Cartes de poblament al segle XVII (I)

Frederic Aparisi Romero
De centenaris i aniversaris hi ha tots els anys, però establir una política cultural en funció d'aquests sembla del tot desgavellat, com ben bé s'ha pogut observar al País Valencià en els darrers anys. Aquestes dates significatives, malgrat tot, no tenen la culpa, a quin sant. Els únics responsables són els polítics. Fins i tot estic per excusar els científics i pseudo-científics que hi col·laboren perquè, no s'enganyem, al remat, tots anem cercant els cacaus. Cert és que hi ha unes actuacions més dignes que altres i que també el món de la ciència està farcit d'impostors. Per tant, no veig cap problema amb això dels centenaris, sempre que es faça de forma coherent i planificada, d'acord amb els recursos i uns objectius raonables.

Això justament és el que han fet, pense, l'Associació de Veïns de Beniopa, que han celebrat el quart centenari de la seua carta de poblament l'any que tot just acaba de finalitzar. I ho han fet amb seny, recorrent als experts i suggerint iniciatives, però sense tirar la casa per la finestra. És per això que han demanat ajuda e consell a altres institucions més expertes en la matèria com l'Arxiu Històric de Gandia i el CEIC Alfons el Vell. El resultat és l'edició de la seua carta pobla, un treball modest, senzill, però ben fet i, per tant, digne. La publicació consta de dues parts, per un costat, la transcripció i traducció de la carta de poblament de 1611, i per l'altre, el nomenament de Beniopa com a seu de la nova rectoria que havia d’integrar les alqueries de Beniopa, Benicanena i Alcodar, escindides de l’església col·legial de Gandia.

El 24 de setembre de 1609, Carles Francesc de Borja, XIé duc de Gandia i senyor de Beniopa, convocava en les dependències del seu palau ducal a todos los officiales de los lugares de moriscos que ay cerca de aquí (...) y les he dicho la merced que el rey nuestro señor les hacía. Tot i que ens manca el testimoni documental, a ben segur eren presents els caps dels principals llinatges de Beniopa. La mercé que el rei els feia no era una altra que expulsar-los de la que havia estat la seua terra durant vora nou-cents anys. Per bé que la notícia era un secret a veus des de feia mesos, i malgrat les sospites dels dirigents moriscos de l’horta de Gandia que acudirien a la reunió, és fàcil imaginar com degué colpir el fet d’escoltar aquelles paraules: l’expulsió era una realitat. L’endemà mateix es feia públic a la vila i l’horta el ban que obligava tots els moriscos a abandonar les seues cases i dirigir-se al port de Dénia, on serien embarcats cap a Orà i altres ports de Barbaria. En aquest sentit, no és casualitat que foren els vassalls del duc de Gandia els primers a abandonar el regne. Es tractava d’una mesura exemplar per a la resta de la noblesa valenciana, atés que Carles Francesc de Borja era el senyor que més vassalls havia de perdre amb aquest decret. A Beniopa deixaven alguna cosa més que les seues llars vora 136 famílies, mentre que a la resta del regne ho eren més de111.400 valencians, gairebé una tercera part de la població.

Embarcament dels moriscos

Òbviament, la decisió del foragitament va suposar que moltes alqueries i llocs de moriscos quedaren deshabitats o amb només unes poques famílies de cristians vells. Calia, doncs, ocupar de nou les cases i posar en cultiu les terres. La tasca d’atraure nous pobladors, però, no seria gens fàcil, més encara quan la monarquia abandonava a la seua sort la noblesa valenciana i, per tant, havia de ser cada senyor el responsable de la tasca colonitzadora. El temps que es requerí per a repoblar els llocs abandonats és una bona mostra de les dificultats que implicava aquesta empresa. A Beniopa, malgrat que de segur les gestions per al repoblament s’iniciaren l’endemà mateix de l’expulsió, no serà fins a dos anys després, el 1611, quan aquestes considere finalitzat amb un total de 38 famílies assentades. És aleshores quan el duc atorga als pobladors una carta de poblament, un document que és el resultat d’una negociació entre el senyor feudal, Carles Francesc de Borja, d’una banda, i els colons arribats de diversos indrets, de l’altra. En relació amb les seues característiques formals, la major part del text està redactada en llatí. Només la part dels capítols, per descomptat la més important, està redactada en castellà, tot i la presència d’algunes paraules en valencià. I és que la castellanització de la noblesa valenciana és un fenomen bastant anterior a la desfeta d’Almansa. Val a dir que la funció d’aquest tipus de document és regular les relacions socials i econòmiques dels nous veïns, tant entre ells com, sobretot, amb el senyor. Per tant, les cartes de poblament no tenen un efecte de crida, sinó que més bé el contrari, fixen per escrit acords i pactes als quals s’ha arribat anteriorment de forma oral.

Carrer de l'Església

Com queda palés en el mateix document, la major part dels colons, fins a 29 famílies, eren omnes ex villa Gandie oruendi, és a dir, que provenien de la vila de Gandia, amb la consegüent pèrdua d’habitants per a aquesta. En efecte, un dels trets generals que va caracteritzar la colonització posterior al foragitament dels moriscos és que, majoritàriament, les gents provenien dels nuclis propers als assentaments que havien de repoblar. En un paper secundari quedaven els nouvinguts de territoris més llunyans, per bé que en alguns indrets del territori valencià representaren un percentatge important, cas dels mallorquins a la Marina o dels maltesos a la Valldigna. A les terres del duc de Gandia, hi arribaren els genovesos, que procedien més concretament del marquesat de Finale, a la Ligùria. Aquesta presència s’explica pels vincles entre la família Borja i els Dòria de Gènova, fruit dels quals el 1593 tingué lloc el matrimoni entre Carles Francesc, qui havia de ser l’XIé duc, amb Artemisa, filla de l’almirall Andrea Dòria. Fruit d’aquests contactes, els genovesos foren assentats majoritàriament a Benipeixcar i, en menor mesura, al Real de Gandia. A Beniopa, tenim constància de l’assentament de només 9 famílies: Ormell, Joan, Lledó, Panero, Mohina, Borrell, Braco, Donete i Brigasco. Segons indiquen les fonts documentals, sembla que l’empresa repobladora tingué un èxit acceptable, atés que, si la carta de poblament de 1611 recull 38 famílies, el 1622 la població era de 50 caps de família. En qualsevol cas, però, aquesta demografia no tenia res a veure amb el poblament anterior a 1609, quan Beniopa arribava als 136 focs.

Barranc de Beniopa

D’una altra banda, pel que fa a les condicions de poblament que recull la carta, aquestes són força similars a les que el duc de Gandia havia atorgat a altres llocs de la comarca, cas de Benipeixcar, Miramar i l’Almoina. Com en aquests casos, els nous pobladors de Beniopa reberen trenta fanecades de terra –la meitat d’horta i la meitat de secà–, i pagaren un cens de 3 sous pel regadiu i un sou i mig pel secà. Per contra, existeix una forta diferència en la renda que hagueren de pagar per les seues cases. Així, doncs, a Daimús pagaven 10 sous i a Benipeixcar 12. La renda més alta, però, s’establia a Beniopa, on devien pagar anualment 20 sous i, a més a més, una gallina. Aquestes eren les úniques rendes que els veïns havien de satisfer en moneda ja que el duc, com bona part de senyors feudals valencians, aprofitaren les noves cartes pobles per a fixar els censos en espècie, a fi de poder fer front a la inflació i la consegüent devaluació dels pagaments en metàl·lic. Com a altres llocs del ducat, pels cereals i per la fruita devien pagar la huitena part de la collita, després d’haver satisfet el delme i la primícia, que eren les rendes que corresponien a l’Església. La partició de les olives i la canyamel era, però, més elevada: la quarta part i la meitat de la collita, respectivament. Endemés, cada any devien pagar una sàrria de panses, i dur des de la platja al trapig senyorial vint quintars (1.040 kg) de llenya per cada fanecada de canyamel. A més a més, havien de treballar amb les seues cavalcadures per al trapig quan els ho fos requerit, tot i que cobrant un salari per determinar en cada moment. Amb aquestes demandes, el duc tractava de mantindre la rendibilitat de la canyamel, que es trobava en clar retrocés davant la competència dels sucres procedents de les colònies americanes, per bé que els intents resultarien del tot inútils. Tot plegat, la carta de poblament de 1611 dóna entitat jurídica a una nova comunitat de veïns que des de llavors comencen a ordir un complex sistema de relacions i solidaritats.