Algunes dades sobre la prostitució a la València medieval

Vicent Baydal
Miniatura d'un manuscrit del segle XV relativa a la prostitució
Són coneguts els elogis dels viatgers estrangers al bordell de València. Com els del metge alemany Hyeronimus Münzer, qui en 1494 s'admirava de l'ambient nocturn de la ciutat ("hòmens i dones passegen fins a ben entrada la nit en tal quantitat que sembla una fira"), els del canonge italià Antonio de Beatis, qui en 1518 afirmava que in Valencia he un bordello bellissimo, o del cortesà holandés Hendrik Cock, qui en 1585 arreplegava l'opinió, "segons diuen els curiosos en aquesta matèria", que la "puteria pública" de València era la més gran d'Espanya. No és debades, doncs, que el primer estudi històric sobre la prostitució medieval fet contemporàniament dins de l'àmbit hispànic tractés, precisament, sobre La mancebía de Valencia. Apuntes para el estudio de la prostitución, publicat per l'erudit valencià Manuel Carboneres en 1876. I, més recentment, s'han realitzat nous estudis sobre la qüestió, que han arribat a ajustar en 200 prostitutes el nombre de les que actuaven alhora, a finals del segle XV, dins de l'anomenada "Pobla de les fembres pecadrius", el barri, en l'extrem nord-occidental, que acollia els hostals i les tavernes de la ciutat dedicats a la prostitució des de l'any 1325. Tampoc és d'estranyar, per tant, que encara en 1604 el cavaller francés Barthélemy Joly comentara que:
Hi ha en València, com en tota Espanya -però ací més deliciós-, un lloc gran i famós de femelles dedicades al plaer públic, que tenen un barri en la ciutat on eixa vida s'exerceix amb tota llibertat. El proverbi espanyol diu: "Rufià cordovés i puta valenciana".

La grandària i la fama del gran prostíbul públic valencià fou anomenada, doncs, durant almenys quatre segles. En relació amb això, les darreres tres dècades del segle XIV constitueixen un dels períodes que n'ha rebut més atenció historiogràfica gràcies a un article de M. Carmen Peris, publicat en 1990, basat en l'estudi de les composicions i les penes aplicades contra els que incompliren les ordenances reguladores del bordell públic entre 1367 i 1399. Així, per exemple, en un període de 33 anys l'autora documenta fins a 676 dones infractores en diversos actes de prostitució i n'estableix una localització parcial de les zones de procedència. En destacaven les castellanes (fins a un 53%), i molt per darrere les italianes (un 9,6%), les aragoneses (un 7,2%), les valencianes (un 7,2%), les navarreses (un 4,8%), les portugueses (un 3,%), i les catalanes, mallorquines i gregues (amb un 2,4%). A totes elles els estava prohibit eixir de la Pobla de les fembres pecadrius sense permís i si eren trobades fora dels seus murs, havien de pagar una multa, com també passava si portaven vestidures prohibides per a elles, com capes, pells o altres ornaments. Igualment, les prostitutes cristianes també tenien prohibit mantenir relacions sexuals amb musulmans i jueus, un fet que era castigat severament, com quedà ben palés amb la crema en la foguera d'un convers que facilitava aquest tipus d'encontres, en gran menyspreu de la fe cristiana.

Però no només les prostitutes estaven sotmeses a determinades regulacions, sinó també els hostalers que els facilitaven tant els llits com els menjars o les robes amb les quals treballaven. Per exemple, tenien un horari de tancament i havien de procurar que les "fembres públiques" no abandonaren la Pobla. Amb tot, la prostitució s'estenia més enllà del bordell públic, en altres hostals i tavernes situats per tota la ciutat, de forma que passava a ser clandestina, en deixar d'estar localitzada i vigilada. També hi havia cases particulars d'"alcavotes" que servien de lloc per a encontres sexuals, però en aquests casos no sempre s'hi exercia la prostitució, sinó que moltes vegades s'hi consumaven relacions extramatrimonials. De fet, les alcavotes solien ser dones majors, moltes vegades vídues, a les quals acudien tant els hòmens com les dones per tal d'aconseguir relacions amb una determinada persona, habitualment casada. I, per això, l'alcavoteria era fins i tot més perseguida que la prostitució clandestina, ja que l'adulteri era considerat un pecat de primera magnitud que atemptava contra la moral cristiana. Amb tot, també era perseguit el proxenetisme, ja que en 1372 es prohibí que les prostitutes tingueren cap amic especial, els quals els facilitaven els clients i les protegien, alhora que les sotmetien i se'n beneficiaven econòmicament del seu treball. I entre aquests "rufians" es trobaven no només professionals exclusivament d'això, sinó també artesans, servents domèstics, comerciants, mariners, estudiants, llauradors o eclesiàstics (se'n documenten fins a 9 d'aquests darrers durant el període esmentat).

Finalment, M. Carmen Peris també tracta una de les poques eixides que tenien les dones que exercien la prostitució per a abandonar aquell món i adaptar-se als paràmetres que dominaven la societat medieval. Es tractava de la Casa de les Repenedides, creada en 1345 sota el patronatge del Consell municipal de València, amb l'objectiu d'induir a deixar la prostitució a través de la "reeducació" i el matrimoni. En primer lloc, les prostitutes s'havien de penedir i passar un any totalment tancades en la casa, després del qual es tractava que es casaren com a forma d'obtenció d'una vida pública honesta. Els resultats, però, eren habitualment escassos i, de fet, la Casa de les Repenedides servia no només per al penediment voluntari, sinó també per al control de la prostitució en funció de la moral dominant, ja que era el lloc on eren closes totes les prostitutes del bordell públic en moments de religiositat exacerbada, com ara els dies de Setmana Santa. En general, però, aquest és un tema que encara requereix de més estudis concrets, com ara l'aportació que va realitzar recentment Noelia Rangel entorn dels casos de diverses jóvens musulmanes que exerciren la prostitució en el regne de València durant la dècada de 1490. Esperem i animem, doncs, a què es desenvolupen més investigacions sobre la qüestió.

5 comentaris:

albertoga ha dit...

molt i molt interessant. només un parell de coses. fins on jo sé de Beatis no creuà els pirineus al viatje que feu amb Lluis d'Aragó. d'on heu tret la dita que li atribuiu? i després no sé què volia dir amb eixa expressió fora de context.'bordello'vol dir prostíbul, sí, però també vol dir xivarri, rebombori, gresca..és d'ús molt comú dir bordello del dormitori d'un adolescent, i ben cert q no amb el significat de prostíbul... us agrairia que em facilitareu la font d'on heu tret la frase i que explicareu si us ha assessorat cap filòleg especialitzat en italià medieval, gràcies. albert iborra ;))

Vicent Baydal ha dit...

Tens raó. No va ser De Beatis qui digué això, sinó un mercader milanés que viatjava en els mateixos anys. La cita prové de l'edició de les seues impressions feta per Luigi Monga (ed.), "Un mercante di Milano. Diario di viaggio del primo cinquecento", Jaca Book, Milà, 1985, p. 144. Hi podràs veure que es refereix al bordell.

albertoga ha dit...

entenc, ho cercaré...però tot i que admets l'error t'he de dir que estic molt despagat. vist que no me quadrava la cosa de 'de Beatis' he cercat més i tu dius a l'article:"Són coneguts els elogis dels viatgers estrangers al bordell de València. Com els del metge alemany Hyeronimus Münzer, qui en 1494 s'admirava de l'ambient nocturn de la ciutat ("hòmens i dones passegen fins a ben entrada la nit en tal quantitat que sembla una fira")..."Bé, dons Jeroni Münzer, tinc el seu llibre davant, ho diu parlant de la 'cortesia dels valencians'...disculpa, però no veig la connexió amb les fembres pecadrius. com s'explica això?

cordialment, albert

albertoga ha dit...

entendràs la meua perplexitat. jo sóc només que un filòleg i m'havia empassat el teu article sense més. ara només tinc que dubtes. pensa que a més de publicar-ho en un blog ho has publicat també a un llibre, vull dir en suport paper, i això quedarà per sempre al teu currículum. de veritat, em sembla molt arriscat.

salut, albert

Vicent Baydal ha dit...

En primer lloc, crec que confons el format paper amb el format investigació. El llibre Fer Harca. Històries medievals valencianes és un llibre de divulgació històrica, no d'investigació i per això ni es publica en una editorial acadèmica, ni té notes a peu de pàgina i es basa fonamentalment en divulgar les investigacions d'altres autors en temes en els quals els divulgadors no tenen per què ser especialistes ni molt menys. En eixe sentit, la cita a Münzer i la seua visita al bordell està basada en què així ho diuen dos articles: "Un aspecto de la delincuencia común en la Valencia post-agermanada: la 'prostitución clandestina'", de Pablo Pérez García, tot citant Jacqueline Guiral i Manuel Sanchis Guarner per a indicar explícitament que allà els van dur, i "Viajeros y caminos medievales" d'Ángel Luis Molina. Caldria estirar del fil (anar a les fonts que ells citen) per a saber si és tal com diuen (i, coneixent a Pablo Pérez García, diria que és difícil que s'haja inventat o malinterpretat res, però potser sí que ho van fer Guiral o Sanchis Guarner, no ho sé, però també m'estranyaria). En tot cas, eixa tasca no és la d'un post ni la d'un llibre de divulgació, com comprendràs...

En definitiva, la cita a Münzer visitant el bordell no ix del no res, sinó d'eixos dos articles. En concret, Pérez García diu: "Münzer acompañaba a los hijos de tres ricas dinastías de mercaderes -los Hervart, los Fisher y los Wolkenstein- a lo largo de un viaje que desde Suiza les llevó hasta la Península Ibérica. En Valencia, donde arribaron en 1494, fueron recibidos por Conrad Humpis y Enrique Spora, miembros de la firma de Ravensburg, dirigida entonces por Pau Spich. Humpis y Spora agasajaron fastuosamente a sus huéspedes. Les mostraron la ciudad y, al anochecer, los condujeron a visitar el burdel. La «Pobla de les fembres peccadrius» o, simplemente, el «Públich» -como solía hablarse del burdel- era aledaño de la tienda que poseían los de Ravensburg en las proximidades del Portal Nou. Münzer relata el regocijo de la ocasión; la noche era tibia y el gentío ocupaba ordenadamente las calles. ¡Extraño espectáculo para aquellos hombres nacidos en la fria Germania!. Pese a su alborozo, la presencia en los alrededores del burdel -aunque lejos de la zona de tolerancia- de algunas mujeres de «provocativo indumento y excesivo adorno» no dejó de escandalizar a nuestro físico". I ho fa amb les notes corresponents. Si et pareix poca font, ja no sé què més puc dir-te...