Sens dubte, la beguda principal a l’Europa continental durant l’edat mitjana, i encara després, fou el vi. L’aigua, tot i aclarir la vista, no estava ben considerada ja que sovint era font d’infermetats relacionades amb les intoxicacions i els problemes digestius. Calia, per tant, anar amb compte a l’hora de beure de qualsevol font o brollador, i per descomptat, quedaven fora totes aquelles aigües estancades o amb una escassa circulació. La preeminència del vi com a beguda i, per tant, la forta demanda explica en part, només en part, la seua importància en el paisatge agrari.
Però de la mateixa manera que les veus «blat» o «cereal» es refereixen deforma genèrica a un ampli conjunt de varietats, el substantiu «vi» engloba també un gran ventall de colors i tasts. La documentació valenciana medieval sol ser, en general, prou precisa a l’hora de referir-se als cereals, tot el contrari que quan es tracta de vi. Si ho pensem bé, les compravendes de terra es limiten a precisar el conreu, oliveres, vinya o cereal –terra campa, que en diu la documentació– però sense concretar mai la varietat. Quan es tracta dels productes ja conreats, per contra, sí que s’especifica si es tracta de forment o de civada o de la classe que siga. Malauradament, aquest grau de concreció no el trobem amb el vi. A tot estirar, el que solen afirmar els documents és una primera divisió dels brous, en funció del seu color, això és, blanc o negre, a l’època medieval també anomenat vermell. Però de les varietats en sabem molt poc.
De tant en tant, i només desprès de moltes hores a l’arxiu, la documentació es mostra condescendent amb l’investigador i aporta una mica més d’informació, deixant entre veure la complexitat de l’assumpte que tenim entre mans. Així les coses, quan als protocols notarials o als registres de la cort del justícia s’especifica la varietat de vinya o el tipus de vi motiu del negoci jurídic enregistrat, és perquè aquesta resulta molt singular per la seua qualitat, el seu preu al mercat, la seua raresa, o tot alhora. Hui en dia, alguns viticultors afirmen que la varietat més difosa a l’època medieval era la monastrell, tot i que personalment no he llegit a cap historiador dir res al respecte, i tampoc la documentació en fa menció. Les que sí s’especifiquen a les compravendes i a altres transaccions són les varietats menys comunes com la moscatell i, molt especialment, la malvasia. Es tracta d’un brou blanc (per bé que n’hi ha alguna varietat de negre), molt olorós, dolç i d’alta graduació.
Sembla que el conreu de la malvasia no estava massa estes al camp medieval, donat que era una vinya delicada i, a diferència d’altres varietats, el tractament del vi requeria un cura especial. Siga com siga, aquesta és la varietat que sembla especificar-se més a les fonts, un bon exemple, doncs, de miratge documental. Com és sabut, la malvasia és una varietat que prové de Grècia, concretament de Creta i altres illes del mar Egeu, per bé que el seu brou era distribuït a Europa des del port de la ciutat de Monemvassia. Supose que pocs coneixeran la vinculació d’aquesta ciutat grega amb la història de la Corona d’Aragó (és el que tenen els plans d’estudi). Resulta que aquest fou un important enclavament catalanoaragonés durant l’expedició dels almogàvers a Grècia. Aquests ocuparen la ciutat dues vegades al segle XIII, i encara el 1452 el cors Llop de Bertrany mirà de recuperar el seu domini per a la Monarquia.
Donada la forta vinculació que existia entre el vi i la ciutat, els comerciants de la Mediterrània acabaren per identificar a tots dos. Així, doncs, el vi prengué el nom de la ciutat «malvasia», forma medieval del grec Monemvassia. Segons sembla, foren justament els almogàvers els que difongueren els seu conreu per les terres de la Corona d’Aragó. En qualsevol cas, aquesta varietat es convertí a finals del segle XIII, si més no, en una de les més preuades de tots els brous. El seu consum s’estén arreu d’Europa, i així trobem la forma «malvasia» al català, el castellà i l’italià, «malvoisie» al francés, i a l’anglés «malmsey». Així les coses, un bon tros de pa blanc i una copa de vi de malvasia parats a taula, il•lustraven de totes totes l’excel•lència i la singularitat dels que allí seien. La literatura dóna bona fe de la singularitat d’aquest vi. Tirant lo Blanc s’endolça la nit amb una «molt bella col•lació de confits de sucre ab malvasia de Candia» i així, ben dolcets els llavis, continua tirant mos, ara, a una donzella. Però no només a Joanot Martorell coneixia les bondats de la malvasia. També un altre gran literat, i coneixedor del Tirant lo Blanc, com William Shakespeare l’esmenta a la seua obra. Així a Ricard III, Clarence mor sent ofegat per dos assassins dins d’un tonell ple de malvasia.
Escena de Ricard III on Clarence és mort ofegat en malvasia
Mirar d’estudiar la seua difusió al camp valencià, però, resulta molt més complicat. Com ja ha estat dit, tenim unes poques referències documentals. Cal, per tant, anar sumant dades a fi de poder donar una imatge molt més definida. Altra cosa és el seu conreu als nostres dies. I és que la malvasia continua tenint èxit però hui com ahir continua sent un signe de distinció, però no des d’un punt de vista econòmic sinó més aviat de cultura vitícola. Actualment el seu conreu està bastant estès a les Illes Balears, (les Mallorques, que en deien a època medieval) i a Catalunya, especialment a la zona de Sitges. A altres regions de Catalunya el denominen Subirat. Al País Valencià sembla que la seua difusió és molt més escassa. Fora de casa nostra, un dels principals territoris productors són les Illes Canàries.
Doneu-vos el gust i féu un tast d’aquest vi, però amb compte, ja sabeu per l’acudit que qui beu vi de nit beu aigua de matí!
Ceps de malvasia a les Canàries
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada