínez Vázquez i Josep Marfull


Ferran Esquilache i Arnald Puy

D'una altra banda, la resta de presentacions se centraren en l'estudi del paisatge sencer d'una determinada zona, en ocasions en relació amb una especialització rural concreta, com ara les salines de la serra nord de Guadalajara durant l'època altomedieval o la ramaderia del terme municipal de Culla entre els segles XIII i XVII. En el primer cas, estudiat per Guillermo García-Contreras, l'especial geografia del terreny, tendent a l'aparició de salines naturals, va induir l'aparició al seu costat d'assentaments que, a banda d'espais irrigats de clara tradició araboberber, incloïen l'explotació sistemàtica de les salines com una part més del treball agrari. En el segon cas, el de Culla, l'abrupta orografia també estimulà la concentració dels esforços productius en una determinada especialització, la ramaderia, com ha pogut destacar Vicent Royo a través d'una completa reconstrucció dels espais d'assentament, de conreu, de pastura i de trànsit pecuari. Pel que fa a d'altres zones, com el Quempe granadí o el districte mallorquí de Manaqûr en època andalusina, Sonia Villar i Eugènia Sitjes han tractat de reconstruir la globalitat dels espais de poblament i de treball rural, la primera encara en una etapa inicial de la investigació, mentre que la segona, pel contrari, amb uns resultats definitius, fruit de la seua tesi doctoral. En concret, en aquest darrer cas s'ha pogut identificar una xarxa coherent d'assentaments i espais de conreu que generà un centre d'intercanvis ubicat al soc de Manacor, un model que potser també estimulà l'aparició i el creixement d'alguns nuclis andalusins a l'actual territori valencià, com comencen a indicar algunes recerques.


Guillermo García-Contreras


Vicent Royo i Sonia Villar

Quant a les conferències programades al llarg de la trobada, hi hagué, en primer lloc, la paraula del mestre, Miquel Barceló, qui no requereix de presentació en l'àmbit hispànic. Si no la necessiten Marx o Ranke a nivell internacional, tampoc la necessita ell, puix els creadors de metodologies històriques sempre són un referent, a admirar o criticar, però un clar tòtem tribal per a la resta d'investigadors que el segueixen. En aquest sentit, Barceló volgué deixar de banda el seu paper fundacional en l'arqueologia hidràulica i tractà d'exposar-ne una perspectiva impersonal. Amb tot, dedicà la primera part de la seua intervenció a explicar les seues respostes a les dues úniques crítiques explícitament rebudes: la de Sonia Gutiérrez, de qui sorprenentment acceptà ara la validesa de les seues objeccions en acusar d'ucronia les primeres descripcions de l'arqueologia hidràulica, i la de Luis Pablo Martínez Sanmartín, de qui, en canvi, insistí en l'equivocació que suposa pretendre una creació estatal i urbana de les grans hortes fluvials, ja que segons semblen indicar els primers casos estudiats, com el de València, l'origen fou tribal i camperol. La resta de l'exposició, a banda de reclamar la posició que pertoca en la narració historiogràfica espanyola a les ruptures totals que suposaren les conquestes andalusina i cristiana de la península ibèrica, se centrà en una nova idea, encara en desenvolupament, sobre els espais irrigats per les tribus i clans araboberbers. Segons aquesta, a través dels principis matemàtics que regeixen les paràboles, necessàries al principi de tot sistema hidràulic per tal que l'aigua agafe velocitat, es pot afirmar que els constructors sabien des d'un principi l'espai que ocuparia la zona regada. Això, potser, tindrà implicacions teòriques en la qüestió dels volums demogràfics per als quals foren creats aquells sistemes.

No debades, aquest fou també un dels punts essencials de la conferència de Jorge Eiroa, un dels arqueòlegs amb més projecció de futur en el nostre àmbit, arran dels seus treballs en el sudest ibèric, especialment a la vall de Ricote i Tirieza, en la frontera oriental de l'emirat nassarita. Així, tot fent balanç de la seua pròpia experiència i de l'avanç de l'arqueologia agrària en els darrers anys, Eiroa va reclamar no només la multidisciplinarietat de les excavacions, amb anàlisis de l'espai i el poblament conjugats amb estudis arqueobotànics, palinològics i arqueozoològics, sinó també una aproximació de múltiples vies, més enllà de la linealitat oferida per la seqüència tradicional d'excavació, estudi i interpretació. En qualsevol cas, insistí en la necessitat d'ampliar l'inventari d'alqueries i nuclis andalusins excavats, en tant que la prospecció -el principal mètode de l'arqueologia dels espais agraris- té unes limitacions que només poden ser salvades per les nombroses informacions aportades per una excavació. Finalment, Eiroa clogué la seua intervenció amb la introducció d'una de les principals qüestions cap a la qual s'orientarà la investigació en els propers anys, la dels graners comunals fortificats, ja avançada fa una dècada per Josep Torró i Josep Maria Segura en aquest article sobre el castell d'Almizra.


Jorge Eiroa i Miquel Barceló

En darrer terme, la trobada donà pas a una taula redona sobre la possible patrimonialització dels paisatges històrics, en què intervingueren el director de l'Institut del Territori Eliseu T. Climent, i els mateixos investigadors Kilian Cuerda, Luis Martínez Vázquez i Arnald Puy. Curiosament, només el primer va advocar per un aprofitament dels paisatges històrics adaptat a les noves circumstàncies econòmiques a través de programes com els de les olives mil·lenàries del Maestrat, les terres dels vins o les rutes turístiques. Els historiadors, en canvi, més apegats a la realitat dels llocs que estudien, es declararen pessimistes a l'hora de poder garantir la conservació d'uns paisatges que, sense l'ús tradicional, semblen difícils de mantenir tal i com eren. Val a dir, una església o un castell, com a monuments arquitectònics són relativament fàcils de conservar i valorar, però la dimensió és tota una altra quan parlem de paisatges sencers que necessiten ser mantinguts per tota una estructura social que els dóna un ús determinat. En el nostre cas, per exemple, la Llotja de València s'ha pogut mantenir sense mercaders a dins, però l'horta no podrà subsistir, de cap de les maneres, si no hi ha llauradors que la treballen. En aquest sentit, també les torres d'alqueria andalusines són un vestigi fàcilment conservable, com ja constatàrem al mateix blog d'Harca. I precisament amb una visita a una d'elles, la de Bofilla, al nord-oest de València, va finalitzar la trobada sobre Paisatge, poblament i espais agraris en època andalusina. Com veieu, tres dies intensos i ben productius.


La torre de l’alqueria de Bofilla

A propòsit de la “Reconquista” i la “Guerra Santa”: Entrevista a Francisco García Fitz

Vicent Royo
El passat mes d’abril, en el marc del VI Curso de Especialización de Historia Medieval. Nobleza, caballería y hombres de armas en la sociedad medieval (ss. XIII-XV) que tingué lloc al monestir de Santa Maria de la Valldigna (la Safor), tinguérem l’oportunitat de conversar una bona estona amb Francisco García Fitz, professor d’història medieval de la Universidad de Extremadura. Expert en la guerra als segles medievals, la seua recerca ha tingut un eix vertebrador que l’ha convertit en un dels màxims especialistes a l’àmbit peninsular: el paper de la guerra en la frontera entre cristians i musulmans. Qüestions com la ideologia dels poders factuals en relació a la guerra, l’art i les tècniques militars, l’anàlisi de batalles concretes en els seus múltiples aspectes i les seues repercussions posteriors en el procés de conquesta i colonització d’Alandalús, el paper de la dona a la guerra i moltes altres són ben presents en les seues recerques. Hi ha, tanmateix, dos subjectes que han articulat la seua trajectòria investigadora. Hi ha, d’una banda, el vell concepte de “reconquista” i, de l’altra, el renovat en els últims anys de “guerra santa”.

En efecte, la conversa amb García Fitz serví per veure com un tema que podríem considerar tradicional, com és el de la guerra, ha estat capaç de renovar-se constantment i assentar-se a la base de l’explicació de la societat medieval. De fet, en paraules del mateix García Fitz, la societat occidental no s’entendria sense el paper que desenvolupa la guerra. El fet bèl·lic és, per tant, un dels motors de la societat medieval. I açò és especialment perceptible als regnes peninsulars, ja que la presència de la frontera amb els musulmans d’Alandalús esdevé l’eix vertebrador de les societats cristians al llarg de tot el període medieval.

A partir d’aquestes idees surten a la llum els dos subjectes que hem esmentat abans. Carregat d’un fort component ideològic que recorda la historiografia espanyolista més retrògrada, el concepte de “reconquista” és encara ben viu entre els medievalistes no solament estrangers, sinó també espanyols, per referir-se al procés de conquesta i colonització. De la seua mà apareix un altre concepte que en els últims anys ha pres molta força per a referir-se a dit procés, especialment entre els historiadors francesos. Es tracta de la “guerra santa”, que ens introdueix en un univers on predomina l’anàlisi de les ideologies polítiques dels segles medievals, dels discursos que emanen de les instàncies de poder del moment per justificar la conquesta dels territoris veïns.
Introduïts breument els dos punts principals de l’entrevista a Francisco García Fitz, deixem que siga ell mateix qui, a través de les seues paraules, ens presente de manera més detinguda els temes que hem esbossat ací. Només ens resta agrair-li la seua predisposició per concedir-nos uns minuts del seu temps –al final d’un intens dia de conferències– i esperar que pugueu gaudir de l’entrevista.