In hora mortis

L’home medieval és plenament conscient de què la seua vida és només un trànsit, un camí llarg i pedregós que s’inicia amb el bateig i finalitza amb la mort. Tot seguit arriba el traspàs a la vida eterna promesa pels evangelis i les prèdiques dels retors, si ha estat rigorós en el compliment dels preceptes cristians, cosa, d’altra banda, poc habitual. Nobles, cavallers, burgesos, mercaders, camperols, fins i tot el mateix rei, tots coneixen la fugacitat de la vida. Saben que en qualsevol circumstància, en qualsevol lloc, per inesperat que semble, pot arribar el moment d’abandonar el món dels vius, travessar les portes custodiades per sant Pere i endinsar-se al món dels morts, perquè la pàl·lida dama sovint «ve ynaçosament e engan a vegades los pus savis».

I ho saben perquè, a més de la incertesa de la mort, també coneixen la volubilitat del cos humà, de la seua essència. Ho diuen les Sagrades Escriptures i els capellans ho recorden en cada sermó. Cos i ànima, carn i ossos, ombres i cendra. Això és l’ésser humà. I no cal acudir a les obres dels grans intel·lectuals escolàstics per adonar-nos-en. Un simple notari de poble és capaç de deixar per a la posteritat unes línies que ara transcriuré literalment i que testimonien la mentalitat dels homes medievals en relació a la vida i la mort. Es tracta de l’encapçalament d’un testament redactat per Antoni Sanxo a Ares, lloc del Maestrat, el 1362. Perdonem-li les errades gramaticals, perquè les paraules que ens ofereix són precioses:

«Com tota cosa per natura sie disoluble e eslengable per natura, et lo cors de la persona sie compost de quatre elements que són contraris segons les qualitats d'aquell, emperaçò lo cors de la persona és disoluble e eslengable per natura, la persona ladonchs, dementre la ànima és unida e ajustada al cors, pot e deu les obres per lo Creador a ell acomanades complir, ço és saber, ymaginació, rahó e memòria, e deu recordar les coses passades e ordenar les presents e encara les esdevenidores provehir. Et la persona com pus saviament viu e deu viure, axí com si decontinent devie morir, et com nenguna creatura de aquest món no haje nenguna cosa per la qual los seus mèrits o mereximents pusque respondre al seu Creador, ne sie covinent cosa de requirir lo divinal juhí, mas tantsolament la misericòrdia del Savaldor Nostre demanadora, et com ningú a qualsevol persona savia e discreta pensar lo esdeveniment de la […] e la ora de la qual mort, si ve ynaçosament e engan a vegades los pus savis e constreny aquells morir ab intestats, et com nengun que en carn sie posat al juhí de la mort escapar corporalment no puixe per lo pecat dels primers pares ...»

La mort és per tot arreu. En les seues actuacions cortesanes, poetes i trobadors en parlen amb por i admiració alhora. Saben que hi arribarà tard o d’hora i els obrirà les portes a una vida de goig i salvació, una vida eterna al costat del Creador. Però la temen i volen defugir-la el major temps possible. Els seus versos dibuixen escenes tenebroses i, fins i tot, macabres, perquè el trànsit d’una vida a l’altra no és en absolut gens afalagador. Ho saben els lletrats i també els privilegiats que els escolten i els llegeixen, però també les gents del poble. Ningú no ha escapat a observar la monstruositat d’una mort, a la contemplació d’un cos inert i sense vida.

El 1362, Pere de Brusca, de Morella, lliura al prevere Jaume Guasc, prevere de Vilafranca, el cos del seu fill Pericó de Brusca per a què el soterre «en lo sementeri e fossar del dit loch, ... en hun taüt de fusta de pi». Així mateix, tots dos acorden que el pare del xiquet difunt puga «la ossamenta del cors pendre e traure del dit sementeri e fossa del dit loch per portar aquell a la villa de Morella, per gitar aquella dita ossamenta en huna capella construydora per vós e per la dona na Alberida, muller vostra e mare del dit Periquó, en la església major de Senta Maria de la dita villa». Sembla que el descans etern amb els membres de la família és més habitual del que s’ha pensat, perquè no són pocs els indicis que ho suggereixen.

D’altra banda, ningú no ha escapat tampoc a un vetlatori, on sembla que la dansa de la mort marque el ritme de les hores des del moment del traspàs fins l’inici del cerimonial cristià que ha de dur el difunt al costat de Déu. Terrible espera, titllada d’un profund dramatisme, perquè el mort vaga entre els dos móns, és una ànima en pena camí del purgatori. Ja en parlàrem ací fa un temps, però paga la pena recordar breument l’escena viscuda a casa del mercader Centelles, de Vilafranca, el 1411, per entendre tot aquest dramatisme. No es tracta del vetlatori, sinó del moment en què el notari Antoni Esquerdo acudeix a casa d’Antoni Centelles per rebre les seues últimes voluntats.

És la vesprada del 7 d’agost i a la cambra, a banda de Centelles, hi ha la seua dona Constança, la seua mare Maria Merles, Joan Peris, Antoni Mir i Joan de la Viuda. «Stant en l’alberch del dit n’Anthoni Centelles e denant aquell dit n’Anthoni, ... jahent en lo dit llit malalt e de greu malaltia detengut, [de] avigares de hom, que annigades podie parlar sinó ab gran affany e ab gran difficultat», Centelles «demanà qui de paraula, qui per senyals» al notari que tragués «una cèdula de sa pròpria mà scrita ... que ere en son scriptori». Esquerdo, amb l’escrit a la mà, «entenent e vehent que ell volie que les coses en la cèdula sobredita fossen son testament e sa derrera voluntat», es disposa a llegir-la i fer-la pública, però abans, «volent entendre, veure e regonéxer si lo dit honrat n’Anthoni Centelles stave en son bon enteniment, ni si ere de stament de fer e ordenar testament, sí l’interroguí e li diguí: “Compare n’Anthoni Centelles, conexeu-me vós a mi?”, ... lo qual dit honrat n’Anthoni Centelles, jatsie que ab prou afany, ... respòs e dix que hoc e nomenà’m per mon nom, dient: “Mon compare Anthoni Squerdo”, o per semblants paraules». De la mateixa manera, Esquerdo li fa esmentar el nom de tots els que estan allí presents i Centelles aconsegueix fer-ho, «jatsie que ab prou afany». El notari, a més, se n’adona que la seua carta no està finalitzada i aleshores «li diguí: “Compare, que no la havie acabada de scriure, car segons sa continència, no y havie conclusió”, e ell ... respòs e dix que no, car no y havie acordat bé encara quan scriví la dita cèdula sobre allò que•n fallie». Fet açò, Esquerdo fa pública l’escriptura i es disposa a introduir la part que resta, però sobtadament el testador «fos molt agreujat de sa malaltia» i el notari «no poguí entendre res que clar o digués, ne que yo hic pogués enantar a continuar, tant li·s nuà la paraula soptosament». Finalment, Esquerdo i els altres allí presents decideixen «que més valie sperar a acabar lo testament de fer tro lo dit pasient per gràcia de Déu fos tornat en millor, donchs àls no s’i podie fer, beneyt e loat ne fos Déus».

Sembla que una mena de malaltia degenerativa afecta el cap de la família més important del lloc, qui mor el 28 de novembre de 1411 sense poder concloure el seu testament. En el moment de la publicació del document, «en l’alberch que fon del dit honrat n’Anthoni Centelles» hi ha «ajustades e aplegades» un total de setze persones entre parents i amics per escoltar les últimes voluntats del difunt, que recullen la fundació d’un benefici eclesiàstic i la finalització de la capella que li encomanà construir el seu pare Berenguer en el seu testament per lloar la memòria del llinatge.

Abans de la lectura del testament, tanmateix, hi hauria tot un ritual força marcat. Començaria amb el vetlatori. El difunt seria amortallat amb les robes adients per les dones de la casa, qui, de dol, el plorarien fins a l’hora del soterrar a la mateixa cambra on reposava el seu cos. A fora, els homes, parents i amics que s’aplegarien al voltant del foc o d’un cresol, prenent algun que altre got de vi i menjant els panellets que haurien preparat les joves de la casa. Per últim, els xiquets romandrien a fora de l’alberg o a una altra cambra, també en silenci, custodiats per algun adolescent que encara que no és prou gran com per estar amb els majors.

Arribat el moment, s’organitza la comitiva que ha de dur el difunt fins l’església. Al davant, la creu pertanyent al temple, si així el difunt disposava de diners per pagar-la i si havia estat disposat al testament. Per darrere, el retor, entonant les preceptives oracions, seguit de la peanya on hi ha el cos del difunt, cobert amb una gramalla de color negre. Per últim, familiars i amics, en ordre d’importància i proximitat al difunt. Les campanes han repicat a dol i tota la comunitat se n’ha assabentat. Tots observen el trànsit i hi participen de manera més o menys activa.

Segueix la missa, oficiada per tants capellans com el difunt haja disposat al seu testament –a més prestigi i riquesa, més nombre de retors celebrant els oficis–, i després el trasllat del cos al fossar, on serà soterrat. Sovint es troba al costat mateix del temple, però si no és així, s’organitza de nou la comitiva que ha d’acompanyar el difunt fins el seu lloc de descans etern. Ací el capellà predica «les oracions acostumandes e stats sobre la fosa» –segons especifica un contracte de 1336–, mentre el cos descendeix al terra. Amb el cos soterrat i amb la benedicció sacerdotal finalitza el ritual de la mort i en comença un altre ben diferent. Perquè, després del soterrar se sol procedir a la lectura del testament i a la celebració d’un dinar ritual per part de familiars i amics, però això ja forma part d’un altre àmbit de la simbologia, en aquest cas la simbologia de la vida, més que de la mort. Tot plegat, els diferents actes testimonien que tot allò relacionat amb la mort, com ocorre en vida, té la seua jerarquia, la seua ritualitat, els seus temps i els seus espais. La llàstima és que els documents no siguen més explícits a l’hora de descriure aquests moments tant emotius i carregats de simbolisme de la vida quotidiana. Caldrà esperar a la literatura de mitjan i, sobretot, finals del segle XV –només cal recordar l’obra de Jorge Manrique– per copsar la visió de l’home medieval front a la mort, encara que imbuïda d’un dramatisme major del que havia tingut fins el moment.