Un balanç del Seminari d'Estudis Medievals (IV). L’inici del curs 2013-2014

Grup Harca
Passades les vacances d’estiu, i engegat el nou curs acadèmic 2013-2014, el Seminari d'Estudis Medievals de la Universitat de València va reprendre les sessions a l’octubre, tot i que ho va fer amb una setmana de retard, trastocant així tot el programa oficial. Al remat, però, s’ha pogut arribar a Nadal acomplint el calendari. En aquest punt, doncs, abans de les vacances que ara comencen, és hora de fer balanç de les darreres intervencions, que serà ja el quart que fem al blog d’Harca des que va començar el seminari.

No insistirem de nou en l’encert d’engegar la iniciativa, com ja comentàrem a bastament en els balanços anteriors, ni tampoc en la importància que aquest seminari té per al medievalisme valencià i la sortida de l’estancament i la falta de perspectiva en la que estem immersos els medievalistes valencians en general. De fet, és evident que no tothom pensa així perquè, una vegada passada la novetat, el seminari ha entrat en clara decadència. És cert que un seminari com aquest, que s’ocupa de temàtiques tan variades i que acull setmanalment participants de diferent interès i qualitat, no pot esperar un èxit constant i continuat. Però quan l’assistència de públic és tan minsa de forma persistent, com ha estat en la darrera etapa que ara conclou, s’evidencia l’existència d’una manca generalitzada d’interés. Cert que hi ha hagut unes poques excepcions en les que la sala s’ha omplert, però en la majoria dels casos ha estat un èxit puntual que, en general, sembla més una conseqüència de les relacions personals o acadèmiques dels assistents amb el participant en el seminari, que no d’un vertader interés historiogràfic.

Amb tot, també cal deixar clar que algunes de les intervencions han estat força bones i que s’han presentat certes novetats interessants, igual que en el curs anterior. Tot i que això no haja estat en relació directa amb el nombre d’assistents a cada sessió. En qualsevol cas, nosaltres us deixem ara amb un breu resum del contingut de les vuit darreres intervencions, que només tenen la intenció d’informar els interessats de forma superficial, i deixar-ne testimoni públic per escrit. Mentre puguem, així ho seguirem fent.

El seminari s’ha pogut seguir per twitter setmanalment

Antoni Furió: Camperols de l’edat mitjana, ¿una categoria analítica encara vàlida?

El seminari va començar de nou el 21 d’octubre, amb la participació del seu director i organitzador. La conferència del professor Antoni Furió versava sobre el concepte de camperol i, particularment, es qüestionava si resulta adient o no la seua utilització per a l'edat mitjana. Recentment, alguns autors han vingut a relativitzar la mateixa noció de camperol, entenent que són tan grans les diferències dins del grup social camperol que no resulta una categoria operativa. També per a la societat medieval. Hi ha qui, fins i tot, ha mirat d'ensorrar les fronteres socials amb l’excusa de noves eines historiogràfiques, com ara el concepte d’elits rurals. És cert que el camperol mitjà és una creació dels professionals de la història, que són moltes les escletxes que recorren la pagesia medieval, i també que existiren sectors frontissa agrupats sota això que hom ha vingut en denominar elits rurals. Així i tot, eren més les semblances que les divergències el que definia el camperolat a l'edat mitjana. Malgrat l'existència de famílies benestants, el seu reduït nombre (en termes absoluts i més encara relatius) convida a presentar amb cauteles qualsevol reflexió al respecte. I, en qualsevol cas, el que ningú pot posar en dubte és la consideració pejorativa que els grups dominants atorgaven al camperolat. L'exemple que aportà el professor Furió fou un fragment de la Brama dels llauradors, de Jaume Gassull. Un text redactat per ridiculitzar i menysprear els camperols de l'horta de València. El debat que seguí va resultar viu i interessant, en el qual es va convenir en la necessitat de mantindre el concepte de camperolat com a categoria analítica. (FA)

Antoni Furió

Vicent J. Escartí: El concepte d’Espanya en la literatura catalana medieval i moderna

El 28 d’octubre fou el torn de Vicent Escartí, professor del departament de Filologia Catalana, que va tractar un tema tan complicat per a l’actualitat política com el concepte d’Espanya en el passat. Concretament en les obres literàries produïdes a l’antiga Corona d’Aragó, tot i que el mateix Escartí va advertir que no havia fet una recerca exhaustiva, i que caldria afegir més fonts a banda de les literàries. Superats els interrogants sobre on començar, el Llibre dels Fets és la fita clau que obre una clara línia medieval que concep Espanya com una entitat geogràfica. És el nom que rep la península Ibérica. Tot i que, per a Jaume I, Espanya és també un concepte geopolític en el qual ell és el rei més destacat. Per a explicar-ho millor, Escartí emprà el símil de l’Europa contemporània, una realitat geogràfica evident en la que també es desenvolupa un joc polític, bèl·lic i diplomàtic. Però la unió dinàstica de Castella i Aragó amb els Reis Catòlics i els seus descendents modificà clarament aquesta concepció en l’edat moderna. D’una banda, s’impulsa el mot Espanya per a referir-se al conjunt dels territoris de la Monarquia, però alhora també s’impulsen mots com el de Nació Catalana (i Nació Valenciana, afegiria jo) per a diferenciar cadascuna de les realitats polítiques i etnolingüístiques que la componen. Així es manifesta ja en autors del segle XV com ara Joan Margarit i Pau (1422-1484), Pere Miquel Carbonell (1434-1517) o Joan Roís de Corella (1435-1497). Diferent serà el cas de Pere Antoni Beuter (1490-1554), el conegut autor de la Història de València, qui escriu la primera part en valencià dedicant-la als jurats, però escriu la segona en castellà i la dedica a l’Imperi, del que es considera una part integrant. Amb aquest autor acabaria, doncs, la concepció geogràfica medieval d’Espanya, iniciant-se dos vies diferents a partir de llavors, en l’Edat Moderna. (FE)

Vicent J. Escartí

José Antonio Alabau: Els greuges de corts com a reflex de la pràctica política monàrquica en el regne de València

José Alabau començà el 4 de novembre explicant què són els greuges de corts (demanar justícia al rei). Tradicionalment s’han abordat des de la història del dret, interessant-se pels aspectes més institucionals, i moltes vegades a partir d’autors clàssic com ara Cristòfol Crespí de Valldaura (1599-1671), més que no amb les fonts originals. A més, aquest investigador va presentar una proposta de categorització dels greuges (dividint-los en jurisdiccionals, fiscals, abusos, justícia i oficials), i va explicar quina era la seua premissa inicial: a major conflictivitat política, major nombre de greuges. Després va entrar en matèria amb la presentació dels resultats de la seua recerca sobre les corts de Martí l’Humà i de Ferran d’Antequera, amb l’evident finalitat de comprovar si hi va haver canvis amb la nova dinastia regnant. Així és com s’evidencia que l’Orde de Montesa és la protagonista absoluta dels greuges jurisdiccionals, sobretot pels seus problemes amb el justícia d’Onda per una qüestió molt puntual de l’organització institucional d’aquesta localitat. A nivell estadístic sembla que la majoria dels greuges presentats pel braç militar eren contra els principals oficials reials, i de vegades contra el mateix rei. En el cas del rei Martí era el governador el protagonista dels abusos denunciats, mentre que en el cas de Ferran I fou el batle general, evidenciant-se que el nou rei va buscar el suport d’aquest càrrec per a portar endavant la seua política, contra el que feien els seus antecessors, tot i que no resta clar per què es va donar aquest canvi, ni per què Alfons el Magnànim tornaria a prioritzar al governador. (FE)

José Antonio Alabau

Carles Rabassa: Corresponsals i factors de les companyies mercantils italianes en el marc local: relacions econòmiques i entramat humà

Carles Rabassa ens va portar l’11 de novembre una recerca molt particular, basada en la transcripció de cartes conservades a l’Arxiu Datini que parlen de Morella i el Maestrat. És a dir, les cartes que intercanviaven els mercaders italians amb els seus factors locals, gent de la terra que feien d’intermediaris amb els productors de llana. Un d’ells seria Pere Sarreal, qui teia una vertadera amistat amb els seues interlocutors italians. Es tracta, de fet, de cartes privades, les quals contenen una informació que no es troba a la documentació oficial, i on es veu com actuen, com guarden el secret del preu al que compren la llana, a qui la compren, i fins i tot quins negocis paral·lels porten a terme al marge de les companyies italianes. El mercat de la llana, de fet, ja estava organitzat abans de l’arribada dels italians, i l’única cosa que canvia ara és que la llana viatja més lluny. Un exemple d’aquest mercat organitzat anteriorment podria ser Bernat de Pavia, notari, del que s’han conservat comptes dels seues negocis a Peníscola. Des d’allí es carregava la llana dels Ports i el Maestrat amb destinació a València, Barcelona i Mallorca. Ell era l’encarregat de comprar la llana, rebre-la a Peníscola, buscar com embarcar-la pactant un nòlit, o controlar i marcar les saques. Amb l’arribada de les companyies italianes la diferència és que la llana va més enllà. La pregunta és, però, si amb els italians va augmentar la producció, tot i que això és molt difícil de saber. D’una banda existeix una evident limitació ecològica, ja que el territori és limitat i les pastures mes encara, però també és cert que existeix la transhumància. La recerca, doncs, deu continuar. (FE)

Carles Rabassa

Rosanna Cantavella: Les humanitats digitals i el medievalisme: mètodes al nostre abast per optimitzar l'experiència investigadora de l'humanista

La sessió de Rosanna Cantavella, el 18 de novembre, es presentava interessant, convidant-nos a reflexionar al voltant de les noves tecnologies i el seu ús per part dels investigadors de ciències socials, particularment els filòlegs. Era, doncs, una conferència activa i, de fet, es convida als assistents a acudir acompanyats del seu propi ordinador personal o tableta. Com era d'esperar, lamentablement, la resposta del públic fou escassa. Per a bona part de l'acadèmia, inclosos també els no tant vells, tot això de les aplicacions, els programes informàtics i tot allò que no siga un simple processador de text sona a joguina, fins i tot els fulls de càlcul. Cantavella féu un repàs força acurat de les noves ferramentes que el canvi tecnològic ha posat al nostre abast, des dels editors de text fins a les xarxes socials. D'entre elles, van rebre gran atenció els gestors bibliogràfics (bàsicament Refworks), un tema que, ja en el torn de preguntes, va donar peu a debatre al voltant de la utilitat real d'aquestes ferramentes. És cert, però, que quedaren fora de la presentació moltes altres aplicacions, potser més tècniques, més adreçades a àrees específiques de la història (com ara els programes de demografia, d'estudi de xarxes socials i de cartografia) però també és veritat que Cantavella no es dedica a fer Història en el seu sentit més global del terme, sinó història de la llengua, i que, per tant, aquestes més específiques no li calen. De tota manera, la intervenció d’aquesta investigadora tocà un dels temes que roman (i tot sembla indicar que encara romandrà) als afores del medievalisme. Però ara ja una mica més a prop. (FA)

Rosanna Cantavella

Mateu Rodrigo Lizondo: La biblioteca de la reina Maria (1458)

Tot i el caire força erudit del títol, la sessió del professor Mateu Rodrigo aconseguí reunir un bon nombre d'assistents, que van superar la vintena. Potser el fet que la intervenció es traslladara al dimarts 26 de novembre, i no fóra en dilluns com estava previst, també hi ajudà. En qualsevol cas, això posa de manifest que són els conferenciants, més aviat, que no els temes, el que atrau al públic. Perquè certament la qüestió que plantejava el professor Rodrigo podia resultar excessivament erudita, local i, per a alguns, positivista. Heus ací, però, que la diferència dels bons historiadors rau en la seua capacitat per transcendir l'anècdota, per sirgar el camí que va d'allò particular a allò general. I Mateu Rodrigo n'és un d'ells. Una primera part de la intervenció la dedicà a presentar l'esmentada reina Maria, muller d'Alfons el Magnànim, bo i posant sobre la taula qüestions relacionades amb l'esfera personal (el seu caràcter malaltís) i amb la política (la seua gestió com a lloctinent general al regne de València). Després d'aquesta dilatada semblança, l'anàlisi de la seua biblioteca personal posà de manifest la naturalesa essencialment religiosa i medieval d'aquesta. En efecte, els 73 volums parlen més bé d'una petita col·lecció de llibres, que no d’una biblioteca (o llibreria) pròpiament dita, que en cap cas es corresponen amb les seues lectures. Són, per tant, llibres per a posseir i exhibir, i no tant per a llegir. Aquestes i altres reflexions portaren, ja en el torn de paraula, a un intens debat al voltant dels àmbits de la lectura, la persistència de tradicions literàries, i els problemes per a identificar algunes obres. (FA)

Mateu Rodrigo Lizondo

Joan Aliaga: La pintura gòtica valenciana. Problemes d’interpretació

El 2 de desembre, amb una concurrència molt nombrosa però provinent quasi exclusivament de l’àmbit de la Història de l’Art, va parlar al seminari Joan Aliaga, professor a la Universitat Politècnica de València, amb una faceta també de pintor. El professor Aliaga va començar explicant les dificultats que existeixen per a estudiar la pintura gòtica, per motius de conservació i per la dispersió de les obres. D’ací la importància que cobra la documentació escrita, d’on es deriva la col·lecció documental publicada per la Universitat de València en la que participa aquest autor (vegeu volums I, II, III i IV). Posteriorment, Aliaga es dedicà a mostrar diverses obres i a parlar més concretament d’alguns pintors que treballaren a la València del Tres-cents, especialment dels florentins, com ara Gherardo di Jacopo Starnina o Esteve Rovira de Xipre, que són mestres cars i amb prestigi. Tot i que també parlar d’autors més locals, com ara Miquel Alcanyís, de qui Aliaga opina que no va pintar tant com es pensa i a més era un pintor barat, o de Pere Nicolau, la mort del qual podria estar relacionada amb les lluites de bàndols nobiliaris. D’altra banda, durant molt de temps s’ha pensat que Gonçal Peris i Gonçal de Sarrià eren el mateix pintor, i posteriorment això s’ha discutit, tot i que ara s’ha trobat un document que confirma definitivament la identitat separada d’ambdós personatges. D’altra banda, també sembla evident que el conegut retaule del Centenar de la Ploma, conservat al Victoria and Albert Museum de Londres, ha estat tradicionalment atribuït a Marçal de Sax, quan en realitat aquest autor només és un més dels diversos autors que hi va participar en la seua confecció. Cosa que evidencia, una vegada més, les dificultats en la recerca d’aquest tema, tot i que a poc a poc es va avançant. (FE)

Joan Aliaga

Ivan Martínez Araque: “Que no han de què puxen viure sinó del treball de sa persona”. Els nivells de vida de l’assalariat a València (segles XIV-XV)

Finalment, el passat 9 de desembre va tancar el seminari Ivan Martínez Araque, parlant dels jornalers medievals valencians. Una de les millors intervencions d’aquesta darrera etapa del seminari, o almenys de les més fresques en contingut. Després de fer una reflexió prèvia sobre la visió negativa dels treballadors que tenen autors medievals com Ramon Llull o Francesc Eiximenis, el conferenciant va fer un repàs ràpid a la normativa sobre treball assalariat en els Furs (on es legisla molt poc sobre el tema), en les ordenances de la ciutat de València (de les que també es desprèn una visió negativa), i en les ordenances dels oficis (d’on es desprèn que no existeix una vertadera regulació sobre assalariats). Pel que fa a la documentació disponible, tenim escassos contractes als protocols i sobretot alguns llibres de comptes. Les empreses eren bàsicament familiars, tant en l’artesanat com en l’explotació dels recursos naturals, tot i requerir de vegades fortes inversions. A més, l’empresa familiar es barrejava amb l’àmbit privat, relacionant el lloguer de la casa i el taller, en l’endeutament amb crèdits, o gràcies a les donacions per matrimoni. El treball assalariat era, d’altra banda molt flexible. Quan hi havia una demanda puntual, la família acudia al mercat d’esclaus o més generalment a la contractació de gent en afermament (fins i tot mestres). A l’inrevés, quan la demanda baixava, podia donar-se la situació que fóra algun element de la família el que entrara al servei d’un altre, generalment les dones. També els llibres de comptes de les grans obres de construcció civils i eclesiàstiques aporten informació abundant al respecte, d’on es desprén la temporalitat del treball assalariat. També era molt comú el pagament a destall, especialment en el tèxtil. Finalment, Martínez Araque també va tractar el tema de l’evolució dels salaris, ja que a València es detecta una progressiva pujada dels salaris al llarg del segle XIV, a l’igual que a tota Europa, amb la diferència que ací no es va donar la crisi demogràfica provocada per la pesta. (FE)

Ivan Martínez Araque

Cal dir que la intervenció del professor Paulino Iradiel, que estava prevista per al 16 de desembre, va ser substituïda per la conferència del professor francès Didiel Boisseuil, que no comentarem ara per ser aliena al seminari original. Fins ací, doncs, els resums d’aquesta primera etapa del seminari en el curs actual, que alhora també tanca l’any 2013. Nosaltres, per la nostra banda, ens acomiadem també del blog fins a després de Reis, quan tornarem a fer posts en la mesura de les nostres poques possibilitats.

Que tingueu tots un Bon Nadal, i un millor any 2014!!!

Els desafiaments i els torneigs a la València medieval

Vicent Baydal
Representació d'una justa medieval

L'episodi és ben conegut. L'ha estudiat amb extrem detall Stefano Cingolani: el 30 de desembre de 1282 tant Pere d'Aragó com Carles d'Anjou publicaren sengles manifests en què declaraven i acceptaven les condicions d'un duel entre nós ab C cavalers nostres et el rey Carles ab C cavalers seus, en poder del rey d'Anglaterra, el primer de juny de 1283 in Vasconia, in territorio civitatis Burdegalensis, in aliquo campo vel platea ipsius territorii, et quod locus ipse in quo predicta pugna fieri debet sit circundatus et bene clausus palis. S'enfrontarien a Bordeus ni més ni menys que pel tron de Sicília, que l'aragonès acabava d'usurpar a l'angeví, i, com s'hi deia explícitament, també es jugarien l'honor: qui no es presentés in antea toto tempore vite sue se tenere debeat pro devicto, periuro, falso, fallito, infideli et proditore et quod numquam sibi ascribere debeat nomen Regiem et honorem. La raó més probable, tanmateix, és que el rei Carles tractava de desplaçar Pere lluny de terres sicilianes i capturar-lo, puix les mateixes condicions públiques del duel havien quedat incomplides des d'abril, quan el rei d'Anglaterra, llavant-se les mans, traspassà temporalment Bordeus al mateix Carles, de manera que el duel ja no se celebrava en lloc neutral. De fet, Pere decidí presentar-se d'amagat, fent-se passar per un servidor fins al mateix moment d'entrar al palenc i sense els 100 cavallers que s'havien concordat. Així, en teoria salvà l'honor, tot i que, segons les fonts angevines, es presentà el jorn abans del dia fixat, el 31 de maig, de manera que no trobà Carles d'Anjou i aprofità per a denunciar la seua pretesa falta d'incompareixença. Fos com fos, el que ens interessa destacar ara és el format que prengué tota una disputa dinàstica: el duel personal teòricament en un terreny neutral sota l'autoritat d'una persona elevada, el rei d'Anglaterra, i en un camp clos a l'aire lliure -palenc o born- on es produïa el combat. Enfrontaments com aquests també tingueren lloc al regne de València durant l'edat mitjana, segons acaba d'explicar José Hinojosa en un article específic sobre la qüestió.

Per exemple, 124 anys més tard, el 30 de maig de 1407, la ciutat de València acollí un duel entre un cavaller de la host reial aragonesa, Colomat de Santa Coloma, i el senescal de Hainaut, Jean de Werchin (del qual s'han trobat possibles paral·lelismes a la novel·la cavalleresca Curial e Güelfa). El fet és narrat amb tot luxe de detalls pel cronista picard Enguerrand de Monstrelet, que utilitza el nom de Valence-la-Grant per a referir-se a la capital, i en trobem rastres a la documentació municipal, ja que el Consell de la ciutat assumí els costos del cadafal d'autoritats que es construí al pla del Real, en la rodalia del palau reial, cedí unes veles de galera per a cobrir el camp de batalla a mode de tendal i garantí el servei de vigilància de tot plegat, encarregant-ho al justícia criminal i els seus homes. El rei Martí l'Humà corregué amb la resta de despeses en tant que jutge designat per al combat, tot i que en el moment de l'enfrontament, amb la presència de la plana major de la noblesa i la ciutadania valencianes, tractà de convéncer els contrincants d'arribar a un acord. Durant més de cinc hores estigueren negociant, però finalment es produí la lluita, per a la qual cadascun dels dos rivals estava acompanyat de tres cavallers més, amb destrals i espases. El combat era a ultrança (a mort) i, segons relata Monstrelet, Martí l'Humà decidí parar-lo al cap de poc, llançant el bastó a terra com era costum, després que els aragonesos reberen diversos colps de destral sobre l'armadura de part dels francs. El rei baixà del cadafal i requerí la presència dels dos duelistes, que s'agenollaren i es donaren la mà, tot donant per solucionades les diferències que els havien dut a la disputa. 

És el mateix esquema que es reproduí en 1469 al lloc de l'Alcúdia, a la Vall d'Uixó, senyoriu del comte de Sogorb, Enric II d'Aragó, que en aquest cas era el jutge del desafiament entre els cavallers castellans Martín de la Riva i Fernando de la Tapia, del qual es deixà constància detallada en una escriptura notarial. L'1 d'octubre, cap a migdia, davant d'un cadafal ple de magnats, amb les dues tendes dels cavallers a cada costat del camp de batalla, que estava custodiat pel comanador de Fadrell i 100 homes armats, es pregonaren les condicions del combat, a mort, a cavall, adarga, cuirassa, llança, espasa i punyals. Es pesaren les armes i es donà inici a la lliça, a toc de trompeta: cavalcant i durant l'espai de "dos credos", segons apunta el notari en qüestió, de la Riva i de la Tapia es feren diversos colps de llança i d'espasa, fins que el comte de Sogorb llançà el bastó a terra i els féu venir davant la seua presència, encara a cavall. Així, públicament sentencià que el combat havia estat suficient per a dirimir els seus conflictes i que a partir de llavors tornarien a estar en pau, decisió de la que foren testimonis un noble, Joan de Cardona, un cavaller, Galvany Pardo de la Casta, i un donzell, Jofré de Vallterra. Tot plegat, com mostren els casos coneguts de l'època, pràcticament mai s'arribava a la mort durant el combat, però no s'ha de menysvalorar la importància d'aquests, ja que constituïen una manera de resoldre les disputes profundament arrelada en el cos social nobiliari. Només cal recordar que el conegut Joanot Martorell, autor de la novel·la de cavalleries Tirant lo Blanc, arribà a desplaçar-se a Anglaterra en 1438 per a demanar a Enric VI que actués com a jutge del seu desafiament amb Joan de Montpalau, que havia ultratjat la seua germana Damiata -havia mantingut relacions sexuals amb ella, segons al·legaven, amb falses promeses matrimonials. El rei acceptà, però finalment el litigi se solucionà per la via econòmica, mitjançant el pagament de 4.000 florins d'indemnització.

En tot cas, al costat d'aquests desafiaments, també hi hagué la part lúdica dels enfrontaments: els torneigs celebrats a manera de festa, com a exhibició de la classe militar, a través de les justes o combats armats simulats i dels jocs de canyes, en què els contrincants, a cavall i protegits amb escuts, es llançaven canyes els uns als altres. D'aquests, Hinojosa n'ha pogut documentar bona cosa, especialment vinculats a la presència dels monarques a la ciutat, des de les justes, borns i balls que tingueren lloc en 1355, quan Pere el Cerimoniós tornà de la seua magna expedició a Sardenya, fins als jocs de canyes de 1691, celebrats en un context totalment diferent, en motiu de la canonització de Sant Pasqual Bailón. De fet, eren actes completament vinculats a les demostracions del poder, ja fóra en el pla militar o en el pla purament festiu, per tal d'oferir entreteniment a la població. Així, per exemple, la primera vegada que Ferran I, el monarca de la nova dinastia d'Antequera després del Compromís de Casp, entrà en València, en 1414, se celebraren simultàniament fins a tres justes, a la rambla del riu Túria, al Pla del Real i a la plaça del Mercat -que n'era el lloc habitual. Altrament, en 1428 el mateix Alfons el Magnànim participà en aquests jocs cavallerescs, sota els grans tendals de color blau i roig que s'havien habilitat al Mercat, amb decorats imaginaris com el castell de la fada Morgana construït expressament. El següent monarca, Joan II, n'organitzà coincidint amb la celebració de les seues primeres Corts valencianes, en 1459, amb unes justes imbuïdes ja d'un nou marc cultural, en què, per exemple, participaren cavallers i ciutadans amb cimeres que prenien motius de la mitologia clàssica, com Cupido, Venus, etc. De fet, les justes o combats armats foren progressivament substituïts, durant els segles XVI i XVII, pels jocs de canyes i les corregudes de bous com a espectacles festius principals. Tot això fins a la darreria del segle XX, quan determinades representacions medievalitzants han tractat de reviure, amb més pena que glòria, aquelles diversions. Al País Valencià en trobareu dos bons exemples: el Desafío Medieval del castell del comte d'Alfàs, establert dins d'un càmping pretesament medieval anomenat Excalibur, i l'espectacle El Torneo del Rey, que ha tingut lloc recentment a l'Albereda de València. Si els nostres avantpassats alçaren el cap, segurament ens pelarien... (o no).


Les ferramentes de l'investigador

Frederic Aparisi Romero
La idea de fer un post dedicat a les noves tecnologies i a les aplicacions informàtiques feia temps que venia rumiant-la però va ser la sessió de Rosana Cantavella en el marc del Seminari d'Estudis Medievals fa unes setmanes que em va donar l'empenta definitiva per m'emprendre el tema. Em fa la impressió, i la intervenció de Cantavella no féu més que confirmar-m'ho, que per a la major part dels investigadors aquesta és una qüestió que, si més no, rellisca. Això de parlar de programetes, toquerejar el mòbil a l'arxiu i treballar amb qualsevol altre programa que no siga un processador de text és, per a bona part de l'acadèmia, i també per alguns d'entre els més joves, perdre el temps, estar enjogassat. No es tracta de fer una conversió i una adscripció furibunda a tot allò que sorgeix nou però si hi ha alguna aplicació que es consolida entre el públic, per alguna raó serà. En aquest sentit, moltes de les aplicacions que ací esmentaré no són exclusives de la recerca historiogràfica i del món investigador. De fet, en el major dels casos no van estar pensades per ajudar els investigador@s, però alguns hem trobat la forma d'integrar-los en el nostre treball. No espereu miracles. Aquestes aplicacions faciliten la tasca, però no la fan per vosaltres. Bé, en realitat, algunes sí: sembla ser que a la Universitat Politècnica de València hi ha un equip informàtics capficats en dissenyar un lector de documents manuscrits que, segons sembla, ja és capaç de llegir textos escrits a mà del segle XX i XIX (ells compten cap enrere). En qualsevol cas, insistisc, primer els hàbits i desprès el software. Fetes aquestes asseveracions, entrem en matèria.


El primer punt de debat passa pels gestors bibliogràfic. La Universitat de València té conveni, vull dir, paga els serveis de Refworks. Hi ha encara un altre força conegut, Endnote, també podeu trobar el Mendeley i alguns lliures com el Zotero. Parlaré només del primer, que conec millor. Refworks el que fa és importar una referència bibliogràfica -o la pots introduir tu mateix- que guarda com un fitxer. Pots generar bibliografies específiques amb aquestes referències o no. Després, quan ho apliques al Word, li pots dir quin format bibliogràfic vols que tinga tant la nota com la bibliografia final. Aquesta és la teoria. La meua experiència, i la d'algun company més, és que es tracta d'aplicacions que generen -com diuen els especialistes- molt de soroll. De fet, la mateixa Cantavella va apuntar que no sempre les importacions són bones i requereixen d'una correcció, primer problema. Segon, per poder introduir les referències cal tenir instal·lada i oberta juntament amb el Word una altra aplicació, write-n-cite, que quan no es penja ralentitza tot el sistema. I òbviament està la qüestió del soroll: des de que pareu d'escriure el vostre article per introduir la nota fins que acabeu poden haver passat més de cinc minuts, una eternitat quan es tracta d'escriure. Potser pensareu que no m'agraden aquestes aplicacions -també he toquerejat el Zotero i el Mendeley - perquè en el fons no les conec bé i si les dominara parlaria glòries. Podria ser, però no. M'he ficat i fet servir el Refworks diverses vegades i ara per ara no veig que siga més profitós que el meu sistema tradicional. Poc o molt, tots acabem treballant amb els mateixos fonaments historiogràfics. Sempre hi ha de nous, però sempre hi ha de referències obligades. Bé, el que fa molta gent, entre la que em trobe, és mirar de no parar l'escriptura i per això, quan he de fer una nota l'apunte el més ràpid possible i torne al text. Aneu amb compte de no fer notes taquigràfiques incomprensibles per a vosaltres mateixa! Un cop he acabat la redacció llavors revise i complete aquestes notes, bé introduint les referències de bell nou, o bé, si sé que les tinc en un treball anterior copiant-les d'aquest. Per a mi, en resum, no compensen els gestors bibliogràfics, almenys ara per ara. 

El que realment importa ací és l'escriptura. I ací també s'obri un món que va més enllà del Word. Hi ha un fum de processadors de textos que permeten fer decoracions, però per escriure un post no cal Indesign. Bé, en realitat aquest és més aviat per a maquetar que no per al mateix procés d'escriptura, però, en qualsevol cas, de nou, en aquest punt insistiré en la senzillesa. Anem per parts. Darrerament, i arribat des de el món anglosaxó ha guanyat pes Scrivener. En Estats Units és tan habitual com el Word. L'avantatge que té, en teoria, és que permet tindre diversos documents en un únic arxiu. Per entendre-ho penseu en una base de dades d'Acces, ací teniu varies taules, formularis, informes, però l'arxiu és únic. Amb l'Scrivener és el mateix: podeu tenir de forma separada, en documents individuals les parts del vostre llibre: pròleg, capítol primer... Després el llibre el munta el mateix programa amb simplement prémer el botó. Contràriament a tot això hi ha un altre corrent, diguem-ne minimalista, que es limita a oferir un fons que ocupa la pantalla sobre el que escriure. Ni colorets, ni tabulacions, ni barres flotants, ni pops, res de tot això. Senzillament un full virtual sobre el que escriure. Hi ha diverses: Byword, Q10, Storybook -més per a novelistes- o Focuswriter en són algunes. Com deia abans, no cal fer-ho difícil ni carregar l'ordinador d'aplicacions. L'Scrivener crec que ara per ara no resulta interessant perquè, fins on jo sé, només té corrector en anglés. Per tant, o domineu la llengua amb la qual escriviu perfectament o necessiteu una acurada revisió. Però ací l'interessant és que el Word també vos pot dividir el vostre document en diverses parts. És una ferramenta que ningú gairebé utilitza i que en treballs llargs pot resultar molt útil. Simplement es tracta de donar format a cada part del text, a cada títol, d'acord amb un esquema previ, que vosaltres mateixa podeu modificar. En l'edició de Beyond lords and peasants (a punt d'eixir publicat) ho he fet servir i això m'ha permès anar directament a la part del text que volia anar, sense haver de rodar el ratolí. Amb dos clicks passe més de 100 fulls. Un altre avantatge del Word, almenys del 2010 per Mac, és que té una opció per esdevenir minimalista. El problema ací és que utilitza un fons negre sobre un full blanc que cansa prompte la vista. Per això faig servir una d’aquests processadors de texts minimalistes, Writeroom, sí, com els de Nova York, perquè tot el fons és negre amb les lletres de color os, de manera que això no força la vista ni permet les desconcentracions. (És així com escric aquest post) Després, com faré tot seguit, només he de copiar el text final al Word i fer la maquetació final. Per cert, també amb el Word es pot fer una maquetació força digna per a bona cosa de treballs. Per descomptat, qüestions més serioses reclamen programes específics però per a un fullet informatiu prou que avançareu més amb Word que no amb Indesign. Per cert, no he fet cap comentari del Pages, el processador de texts de Mac. Bé, em sembla una opció a mig camí entre el Word, amb tota la seua complexitat, i les opcions minimalistes. D'entrada sembla que és això, un simple però molt digne processador de text, però a mesura que explores trobes tantes ferramentes com en el Word. No debades els d'Apple van portar això dels processadors a un altre nivell. En la meua opinió, el Pages resulta més útil per una raó, genera moltes menys distraccions que el Word i el funcionament, els comandaments, són gairebé idèntics i per tant la migració no us resultaria difícil, si teniu un Mac. Amb tot, el faig servir poc perquè no té l'opció del fons en negre.

Captura de pantalla d'un text editat amb Writeroom

Ara parlem de les bases de dades. Sempre havia treballat amb Access i la cosa anava molt bé fins que vaig conèixer Filemaker. Em resulta una aplicació més senzilla però que permet un munt més d'opcions que no Access. Insistisc que es pot funcionar molt bé amb Access però si voleu cerques complexes i gestió ràpida, passeu-se a Filemaker. I això sense entrar a les opcions de presentació, una finestra per la que llançar el vostre temps més entretinguda que veure el Facebook de les vostres ex. Com dic, tot aquest soroll que genera és voluntari. Ara, el bo i el millor és que sempre, a diferència de Access, la versió més recent de Filemaker obri tots els documents de les versions anteriors. Gràcies a això que vaig poder recuperar una base de dades de 1990 perquè havia estat fet en Filemaker i no en Access. I finalment, per no allargar-me massa, parlaré de l'Evernote. Bàsic, essencial i imprescindible, bé, si voleu acabar amb els paperets que vaguen pel vostre despatx-estudi. Jo ho gestione tot a través de tres aplicacions: un gestor de tasques, Pocket i Evernote.

Quan tinc una fitxa que cal revisar a l'arxiu no he més que capturar pantalla i enviar a Evernote. Un cop a l'arxiu obric Evernote i vaig revisant. El llistat de compra, de regals per a nadal... totes aquestes llistes les tinc en Evernote. Però també el faig servir com bloc de notes sovint fotografiades. Em féu gràcia que Cantavella donara aquest exemple perquè és real: vas per la llibreria i veus un llibre que t'interessa, li fas una foto amb el mòbil i la guardes en el llistat de bibliografies i en arribar a casa ja cercaràs més informació sobre el llibre. I això serveix per a llibres o per a qualsevol producte. Les mateixes notes que vaig prendre durant la intervenció de Cantavella, les vaig fotografiar i les tinc guardades a Evernote. Això sí, com que faig servir la versió gratuïta no tinc massa espai, així que bé quan heu acabat la tasca o ordenat els materials o bé cada cert temps convé fer neteja. Finalment, ara sí, havia esmentat el Pocket. És una aplicació molt útil quan estàs escrivint i has d'anar a la xarxa. Entrar a internet és com anar al metge, saps quan entres però no quan ixes. Per això mai m’ature a llegir les informacions que em poden resultar interessants, simplement les guarde en Pocket, també les podria guardar en Evernote però he decidit que no perquè amb Pocket llisc quan en va bé, per exemple al tren, i elimine (mentre que Evernote és per a informació que vull retenir més temps). Per fer desar el web òbviament sí que requereix d'internet però per a la lectura no, així que podeu tornar-hi quan vos convinga. Podríeu provar-ho amb aquest post.

El calentet que no falte en la redacció

Tribut a Miquel Barceló

Grup Harca
Pero ciertos de nosotros, por acciones seguramente cometidas pero que resultan imposibles de recordar, nos hallamos constreñidos a perseguir una manada de bestias incansables, borrosas, sin que jamás, a pesar de todos los esfuerzos, consigamos disminuir la distancia, irreductible. Y después morimos.
Miquel Barceló, “Prólogo”, Arqueología Medieval. En las afueras del Medievalismo, 1988.


Ha degut fer fred, aquests dies i nits en què l'admirat Miquel Barceló ha esperat, sabedor, la mort. A trenc d'alba, o no, se n'ha anat: ens ha deixat orfes d'una intel·ligència admirable, d'una capacitat demiúrgica de crear coneixement del no res. Veure el funcionament d'una societat, la resistència a la dominació dels grups tribals araboberbers, on només vèiem camps, bancals, séquies i antics costums de reg. El Barceló enfant terrible, el Barceló temible, el Barceló mestre, el Barceló far, el Barceló genuí, el Barceló dels darrers dies, el gran Barceló, ja no estarà més entre nosaltres, al món dels vius, que ha abandonat als 74 anys, víctima de la malaltia que l'ha perseguit des dels 31. Una lluita pertinaç que segurament li forjà el caràcter i marcà els traços d'una biografia singular: el filòleg que fou historiador, l'historiador que s'ubicà als afores del medievalisme, el medievalista que fou un geni.

Nascut a Felanitx (Mallorca) el 1939, als 18 anys marxà a Barcelona a cursar la carrera de Filologia romànica, amb el desig d'esdevenir escriptor. En finalitzar, però, abandonà les aspiracions literàries i decidí marxar a l'estranger, primer a Anglaterra i després als Estats Units d'Amèrica, on impartí, a Nova York, classes universitàries de castellà entre els 24 i els 30 anys. Aleshores, en 1970, li diagnosticaren la malaltia que el féu retornar a Barcelona, on, després de diverses operacions, s'integrà en el professorat d'Història de la Universitat Autònoma, acabada de fundar uns anys abans. Tot just llavors, amb 32 anys, es doctorà a la Universitat de València amb una breu tesi, sota la direcció d'Antonio Ubieto, sobre la llegenda de Roderic i Julià, que marcava els inicis de la invasió musulmana de la península Ibèrica el 711. De fet, durant aquella època estudià l'evolució de l'estat visigot a través de l'emissió de monedes i la recaptació fiscal, que el portaren a interessar-se per l'estat andalusí, influenciat per l'obra de Samir Amin, de qui traduí en 1974 Sobre el desarrollo desigual de las formaciones sociales. En ple moviment descolonitzador, Amin cercava l'origen de la dominació occidental capitalista sobre la resta del món i el trobava en l'especificitat del feudalisme, basat en un sistema de rendes i dependències personals, molt més estricte, controlador i modificador de les societats que la resta de formacions estatals tradicionals, caracteritzades per una dominació fiscal més permissiva vers els dominats. Pierre Guichard reblà el clau un parell d'anys després, en 1976, amb la publicació d'Al-Ándalus. Estructura antropológica de una sociedad islámica en Occidente, en què, per primera vegada, s'explicava la diferència radical entre la societat andalusina, amb un marcat component tribal, i la societat cristiana del nord de la península Ibèrica, emmarcada dins dels paràmetres feudals.

A partir d'ací, el coneixement de la societat andalusina ocupà les investigacions d'en Barceló: com funcionava a tots els nivells, tant en el de la relació tributària i l'organització de l'estat, com en el de la producció, la reproducció social i el desplegament sobre el territori. Així, en 1984, als 45 anys -eren uns altres temps, en què cap ANECA exigia una producció estakhanovista i esbojarrada-, publicà els seus primers llibres historiogràfics, tot dirigint el segon volum de la Historia de los pueblos de España, sobre "Los antiguos territorios de la Corona de Aragón", i fent una primera aproximació Sobre Mayūrqa, la Mallorca andalusina. Llavors, conscient de la necessitat d'anar més enllà de les fons escrites musulmanes i cristianes, com ressenyà enèrgicament a Girona, el 1985, en el col·loqui sobre l'expansió del feudalisme català, començà a prospectar arqueològicament determinats llocs d'assentament rural andalusí. Els primers foren la vall de los Guájares, a l'antic territori nassarita, i el mateix espai mallorquí, dels quals nasqueren Les aigües cercades; (Els qanât(s) de l'illa de Mallorca), en 1986, i Arqueología medieval. En las afueras del medievalismo, en 1988. En aquells moments Barceló ja comptava amb un equip format a l'Autònoma que es dedicà durant els següents anys a perfeccionar i estendre la metodologia finalment sistematitzada a El agua que no duerme: fundamentos de la arqueología hidráulica andalusí, publicat en 1996. Els resultats de tot plegat foren espectaculars: una nova forma de pensar històricament el paisatge donà peu a una nova forma de comprendre la societat andalusina, la seua manera de gestionar el territori, la seua organització interna, les seues relacions de dominació, etc.

No debades, la utilitat i la capacitat de seducció intel·lectual de la proposta d'en Barceló menaren a la seua expansió: a Catalunya, al País Valencià, a les Balears, a Múrcia, a Castella, a Andalusia, per tot arreu, hi ha hagut seguidors, discutidors i perfeccionadors del seu pensament. I és per això que tots lamentem la seua pèrdua i li retem el sentit homenatge que mereix la seua persona, una figura que ha canviat el rumb de la historiografia hispànica, per a bé i per a sempre més. En la seua darrera entrevista, publicada fa uns pocs mesos a L'Avenç, deia que de ben menut s'adonà "que hi havia dos grups de llibres i que, probablement, hi havia més passió en la Catena aurea o en els toms de portada verdosa de sant Tomàs d’Aquino que no podia llegir, que en els volums rebregats d’en Blasco Ibáñez i altres", i, per tant, "que el secret estava amagat en aquella escriptura que no entenia, més que en les històries aquelles d’homes i dones que jugaven a metges". Donem gràcies, doncs, al fet que aquell Miquel Barceló que va eixir de la facultat de filologia de Barcelona en els anys '60 es dediqués finalment a la primera classe de llibres, els de recerca i anàlisi, i no a la segona, els de literatura, que conreà únicament en jubilar-se, amb El terme de Manacor (2007) i A trenc d'alba (2009). Tots nosaltres, com a historiadors i persones interessades en el significat històric de la societat en la que vivim, ens hem beneficiat enormement d'aquella decisió. D'una manera o d'una altra, la seua tasca i el seu llegat ens han canviat la vida. Gràcies, Miquel, per tot, encara que ja no pugues sentir-nos...

Finalment, atès que, malauradament, no hem pogut dur a terme l'entrevista que teníem aparaulada amb ell, per a la qual s'havia mostrat predisposat i il·lusionat, no podem més que recomanar-vos ferventment eixa altra a la que hem fet esment, que la revista L'Avenç acaba de posar en línia: "Miquel Barceló, estudiós d'exterminis".

El caballo y el arte en las cortes europeas de los siglos XIV y XV: aproximación al reinado de Alfonso V el Magnánimo

Autor convidat
María José Arjona Peris
Universitat de València. Dep. d’Art

El caballo ha sido, desde el inicio de los tiempos, un elemento fundamental en la historia de la Humanidad. Compañero y fiel amigo del ser humano, medio de transporte, herramienta de trabajo, arma de guerra, símbolo de poder y ostentación… La fascinación por este animal se manifiesta a través de todos los períodos históricos hasta la actualidad, y es justamente gracias a disciplinas como la Historia y el Arte que podemos constatar un hecho tan evidente. Aceptado en la UNESCO como parte de nuestro patrimonio inmaterial, y objeto de análisis y devoción de instituciones museísticas como el museo del caballo de Chantilly o el museo de la caza y la equitación de Varsovia, con nuestro estudio pretendemos continuar en el proceso de comprender cómo se percibe la imagen del caballo en el arte de las cortes europeas de los siglos XIV y XV, tomando como especial referencia el reinado de Alfonso el Magnánimo.

Tras realizar un primer estado de la cuestión sobre la bibliografía existente que estudia el caballo en la historia y en el arte, el primer aspecto a destacar es la laguna existente en el período que a nosotros nos interesa. Por otro lado, a lo largo de toda la historia queda manifiesta la importancia del caballo andalusí, además de la diferencia entre las dos culturas que convergen y divergen en la península ibérica: el Islam y el Cristianismo. Dos culturas, dos formas de hacer la guerra, dos tipos de monta y consecuentemente dos modelos de caballo ideal diferentes.

Para proceder a analizar el aspecto histórico artístico, en primer lugar nos interesa conocer la situación del caballo en la Península Ibérica entre la Edad Media y el Renacimiento, donde ya encontramos los orígenes y detalles de algunas razas y especies hípicas, entre las que se diferencian principalmente la castellana de la andalusí. Del mismo modo, vamos a ir presenciando una paulatina evolución que sufrirá el caballo a partir del creciente interés por el caballo andaluz, los cambios producidos en la forma de hacer la guerra y otras circunstancias históricas. La realidad es que a partir de la prácticamente idealización del caballo del sur peninsular (entre otras razones por su estética, carácter, velocidad, etc.), la fama de este irá alcanzando parangones inimaginables a nivel internacional. El mejor ejemplo de ello es el caso de la familia Gonzaga, cuya colección de valiosos caballos procedentes de exóticos lugares como Turquía o Al-Ándalus quedará inmortalizada en la sala de los caballos del Palacio del Té de Mantua.

Escena de Batallas. Cántigas de Alfonso X el Sabio, Códice Rico, c. 1260

El mantenimiento de un caballo castellano así como el creciente interés por la cría de la mula debido al mal estado de las vías de comunicación peninsulares, a las normativas proteccionistas de la cría del caballo andalusí, y al buen carácter tanto del caballo castellano como de la mula, son factores a tener en cuenta para conocer y comprender la atmósfera equina de los siglos XIV y XV. Por otra parte, el proteccionismo por parte de la monarquía de la raza andalusí marcará hitos en la historia como la famosa y posterior fundación de la Escuela Hípica de Viena como iniciativa de Carlos V.

Finalizado este apartado dedicado enteramente al caballo, es necesario situarse en el contexto cortesano de Alfonso el Magnánimo. A partir de este punto pretendemos aproximarnos a una situación que debemos comprender para poder llevar a cabo nuestro análisis artístico. Reiteraremos una clara diferenciación del reinado del rey (1416-1458) en dos períodos, cuyo punto de inflexión es la conquista de Nápoles. Así pues, la bibliografía actual está de acuerdo en realizar una clara distinción de dos fases en la vida del segundo de los Trastámara. La primera, que abarcaría desde su infancia hasta 1442, la cual se caracterizaría por abarcar la fase de educación y formación del monarca en una corte ibérica, concretamente castellana, que mantiene contactos directos con la corte de Borgoña, y por tanto bebe de sus influencias. En ella el ambiente hípico, de guerras, justas, torneos y caza se puede respirar en la atmósfera. No es de extrañar pues que el Magnánimo vaya a desarrollar su faceta como guerrero así como una fuerte afición por la equitación y todo este ambiente cortesano en el que el caballo es un discreto protagonista. Con la llegada al trono del Magnánimo encontraremos toda una compleja situación que comienza por el interés del propio rey en mostrar su legitimidad en el trono, así como crear todo un mensaje de propaganda política que se verá manifiesta a través de los testimonios artísticos, del rol del monarca como caballero cruzado y conquistador, y la creación de una imagen de poder en la que el rey será considerado como magnánimo y piadoso, pero también un gran guerrero, mecenas y humanista.

Juan de Juanes. Retrato de Alfonso V de Aragón, 1557

La segunda fase se iniciaría con la conquista de Nápoles, y la instalación definitiva del monarca en esta ciudad hasta el final de sus días. Durante mucho tiempo esto fue visto por la Historia como un abandono a la Corona Aragonesa, pero lo cierto es que, a pesar de que poco a poco el Magnánimo va a verse influido por las corrientes artísticas y culturales italianas, que en este momento se encuentran en plena ebullición, el monarca siguió contando con su corte hispánica. Testimonio de ello es por ejemplo la Sala dei Baroni del Castel Nuovo de Nápoles, contemporánea al clásico arco triunfal de la entrada del mismo edificio. Sí que es verdad que la estancia napolitana del Magnánimo marcó un antes y un después. Que su inquietud por las artes se vio notablemente ampliada en esta segunda época de su vida. Y que paulatinamente a lo largo de la biografía del rey vemos hacerse realidad la reiterada convivencia y pugna de dos corrientes artísticas: Norte versus Sur, Renacimiento nórdico/Flandes versus Italiano/Península Itálica.

Pietro di Milano. Arco triunfal del Castel Nuevo, segunda mitad del siglo XV

Por fin llegamos al que es el auténtico núcleo de nuestro trabajo, desde el punto de vista de la historia del arte y de las imágenes, pero al que no hubiéramos podido llegar sin detenernos en los puntos anteriores. Que la corte de Borgoña es un punto de referencia para el Magnánimo, así como el rol del mecenas inspirado en la figura de Jean de Berry son dos afirmaciones indiscutibles. Que poco a poco vemos crecer un fuerte aparato cortesano en las cortes principescas de la Península Itálica, y que estas van a mantener una relación e influencia directa con el Magnánimo y su corte, es la consecuencia en la vida del monarca. Por otro lado, cabe mencionar la dificultad que para los estudiosos ha conllevado analizar ambos períodos e influencias por razón de los escasos estudios que encontramos relativos al periodo napolitano debido a la escasez de las fuentes que han sobrevivido en territorio itálico, pero también por la dificultad que conlleva casar dos períodos y maneras de hacer tan sumamente diferentes.

Escenas caballerescas y de batallas. Castillo de Alcañiz, s. XIV

Así pues ya intentándonos aproximar a la imagen del caballo en este ambiente cortesano, dividiremos este punto en cinco aspectos. El primero de ellos, el ceremonial funerario, analiza la presencia de un rito funerario cuyos inicios se encuentran en la antigüedad pagana, pero cuya continuidad se produce a lo largo de las civilizaciones griega y romana; seguimos encontrando manifestaciones escultóricas en el arte paleocristiano, y se retoma con gran fuerza en la baja edad media peninsular, tanto en los reinos de Castilla como en el de Aragón. En el Este peninsular la ceremonia se hace llamar córrer les armes. Se trata de un ritual llevado a cabo tras la muerte de un caudillo militar, es decir, de nuevo se trata de una manifestación vinculada con los altos estratos de la sociedad contemporánea, y, por lo tanto, se celebrará también tras la muerte de los monarcas Fernando de Antequera y su descendiente Alfonso V. Las manifestaciones de este evento en el que el caballo participa activamente quedan plasmadas en los monumentos funerarios, y así lo explica y ejemplifica en su artículo Francesca Español.

Paolo Uccello. La Batalla de San Romano, c. 1438-1440

Seguimos con la imagen del caballo en la guerra. Múltiples son las imágenes caballerescas que encontramos en la Europa de los siglos XIV y XV. Escenas de guerra y de batallas, son una forma de ensalzar la figura del caballero, de recordar la importancia del modo de vida del bellator, de plasmar la realidad, de recordar las batallas y guerras que marcan un antes y un después en la historia. Este es el caso de la obra de Paolo Uccello, la Batalla de San Romano, o el de la batalla de Mallorca del palacio Caldés Aguilar de Barcelona, a día de hoy guardados en el MNAC. Otro de los ejemplos que sirve como predecesor al período que nos interesa se encuentra en las cántigas de Alfonso X el sabio, en las ilustraciones de batallas entre cristianos y musulmanes. En ellas se manifiestan las diferencias bélicas y equinas de ambas culturas.

Isaia de Pisa y Andrea dell’Aquila. Detalle de la entrada triunfal de Alfons V

Ya hemos hablado de la afición del Magnánimo por la vida de ocio celebrada desde su infancia en Castilla, su pasión por la equitación, y su obsesión por elaborar todo un mensaje de propaganda política en el que se manifestara su evidente legitimidad en el trono. Un lenguaje que debe elaborarse en un aparato cortesano y mediante el uso de las artes plásticas y visuales como testimonio y perpetuador de la idea. A lo largo de toda la Edad Media, y por lo tanto también entre los siglos XIV y XV encontramos múltiples escenas que ilustran esta mezcla de juego y entrenamiento para la guerra; entre ellas, podemos hablar de las pinturas de la Sala Baronale del Castello della Manta, en Cuneo, Italia.

Donatello. Estatua ecuestre del condottiero Gattamelata, 1453

En el simbolismo del poder público destacan las representaciones ecuestres para ensalzar el rol del monarca como líder político. Nosotros nos centramos en dos tipologías de propaganda política que destacan especialmente en este período y sobre todo en el reinado de Alfonso el Magnánimo. Por una parte, no podemos pasar inadvertido el arco del triunfo del Castel Nuovo de Nápoles, en el que se contempla la escena central de la entrada triunfal del monarca en la ciudad conquistada, haciendo un evidente homenaje a la Antigüedad Clásica por lo que al estilo se refiere. Esta obra servirá además para evidenciar un claro contraste entre la manera de hacer “a la antigua” que ya se estila en el sur de la península itálica, gusto al que cada vez más el monarca va a ir adaptándose, y por otro lado la pervivencia del estilo fiel a sus raíces peninsulares que contemplamos en obras como la Sala dei Baroni del castillo o las obras de artistas como Lluís Dalmau o Gonçal Peris Sarrià. El otro género es la estatua ecuestre de bronce: un tipo de monumento que había desaparecido en la Edad Media, pero que ya existía en la Antigüedad, y que va a ser reinventada primero por Donatello con su Gattamelata, y después con el Verrocchio y su Condottiero Colleoni. Inspirándose en obras supervivientes como la estatua de Marco Aurelio en Roma, el Reggisole de Pavía o los relieves del Arco de Constantino, ambos artistas marcarán un antes y un después, pues a partir de este momento las grandes personalidades querrán verse representadas del mismo modo, a pesar de que dichos proyectos nunca lleguen a llevarse a cabo. Tal es el caso del Monumento Sforza de Leonardo o la intención del Magnánimo de encargarle a Donatello una estatua ecuestre.

Louis Alincbrot. Tríptico con pasajes de la vida de Cristo, 1440-1450

Por último, habiendo hecho mención tan especial a la pugna y convivencia entre el cristianismo y el islam, no podemos dejar de lado la importancia del poder de la fe en nuestro legado imaginario. El caballo aparece en representaciones como la del Jesucristo sobre un caballo blanco en la cripta de la catedral de Auxerre, pero también en las representaciones de Santiago Matamoros (típico icono castellano nacido de la fusión del Apóstol Santiago Peregrino y el icono del caballero cruzado que salva la Península Ibérica del Islam), la conversión de Saulo (como aparece en el retablo de Bonifacio Ferrer de Gherardo Starnina, del Museo de Bellas Artes de Valencia), o de San Martín cuando comparte su capa con el mendigo, como podemos ver en el retablo de San Martín, Santa Úrsula y San Antón, de Gonçal Peris Sarrià, también localizable en el mismo museo; en el pasaje de la Crucifixión la figura del caballo aparece siempre junto a los soldados romanos. Así encontramos múltiples crucifixiones donde queda la escena plasmada, como la del retablo de la Santa Cruz de Miquel Alcanyís en nuestro museo, o la del díptico de Jan van Eyck.

Gherardo Starnina. Retablo de Fray Bonifacio Ferrer, detalle de la Conversión de Saulo, finales del s. XV

Por último, el caso del San Jorge a caballo es el más representativo e interesante desde un punto de vista iconográfico, pues de nuevo encontramos en este santo un punto de unión entre las dos corrientes artísticas que convergen en la corte del Magnánimo, siendo además este santo el patrón de los caballeros y el patrón de la monarquía aragonesa. No es casualidad pues, que Alfonso V sienta una especial devoción por el San Jorge, y quisiera dedicarle una capilla en el Monasterio de Poblet, donde descansan los monarcas predecesores, incluido su padre. Por otro lado, no debemos olvidar el mensaje político de legitimidad real que el Magnánimo estaba queriendo transmitir con su deposición, y la de su ancestro en tan sagrado lugar. Así, como punto de unión entre los San Jorge de Uccello y Van Eyck o el de Van der Weyden, encontraríamos las representaciones de Pere Nisart, Jaume Cirera, Bernat Martorell, o el del magnífico retablo del Centenar de la Ploma, de Marçal de Sax, que ha sido tan relacionado con el retablo de Jérica. De nuevo en la obra del Puig se vería un doble mensaje, por un lado el de ensalzar al monarca y al caballero en la batalla contra el infiel, pero además una evidente alusión, como lo es el monasterio de Poblet para el Magnánimo, a la legitimidad del monarca con respecto a sus antecesores en la Corona Aragonesa.

Roger van der Weyden. San Jorge y la princesa, 1432-1435

Ya para finalizar, podemos concluir que en torno al caballo se crea todo un lenguaje cortesano y principesco vinculado al lujo, a la diferenciación de clases sociales, y al poder. La fascinación por este animal se manifiesta en todos los sectores sociales, pero especialmente en el que nos interesa a nosotros. Así, vemos una evidente distinción del uso del animal por motivos laborales, bélicos o estéticos y de ocio.

Marçal de Sax. Retablo del Centenar de la Ploma, detalle del San Jorge y de la Batalla de Jaime I, principios s. XV

En segundo lugar, podemos hablar de una diferenciación cultural en la que el caballo es un ser que se verá claramente afectado por estas circunstancias. Sobre todo en el ámbito hispánico vamos a ver cómo tanto la sociedad en general como la atmósfera cortesana beben de las influencias de un imperio islámico que ha convivido y sigue conviviendo en el terreno geográfico. Existe una clara división tanto funcional como estética y representativa entre el caballo europeo y el caballo árabe, en las escenas de guerra, en las escenas relacionadas con los deportes cortesanos como torneos y justas, y en las representaciones caballerescas, en las que la figura del noble armado al estilo medieval sigue perviviendo. No obstante, también podemos obviar un paulatino proceso de idealización y casi adoración del hombre hacia el caballo de origen árabe, un caballo que poco a poco va a adoptarse en el modo de vida de las cortes europeas, como se evidencia en la corte Gonzaga. Observaremos de un paulatino cambio en la monta y en la manera de hacer la guerra, y de un proceso de idealización del caballo andalusí que acabará conquistando a todos los monarcas y líderes políticos europeos.

Taller de Lleonard Crespí. Libro de Horas de Alfonso el Magnánimo

Podremos encontrar, entonces, un triple vínculo de influencias, que, a grandes rasgos, equivaldría a las relaciones establecidas en la corte del Magnánimo con las cortes europeas. Por una parte, y en directa relación con la influencia francófona, vemos la pervivencia de un ideal caballeresco medieval. Una idealización del caballero armado, de la manera de hacer la guerra “a la europea” (o a la manera occidental, en oposición a la oriental), la cual siempre partirá del ejemplo del caballero cruzado, del ideal de guerra santa cristianizadora y portadora de la verdadera fe. Todo ello sin olvidar el peso la caballería en los ejércitos del Magnánimo y en la guerra a mediados del siglo XV. Un modelo que se refuerza con el elemento lúdico, cortesano y deportivo: justas y torneos van a ser un modo de mantener al caballero en forma y potenciar sus habilidades guerreras para que luego pueda ponerlas en práctica en la batalla. Por otro lado, veremos la pervivencia de la tradición clásica manifiesta principalmente entre las cortes principescas de la Península Itálica, y de las que el Magnánimo se va a sentir fascinado principalmente a partir de su afincamiento en el reino de Nápoles en 1442. El mejor de los testimonios es el arco triunfal de la entrada principal del Castel Nuovo, en el que Alfonso V de Aragón aparecerá representado cual emperador romano. El otro modus operandi que va a verse abundantemente representado en otras cortes italianas es el otro caso ya analizado de representación pública de propaganda política y símbolo de poder: la escultura ecuestre.

Hermanos Limbourg. Mes de Mayo, Muy Ricas Horas del Duque de Berry, c. 1410

A través de nuestro trabajo intentamos ejemplificar algunas de las manifestaciones en las que el caballo y el caballero aparecen representados en todo su esplendor. No obstante, debemos recordar que en este estudio realizamos tan solo una primera aproximación a un amplio trabajo que puede y debe seguir llevándose a cabo, no solo enfocándolo en la relación de la corte del Magnánimo con las cortes francesas e italianas, sino también profundizándolo en el contexto de otras cortes europeas del momento.

Nota del Grup Harca: Aquest post és una col·laboració d’una autora convidada, a qui públicament agraïm el seu esforç per la difusió de la Història Medieval.

Encara cal que seguim preguntant-nos quina arqueologia per a al-Andalus. Entrevista a Jorge Eiroa

Ferran Esquilache
Any i mig després del II International Medieval Meeting Lleida, que va tindre lloc al juny de 2012, encara tenim al rebost diverses entrevistes enregistrades en aquella cita, que no han estat publicades. Vam fer-hi un gran desplegament. Hui us oferim l’entrevista que férem a Jorge Eiroa, un arqueòleg d’origen gallec amb una excel·lent projecció, que també es professor d’Història Medieval a la Universitat de Múrcia. Un territori, el que cobreix aquesta universitat, al que ha dedicat la seua recerca en els darrers anys, com no podia ser d’una altra manera.

Dos són els projectes més coneguts i importants que aquest investigador porta o portava fins fa poc entre mans. Un és el del castell de Tirieza i el paisatge agrari que l’envolta, un assentament andalusí en la frontera entre el regne nassarita de Granada i el regne castellà de Múrcia. A ell dediquem les dues primeres preguntes de l’entrevista. Amb tot, si voleu ampliar la informació sobre el tema d’una forma ràpida us recomane veure aquest altre vídeo de 12 minuts.

L'altre projecte de recerca és el que Eiroa encapçala actualment, sobre els sistemes d’emmagatzematge de productes agrícoles en Alandalús. En la pràctica ha esdevingut una oportunitat per a investigar sobre els graners col·lectius fortificats andalusins, semblants als que s’han conservat al Magrib i dels que fins ara ben poc se sabia [recordeu el post sobre les coves finestra valencianes i els graniers de falaise magrebins que vam publicar a Harca fa uns anys]. A aquest tema dediquem la quarta pregunta.

La resta de l’entrevista es centra en l’arqueologia medieval, en general, i en l’arqueologia sobre Alandalús, en particular, a més de qüestions de metodologia. Entre les respostes de Jorge Eiroa m’agradaria destacar varies coses. D’una banda, la defensa del retorn a les grans preguntes i al debat històric, més enllà de les qüestions tècniques i metodològiques en les que de vegades es queden molts arqueòlegs. D’altra banda, la proposta (per a alguns possiblement conflictiva) de deixar de banda inicialment la documentació escrita, per a fer arqueologia medieval per si mateixa, com a objecte d’estudi. Així, es mostra partidari de no acudir a les fonts escrites fins que no s’hagen extret unes conclusions a partir del registre arqueològic, per a poder confrontar després unes i altres. Unes qüestions que, per descomptat, només es plantegen els arqueòlegs medievalistes, i que no tenen sentit per a d’altres períodes.

En definitiva, una entrevista molt recomanable de la que es poden extraure conclusions i propostes de debat.

.

La pretesa "Guerra Santa": L'exemple d'Almeria en 1309

Vicent Baydal
Ja hem parlat en altres ocasions de l'intent de conquesta de la ciutat musulmana d'Almeria per part de Jaume II d'Aragó i Ferran IV de Castella. I és que ha pogut ser tan ben documentat, gràcies als cabalosos fons de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, que la informació acumulada dóna per a molt, també per a parlar de la mal anomenada "Guerra Santa", teòrica impulsora de l'encara pitjor anomenada "Reconquesta", totes dues molt en voga si ens guiem pels nombrosos congressos i seminaris que es dediquen al seu estudi en els darrers temps. De fet, el context previ a l'expedició d'Almeria semblaria confirmar eixa idea, ja que, per exemple, el darrer mestre dels Templers a la Corona d'Aragó escrigué a Jaume II en 1304 indicant-li el seu deure religiós de conquerir terres a l'Islam: la fe de la Christiandat deguéssets exalsar et la fe dels enemichs de la creu baxar et minvar. També la interpretació que donaren els cronistes a posteriori fou merament religiosa: Ramon Muntaner s'afanyà a indicar la gran voluntat que el senyor d'Aragó té de créxer e multiplicar la santa fe cathòlica, mentre que Fernando Sánchez de Valladolid destacà que la voluntat del rei de Castella era la de servir a Dios, especialmente contra los moros. Així doncs, segons indiquen molts autors actuals, semblaria que la lluita religiosa hauria tingut el paper preeminent i central tant en les croades del Pròxim Orient com en les conquestes dutes a terme a la península Ibèrica. Tanmateix, sembla molt perillós fer aquesta afirmació quan només s'atén a documents que reprodueixen la visió del poder, com els emanats de l'Església i de les cròniques escrites en l'entorn de la cort reial -com fan els estudis que proclamen la importància de la "Guerra Santa" en la "Reconquesta" castellana dels segles XIII i XIV. Mirem, per contra, què passa quan tenim accés a altre tipus de documentació, com en el cas de la fracassada campanya d'Almeria de 1309.

Els castellans atacaren Algesires mentre que els aragonesos atacaren Almeria

En primer lloc, cal destacar que, per a intentar dur a bon port l'expedició contra els nassarites de Granada, Jaume II i Ferran IV signaren amor, pactes e covinences amb els marínides del Marroc i ho amagaren al papa Climent V, ja que, d'haver conegut l'aliança secreta amb aquells musulmans, mai hauria concedit la butla de croada --que garantia indulgències espirituals als que hi participaven. De fet, els ambaixadors d'ambdós monarques s'encarregaren de presentar la campanya al mateix papa com un acte de Déu, l'objectiu principal del qual era expulsar els execrabile mahometi i augmentar el culte diví i eclesiàstic. Tanmateix, ja en la pròpia cúria papal alguns cardenals no dubtaren a assenyalar que els seus motius eren purament econòmics, puix el que volien era aconseguir nous tributs o compensacions dels musulmans. En altres àmbits els arguments presentats eren diferents, com per exemple quan s'escrigué a Dionís de Portugal, al qual Jaume II apuntà que la conquesta es faria a servey de Déu e a gran proffit e honra de tots nosaltres, reys d'Espanya; és a dir, que s'assenyalava l'argument religiós, però també l'econòmic --el profit-- i el prestigi polític i dinàstic --l'honra. D'una altra banda, en demanar ajut als súbdits valencians el que es remarcà principalment fou la importància estratègica d'obtenir un lloc del qual partien molts dels atacs realitzats contra el regne. D'igual manera, quan observem el comportament d'altres dels protagonistes de l'expedició, com els nobles castellans, la voluntat religiosa de la pretesa guerra santa queda completament difuminada. No en va, en primer lloc la noblesa mostrà en les Corts castellanes la seua clara preferència a fer una simple ràtzia contra Granada, que els reportaria botí, i no una conquesta que prengués terres de l'Islam. A més a més, en plena expedició els principals barons abandonaren al rei de Castella per motius polítics interns, sense importar-los l'al·legada causa major de l'exaltacionem Catholice fidei.

Tot plegat, doncs, quan comptem amb informacions coetànies abundants sobre les conquestes cristianes de la península Ibèrica --cosa que no passa en les del segle XIII-- es veu molt clarament que les motivacions religioses passen a un segon pla. Eren importants, però eren, més bé, una justificació ideològica, com així apareixen en els productes intel·lectuals creats pel poder eclesiàstic i polític. Per tant, cal rebaixar considerablement la importància de l'argumentari religiós en el fenomen d'expansió territorial de la Cristiandat llatina durant l'edat mitjana. Eren altres causes, procedents de les estructures socials, econòmiques i polítiques, les que menaven a les monarquies a tendir a l'expansionisme constant, com explicà magistralment Alain Guerreau a Le féodalisme, un horizon théorique [ara disponible en línia]. El mateix exemple de la dinastia catalanoaragonesa ho indica, ¿o és que abans de la derrota de Muret de 1213 no havia intentat constantment conquerir terres occitanes, tot i pertànyer a la Cristiandat? Les conquestes no depenien del factor religiós, sinó d'una sèrie de canvis produïts al segle XI, que comportaren la creació d'una societat preparada per a la guerra i la colonització constants, així com de la pròpia necessitat dels monarques d'afirmar la seua posició al capdamunt de la piràmide feudal. El que passa, potser, és que preferim reduir-ho tot a un factor cultural, en la línia del xoc de civilitzacions de Samuel Huntington, que tan fàcilment duu a justificar les barbaritats comeses per part del món occidental en defensa d'una pretesa superioritat moral i de valors...