Hi havia mascotes a l'edat mitjana?

Vicent Baydal
Un lloro amb collar de campanetes daurat ("Bestiari", Kongelige Bibliotek, Gl. kgl. S. 1633 4º, Folio 33v, Anglaterra, segle XV)

Fa un parell d'anys vam dedicar un post als animals de companyia durant l'edat mitjana, "De gossos i gats", a partir d'alguns exemples documentals valencians dels segles XIV i XV. Ara tornem sobre el mateix tema arran de la recent publicació d'un parell de llibres de la historiadora Kathleen Walker-Meikle, actualment investigadora associada de la University of York: Medieval cats (2011) i Medieval Pets (2012). Ambdós textos tracten per primera vegada de forma monogràfica i amb una certa extensió la qüestió de les mascotes dins de la societat medieval a partir de l'estudi de cròniques, epístoles, sermons, poemes i iconografia de diverses parts de l'Europa occidental entre els segles XII i XVI. En aquest sentit, encara que el concepte no existia en aquella època, la mascota és definida com tot animal que és mantingut pels humans amb la principal finalitat de procurar-los companyia. I és per això, d'una altra banda, que molts dels casos documentats en l'edat mitjana es corresponen amb dones, clergues i estudiants, que, en romandre solitaris durant llargues estones a casa, agraïen la companyia dels animals domèstics.

Les espècies més comunes per a exercir com a mascotes eren: els gossos (especialment els menuts), dels quals es valorava la seua enorme fidelitat; els gats, emprats també com a caçadors de ratolins i que, no obstant, tenien connotacions negatives associades al diable; els micos, que eren mantinguts com a símbol d'estatus entre els més rics; els esquirols i els furons, domesticats i lligats amb collars i corretges; els conills, especialment en els monestirs femenins; i, finalment, els ocells mantinguts en gàbies, des de tords fins a merles, passant per rossinyols, cotorres o, més estranyament, lloros. Tots ells solien rebre un nom propi com en l'actualitat, ja foren extrets de noms comuns de persona (Mag, Robin, Pierre, Tibert, Alice), relacionats amb històries i romanços (Artús, Venus, Fortuna) o amb les característiques dels propis animals (Whitefoot, Dyamant, Sattin, Bellina, Gris). I ja en època medieval existien crítiques recurrents a aquelles famílies que cuidaven excessivament les seues mascotes, en contrast amb la misèria en la qual vivien moltes persones (el cas millor conegut d'aquesta mena de reprovació, però, és molt posterior: la "gran matança de gats" que tingué lloc a París en la dècada de 1730).

 
Un gat aguaita un ratolí mentre un gos seu davall de dos persones ("Ormesby Psalter", Bodleian Library MS. Douce 366, Anglaterra, segle XIV)

L'intercanvi de mascotes era un símbol d'estatus entre els més rics: les corts reials europees, asiàtiques i africanes es regalaven recíprocament, almenys des del segle XIII, lloros, micos, gossos, etc. També en les grans ciutats es podien trobar mercaders especialitzats en la venda de mascotes, com els venedors d'ocells que hi havia al portal de Saint-Geneviève la Petite de París o els que portaven gats exòtics de l'Orient Mitjà. Un cas que il·lustra la manera de cuidar les mascotes és el del conegut escriptor Petrarca, que visqué a soles amb els seus servents i els seus gossos durant diferents èpoques de la seua vida. I en diversos escrits testimonià com vivien els cans: alimentats amb pa i aigua, corrent per corredors o pel camp i nadant en estanys o basses d'aigua. A més, li feien sempre companyia, el protegien i li mostraven afecte constant. Un altre dels aliments que rebien les mascotes, a banda del pa, era la llet, especialment els gats, així com les llavors per als ocells, o les pomes i les nous per als micos. Del que no hi ha constància en la cura dels animals, però, és de cap mena de tractament veterinari específic. 

Quant a l'hàbitat, les mascotes solien desenvolupar la seua vida de portes cap a dins, tant en els menjadors com en els dormitoris, on apareixen freqüentment en la iconografia, fins i tot dormint en el mateix llit que els amos. Però, evidentment, aquells que podien fer-ho també els acompanyaven en l'exterior, especialment en el cas dels gossos, que en ocasions apareixen com a companys de viatge. En els monestirs, convents i abadies les mascotes estaven generalment prohibides, ja que les autoritats eclesiàstiques no veien amb bons ulls la seua presència en espai sagrat, però, així i tot, els casos documentats, especialment entre els ordes femenins, són molts, incloent gossos menuts, conills, ocells i esquirols. I el mateix passava en els ambients universitaris -llavors també eclesiàstics-, on, malgrat les prohibicions, era usual la presència d'animals en les residències d'estudiants. La seua freqüència en la vida medieval queda també reflectida en la iconografia i la literatura, atès que apareixen en sepulcres, segells, anells, retrats, llibres d'hores, romanços, elegies, etc.

En conclusió, encara que els llibres de Kathleen Walker-Meikle no aprofundeixen en l'anàlisi de la funció social de les mascotes -més enllà de considerar-les animals de companyia-, sí que testimonien a bastament la seua utilització i apleguen per primera vegada un gran nombre de documents relacionats amb elles, predominantment de les Illes Britàniques, França, Flandes, les terres germàniques, Castella i el nord d'Itàlia. El seu paper era similar a l'actual, encara que no rebien tanta atenció com hui en dia i la gamma d'espècies utilitzades era més curta (no es cuidaven hàmsters, tortugues, peixos o rèptils, per exemple). D'una altra banda, aquest interès iniciàtic de l'autora esmentada per la relació entre humans i animals l'ha duta a engegar un nou projecte, The medical category 'Bites and Punctures' in Latin medical literature in the 13th and 14th centuries, en què estudiarà les reaccions i experimentacions realitzades en plena revolució mèdica medieval per tal de fer front a les mossegades i picadures de tot tipus d'animals. Esperem, doncs, noves aportacions en aquest camp en un futur pròxim. Us deixem, finalment, amb un vídeo que potser despertarà els vostres sentiments de simpatia cap als animals, tant domèstics com salvatges. 



Miquel Llagària i l'edició de fonts històriques

Frederic Aparisi Romero
El discurs històric és fonamenta, no cal dir-ho, en les fonts, ara escrites ara arqueològiques, que el professional de la història fa servir. No són aquestes éssers vius amb vida pròpia i, per tant, ni ens parlen ni ens conten les seues penes i alegries. Les fonts, simplement, responen a les preguntes de l’historiador. Per això mateix resulta sobrer una excessiva categorització de la documentació, perquè els documents, en funció de la perícia de l’historiador, poden servir més enllà del tema per al qual originàriament van ser concebuts. El millor exemple d’això són les fonts fiscals: en principi corresponen a simples enumeracions de veïns, d’una ciutat o d’un país, registrades per controlar la seua contribució econòmica a la comunitat, però els historiadors de la població de l’Antic Règim els fan servir per estudiar els moviments demogràfics, i les alçades i baixades de la població en l’època pre-estadística. Per tant, tota reflexió naix, deu nàixer, d’una bona conversa amb les fonts. I per parlar amb algú primer cal conèixer-lo. Ja ens ho ensenyàven de menuts: no parles amb estranys. Llavors, què parlareu amb unes fonts l’idioma de les quals vos resulta desconegut? No res. És amb el temps que es coneixen les particularitats de cada registre històric.

Una bona manera d’aproximar-se a les fonts escrites dels segles medievals és l’edició de textos. Els que l’han practicada massa bé saben de què estic parlant. És una tasca feixuga, esgotadora físicament, però sobretot mental, que requereix no pocs coneixements complementaris: la lectura paleogràfica se pressuposa, però, a més a més, un domini mínim de la llengua dels documents, bé llatí bé una altra, per a una correcta puntuació, i, el més difícil, les particularitats de cada tipus de font documental. Fet i fet, l’edició de textos no es limita a la simple transcripció, fins al punt que, en la meua opinió, saber transcriure documents no implica, ni de lluny, saber editar-los. Recorde que sobre aquest procés de l’edició el professor Gimeno em va dir una vegada que editar textos històrics era la tasca més seriosa que l’historiador podia dur a terme, fins i tot més seriosa que la mateixa redacció d’un discurs històric.

Així les coses, i per recapitular, l’edició de fonts escrites resulta ser una tasca complicada, poc agraïda, destinada per a un públic reduït, d’entrada, que exigeix d’una formació ben qualificada. Potser per això, perquè editar documents demana esforç i dedicació, amen d’amplis coneixements, està tan poc reconeguda pels criteris d’avaluació de la recerca actual. Un bon exemple, un més, de la insensatesa que ens governa. És incomprensible, i deuria resultar inadmissible, que l’edició d’un registre de cancelleria de l’ACA tinga menys valoració que una publicació de deu planes en la revista de no sé quin centre d’estudis de no sé quina comarca. Sospite que els que estableixen aquests criteris no en fan massa, d’edicions.

I a propòsit de criteris, deuríem parlar dels criteris d’edició. D’entrada us diran que poden variar, que no són exactes i que no hi ha una norma clara, fixada i acceptada per tots, i que, per tant, no es pot dir que això o allò no està bé. És veritat que d’acord amb el tipus d’edició que es pretenga fer, les formes de l’edició varien, però això no vol dir que qualsevol cosa val i tot per l’aire. Insistisc, hi ha una clara diferència entre la simple transcripció i una bona edició. El resultat final pot variar en funció de si es tracta d’una edició per a filòlegs d’una d’altra per a historiadors. Fins i tot açò mateix és qüestionat per alguns professionals, encara que entenc que a fi de facilitar la tasca d’uns i d’altres, s’opte per adaptar l’edició. Siga com vulga, hi ha una sèrie de pautes que, de no seguir-les, el que es manifesta és desconeixement, per molt que aquest es dissimule amb excuses. És veritat que aquest treball té molt d’erudició i, per tant, aquesta on ens porta, però també és cert que ens cal una mica més de comprensió de les societats de l’Antic Règim i dels seus rastres documentals.

En els darrers anys he tingut la sort de participar en diversos projectes d’edició de textos. El més destacable de tots ells ha estat la col·lecció documental sobre el noble valencià Hug de Cardona. Per descomptat, no recull tots els documents relatius a aquest membre de la petita noblesa però sí tots els que en el seu moment vam trobar. Una tasca així no podia ser realitzada únicament per una persona. L’equip el formàvem Vicent Royo, Noelia Rangel i jo mateix sota la direcció del professor Ferran Garcia-Oliver, qui també va participar de les transcripcions. Ací trobareu una gran varietat de tipus documentals, cadascun amb les seus pròpies característiques: protocols notarials, pergamins que contenen presses de possessió o censals, processos de Governació, manuals de Consell, sessions de Corts, llibres de comptabilitat senyorial, arrendaments de delmes, entre d’altres. Les més estranyes abreviatures, dels ritmes i les formes de la llengua, les particularitats de cadascuna de les institucions de les quals emanen aquests documents són algunes de les lliçons que vam poder aprendre gràcies al mestratge i la supervisió de Ferran Garcia-Oliver.


Al mateix temps tenia en marxa un altre projecte editorial amb el meu col·lega i amic Daniel Muñoz, l’edició dels registres notarials de Miquel Llagària, un notari de Sueca de la segona meitat del segle XVI. Les diferències amb el projecte anterior, que gairebé ha estat coetanis durant molt de temps, eren nombroses i significatives, però es poden resumir en una clara idea: ací no hi havia ningú que supervisara el treball. Totalment sols, amb els nostres coneixements i les nostres mancances. I aquesta sensació, què us diré, dóna una mica de desassossec. Més encara quan tota una sèrie de problemes externs fan més difícil la tasca i la dilaten durant anys, a més de les pròpies circumstàncies. És veritat que el producte final se n’ha beneficiat de l’experiència i els coneixement adquirits amb el pas del temps però sens dubte, els anys passats han jugat en la nostra contra, fent i refent, preguntant a uns i a d’altres. Deixe les anècdotes que el malaurat Miquel Llagària ens ha provocat, però em quede amb el que hem aprés. De vegades hi passàvem una hora o més a fi de trobar la millor opció, d’altres la solució era fruit d’una conversa amb algú abans de pujar a l’autobús. La conclusió final està clara: 1), només sé que no sé res. I 2), si més no als protocols notarials, tota ratlla té la seua explicació, el seu significat. Finalment, gràcies a la faena ben feta, crec, i a l'ajut de Vicent Olmos i Antoni Carrasquer, el projecte ha vist la llum.


A la Universitat de València, el seu servei editorial, PUV, va encetar fa uns deu anys, em sembla, una col·lecció de publicacions de textos històrics sota el títol Fonts històriques valencianes. Cal apuntar que els documents editats no es limiten als segles medievals sinó que també abasteixen l’època moderna i alguna cosa d'antiga. Els llibres són de format més bé gran, amb paper de bona qualitat i, només durant els primers anys, amb coberta amb solapa. Aquests llibres són més aviat una eina per als historiad@rs que no lectures per a vora mar. Malgrat tot, molts volums de la col·lecció han pogut comptar amb el suport financer d’ajuntaments i d’altres institucions més o menys vinculades amb el document en qüestió, a fi de fer el llibre mínimament viable atès que es tracta d’un producte car i de difícil circulació. Així, gràcies al compromís de PUV i als diners d’ací i d’allà, s’ha aconseguit consolidar una col·lecció que ja supera la cinquantena de volums. En efecte, es tracta de llibres força reconeguts no només a l’àmbit valencià sinó encara a tot l’estat espanyol i fora de les seues fronteres.

Ara bé, l’edició de textos comptava ja amb una llarga tradició dins la historiografia medieval valenciana. En temps enrere cal destacar-hi el treball que Manuel Dualde Serrano va dur a terme d’ençà la guerra fins la seua mort, a finals dels anys 50. És cert que no va editar cap text en vida però les seues edicions foren publicades pels seus deixebles anys després del seu òbit. Més important que això fou l’impuls i la formació que va donar als que hi vindrien darrere, entre d’altres Josep Camarena i Amparo Pérez. En efecte, fins i tot en un àmbit local, allunyat de qualsevol erudició i producció científica Camarena va primar l’edició de textos relatius a la història de la comarca de la Safor que no la publicació de monografies. En aquesta tradició, l’arribada d’Antonio Ubieto no va suposar un trencament clar i rotund perquè ell va mantindre aquesta política d’edició de textos, llevat del fet que els materials per publicar en lloc de referir-se a València o el seu regne versaven sobre altres territoris. Anys més tard arribarien els treballs de Ferran Garcia-Oliver i Enric Guinot que foren, també en aquest camp, precursors. A ells caldria afegir les publicacions de José Hinojosa, tot i el vessant provincialista d’algunes d’elles. Els mancava, però, a tots una visió de conjunt, un element aglutinador que homogeneïtzara les publicacions tant en el contingut com en el contenidor. Fonts històriques valencianes ha salvat aquest obstacle posant a la mà dels investigadors un nombre ben ample de documents de diversa naturalesa i procedència. Cal continuar, però.


Clapir: Joves Historiadors Valencians

Autor convidat
Júlia Jordà / Agustí Campos
Universitat de València, membres de Clapir
 
Un nou grup d'historiadors i una nova revista: Clapir
 
El passat 4 de febrer es va materialitzar un projecte que un grup d’estudiants del Grau en Història de la Universitat de València havia estat ordint d’uns mesos ençà. Tot aquest procés ha conduït al naixement de Clapir, revista de joves historiadors valencians. En aquestes línies que segueixen farem cinc cèntims del per què del nostre naixement i dels nostres objectius. Clapir sorgeix de la voluntat de dinamització de la Història del País Valencià, menystinguda en els nous plans d’estudi, i la qual nosaltres pretenem donar a conèixer. Per a assolir aquests objectius ens hem ajudat de la xarxa, a través de la qual fer la història més accessible per a un públic més general.

Una altra de les característiques del projecte és que ha sigut dut a terme des de la base, ço és, l’alumnat que encara cursa els estudis d’Història. Es tracta d’un grup heterogeni, que compta amb aportacions que abracen totes les temàtiques i cronologies, des de l’Arqueologia i el nostre Patrimoni fins la Història Contemporània. Els integrants de Clapir, dins de les nostres possibilitats d’acció, pretenem crear un punt d'unió que aconseguesca agrupar les línies d’investigació més noves i els descobriments més recents, tot recopilant les fites més destacables de la historiografia valenciana. La voluntat de recuperar la història del País Valencià, però, s’insereix en un context global, en què la història valenciana és digna d’estar a la mateixa alçada que la de la resta de cultures occidentals.

El mot “clapir” designa, segons l’Institut d’Estudis Catalans un crit sec, agut i penetrant. La metàfora és clara, atès que representa un intent decidit i potent de reivindicació de la nostra història, a través d’un dels elements clau de la nostra cultura: l’ús i promoció del valencià.

Els membres de Clapir

La revista manté publicacions periòdiques en la plana web www.clapir.org al voltant d’estudis, congressos i activitats, tot comptant amb una secció d’entrevistes. L’objectiu a mitjà termini és publicar edició en paper, amb una temàtica transversal. Es tracta de realitzar una història pensant en un ampli espectre de la comunitat però mantenint el nivell acadèmic, a més de posar en valor i potenciar el Patrimoni valencià. En síntesi, la revista Clapir tractarà de convergir la Història amb la societat circumdant, fent aquesta més propera. Seguint el camí que ja havien iniciat Harca i Espiera en l’àmbit de la Història Medieval i l’Arqueologia, respectivament, així com més recentment Economia 21. Així mateix, cal assenyalar que es tracta d’una revista oberta a la col·laboració de tothom, a través de contacte@clapir.org.

Mostra de la revista Clapir

Per últim, hem d’agrair a Harca la seua ajuda i suport en l’aventura empresa, i la confiança dipositada en Clapir.

Nota del Grup Harca: Aquest post és una col·laboració dels membres de Clapir, a qui públicament agraïm el seu esforç.

L’Arqueologia medieval està poc representada al món acadèmic. Entrevista a Helena Kirchner

Ferran Esquilache
A continuació podreu veure un nou lliurament de la sèrie d'entrevistes que el Grup Harca vam poder enregistrar al juny de l'any passat a Lleida, mentre tenia lloc el segon International Medieval Meeting que organitza la Universitat d'aquella ciutat.

En aquesta ocasió es tracta d'Helena Kirchner Granell, professora de la Universitat Autònoma de Barcelona i, com de ben segur que ja sabeu, co-responsable del desenvolupament de la metodologia de la denominada Arqueologia Hidràulica. De fet, van ser Carme Navarro i ella mateixa les autores del primer article que es va fer al respecte, després de les primeres prospeccions realitzades a finals dels anys 80 per Miquel Barceló i la gent que treballava llavors amb ell. En aquell primer article, doncs, publicat fa just 20 anys, el 1993, s'explicava la nova metodologia i els objectius que es pretenien aconseguir. (“Objetivos, métodos y prácticas de la Arqueología Hidráulica”, Archeologia Medievale, XX (Florència), p. 121-150; publicat també el 1994 a la revista Arqueología y Territorio Medieval, 1 (Jaén), p. 159-182; i finalment el 1995 al llibre El agua que no duerme, Granada, p. 91-118. El podeu llegir sencer en pdf ací). La mateixa Kirchner parla a l'entrevista d'aquelles primeres prospeccions a Castellitx (Mallorca) i a Guajar Faragüit (Los Guajares, Granada) que van permetre establir la metodologia i traure les primeres conclusions fefaents. Uns moments en els que, sens dubte, no es podia arribar a imaginar la trajectòria que arribaria a tindre aquesta metodologia ni els magnífics resultats històrics que anava a aconseguir. Tot i les reticències d'alguns investigadors per la simplesa que presentava inicialment el mètode: la reconstrucció planimètrica d'un sistema hidràulic sobre una fotografia aèria. Per descomptat el procés és molt més complicat, i més que s'està fent amb la introducció de les noves eines informàtiques, però com ella mateixa afirma, poc ha canviat en tot aquest temps.

Helena Kirchner és també autora del llibre La construcció de l'espai pagès a Mayūrqa: les valls de Bunyola, Orient, Coanegra i Alaró, Universitat de les Illes Balears, Palma, 1997 (ací l'índex), que és el resultat de la seua pròpia tesi doctoral, a més de tota una sèrie de llibres i articles en solitari i en col·laboració amb molts del membres que han anat formant part del mateix equip de recerca al llarg de les darreres dues dècades.

La segona part de l'entrevista versa de forma més genèrica sobre l'Arqueologia Medieval en general i la seua relació amb el Medievalisme en particular. De fet, Helena Kirchner també va formar part (parlant de la ceràmica) del grup de gent que va escriure el conegut llibre Arqueología Medieval, en las afueras del Medievalismo (Barcelona, Crítica, 1988), pel qual hem preguntat ja en diverses ocasions a altres entrevistats. La seua conclusió al respecte és molt semblant a la d'altres arqueòlegs medievalistes, com ara Antonio Malpica Cuello i Virgilio Martínez Enamorado: l'Arqueologia Medieval gaudeix a Espanya de bona salut, ja que creix constantment en volum i en qualitat fins a arribar a situar-se en els nivells estàndards europeus, però encara li queda molt de recorregut per arribar a formar part plenament del Medievalisme acadèmic. No és per casualitat que he elegit aquest títol per al post, extret de les paraules de Kirchner, com tampoc el títol del post en el qual us vam oferir l'entrevista a Virgilio Martínez.

En relació a tot açò, un aspecte molt interessant que tracta Kirchner a l'entrevista és el de la relació entre arqueologia i l'escriptura, fent referència a John Moreland i el seu llibre Archaeology and text (2001), en el qual defensa que l'escriptura és un artefacte més que cal considerar. És cert que n'hi ha un sector de l'Arqueologia medieval que vol prescindir per complet dels textos escrits, i el que és pitjor, dels contextos historiogràfics que ja existeixen, i això és un greu error. Equiparable, almenys, a l'error que suposa per als documentalistes estrictes el menyspreu a l'Arqueologia que, molt a poc a poc, va desapareixent. A hores d'ara és més que evident que no es pot fer una Història medieval completa sense la combinació de les dades proporcionades pels textos i les dades proporcionades per les tècniques arqueològiques.

I ara, sense més dilació, us deixem amb l'entrevista:



Tres dies de fúria a Oxford en febrer de 1355

Vicent Baydal
Corria l'any 1355. Encara no havien passat ni set anys des que la terrible epidèmia de Pesta Negra arribara a Anglaterra i assolara les seues poblacions, com havia succeït a la resta d'Europa. Oxford, la principal ciutat universitària del regne, havia perdut vora un terç dels seus habitants, però, ringo-rango, anava recuperant la tranquil·litat. Fou llavors, un fred dimarts de febrer en què no hi havia classes, quan dos estudiants, Walter Spryngeheuse i Roger of Chesterfield, ocasionaren l'incident que canvià per als segles futurs la relació entre el municipi i la universitat. Tractaven de calfar els seus cossos amb el vi que bevien a la Swyndolnestok Tavern, situada tot just al centre d'Oxford, enfront de la Carfax Tower que observeu ací a l'esquerra. Tanmateix, sembla que la beguda no era del seu gust, la trobaren terriblement roïna i la llançaren a la cara del taverner, John Croydon, blasmant-lo i abandonant el lloc, irats. Croydon recorregué al justícia local, el mayor, que, en no tindre poder sobre els estudiants, atés que pertanyien a la jurisdicció universitària -i per tant a l'eclesiàstica, sota les ordres del Papa-, demanà al canceller de la universitat que empresonara als dos implicats. Però això no succeí, sinó que, ben al contrari, aquests, acompanyats per uns 200 estudiants més atacaren als oficials del municipi.

El sendemà, els universitaris tornaren a organitzar-se, pegant foc a certes cases, robant i matant algunes persones del poble. El justícia, mentrestant, s'atansà fins a la propera vila de Woodstock, on residia el rei Eduard III en aquells moments, per a informar-lo dels fets, i, alhora, aprofità el viatge per a mobilitzar la població rural. Aquell mateix dia un grup d'universitaris que feia exercici a camp obert fou atacat amb fletxes des de la distància, una casa d'agustins que servia com a residència fou assaltada i, per la vesprada, els homes que liderava el justícia, uns 2.000, prepararen una emboscada a un altre grup d'estudiants. Finalment, el dijous la violència es desfermà al màxim: fins a 14 residències més foren envaïdes i saquejades, i molts dels universitaris foren empresonats i morts, o se'ls arrancà el cuir cabellut -com a protesta simbòlica contra la tonsura eclesiàstica que els feia escapar de la justícia civil. En total, moriren una seixantena d'estudiants i una trentena d'habitants de la ciutat, de manera que els tres dies de fúria se saldaren amb la marxa de la universitat a una altra població, a Stamford. 

El rei hauria de jutjar els fets i restablir la pau. I, com ha succeït tradicionalment al llarg de la història, es posicionà en favor de la universitat -que, al seu torn, sempre ha recolzat intensament als monarques. Concedí el perdó a tots els universitaris que hagueren estat implicats en els enfrontaments per tal que pogueren tornar sense por a cap mena de represàlia i amplià els seus privilegis en detriment del municipi. A partir d'aleshores la universitat tindria les competències sobre l'aprovisionament del pa i la beguda, el manteniment dels carrers, la vigilància de l'ordre públic i la política fiscal. Els habitants d'Oxford, a més, foren condemnats a diverses penes, a pagar una multa de 250 lliures i a assistir anualment a una missa, el 10 de febrer, dia de Santa Escolástica -quan començaren els incidents-, en record dels estudiants assassinats, a la qual havien d'anar amb el cap descobert i pagant un penic cadascú. Aquest darrer càstig, de fet, es repetí durant vora 500 anys, fins que en 1825 l'alcalde de la població decidí deixar d'acomplir-lo i, finalment, en el sisé centenari dels fets, el 1955, es realitzà un acte oficial de reconciliació entre el municipi i la universitat. 

D'una altra banda, també els professors d'Oxford estigueren obligats fins a ben entrat el segle XIX a jurar que, sota cap concepte, no donarien classe en Stamford ni en cap altre lloc, bo i recordant la fugida protagonitzada en acabar les disputes. Tot plegat, malgrat les pèrdues personals, la universitat fou la gran beneficiada del conflicte, ja que incrementà considerablement el seu poder sobre el del municipi, amb el qual sempre havia mantingut una inestable relació. Una bona prova d'això darrer és l'acarnissament amb què els habitants de l'Oxfordshire atacaren els universitaris durant aquells tres dies, una relació que encara hui en dia presenta problemes i divideix en molts aspectes la ciutat entre aquells que defensen els interessos del municipi i aquells que miren pels de la universitat. No debades, existeix fins i tot una expressió per a definir aquesta divergència. Ací, al lloc on desenvoluparé el meu treball com a historiador durant els dos propers anys, parlen de les tensions entre town and gown, els del poble i els de les togues. 



Twin Peaks o Camelot. L’imaginari medieval en l’univers de David Lynch

Frederic Aparisi Romero
Analitzar una pel·lícula en clau historiogràfica és, encara hui, eixir-se’n del marc preestablert de l’acadèmia i què us diré del món dels videojocs i de les recreacions històriques. Més curiós sembla això quan dins el cine, el gènere històric és un dels més conreats. Fins i tot els westerns podríem integrar-los al mateix grup. Això no obstant, són els professionals de la història els que han donat l’esquena a la indústria cinematogràfica, tot i les comptades excepcions. Potser entre els historiadors de l’art la situació és, diguem-ho així, més normal i, de fet, la història del cine s’ha consolidat com un àrea més de recerca, la qual cosa tampoc ens deuria sorprendre si pensem que el cine és considerat el setè art. També em fa la impressió que els col·legues de història contemporània porten algun avantatge. El cine, però, encara roman als afores del medievalisme. Fins i tot, el fet de visualitzar una pel·lícula en classe amb als alumnes és vist pels companys de departament com un signe de no haver-se preparat la lliçó o per esmunyir-se d’impartir-la. Per descomptat, no són pocs els que ho fan amb eixa intenció. I els mateixos estudiants ho copsen així també. Això és perquè fer servir un film com a eina didàctica requereix d’un treball previ no només des de punt de vista purament històric sinó també cinematogràfic. No es tracta únicament d’explicar el context que ambienta la pel·lícula, cal també aprofundir en el moment en qual es va rodar. En aquest sentit, al blog d’Harca ja us hem parlat d’alguns films que, per una raó o un altra, en considerat interessants (Tramuntana, The Black Shield of Falworth i Krzyżacy), i ací teniu algun treball amb una bibliografia ampliada.

El ben cert és, però, que la relació entre la història i el cine no es limita al gènere del cine històric. La influència que el passat exerceix la podem observar en les metareferències que guionistes i directors fan servir en les seues creacions. Es tracta d’adaptar el fet històric a la trama de la pel·lícula, una adaptació que pot resultar més o menys obvia en funció del coneixement de la història. Així, per exemple, convindreu amb mi que existeix un clar paral·lelisme entre els Jedis i els cavallers medievals.

La televisió també s’ha fet ressò d’aquesta demanda d’història de la societat. Per això no són poques les sèries ambientades en temps passats que han gaudit d’un èxit més o menys sonat, de totes les èpoques, per cert: Game of Thrones, Spartacus, Robin Hood, Curro Jiménez, The Tudor, Isabel, Cuéntame cómo pasó o Merlin en són algunes. I com en el cas del cinema, les referències històriques van molt més enllà de servir com a context del film argumental. De fet, tot i estar ambientada en el temps present, una sèrie pot fornir-se d’elements i referències a societats anteriors. D’alguna manera, això és el que vull plantejar amb aquest post: les influències del mite artúric en Twin Peaks una sèrie creada a inicis dels anys 90 per David Lynch y Mark Frost. El fil argumental de la trama és la investigació de l’agent especial del FBI Dale Cooper per resoldre l’assassinat de Laura Palmer, una xica molt ben considerada entre la comunitat local. L’acció transcorre a un xicotet poble, Twin Peaks, (fictici) a l’estat de Washington. Tot i que l’èxit de la sèrie com a producte televisiu es deu, en bona mesura, a Frost, el cert és que Lynch va ser el responsable de donar el toc metafísic, transcendental. El resultat del treball d’ambdós és, en opinió dels experts, la primera sèrie moderna. Això s’ha traduït en un fum de seguidors no només de la sèrie sinó, al remat, de l’univers de David Lynch, com podreu comprovar si navegueu per la xarxa. I això ha donat peu a un fum d’interpretacions sobre les fonts de les quals beu Lynch.

A partir d’ací tot és SPOILER, per tant,
els qui esteu interessats en veure la sèrie deixeu de llegir.

Capçalera de la sèrie
Com deia abans, són moltes les veus que tracten de cercar l’origen del món que ha creat David Lynch. De fet aquest univers va més enllà de Twin Peaks (endavant, TP): va començar a desenvolupar-lo amb Blue Velvet, per a desenvolupar-lo a TP i ha continuat altres pel·lícules. Fins on jo he pogut cercar, la única influència clarament acceptada pel director és la pel·lícula Laura, les metareferències de la qual en la sèrie són més que evidents. A partir d’ací tot són hipòtesis i comentaris dels crítics cinematogràfics i dels aficionats. En aquest sentit, el present treball no és el primer que mira d’assenyalar les influències del món medieval –real o literari– en la sèrie però, insistic, fins on jo he pogut arribar, no he trobat una anàlisi que anés més enllà d’identificar un personatge amb algun referent històric. En la meua opinió, hi pot existir un paral·lelisme entre el mite artúric i la trama de TP com miraré de provar tot seguit. No es tracta de fer una simple translació entre una història i l’altra, ni tampoc d’encaixar les peces a força sinó més aviat això que ja he dit, possibles paral·lelismes o metareferències que Lynch pren del món artúric i adapta al seu interès.

El primer d’aquests préstecs és el topònim de Glastonbury. Fins a Avalon, nom amb el qual es fa referència a aquesta ciutat n el cicle artúric, hauria arribat Josep d’Arimatea amb el sant Grial que va contenir la sang de Jesús. També ací és on fou soterrat el rei Artur i, de fet, ja al segle XII uns monjos pretengueren haver trobat la tomba a la ciutat anglesa del mateix nom, en la regió de Somerset. L’únic cert, ara per ara, és que es tractava d’un nucli celta important on acabaren confluint les tradicions paganes amb els primers influxos del cristianisme. El que interessa, però, és que Glastonbury és configura com una porta d’entrada entre el món real i el sobrenatural. I en aquest sentit el fa servir Lynch. En efecte, Glastonbury és una zona del bosc que envolta TP per on Cooper aconsegueix entrar en la Sala d’espera, una mena de purgatori [recordeu que aquest és d’altra de les creacions de l’imaginari medieval] on els morts, i els vius que hi entren, guareixen les culpes per mirar d’arribar a formar part de la lògia blanca, o en cas contrari, acaben integrant-se en la lògia negra.

Restes de l'abadia medieval de Glastonbury a Anglaterra

Qui aconsegueix entrar estant viu és Dale Cooper. En realitat, ara puc dir-ho, després d’haver avisat de l’spoiler, la trama de la sèrie no gira tant en torn a l’assassinat de Laura Palmer, com a la pròpia evolució personal de l’agent de l’FBI. Molts han pretès veure en Cooper una mena d’Artur, justament per això, perquè aconsegueix entrar en aquest món sobrenatural. Al meu parer, Cooper guarda un major paral·lelisme amb la figura de Lancelot. Abans, però, necessite desgranar una d’altra idea. Al llarg de tota la sèrie s’insisteix en presentar TP com un lloc tranquil, un d’aquests pobles on mai passa res, almenys aparentment. Aquesta estabilitat de la justícia i l’ordre social ens recorda a Camelot. L’harmonia, però, es trencarà en un moment donat, deixant caure el vel que amaga les vergonyes de la societat local. Si al mite són els pecats de Lancelot i Ginebra els que acaben amb la pau de Camelot, a la sèrie és l’arribada de Cooper, i no l’assassinat de Laura Palmer, el que trenca la serenitat de TP. En efecte, és l’agent especial de l’FBI qui descobreix el vertader significat de la mort de Laura i amb això provoca tot l’enrenou que acaba amb l’assossec propi de TP. Com en el mite artúric, serà Cooper-Lancelot qui retorne la pau a la comunitat: Lancelot acaba amb Mordred (segons la versió del cicle), Cooper ho fa (“aparentment”!) amb Bob. Identificar Cooper amb Lancelot, però, requereix d’un element cabdal: Ginebra i la seua relació pecaminosa. Si recordeu el mite, Lancelot es converteix en el campió de la reina Ginebra un cop aquesta s’ha casat amb el rei Artur, després d’haver-la escoltada fins a Camelot. Cooper també es nomenat com el guardià, l’escolta de Caroline, un testimoni protegit de l’FBI, la bellesa de la qual enamora a l’agent. Llavors sorgeix entre ambdós una relació no diré pecaminosa donat el context social però sí fora de la llei atès que Cooper és l’escolta de Caroline i, per tant, li és estat prohibit mantindré qualsevol relació afectiva amb la seua protegida. I la traïció que ha donat a escriure tantes línies? La famosa traïció de Lancelot i Ginebra en TP és doble: per un costat, la deixadesa de funcions de Cooper amb el que és el seu ofici i la seua germandat, que és l’FBI; i per l’altre, la traïció personal, en clara referència al mite artúric, de Cooper, i Caroline, al marit d’aquesta, Windom Earl, mestre, perquè també és agent, i amic d’ell.

Això ens portaria a identificar Windom Earl amb el rei Artur? D’entrada, que aquest siga l’únic personatge de la sèrie amb una clara referència a les categories nobiliàries, al cim de les quals hi era el rei, no em sembla que tinga més importància. Voler trobar algun tipus de connexió em sembla massa rebuscat. Ara bé, el fet que siga la víctima de la infidelitat podria permetre aquest paral·lelisme. A més a més, tot i que en la sèrie no apareix explícitament, de les paraules del major Briggs s’escau que Windom Earl ja havia estat a TP en la seua recerca de la porta d’entrada al món sobrenatural. Earl, com el rei Artur, coneix millor TP-Camelot, que no Cooper-Lancelot, qui en el moment d’iniciar-se la narració és un nouvingut. Tornant de nou sobre Cooper, hi ha un darrer element que permet identificar-lo com a Lancelot. Aquest, en un parèntesi de les seues relacions es casa amb Elaine, una jove innocent que desconeix els secrets que el seu home amaga. Cooper, després de la seua història d’amor al marge de la llei, mirarà de refer la seua vida sentimental al costat d’Annie, qui perfectament encara aquesta innocència i puresa de sentiments que vèiem en Elaine.

Annie amb Cooper

Encara hi ha un parell més de paral·lelismes que em semblen confirmar aquesta influència del mite artúric en TP. Quan el rei Artur trenca la seua espassa Excalibur apareix la Dama del llac per a refer-la, en anglès, Lake lady. Per tant, aquest personatge de nou connecta ambdós mons, el real i el sobrenatural. Aquesta és la funció que fa al llarg de tota la sèrie Log Lady, el nom de la qual té, com vèieu una sonoritat similar al seu paral·lel artúric. És veritat que la Dama del Lleny no està al servei de Earl però com en el mite medieval del rei Artur, el seu paper esdevé cabdal quan apareix en escena Cooper-Lancelot. Fins aleshores, en la Matèria no apareix esmentada i, en la sèrie, és una veïna incompresa per la resta de la societat local.

Loglady

Un altre personatge de la llegenda artúrica que tindria lloc a TP em sembla que és Perceval, aquest representat en el personatge d’Andy. Tots dos encarnen la puresa d’intencions, la innocència masculina, la castedat (de fet, Andy sembla ser, almenys al principi, estèril) i, fins i tot, certa ingenuïtat (és l’únic no familiar que plora per la mort de Laura i des de llavors ho farà cada vegada que veja un cadàver). Aquesta virtut els permet resoldre les recerques en les que prenen part, que en el cas de Perceval és el sant Grial. Per la seua banda, Andy serà qui resolga tots i cada un dels dubtes o de les investigacions que Dale Cooper-Lancelot du a terme. És Andy qui troba la droga en casa de Leo Johnson, és ell qui resol el dubte de les botes de Mike i, per a no estendre’m més, és ell qui resol el significat del pictograma que explica l’entrada a la Sala d’espera. Tots aquests descobriments van apropant-lo a Cooper-Lancelot, tot fent la seua relació cada vegada més estreta. Tot i que la vinculació entre ambdós mai serà de dependència o subordinació, almenys teòrica, sí que convén recordar en aquest punt que Perceval s’inicia en el món de la cavalleria com a escuder lligat a Lancelot per bé que al remat cadascú farà la seua.

Al món artúric hi ha una germandat que mira d’assegurar el manteniment de la pau i l’ordre al regne de Camelot, els cavallers de la taula redona. És possible trobar un paral·lelisme a TP? Sí, els integrants de la Bookhouse. Com en la llegenda d’Artur, els membres de la bookhouse són els més valerosos de la comunitat i miren de defendre els desvalguts més enllà de la llei, per això, potser, Andy no en forma part. Arribat el seu moment, Cooper també en formarà part, de la mateixa manera que Lancelot pertany a la germandat de la Taula Redona. Hank Jennings encarnaria Mordred qui, segons la versió del cicle artúric no seria fill del rei sinó més bé un cavaller díscol que hauria abandonat la Taula Redona, per allò d’haver format part inicialment de la Bookhouse i després haver-la deixadesa en trencar amb els valors que suposadament havia de defendre. I fins ací els paral·lelismes referits als personatges. Hi ha encara alguna correlació més que apuntaré breument: Cooper i Earl juguen una partida d’escacs durant els darrers capítols de la segona temporada com també ho fan Lancelot i Artur al llarg del cicle.

Membres de la Bookhouse fent la seua salutació secreta

És veritat que resten alguns element de la llegenda artúrica que no queden reflectits en la sèrie: què podem identificar com a Sant Grial?, i Excalibur? O qui representa Merlín (Gordon?) I a l’inrevés: què representaria Diane? I encara Truman i Hawk? Sí és cert, que tots aquests queden una mica penjant d’un fil. Però com deia abans no he tractat de fer un calc ni pense que tampoc ho pretengués fer Lynch. Simplement he mirat de suggerir una interpretació que em sembla versemblant. Òbviament qui pot respondre el dubte de si aquesta influència és correcta o no és el mateix David Lynch, però al meu parer hi ha suficients elements com per afirmar que, en efecte, la matèria de Bretanya hi és present a Twin Peaks. Un exemple, un més, de la presència de la cultura medieval, en aquest cas, de la literatura i l’imaginari de l’edat mitjana en la societat actual.

Mite artúric
Twin Peaks
Rei Artur
Windom Earl
Ginebra
Caroline
Lancelot
Dale Cooper
Elaine
Annie
Log Lady
Lake lady
Andy
Perceval
Cavallers de la Taula redona
Membres de la Bookhouse
Hank
Mordred
Camelot
Twin Peaks
Glastonbury
Glastonbury

El temps de les Catedrals

Grup Harca
Per a acabar amb la setmana dedicada a l’escola dels Annales us volem oferir una vella sèrie de documentals de la televisió francesa sobre l’art religiós medieval, basada en el llibre “Le temps des Cathédrales. L’Art et la société, 980-1420” (1976), de Georges Duby. La sèrie, de 9 capítols, emesa en 1980, està dirigida i produïda per Roger Staphane i Roland Darbois, i presentada pel mateix Duby. De fet, es ben coneguda la faceta divulgativa d’aquesta historiador, relacionada amb la televisió, que el va portar a ser un dels principals responsables de la cadena francoalemanya La Sept, precursora d’Arte.

Es tracta d’una producció que actualment pot semblar antiga, especialment en la producció, però precisament això és el que li dóna un cert encant, i en qualsevol cas és interessant de veure pel contingut. Sembla que existeix una versió doblada al castellà, però a internet només es pot trobar la versió original en francés que tot seguit us oferim (també podeu fer servir, si s interessa molt, l’eina de subtítols i traducció automàtica de Youtube per a ajudar-vos a entendre més o menys el que es diu). Fruïu-la.


Capítol 1. L’Europe de l’an Mil (L’Europa de l’any Mil)




Capítol 2. La quête de Dieu (La recerca de Déu)




Capítol 3. Dieu est lumière (Déu és llum)




Capítol 4. La Cathédrale, la ville, l’école (La Catedral, la ciutat, l’escola)




Capítol 5. Louis IX, chevalier-roi et sant (Lluis IX, cavaller-rei i sant)




Capítol 6. Les nations s’affirment (Les nacions es refermen)




Capítol 7. Le tournant du XIVe siècle (El cavi del segle XIV)




Capítol 8. Le bonheur et la mort (La felicitat i la mort)




Capítol 9. Vers les temps nouveaux (Cap als nous temps)



Annales: la llarga durada, la nova Història i l'estructuralisme

Ferran Esquilache
Al blog d'Harca vam començar a enregistrar entrevistes en vídeo, entre d’altres raons, per a posar cara i veu als historiadors. Fins fa 4 dies, i encara en 2009 quan vam començar a fer-les, era dificilíssim trobar una foto i menys algun vídeo amb declaracions d’historiadors, ni tan sols dels més coneguts. Actualment, en plena era de les noves tecnologies i d'internet, tampoc n'hi ha encara massa material a la xarxa, però a poc a poc van apareixen coses; i és en aquesta línia que faig el post d'avui. Recentment he trobat diversos vídeos en els que apareixen parlant alguns dels historiadors francesos d'Annales més coneguts, i m'he entretingut en subtitular-los al valencià per a oferir-vos-els ací ara.

Un exemple de fotografia disponible a la xarxa: l’antropòleg Claude Lévi-Strauss en els anys 30 quan era professor al Brasil i feia treball de camp entre les tribus de la selva

En primer lloc podrem veure un vídeo amb un extracte de l’entrevista a Fernand Braudel que es va emetre a la Televisió francesa el 30 d’octubre de 1972, dins d’una sèrie sobre les grans evolucions econòmiques i socials esdevingudes a França, anomenada Signes des Temps. En ella Braudel parla de com va concebre la seua obra sobre la Mediterrània en època de Felip II mentre estava tancat en un camp de presoners a Alemanya, durant la Segona Guerra Mundial. I també de la seua coneguda divisió del temps en diverses velocitats, especialment la llarga durada. La divisió del temps que Braudel plasmà a la seua obra intentant fugir de la història dels esdeveniments, que ens resumeix ací breument, a penes ha sobreviscut en la historiografia més enllà del terme “llarga durada”, que és emprat encara ara però en un sentit que no es correspon en absolut amb el que li va donar Braudel. Hui en dia quan parlem de la llarga durada ens referim més bé a períodes llargs que van més enllà de la conjuntura, sobretot en l’àmbit de la història econòmica. Per contra, Braudel es referia amb la longue durée a un període molt més llarg, relacionat amb els marcs geogràfics, un temps en el qual les coses semblen quasi inamovibles. Es tracta, de fet, del temps de les grans estructures, situant-se així mol a prop de l’Estructuralisme antropològic (tot i que no ho és, i després ho veurem millor), fins al punt que quasi arriba a anul·lar la voluntat de l’home i el seu poder de decisió en estar condicionat per un temps que no controla, del que no és conscient.



El segon vídeo pertany a Apostrophes, un programa literari del segon canal de la Televisió pública francesa que es va estar emetent entre 1975 i 1990. En concret, aquest capítol es va emetre el 2 de febrer de 1979 i estava dedicat a la Nouvelle Histoire, és a dir, a la nova Història dels Annales. El format és l’habitual en aquesta mena de progames: un presentador, Bernard Pivot, escriptors convidats parlant sobre llibres al voltant d’una taula, i públic al darrere escoltant. En aquest cas podreu veure Georges Duby, que acabava de Publicar “Les Trois Ordres ou l’Imaginaire du Féodalisme”. Emmanuel Le Roy-Ladurie, molt conegut pel seu Montaillou però que en el moment de fer aquest programa acabava de traure “Le Carnaval de Romans: de la chandeleur au mercredi des cendres”. I especialment a Jacques Le Goff, que és qui més parla en el fragment que tenim ací, en el qual ens explica què és la Nouvelle Histoire, la nova Historia francesa dels Annales, ja que recentment s’havia publicat un gros diccionari enciclopèdic dirigit per ell amb aquest mateix títol. Finalment, podreu veure que també ix Jean-Louis Bory, un novel·lista, no massa conegut a casa nostra, que curiosament se suïcidaria quatre mesos després de l’emissió d’aquest programa, i que acabava de publicar “Les cinq girouettes”, un llibre sobre Jean-Jacques-Régis de Cambacérès, marqués de Parma, que va ser un dels artífexs del còdec civil napoleònic. La intenció de Bernard Pivot en barrejar aquest escriptor amb els altres tres historiadors fou crear certa polèmica, o almenys debat entre ells, i per això aquest autor té una certa importància en el desenvolupament del fragment que anem a veure a continuació. Quan el presentador pregunta a Jacques Le Goff si els altres autors convidats i els seus llibres pertanyen a la Nouvelle Histoire i per què, és quan aquest explica què es la nova Història a partir de la resposta i de l’anàlisi dels tres llibres, i acabaran bromejant si Bory hi pertany o no.

En realitat, Le Goff, que sempre ha tingut molta facilitat de paraula i si no el paren no calla, no diu ací res excessivament nou i interessant, però cal tindre present el context, que es tracta d’un programa de televisió i a més a més sobre literatura. Insisteix en la història-problema, en la fugida de la història dels esdeveniments; és a dir, del positivisme, o millor dit, en realitat, de la història política de sempre, tot i que els esdeveniments també s’empren d’una altra manera). També insisteix en l’ús de les anomenades ciències auxiliars de l’escola dels Annales, com ara la Geografia (especialment en la primera etapa de Marc Bloch i Lucien Febvre), i especialment amb posterioritat l’Etnologia i l’Antropologia, bàsiques en el treball de la segona i tercera generació d’Annales. Escoltar en 2013 aquest discurs de 1979 pot semblar antic, quasi absurd per evident. Però cal recordar que fins fa no tants anys encara el positivisme i la història política clàssica que es limita a contar esdeveniments era la tònica general; i que encara ara continua fent-se positivisme mal dissimulat en molts treballs universitaris. Amb tot, en el discurs que fa Le Goff al vídeo ja apareix tímidament la Història de les Mentalitats, especialment quan parla del llibre de Georges Duby sobre els tres ordres. Òbviament eren els inicis, quan aquesta era encara una renovació historiogràfica que tenia alguna cosa nova i diferent que aportar, i consegüentment no havia desbarrat tant com ho fan actualment els historiadors que es mantenen en aquesta línia, més o menys evolucionada.



Finalment, el tercer vídeo està relacionat amb l’Estructuralisme, i forma part d’un documental anomenat Réflexions faites, dedicat a la figura de l’antropòleg Claude Lévi-Strauss. Va ser emès el 1988, just quan aquest feia 80 anys i encara conservava una fantàstica lucidesa que li permetia seguir publicant llibres. De fet, la va conservar quasi fins a la seua mort, amb 100 anys, en octubre de 2009. El format del documental és molt interessant, perquè es van enregistrar fins a 5 entrevistes a experts en ciències socials (com per exemple Pierre Bourdieu, entre els més coneguts) que parlaven al voltant de Lévi-Strauss i de la seu influencia en les seues respectives disciplines (Antropologia, Sociologia, Filosofia, Història, etc.). Després els vídeos de les entrevistes els passaven al propi Claude Lévi-Strauss, que els responia i comentava en el moment. El que podem veure a continuació és, doncs, el fragment referent a la Història, en el què participava Jacques Le Goff.

Certament es tracta d’un fragment extremadament interessant, que si no saps de què estan parlant pot semblar molt superficial, però que en realitat amaga un conflicte soterrat entre antropòlegs i historiadors en general, i entre Claude Lévi-Strauss i Fernand Braudel en particular, del que quasi no s’ha parlat. De fet, Braudel i Lévi-Strauss formen una parella d’intel·lectuals que, en certs aspectes, no es poden entendre l’un sense l’altre. Es van conéixer a Brasil en el període d’entre guerres, quan una tropa de joves universitaris francesos no van trobar lloc a les universitats del seu país natal i van desembarcar en aquest país llatinoamericà, convidats pel seu govern, per a fundar la Universidade de São Paulo (1934). Durant la Segona Guerra Mundial van prendre camins separats, ja que, com hem vist, Braudel la va passar en un camp de concentració alemany després que aquests el van fer presoner immediatament després de començar la guerra, mentre que Lévi-Strauss, d’origen jueu, es va exiliar als Estats Units junt a un gran nombre d’intel·lectuals francesos que es van instal·lar a Nova York i van seguir treballant en els seues respectius camps de recerca (sense integrar-se gens en el país d'acollida, per cert, per a desesperació dels americans).

En la primera intervenció Jacques Le Goff ens parla bàsicament de la influència de Lévi-Strauss en l’escola dels Annales, i especialment de la importància que té per a la nova història l’ús de ciències socials com l’Antropologia i l’Etnologia. Res nou que no haguem escoltat ja en el vídeo anterior. Amb tot, el modest egocentrisme de Le Goff el porta a parlar la major part del temps sobre un article que va escriure ell mateix juntament amb Pierre Vidal-Naquet (helenista, expert en mitologia de la Grècia clàssica), anomenat “Lévi-Strauss en Brocéliande. Esquisse pour une analyse d’un roman courtois” (1974), que formava part d’un homenatge a l’antropòleg, en el qual apliquen l’anàlisi estructuralista a una novel·la medieval, Yvain ou le chevalier au lion (c. 1176), de Chrétien de Troyes (podeu veure l’article sencer en castellà ací). Per a entendre el contingut del vídeo i de l’article en qüestió heu de saber que existeix un llibre de Lévi-Strauss anomenat Le Cru et le Cuit (1964), que és el primer tom dels quatre que formen la sèrie Mythologiques, en el qual l’antropòleg explica que les societats que no couen els aliments no tenen, òbviament, una paraula per a referir-se a la cuina, però tampoc no en tenen per a referir-se als aliments crus (igualment, per exemple, les societats que no irriguen la terra no tenen en la seua llengua una paraula per a referir-se a l’horta, però tampoc al secà). A partir d’ací desenvolupa una teoria que diu que el pensament és binari i que les coses les concebem només que per oposició a unes altres, i a més a més que cal fer abstracció per a veure la realitat. El que fan Le Goff i Vidal-Naquet és emprar aquesta oposició binaria, entre natura i cultura, per a analitzar la novel·la medieval, comparant-la també en algun moment amb mites grecs i amb altres novel·les medievals. El resultat final és un experiment curiós, que fins on jo sé no s’ha repetit i que no aporta res excessivament nou. Que el bosc en l’Occident medieval és com el desert a l’Orient, un refugi al marge de la civilització, ja era conegut, i també que les novel·les de cavalleria medievals empren sempre parelles de personatges que representen conceptes i actituds oposades.

Amb tot, Lévi-Strauss decideix ventilar-se la resposta en una sola frase, en la que afirma que els historiadors no han aprofitat en absolut la seua obra, i passa a comentar els canvis que es van produir en la historiografia francesa a la segona meitat del segle XX, concloent que han estat positius perquè han anat a confluir amb l’Antropologia. La segona intervenció de Le Goff, de fet, està dedicada a això mateix, a les influències de l’Estructuralisme desenvolupat per Lévi-Strauss en l’escola dels Annales, i el perill que suposava per a la Història la seua acceptació tal qual. Es tracta d'una relació d'amor-odi, ja que l'escola dels Annales basa el seu treball en el suport de l'Antropologia, i per tant aquesta ciència és en teoria un aliat, però alhora l'Estructuralisme anul·la el pas del temps, i per tant la Història en si mateixa, i de sobte es converteix en el seu principal enemic. Certament, Lévi-Strauss concep que existeixen unes estructures que són comunes a tota la humanitat i, simplificant molt, que es poden trobar igualment a l’Índia, a Amèrica del Sud o a Oceania, que tenen el seu origen en les societats primitives, i que a més a més romanen invariables al llarg del temps. Per contra, Fernand Braudel concep la seua llarga durada com un temps que avança extraordinàriament lent, que sembla quasi inamovible, però que per descomptat no ho és. Jacques Le Goff afirma al mateix vídeo que Braudel va desenvolupar el concepte de la llarga durada per si mateix, i ja hem vist abans al primer vídeo que el propi interessat també ho deia així (Braudel va morir tres anys abans d’aquest documental sobre Lévi-Strauss, el 1985). Però si això té importància ací és perquè la llarga durada braudeliana acabà convertint-se en la barrera, en la defensa de la Història contra l’Estructuralisme que ens els anys centrals del segle XX arrasava entre els científics socials de França i de tots els països d’influència francesa, especialment Llatinoamèrica, fins al punt d’influir també en el Marxisme historiogràfic francés.



Podeu llegir l’article de Braudel sobre la longue durée publicat en Annales el 1958, que esmenta primer Le Goff al vídeo (ací l’original francés i ací en castellà), i que posteriorment es convertiria en un capítol del llibre sobre la relació entre la Història i les Ciències Socials, que és alhora el que menysprea Lévi-Strauss al final del vídeo (ací el llibre sencer en castellà). En realitat aquest llibre era tot un projecte per a les Ciències Socials en el que la Història tenia el paper central, ja que aportava a les altres ciències el matís temporal que no tenen l’Antropologia ni la Sociologia. Però Lévi-Strauss, òbviament, tenia una altra manera de veure-ho i un altre projecte científic. Amb tot, malgrat el que tots dos van suposar per a les anomenades ciències de l'Home al segle XX, hui en dia cap dels dos no tenen una influència decisiva en la historiografia.