L'edat mitjana contada per italians

Ferran Esquilache
Ja tenim ací les vacances de Pasqua, que per a uns és temps de viatjar, descansar o menjar-se la mona, mentre que per a d'altres és un bon moment per romandre a casa i avançar treball endarrerit. Per aprofitar el temps lliure que tingueu, vull aprofitar aquest post per a recomanar als interessats en l'edat mitjana una sèrie de documentals centrats en aquest període, que una vegada més podreu trobar a la gran plataforma de vídeos que és Youtube.

Es tracta d'una sèrie italiana produïda per Venicefilm, que ací podreu veure en castellà perquè es va emetre pel Canal de Historia. Hi ha molts documentals a Youtube sobre l'edat mitjana, de diversa qualitat, però aquesta sèrie la recomane especialment perquè fuig dels tòpics sobre personatges, historietes i croades als que ens tenen acostumats la major part dels documentals anglosaxons, i d'una manera divulgativa es centra sobretot en la història econòmica i social. Així, es demostra que un bon treball en fotografia i un bon pressupost per a recreacions històriques no estan renyits amb la qualitat historiogràfica de la informació aportada, presentada a més d'una manera didàctica i entretinguda.

Crec que alguns dels capítols, fins i tot, poden ser emprats com a material acadèmic d'ensenyament als instituts o als primers cursos del Grau, ja que inclou entrevistes a historiadors que podríem qualificar de primera fila, almenys a nivell italià. El capítol número 5, per exemple, dedicat als castells, tot i que pel títol puga semblar un recull d'històries d'assalts a castells, en realitat dedica els primers 20 minuts a explicar els orígens del feudalisme i del fenomen que coneguem com a incastellamento, i posteriorment l'estructura dels castells, a vida al seu interior, etc. Mentre que el capítol 3, per la seua banda, també molt recomanable, és quasi una classe d'història agrària italiana, i per extensió de l'Europa Occidental, tant de l'Alta com de la Baixa Edat Mitjana.

En definitiva, doncs, i sense més dilació, a continuació els teniu a la vostra disposició, acompanyats del breu resum dels capítols aportat per la productora.


1. Fe, ciència i màgia
La fe i la religió institucional, la màgia i la ciència, la creació de les universitats i el desenvolupament de nous coneixements són algunes de les qüestions més importants de l'Edat Mitjana. En aquella època, els aspectes de la vida estaven inextricablement units a la religió. Alhora, mentre l'Església es consolidava com l'entitat institucional i civil de l'època, en les àrees rurals encara es portaven a terme rituals pagans i es practicava la màgia, que es considerava una font vàlida de coneixement intel·lectual. A partir del segle XII es creen les universitats, com la de Bolonya i Pàdua, que es converteixen en una nova forma de desenvolupar i estendre el coneixement.




2. Ciutats, mercaders i artesans
Durant els segles de les invasions bàrbares es va produir la destrucció de les ciutats romanes i va començar un període de declivi. Cal esperar fins als segles IX i XI perquè la ciutat torne a contar amb un sistema econòmic i administratiu central. Els diners comencen a circular en la ciutat i és en ella on emergeix la figura del mercader. La ciutat, plena de places, carrers bulliciosos, artesans, ordres fraternals i tavernes, és un lloc caòtic i alegre. La muralla és el símbol de la ciutat: un element indispensable per al seu defensa, així com un símbol físic de la seua identitat col·lectiva. En els segles següents, la ciutat és essencial per al desenvolupament de la cultura, ja que és ací on floreixen les universitats.




3. Pobles, rites i tradicions
La família camperola es caracteritza pel seu particular mode de vida. La presència de monestirs ajuda a l'establiment de la religió cristiana en les zones rurals, encara que persisteixen les pràctiques paganes. La vida diària és molt dura: es produeixen fams amb freqüència, així com terribles epidèmies. És molt difícil controlar l'entorn només amb les mans i uns pocs habitants. No obstant això, a partir del segle XI, grans extensions de terres pantanoses són transformades en terra cultivable, el que ajuda a l'augment de la població.




4. Amor cortesà, cavallers i tornejos
La societat medieval és fragmentada i violenta, està dominada per la figura del cavaller, el qual dedica gran part del seu temps a l'entrenament militar i a la guerra. Es tracta també d'una figura simbòlica, un punt de referència ètic per a tota la societat. Al costat d'aquesta figura, que encarna la fortalesa, el valor i la lleialtat masculina, es desenvolupa altra, la de la dona sublim, noble i etèria, quasi inassolible, objecte de veneració. És la figura d'una dona pura, per la qual el cavaller està disposat a enfrontar-se a tot tipus de perills i desafiaments. Al costat d'aquest ideal cavalleresc, Europa desenvolupa la seua pròpia idea de cavalleria religiosa, organitzada en ordres militars, els membres dels quals són, al mateix temps, soldats i homes de fe.




5. Castells, setges i conflictes
Amb la caiguda gradual de la dinastia carolíngia, comencen a aparéixer milers de castells. Són la prova d'un nou ordre, que s'articula entorn de menuts centres de poder, que dins d'una xarxa impenetrable controlen tota la terra. Ràpidament, els castells no només desenvolupen una funció militar, sinó també una funció simbòlica de la vida pràctica. En qualitat de representacions permanents de poder, els castells constitueixen els centres en els quals es desenvolupa una vida intensa i organitzada. Són autèntics microcosmos humans, poblats per tot tipus de gents nobles, soldats, serfs, o artesans, el treball dels quals reflecteix la vida tant civil com militar.




6. L'home medieval: pensament, cultura i temor
L'època medieval està dominada pel paper central que ocupa la religió cristiana. L'estructura eclesiàstica organitza també les vides en la societat, vigilant la vida civil i el treball. L'Església legitima l'organització secular del poder carolingi, gràcies al fet que és l'única representant de Déu en la Terra. No obstant això, a pesar d'aquest ferri control, l'època medieval no és un període d'immobilitat social i política, sinó una era on es forgen les idees i innovacions que més tard maduraran en l'edat moderna. En l'últim segle de l'edat mitjana, es produeix un canvi de perspectiva que col·loca a l'home en el centre de la creació, al mateix temps que afirma la seua independència i, d'aquesta manera, l'allibera cada vegada més del control que exerceix l'Església.



El país de l’olivera

Frederic Aparisi Romero
El passat dijous ens desdejunàvem a València amb la notícia que el grup de música Obrint Pas decidia fer una aturada en el camí, sense data per a la represa. Aquest post pretén ser un modest homenatge al seu treball. No debades, algunes de les seues cançons han estat la banda sonora que ha acompanyat les hores de carretera que els d'Harca portem a l'esquena, que no són poques. En el text que segueix, les lletres cursives fan referència a documents medievals, mentre que les cometes baixes es refereixen a la cançó d’Obrint Pas «Al país de l’olivera».

El cultiu de l’olivera a casa nostra és perd en la memòria. Com tantes altres coses, sembla ser que la seua introducció la devem als fenicis, per bé que foren les gents locals, els ibers, els qui la difongueren per tot arreu. El cultiu, diguem-ne, extensiu, fou possible gràcies a l’arribada dels romans. I això perquè al darrere hi havia una forta demanda del producte arreu del territori que tenien sota control. La caiguda de l’imperi romà i l’arribada de les societats germàniques hagué de significar per força una reculada del cultiu, en el sentit que molts camps serien abandonats atès els canvis en les pautes de poblament i el clima bèl·lic que s’entengué per la façana mediterrània. El període alt medieval ens resulta encara hui prou desconegut. Hi ha un buit que la documentació no pot omplir i, ara per ara, sembla que l’arqueologia tampoc no ho ha fet. L’arribada de la societat musulmana comportà a la llarga una nova embranzida del cultiu de l’olivera però, de nou, treballem amb raonaments i disquisicions, amb escasses evidències documentals o arqueològiques. La conquesta del Xarq Alandalús per les tropes feudals de Jaume I no suposa un trencament radical amb la dinàmica que venia del període anterior, com sí succeeix en altres cultius, cas del cereal. És al segle XV quan els documents suggereixen un creixement desorbitat del conreu, almenys pel que fa a les comarques centrals del país. Amb tot, cal recordar que l’olivera s’estén més enllà de la riba del Mediterrani, fins on les condicions climàtiques ho permeten, a les faldes del Penyagolosa.


Així les coses, no sembla arriscat pensar que puguen existir oliveres mil·lenàries i, més encara, de centenàries. Amb tot, òbviament, no són la majoria. El transit de cultures, amb les pertinents relectures del paisatge i usos agrícoles, ha estat massa intens com per a permetre l’existència d’un nombre significatiu. Més encara si tenim en compte les transformacions produïdes al llarg del segle XX.

La terra demana no poques atencions: cavar, regar, magencar, passar la rella, femar, podar, sembrar o collir són algunes de les tasques perquè, ben mirat, sempre hi ha alguna cosa a fer al camp. De tots els cultius, sembla que el de l’olivera és el que menys compte requereix. A l’època medieval sabem que passaven la rella dues vegades a l’any, si més no, tot abocant fems a fi d’augmentar la productivitat. Justament per això es plantava també a les terres de regadiu, per assegurar una major producció. Ara bé, l’olivera, a diferència de la vinya i el cereal (això que anomenen la «trilogia mediterrània»), però també com la figuera o el garrofer, si estan presents arreu de la geografia valenciana no és tant per l’existència de parcel·les senceres dedicades de forma específica, sinó perquè molt sovint les trobem al marge dels camps. Al país de l’olivera, però, hi ha d’altres conreus que dominen el paisatge en aquests temps medievals. En efecte, la vinya i el cereal ocupen la major part de les terres, també en el regadiu. I és que en un territori sempre deficitari en la producció de l’aliment bàsic, el pa, els esforços, vull dir les millors terres, les irrigades, es concentraven en el conreu de blats; molt especialment el forment, que és el més preuat de tots els grans. El que es busca de tots aquests conreus, la vinya, el cereal i l’olivera, no és, com podríem pensar, els seus fruits immediats: el raïm, el gra i l’oliva. Òbviament ningú renuncia a un bon xinglot de raïm o a un aperitiu d’olives, però per a això ja hi està la parra i l’olivera de casa. El que es produeix al camp té una destinació més aviat comercial. I per què arribe al mercat cal primer transformar la matèria primera a fi que siga més fàcilment transportable però, sobretot, perquè es conserve durant més temps. És per això que el raïm és transformat en vi (en algunes comarques també en pansa), el gra en farina, i les olives en oli.

L’Antiguitat havia fixat ja bona part dels usos possibles de l’oli: en la cuina, com a greix i com a conservant; en els esports, a fi d’evitar ser pres pel contrari en la lluita clàssica; en els perfums; i com a combustible per a les llànties i cresols. El cristianisme li atorga el vessant sagrat, tot i que sembla que l’oli formava part dels ritus pagans preexistents. Si el pa i el vi són el cos i la sang de Crist, l’oli es converteix en el líquid màgic que atorga alguna mena de poder. De fet, Crist en grec vol dir justament això, l’Ungit. Recordeu que els reis d’Israel, primer, i els de l’edat mitjana, desprès, eren també ungits amb oli sagrat. Un ús religiós que s’universalitzarà amb l’extremunció que es dona als moribunds.

Unció de Ricard Cor de Lleó

Com a tot arreu, també «al país de l'olivera», els llauradors es lleven prompte, si fa no fa, amb l’eixida del sol. Elles, valentes, tampoc romanen molt més entre els llençols de lli o d’estopa: cal atendre la casa, la família i, encara, tirar una mà en les tasques del camp. Els menuts, a poc a poc, també van assumint responsabilitats, d’acord amb la seua edat, en les batalles quotidianes. Ben mirat, «la infantesa» és un concepte vuitcentista propi de la burgesia benestant del què poca cosa en saben als llars camperols de l’edat mitjana. Abans d’adreçar-se directament cap a la parcel·la que hui toca treballar, ara l’horta, ara el secà, convé pegar una mirada a les terres, ni que siga a les més properes. És cert que la comunitat nomena un guarda perquè tinga cura dels camps, però mai no se sap a qui empara la nit. No es tracta només dels lladres, diguem-ho així, professionals, les trastades dels joves sovint fan més mal que una pedregada: al fill d’en Pere Moyà, induït del sperit maligne sens causa ni rahó alguna, no se li passa una altra pel cap que obrir les tanques del corral que la vídua de Vilaplana té al costat del portal d’en Riquer, a Alcoi, tot deixant anar les bèsties que hi havia. I així, com si es tractara d’una mena de bous al carrer, aquests campen d’ací cap allà en l’obscuritat de la nit, fins que los dits bous se’n sien anats a la hera de sent Augustí, en la qual se són fartats de forment. Òbviament si algú «dorm a l’era» ja l’han despertat. Que la pague qui la faça. A l’endemà la vídua s’afanya a presentar el pertinent clam o denúncia davant el justícia local (perquè, al capdavall, són seus els bous que han fet la destrossa), contra el dit fadrí o de aquell qui deja perquè done comptes dels desperfectes i del blat. Ara bé, més que aquestes maldats, el que entreté la jovenalla és muntar les tàpies que tanquen els horts a fi de rampinyar «fruites belles» i, òbviament, alienes. Així no resulta estrany que acaben amb «arrapades a les cames». Miquel Gironés, un veí d’Alcoi, és denunciat pel guarda de la vila per ço com son fill collia cireres en lo cirer de Ponç Selva. El mateix guarda sorprèn un altre cadell, Peret, «a l’ombra d’un taronger» de Guillem Guerau mentre collia taronges. Ametles, préssecs, prunes, peres, figues i raïms es troben també entre les fruites més cobejades. I què us diré de la canyamel: el 1432, en el plet entre el bisbat i alguns nobles sobre el delme d’aquest cultiu, un dels testimonis, ja vell, encara recordava com de xiquet s’enfilà per la paret d’un hort per veure meravellat la plantació de les canyes de sucre.


Aquest és un país ple de «tresors secrets», ocultats pels musulmans foragitats de llur terra. Almenys això és el que pensen els cristians, una idea que s’estendrà amb força l’endemà de l’expulsió dels altres valencians, els moriscos, el 1609. Com dic, el mite ja s’ha forjat als segles medievals: a inicis del segle XV na Guillamona (muller de Garcia Morant) i Martí Sanxes es llancen a les muntanyes d’Alcoi per, suposadament, cercar tresors. Per si de cas troben alguna cosa, els acompanya un oficial del rei, a qui correspon la meitat del que pogueren trobar. No són els únics, els registres de Batlia de l’arxiu del regne abunden les autoritzacions reials per dur a terme aquestes iniciatives. Potser el tresor secret que aquests altres valencians amagaven no era cap altre que un «lligam que mai no es trenca, un amor que mai no es perd» per la terra que els havia vist nàixer i créixer. Segles després de l’expulsió de 1609 «encara enyoren el seu país» tot construint noves «cases blanques» allà on els ha tocat viure.


Abans que aquest moment arribe, «la veu de les rondalles» que s’escolta parla valencià, però també en àrab. Els contactes degueren anar més enllà del que les autoritats permetien i les fonts escrites ho testimonien. Poc li importa a la terra la religió dels peus que la calciguen. A la taverna també hi comparteixen espai, converses, blasfèmies i tràngols de vi, tot i les amonestacions de Mahoma. Elles també fan algun barret al forn i a la font. I per descomptat, el desig i la passió trenquen els grillons de qualsevol precepte religiós i condemna secular. És el que comporta la convivència. Amb tot, no ens posem romàntics: conviure no implica necessàriament una relació recíproca equitativa. No és el mateix ser cristià que musulmà. Un musulmà és un infidel, un vençut, i en darrera instància un sotmès, al marge de la societat. En aquest sentit, un dels insults més habituals que eixia de la boca calfada dels cristians era fill de moro, marrano o retallat.

El camp valencià de l’edat mitjana és un món força complex, amb multitud de matisos. Per descomptat, hi havia pobresa i caresties, però també és cert que a més d’això hi havia «somriures i rialles». Els dia de festa, gairebé un terç de l’any, amb les places i els carrers plens, les dones lluïen les millors teles, algunes de seda, amb «arracades d’argent» i cadenes d’or amb coralets. Comptat i debatut, són elles les que mostren la riquesa de la família. Els homes tampoc es queden arrere, puix també gasten dels millors teixits, tant com poden, i s’adrecen amb guaspes i coltells amb les empunyadures d’argent. «Sota els estels» dansen i ballen al ritme de la dolçaina i el tabal, i el cant de les albades, un cant que no es pot acallar.


Guerra, violência e cavalaria em Portugal, 1367-1481

Autor convidat
André Luiz Bertoli
Universidade Nova de Lisboa - Instituto de Estudos Medievais

Iluminura do século XV representando a Batalha de Aljubarrota, in Jean de Wavrin, Chronique d’Angleterre, British Museum, Londres

O presente trabalho, ainda em andamento, pretende analisar a guerra e a violência tal como é representada na documentação portuguesa da Baixa Idade Média. A abordagem proposta é complementar a duas linhas de pesquisa: os estudos de História Militar Portuguesa e a perspectiva histórico-literária sobre a ação guerreira. Assim, a pesquisa se enquadra sob o prisma da análise de modelos de comportamento e constituição da cultura guerreira, mais especificamente, a representação e justificativa construída num conjunto de documentos que abordam os conflitos portugueses.

Dentro desta problemática mais ampla, dar-se-á atenção a como está construído e representado nas fontes a relação entre a violência e a cavalaria. Tendo em conta o interesse desta problemática, proponho: 1) caracterizar a relação entre a guerra, a violência e a cavalaria, procurando definir a sua representação nos textos; 2) verificar como os valores guerreiros e os religiosos são percebidos pelos letrados e transpostos para os textos; 3) analisar as consequências da violência guerreira no reino português tardo-medieval e as formas como a cavalaria as mitigaram (ou não).

Nas fontes, darei atenção a aspectos como: os abusos nas cavalgadas; a intimidação nos cercos; a glória nas batalhas campais; o tratamento e a violência contra os não-combatentes; a necessidade de reféns (principalmente de alta estirpe) e saques; as consequências para os derrotados (execução, servidão, resgate, etc.); a tensão entre os valores guerreiros e as virtudes religiosas na construção de um ideal de cavalaria; a representação da cavalaria desordenada e da cavalaria ordenada. Ainda interessa: definir os sujeitos da práxis bélica; estudar a argumentação dos autores para legitimar a guerra; e, por fim, ponderar quando a violência podia trazer glória e honra ou o contrário.

Procura-se, portanto, sistematizar e elencar uma tipologia das violências expostas nos documentos, bem como, consolidar uma perspectiva sobre a relação entre a produção letrada, as práticas guerreiras e a construção de arquétipos nobiliárquicos na Baixa Idade Média Portuguesa. Com isso, almeja-se compreender de que forma a cultura nobiliárquica e guerreira permeada por uma cultura de cunho religioso eram adaptadas pelos letrados ao discurso dominante que aqueles autores representavam.

De tal modo, este trabalho se insere, em parte, na linha aberta pelas investigações de João Gouveia Monteiro e Miguel Gomes Martins, diferindo delas no direcionamento da investigação – ao invés de focar na Organização e Prática da Guerra, dar-se-á atenção às Representações. Conforme proposto por estes autores, a guerra medieval é um fenômeno multifacetado e complexo, podendo ser analisada a partir de várias perspectivas. Todavia, ao abordar os documentos (cortes, chancelarias, leis, crónicas, manuais de guerra e cavalaria, etc.), ambos os autores se concentram nos aspectos práticos, materiais e sociais da guerra. Em menor medida, ainda dão atenção à cultura e às mentalidades.

Iluminura de finais do século XIV representando a pilhagem de uma casa em Paris, in Chroniques de France ou de St. Denis, British Library, Londres

O corpus documental para a concretização desta Tese é dividido em dois grupos: as crónicas e os "documentos da prática". Sobre as Crónicas, sabe-se que as práticas da nobreza levaram a condenação ou a idealização do exercício bélico, o que gerou representações. Nesse sentido, segundo Roger Chartier em A História Cultural – entre práticas e representações, os objetos culturais seriam produzidos entre práticas e representações, enquanto os sujeitos produtores e receptores de cultura circulariam entre estes dois polos. Da obra de Chartier se destaca um trio conceitual: prática, representação e apropriação. Complementando a abordagem das fontes narrativas, também será levado em conta à leitura dos textos de Marcella Lopes Guimarães e de Jaume Aurell, que propõem analisar as obras medievais como artefatos literários e históricos, considerando a sua complexidade e unidade narrativa. Assim, ao analisar textos medievais, devemos: ter em mente a relação entre referência e ficção, História e gênero literário, contexto e texto, conteúdo e forma; levar em conta a lógica e função do texto histórico; saber que ao longo da Idade Média houve uma sobreposição e assimilação dos gêneros literários e históricos; refletir sobre a conexão entre as transformações literárias, historiográficas e as mudanças sociais; pensar no sentido da prosificação e vernacularização das crónicas; e, por fim, lembrar que a crónica foi o gênero historiográfico que triunfou no final do Medievo.

Portanto, com as narrativas histórico/literárias será feito um duplo trabalho: extrair informações práticas e concretas sobre o tema em estudo – sem esquecer a distância temporal entre o tema da redação e o seu contexto direto – e analisar as representações discursivas sobre aquelas operadas. Dentre as crónicas escolhidas, consta uma obra anônima (a Crónica do Condestabre, que versa sobre grande parte da vida de Nuno Álvares Pereira (1360-1431), tendo sido escrita na década de 1430); duas crónicas de Fernão Lopes (a Crónica de D. Fernando, escrita no final de 1430 e início de 1440; e a Cronica del rei Dom Joham I redatada na década de 1440, relativa à ascensão e início do reinado de D. João I); os textos de Gomes Eanes de Zurara (a Crónica da Tomada de Ceuta, escrita entre 1449-50; a Crónica da Guiné, redatada em 1452-53 e complementada cerca de 1460, que narra os feitos portugueses ao sul do Magreb entre 1420-50; a Crónica do Conde D. Pedro de Meneses, composta entre 1458-64, relativa à ação do Capitão de Ceuta entre 1415-37; e a Crónica do Conde D. Duarte de Meneses, escrita entre 1464-68 sobre os feitos do Capitão de Alcácer Ceguer entre 1458-64); e, por fim, duas obras de Rui de Pina (a Chronica do senhor Rey D. Duarte e a Chronica do Senhor Rey D. Affonso V, redatadas entre 1500-10, tendo como objeto os reinados de pai e filho entre 1433-81), que por terem sido escritas após o período de interesse, só serão consideradas por conta dos dados a ele relativo, mas não pela construção cronística para legitimar D. Manuel I. Informações básicas sobre estes textos podem ser encontradas no Dicionário da Literatura Medieval Galega e Portuguesa, coordenado e organizado por Giulia Lanciani e Giuseppe Tavani.

Tapeçarias de Pastrana, representação da conquista de Arzila por D. Afonso V. Igreja Colegiada de Pastrana. Museu Paroquial de Pastrana

O segundo núcleo documental foi constituído a partir de levantamentos num conjunto de fundos administrativos. De forma sistemática, foram vistas as chancelarias régias e os capítulos de cortes dos reinados de D. Fernando, D. João I, D. Duarte e D. Afonso V, ou seja, de 1367 até 1481 (algumas delas publicadas pelo Centro de Estudos Históricos da FCSH-UNL; os documentos também estão disponíveis na Torre do Tombo). Também foram consultados outros fundos através de catálogos publicados, como: as Gavetas da Torre do Tombo (12 volumes) e o Núcleo Antigo. Além destes, ainda foi consultado um sumário particular da Coleção Especial, organizado pelos Professores Doutores Luís Filipe Oliveira e João Luís Fontes, a quem agradeço. A documentação destes fundos está disponível no Arquivo Nacional Torre do Tombo (ANTT/Gavetas; ANTT/Núcleo Antigo; ANTT/Colecção Especial). Ainda neste arquivo, também consultamos o Corpo Cronológico (ANTT/Corpo Cronológico) e a Leitura Nova (ANTT/Leitura Nova). A par da Torre do Tombo, sondamos os 15 volumes da coletânea documental Monumenta Henricina, além do fundo Chancelaria Régia do Arquivo Municipal de Lisboa (AML-AH).

As fontes relacionadas com o desenrolar concreto da guerra e da violência foram sistematizadas em função dos grupos definíveis após o levantamento dos documentos, pois a sua análise terá em conta, evidentemente, a tipologia documental de origem. Os vestígios de violência encontrados nos capítulos de cortes, por exemplo, serão analisados à luz da especificidade deste discurso "político", principalmente na linha proposta por Armindo de Sousa em As Cortes Medievais Portuguesas, 1385-1490. Enquanto para as Chancelarias, principalmente no que diz respeito à relação entre o rei e a nobreza, temos como base teórica os trabalhos de José Mattoso e Fátima Regina Fernandes. Também há o tratamento dos documentos referentes à definição de leis, da justiça e da ordem no reino, para os quais temos como referência a análise efetivada por Luís Miguel Duarte em Justiça e Criminalidade no Portugal Medievo (1459-1481). Destaca-se o fato de que esta investigação não procura sublinhar qualquer dicotomia entre o "vivido" e o "representado" das crónicas, porém, tentar-se-á encontrar a comparatividade possível e, tendo em conta as decalagens temporais, procurar-se-á colmatar as lacunas dos vários discursos.

Por conseguinte, acredito ser importante a realização desta pesquisa que aborda a representação e a relação entre a guerra, a violência e a cavalaria, da maneira que fora construída pelos letrados do século XV. Com isso, proponho refletir como os documentos narrativos de caráter moral, histórico/literário e administrativos, lidam com o problema exposto, central à identidade e cultura dos grupos diretamente envolvidos na produção e recepção destes textos. Como constatado, muitos dos recentes estudos sobre o tema e contexto em pauta se concentram, principalmente, na organização, na prática e noutros aspectos materiais da guerra, enquanto a relação entre a violência, a ação guerreira e o mundo dos letrados é abordada somente em raros subtítulos de livros e em algumas Teses e artigos. Portanto, este estudo se justifica porque não há uma investigação profunda sobre esta relação para a realidade portuguesa tardo-medieval.

Nota del Grup Harca: Aquest post és una col·laboració d’un autor convidat, a qui públicament agraïm el seu esforç.

Els Djangos de la nostra edat mitjana

Vicent Baydal
Django Unchained (Quentin Tarantino, 2012)

El cinema ha tractat en diverses ocasions el tema de l'esclavitud, però, a grans trets, sempre ho ha fet fixant-se en l'esclavitud clàssica, la que reflectien pel·lícules com Spartacus o Ben-Hur, o en la dels Estats Units d'Amèrica durant el segle XIX, com la que apareix als films Amistad, Lincoln o Django Unchained. Tanmateix, l'esclavatge no és un fenomen exclusiu d'aquestes èpoques, sinó que el trobem al llarg de la història de la humanitat i, en concret, en proporcions importants a l'edat mitjana europea. La nostra societat medieval, la dels nostres avantpassats, no era una societat esclavista, però els esclaus hi estaven ben presents. Sense anar més lluny, a la pròpia illa de Mallorca s'ha calculat que cap a l'any 1330 hi devia haver uns 7.000 esclaus, el que es corresponia aproximadament amb un 13% del total de la població insular. Els captius provenien bàsicament de Sardenya, el nord d'Àfrica o la Mediterrània Oriental (sards, magrebins, grecs, eslaus, tàrtars, etc.) i eren emprats amb diverses finalitats: com a peça especulativa per a aconseguir la seua redempció (pagada per familiars o pels mateixos esclaus amb el seu treball), com a mà d'obra en faenes agrícoles i artesanals (sobretot els homes) o com a servei domèstic (sobretot les dones, que a més a més podien ser sotmeses a diferents tipus d'explotació sexual). 

No debades, les principals ciutats marítimes de la Corona d'Aragó eren actives impulsores d'una activitat corsària que tenia en la presa d'esclaus un dels seus objectius bàsics. Per exemple, sabem que al llarg de l'any 1334 isqueren un mínim de 19 expedicions del port de València: corsaris com Pere Rull, Pere Castell, Domingo Lozano o Nadal Martí, que es feren a la mar cercant botí i el trobaren ben trobat. Prengueren fins a 21 homes, 5 dones i 4 xiquets, tots ells de la ribera magrebí, a excepció d'un parell de persones procedents de l'emirat nassarita de Granada. Entre aquestes últimes cal destacar, per la seua desgràcia, el cas de l'almerienca Fàtima, que fou capturada amb la seua filla quan viatjava entre Honaine (Alger) i Almeria, on havia anat per a demanar almoina, amb l'objectiu de reunir diners per a rescatar al seu marit, que era esclau a l'illa de Mallorca. I és que aquest mecanisme de les almoines o "acaptes" -com es denominaven en aquella època- era un dels més usuals entre els musulmans d'una i altra banda de l'Estret per tal d'alliberar els familiars i companys capturats. 

El documentem, per exemple, en el cas dels nombrosos esclaus presos de la població algeriana de Sersell en l'any 1412. En concret, la flota del Papa Luna assolà el lloc, segons relatava en primera persona un dels capturats que dotze anys després encara servia al castell de Peníscola: Rodrigo de Luna [nebot del papa] vench al loch de Sarcell ab dues galeres e dues galiotes e un bergantí armades, e un dia, alba de jorn, prés, entrà e barrejà tot lo dit loch e prés tots los moros e mores e çubays [xiquets] que en lo dit loch eren. De colp, fins a 700 persones foren venudes en el mercat esclavista valencià, comprades per mercaders, artesans i llauradors com Bernat Sanç, Joan Vidal o Jaume Perfeta. Però, alhora, la comunitat musulmana que vivia al regne de València es posà en marxa per a tractar de rescatar els seus congèneres, mitjançant la coordinació dels que vivien a la ciutat de València i les aljames rurals. En aquest sentit, mercaders musulmans de la moreria valentina aconseguien que els esclaus els foren comanats un mes, període durant el qual es dedicaven a anar per les aljames "acaptant", és a dir, demanant diners per al seu futur rescat. Passat el mes, l'esclau o esclava, com Muça, Çahet o Çuna, era retornat al propietari, però en moltes ocasions podia presentar al poc de temps uns fiadors, que en nom particular i d'aljames senceres, s'oferien a pagar el preu del seu rescat en un temps determinat. Així, els esclaus passaven a viure en aquelles aljames (Vall d'Uixó, Eslida, Vilamarxant, Benaguasil, Xiva, Bunyol, Anna, etc.) fins que es recaptaven els diners necessaris per a aconseguir la seua llibertat, a base d'almoines. 

L'organització i la solidaritat dels musulmans assolí, per tant, un alt nivell, fins al punt que en uns pocs anys centenars dels captius de Sersell havien estat alliberats i molts d'ells integrats en aljames valencianes o aragoneses, com Almonacid, Estivella, Benaguasil o Borja. Tanmateix, un succés de 1419 els féu canviar d'opinió i acabaren per tornar al seu lloc d'origen: un mercader tortosí al·legà davant Alfons el Magnànim que havia estat assaltat en el port de Sersell i havia tingut grans pèrdues, per la qual cosa, en represàlia, el rei ordenà prendre a tots els musulmans de la Corona que procedien d'allà i vendre'ls novament com a esclaus per tal de rescabalar al comerciant. I així passà, molts d'ells, famílies senceres, algunes amb fills que havien nascut ja en terres valencianes, foren presos i subhastats a la capital del regne. Amb tot, sembla que finalment foren alliberats, ja que, segons es desprén de la documentació, pareix que el mercader tortosí havia mentit i el rei acabà per arrestar-lo i confiscar els seus béns, davant el frau que havia comés, implicant a la justícia reial. Així les coses, a partir de 1421 s'observa com la majoria d'aquell musulmans tornaren cap a l'Alger, fugint de les desgràcies que havien patit al regne de València. 


 Grillons com els que eren utilitzats per a immobilitzar els esclaus

Per aquella mateixa època, l'esclavitud era un fenomen tan usual que la mateixa Generalitat de Catalunya decidí establir una institució encarregada d'evitar la fugida d'esclaus de terres catalanes, la Guarda del General. Es projectà en 1413, però no entrà en vigor fins a 1421 i era una espècie d'assegurança pública d'esclaus: tothom qui en tinguera un (de masculí, que tenien més risc de fugida), havia de declarar-lo i pagar una pòlissa per ell; així, en cas que s'escapara, ho podia denunciar i si els oficials de la Guarda -espargits per tot el principat- no podien recuperar-lo en dos mesos, la Generalitat pagava el preu sencer del captiu. Aquest sistema, però, es mostrà completament deficitari, ja que tenia molts costos i, a més a més, era molt poc operatiu a l'hora de prendre els fugitius, uns 30 cada any d'un total d'uns 1.800 esclaus censats, per la qual cosa no arribà ni a la dècada d'existència. Després d'unes considerables pèrdues de vora 12.000 lliures, les Corts catalanes decidiren dissoldre la Guarda del General en 1431, de forma que la fugida d'esclaus deixà d'estar assegurada de forma pública i institucionalitzada. 

En aquell període, per finalitzar, coneixem dos casos ben diferents, però que amb una miqueta d'imaginació podrien haver inspirat films com els que hem esmentat al principi. D'un costat, tenim el del sard anomenat Pere Serra, que aconseguí escapar de la seua captivitat a l'illa de Menorca amb tan mala sort que una tempesta el conduí a Bejaïa (Alger), on també fou esclavitzat i s'islamitzà; al cap de poc tornà a escapar amb uns companys de captiveri, però arribant a les mars de Sardenya foren capturats per una embarcació mallorquina que els dugué a les Balears, on fou reconegut i tornat al seu amo menorquí, amb qui -suposem que per interés- retornà a la fe cristiana. D'un altre costat, tenim la història de dos moros fugitius a terres catalanes que cercaven passatge per Barberia i tractaren d'aconseguir-lo mesclant-se amb la comitiva d'un emir destronat de Tilimsen (també en l'actual Alger), que visità la reina Maria en 1421 a Tortosa. Tanmateix, el batlle de la ciutat hi havia posat moros espies que els denunciaren i foren atrapats, posant-los a treballar en el castell reial de la ciutat, ja que eren experts en fusteria. Els musulmans, però, no desistiren en la seua intenció d'escapar i set mesos després, en la nit de l'onze d'agost, los dits dos moros feren corda de troços de saques ab què se abrigaven i fugiren e escalaren per les letrines del castell levant-ne una post. Espere que tingueren sort i aconseguiren finalment tornar a casa, al nord d'Àfrica. En tot cas, com deia, protagonitzaren una fugida de pel·lícula: amb una corda feta dels sacs que utilitzaven com a vestidura i escapant del castell pel forat de les latrines...

Que no et furten el carro

Frederic Aparisi Romero
Encara hui, el principal element de diferenciació al si de les comunitats camperoles és l’accés, o no, als mitjans de producció. Per descomptat, el primer d’ells és la terra, però al darrere hi ha altres variables que marquen, que marcaven, profundes escletxes entre les famílies dels llauradors. Comptar amb una, o més, cavalcadures i carro, era, fins a no faça anys, requisit indispensable per ser qualificat com llaurador. A casa nostra això ha tingut unes derivacions que encara són visibles al nostre urbanisme. Així, els llauradors que treballaven directament la terra (en propietat o en arrendament) requerien d’una casa mínimament ampla per permetre el pas de la cavalcadura amb el carro, disposada de forma allargada perquè era al final on s’hi trobava el corral per als animals. En canvi, els jornalers, sense terra i, per tant, se necessitat de mantindré cap animal, vivien afinats en cases de dimensions més reduïdes.

Els vincles entre l’home i la seua cavalcadura anaven més enllà. De fet, al voltant de les haques es generaria tot un espai de sociabilitat que té en el tir i arrossegament (castellanitzat en “tir i arrastre”) el seu element més visual. Fins no fa massa anys totes les festes locals solien organitzar aquestes competicions però dissortadament, les despeses i les demandes originades per la cultura urbana (assegurances i un llarg et cetera) i la falta d’espais propis han fet recular aquesta pràctica. La competició consisteix a travessar una pista de sorra de platja, terra solta i lleugera, per tant, amb la cavalcadura i el carro carregat amb el doble del pes de l’animal, en el menor temps possible tot fent tres parades en els llocs indicats. L’home deu tirar també del carro i facilitar la tasca de la cavalleria i vaja per davant que està totalment prohibit maltractar a l’animal. De fet, testimonis orals em dient que això de colpejar amb crueltat les cavalcadures és més bé recent, de les darreres dècades quan molts dels que competien ja no treballaven la terra amb animals i, per tant, el seu pa no depenia de la bona salut d’aquests. Temps enrere, la gent s’ho mirava més. En un altre ordre de coses, les travesses, òbviament il·legals, existien. Més d’un malentranyat comprometé el pa dels fills esmerçant la suor de tota una setmana en aquestes quinieles. L'ancestral antiguitat que alguns presumeixen per al tir i arrossegament no va més enllà de la puta postguerra. Sembla ser que l'origen d'aquesta pràctica cal situar-lo al mateix llit del riu Túria, quan un venedor de cavalleries, Ramon Tamarit, a fi d'exposar-les i mostrar la seua força les feia passar vora el riu, on la terra era més fina, tirant d'un carro carregat de sacs i escombreries.

Venda de cavalleries al vell llit del Guadalaviar o Túria

Però realment tot això és extrapolable a l’edat mitjana? En altres paraules, hi havia carros als segles medievals? Ras i curt: No. Els llauradors valencians contemporanis de sant Vicent Ferrer, d’Ausias Marc o de Joanot Martorell no feien servir carros per a les tasques agrícoles. Això no vol dir, malgrat tot, que no existira aquesta forma de transport, però, com dic, aquests no transportaven productes del camp, com ja vam suggerir en una altra ocasió. Fet i fet, la imatge del carro i l’haca al camp valencià –a les comarques centrals del País Valencià almenys– és posterior al segle XVI.

Potser aquesta afirmació puga sorprendre, donat el que passa a altres regions d’Europa. A més a més, no podem negligir la influència que el cinema ha exercit a difondre de la imatge dels usos agrícoles dels carros. En efecte, a Anglaterra el carro era propietat del senyor, qui cedia el seu ús a la família pagesa. A Andalusia sembla que també els camperols i els comerciants podien transportar els seus productes mitjançant aquest sistema. Així, per exemple, el 1477 dos comerciants burgosins transportaven llana fent servir tant carretes com una rècua de mules. Sabem que aquesta estava composta de vuit bèsties carregades amb un total de 14 saques de llana, dissortadament no consta la càrrega dels carros. D’altra banda, el cinema també ha tingut molt a veure en la difusió d’aquesta imatge. No cal pensar massa per trobar pel·lícules on els camperols facen servir carros per al transport de productes del camp. No cal anar molt lluny, Robin Hood de Rdiley Scoot (2010) –on apareix Russel Crowe– tant els ruscos de mel del frare golafre com els cereals del delme són transportats amb carro. Sense deixar aquesta temàtica, en el Robin Hood de Michael Curtiz (1938) el protagonista encarnat per Errol Flynn amotina els camperols des d’una carreta. I els exemples podrien continuar però, com ja he dit adés, aquesta no és la situació al camp valencià.

Un exemple més: un cottage anglès amb ànecs, rossí i carro, i encara l'arada amb rodes, de The Black Shield of Falworth

Per tant, quin transport fan servir els llauradors valencians? Per a què es fan servir, llavors, els carros, si no es per transportar la producció agrícola? Inicialment podríem pensar que, com passava fa unes dècades, l’adquisició del carro estava reservat a les economies pageses més solvents però això no és així. Els inventaris post-mortem de diversos pagesos benestants d’arreu el país ho confirmen. Llorenç Ros, de l’horta de València, mort el 1421, posseïa una mula, dos ases i dos rossins, però cap carro. Com tampoc en tenia Bartomeu Miquel, de Xàtiva, mort el 1448, que sí comptava amb quatre mules. Joan Garcia, de Xirivella, mort el 1491, tenia al corral de sa casa un ase i un rossí. A l’inventari de Lluís Gorrea, de Sueca, mort el 1552, no s’inventaria cap animal de treball ni tampoc cap carro, però sí set anells d’or, signe evident de la seua riquesa. El transport de la producció agrícola es feia, per tant, a lloms de cavalleria, no amb carros. El millor testimoni d’això la donen els guiatges atorgats pel batle general del regne als musulmans perquè puguen abandonar llur senyories i marxar als mercats de la part meridional del regne i encara a Múrcia i Granada. Tots ells marxen acompanyats de bèsties mulars, ases o rossins. Hom podria dir que aquest ús de les cavalleries respon a una mena d’especificitat mudèjar. És cert que els andalusins, si més no els de la vall d’Alfàndec, estaven especialitzats en el comerç d’animals, però no és obstacle perquè els cristians no feren servir també el sistema de rècues de matxos i atzembles. I és que, si bé ho mirem, tampoc la geografia del país convidava a circular d’ací cap allà amb carro. Només el complexe d’inferioritat manifestat en grans obres faraòniques per part d’alguns governants i la tecnologia han estat tristament capaços d’alçar ponts i foradar muntanyes allà on la rabosa i el conill feien el cau, on només hi arribava el vol del falcó. Abans d’això, voltes i voltes per calçades i camins de via estreta, amb el marge pròxim, pensats i fets, no per a carros, sinó per a homes i cavalleries. No és només el paisatge, la natura, el que destrueix la formigonera. El ciment que vomita el seu ventre acaba també amb tota una xarxa de camins que, tot comunicant poble a poble, permetia recórrer el país del Sénia al Segura. Camins com aquest.

Ací vegeu un traginer musulmà amb una cavalleria
Només puntualment es van construir camins pensat específicament en la circulació de carros. Així, per exemple, durant la dècada dels anys 20 del segle XV el Consell de la ciutat de València va finançar la construcció d’un camí de carro que connectara la capital del regne amb Castella a través de Requena, el que seria desprès el Camí reial de Castella, a fi de facilitar l’arribada des de la Meseta de grans quantitats de cereals, bàsicament forment.

Llavors quin era l’ús dels carros? Aquests es feien servir bàsicament per al transport de productes pesats no agrícoles. La tesi de la nostra col·lega Maite Izquierdo confirma aquesta idea. Segons la historiadora de l’art, els fusters transportaven la matèria primera des del riu Guadalaviar fins al mercat o els seus tallers amb carros, raó per la qual el Consell va prohibir la entrada dels carros carregats amb fusta dins la ciutat el 1375. També la pedra que arribava des de les diverses pedreres del regne devia ser transportada així, amb carro.

Malgrat tot, els carros són força esmunyedissos entre la documentació, les referències, ben minses. Els llibres d’obres, que en principi semblen adients per rastrejar la presència de carros, donada la necessitat de transportar fusta i pedra, no diuen res al respecte. Els protocols notarials poc, o ben poc. És aquest, com altres, un tema que exigeix temps i recerca però, sobre tot, major comunicació i intercanvis de dades entre els investigadors a fi de topar amb el rastre. Ben mirat, l’incís de les rodes sobre la terra no s’esborra així com així.


L’ofici de ferrer al camp valencià

Vicent Royo
En les comunitats rurals medievals, el límit que separa l’espai agrari de la zona estrictament urbana és imperceptible. Eres, corrals i estables en marquen la transició i, als afores de les aldees, els horts i els ferreginals s’intercalen amb les últimes cases i els patis, mentre el repic de les aixades i el tràfec de les mules amb l’arada es mesclen amb les martellades del ferrer i els colps incessants que els fusters propinen als cabirons de fusta. Res nou a qualsevol comunitat rural d’arreu de l’Occident europeu, on, a banda de llauradors i pastors, habiten un bon nombre d’artesans i menestrals encarregats de fabricar els objectes utilitzats a diari pels altres veïns i d’oferir els serveis necessaris en la vida quotidiana de la comunitat.

Dos ferrers treballant

Ferrers, moliners, flequers, fusters i obrers, ells són els altres treballadors que habiten al camp. El seu treball, la seua vida, tanmateix, han estat desatesos pels estudis d’història rural, a pesar de la seua importància. Després de dècades dedicades a l’anàlisi del senyoriu, la comunitat rural emergeix amb força en el discurs historiogràfic als anys vuitanta del segle XX i, amb ella, ho fan també els pagesos, les seues estratègies econòmiques, les seues relacions socials i la seua participació política tant en els afers comunitaris com en els senyorials. Ara bé, aquells que han estat observats i descrits amb major precisió han estat, com no, els més rics i, en menor mesura, alguns dels llauradors pertanyents a l’estrat mitjà de les comunitats. Són també els que deixen més traces a la documentació, però això no vol dir que els més humils i els que no són únicament llauradors no hi siguen presents. Cal, això sí, cercar amb més cura, perquè en la documentació procedent del món rural no se sol especificar l’ofici dels protagonistes dels contractes, i detenir-se en documents que, malgrat semblar insignificants, tots plegats poden oferir clarícies sobre la gran majoria de components de la comunitat.

El mateix ha ocorregut a nivell professional. El treball del llaurador ha estat definit amb exactitud atenent al seu utillatge i a les cures que necessitava el camp segons l’època de l’any, informacions que, a banda dels tractats medievals d’agricultura, també apareixen amb freqüència a les fonts. Però, què ocorre amb els altres habitants del camp que he esmentat fa un moment? Quines són les condiciones de treball de ferrers, fusters i obrers? Més ben dit, quin és el seu treball? En què consisteix? D’això precisament vull parlar-los un xic. Fa un temps feia una ullada a les funcions desenvolupades pels pastors de la dula i els messeguers de Vilafranca a mitjan segle XIV, tot amb la intenció de mostrar quins eren els altres treballs dels llauradors. En aquesta ocasió, la mirada es dirigeix als professionals del ferro al món rural. També a Vilafranca, un escenari cobejable pel nombre i la qualitat de la informació històrica que proporciona, però ara a la fi del segle XIV i l’inici del XV.

Recreació del treball dels ferrers

Durant aquests anys, Vilafranca està integrada per unes 130 cases, és a dir, entre 450 i 650 habitants. Segons el discurs tradicional, sembla que les activitats agropecuàries estan a la base de l’economia domèstica de la població de Vilafranca, però, en realitat, només el 52% dels veïns viu exclusivament del treball de la terra i de la cura del ramat. En efecte, al lloc hi ha notaris, eclesiàstics, paraires, sastres, teixidors, sabaters, ferrers, fusters, ballesters i molts altres artesans que ofereixen els seus serveis a la resta de la comunitat. Bona part d’ells desenvolupen els seus treballs a temps complet. Altres, ho fan a temps parcial i compaginen els seus oficis respectius amb la gestió indirecta de distintes parcel·les de terra i algunes raberes d’ovelles, per completar els ingressos casolans. Entre els ferrers, que només suposen el 3% de la població, hi ha de les dues coses.


Estructura socioprofessional de Vilafranca, 1393-1412

En l’àmbit rural, el ferro s’utilitza per a fabricar els estris de la llaurança i les ferramentes dels artesans, en les ferradures dels animals de treball i en molts altres objectes de la vida quotidiana. El ferrer esdevé una figura imprescindible en qualsevol comunitat rural i, per aquesta raó, les autoritats locals de Vilafranca posen en marxa una política dirigida a garantir uns serveis mínims als veïns i incentivar la presència continuada d’un professional almenys, encara que regulant les seues condicions de treball. En efecte, al món rural no existeixen cossos normatius amb disposicions establertes per corporacions d’oficis que regulen la tasca dels professionals, així que són els propis jurats els que controlen l’activitat a través d’aquesta mena de contractes. Els ofereixen, això sí, una major flexibilitat, perquè solen ser renovables any a any i, per tant, poden introduir les modificacions pertinents en cada moment, adaptant el treball dels ferrers a les condicions del mercat.

Així, el 1401 els jurats del lloc cedeixen quandam domum cum patuis, unum coram domum et aliud citra domum, al ferrer Pere Carrascull per a què establisca ací el seu taller i comence a treballar. La cessió és gratuïta i en el contracte només s’especifica que únicament podrà ser cancel·lada propter guerram vel mortem dicti Petri vel absentiam o quan no vullga exercir l’ofici. A més, els jurats es comprometen a fer-se càrrec de qualsevol oppus novum factum in dictis patuis, solvendo pro eo tantum quam adiudicatum et tatxatum fuerit per duos probos homines per Consilium dicti loci eligendos.

Recreació del lloc de treball dels ferrers

Al llarg dels últims anys del segle XIV, l’ofici està en mans d’Aparici Ivanyes i, especialment, del seu fill Joan. De fet, l’octubre de 1393 Joan contracta a un veí de Mosquerola com a ajudant durant un any, amb el compromís de pagar-li la meitat del blat i la tercera part dels diners rebuts pel seu treball. Per la seua banda, el mosso ha de satisfer la meitat de les despeses que faça en el seu avituallament i deu col·laborar amb la meitat dels diners invertits en el manteniment d’un animal de treball utilitzat per al servei del taller. L’any següent, es fa amb els serveis d’un jove de Fortanete –segon diu el document, maior XV, minor vero XXti [annorum]– per un període de sis anys a canvi d’ensenyar-li l’ofici i proporcionar-li el menjar i la vestimenta durant aquest temps –és a dir, unam voscem panni lane et unam camisam els tres primers anys i unam voscem superiorem et unum fasset al llarg dels altres tres–, mentre que el mosso es compromet a facere, servire et obedire vobis in dicto officio et in omnibus necesariis et mandatis, tam de die quam de nocte.

El mateix Joan Ivanyes, fins i tot, exerceix l’ofici després de la cessió feta pels jurats a Carrascull, ja que el 1404, en el seu testament, nomena usufructuària de l’operarium ferrerie que posseeix a la seua dona Maria, mentre que un any després el seu pare Aparici, tutor de les seues tres filles, reconeix deure a un mercader de Morella 22 sous, 5 diners d’aquells 44 sous, 11 diners quos dictus Iohannes debebat pretio ferri quod a vobis emit abans de morir. En aquest sentit, s’ha de dir que el País Valencià era deficitari en ferro i, de fet, era un dels articles inclosos en les «coses vedades». Així, el seu comerç estava controlat per les autoritats reials i els ferrers de les zones rurals depenien de les importacions realitzades pels mercaders dels centres urbans més pròxims.

L’enclusa i el martell, les dues eines principals en el treball del ferrer

Tornem al cas de Joan Ivanyes. És possible que la multiplicitat de negocis que duia a terme –estava immers plenament en el mercat de la terra, la venda a la menuda de carn i altres productes alimentaris, les operacions creditícies i, sobretot, les transaccions amb animals de treball– porte als jurats a deixar l’ofici municipal en mans d’un altre ferrer que es puga dedicar a temps complet a oferir un servei indispensable a la comunitat. Fins el moment, Pere Carrascull havia treballat amb el seu pare i un altre veí de Vilafranca en la construcció, però a partir de 1401 es dedica en exclusiva a l’ofici de ferrer i ja el 1408 els jurats «lo fermaren per ferrer del dit loch», establint que havian d’acudir a ell tots els veïns per reparar qualsevol utensili agrícola.

El contracte comença en la festa de sant Lluc i la seua durada és anual. Per exercir l’ofici, Carrascull rebrà del Consell una subvenció anual de mig cafís de forment i un parell de «bèsties majors, que lauraran de innyeria o lloceu». Així mateix, el salari que rebrà per cada tasca el cobrarà també en espècie, mentre que si algun veí prefereix pagar-li en diners, haurà de fer-ho abans d’abandonar la ferreria. Les altres clàusules del contracte posen en evidència les intencions de les autoritats locals, decidides a garantir un servei bàsic a la comunitat. En conseqüència, estableixen els preus que haurà de cobrar per cada tipus de treball i imposen que el taller haja d’estar obert el major temps possible, «enaxí que·ls lauradors, tota hora que mester ho hauran, hic trobon recapte». De no ser així, el ferrer haurà de pagar 6 sous a cada veí perjudicat per cada dia que «vagarà» i altres 4 sous pel jornal dels bous o les mules, encara que queda exempt d’haver de satisfer cap multa si un dia es presenten a la ferreria molts llauradors i no pot atendre totes les peticions.

Un parell de bous amb l’arada

Pel que fa als preus del seu treball, Carrascull està obligat a «sostenir, calçar e adobar» amb dues relles a cada parell d’animals de llaurança a canvi de dues faneques de forment i només una si es tracta d’un únic animal, rebent mig cafís per això. Així mateix, si ha de ferrar a alguna animal posant ell mateix el ferro, els preus són diferents. Si es tracta d’un animal de llaurança deu cobrar 4 diners per ferradura en les peülles davanteres i altres 3 diners per ferradura en les de darrere, mentre que si l’animal no s’utilitza per a les feines del camp el preu ha de ser de 6 i 5 diners per ferradura, respectivament. Ara bé, el ferrer s’ha de fer càrrec també de les despeses originades en la cura de qualsevol animal ferit mentre el ferrava. Per últim, el ferrer està també obligat a fabricar tota mena de ferraments «e tota altra obra a la lauró necessària e profitosa», cobrant només la meitat del preu real en cadascuna d’elles només si les fabrica completament noves. En canvi, no deu cobrar res per reparar tota mena de claus, agulles, cadenes, destrals, aixades, ganxos i arades. En el contracte també s’especifica, en última instància, que el ferrer cobrarà 4 diners per cada lliura de ferro i altres 6 diners per cada lliura d’acer que utilitzarà en la confecció de totes aquestes ferramentes.

La forja d’una ferradura

Aquest contracte entre els jurats i el ferrer, que ambdues parts renoven l’any 1409, mostra que bona part de la dedicació dels professionals del ferro al món rural anava destinada a les eines de treball del camp. Ara bé, tot fa pensar que els ferrers de Vilafranca durien a terme molts altres treballs, com ara la fabricació i la reparació dels utensilis domèstics, especialment els de cuinar, fets tant de ferro com de coure. També podrien reparar i, fins i tot, confegir algunes de les espases, les llances, els ganivets, els cascs i les peces de ferro dels escuts que posseeixen els veïns, encara que al poble hi havia ja dos ballesters. Tot fa pensar, tanmateix, que les armes i els altres objectes més específics i luxosos que apareixen a les cases dels notables locals o, fins i tot, la creu de l’església segurament serien elaborats per professionals forasters més especialitzats, com ara els argenters, sovint instal·lats als centre urbans. Tot plegat, les influències de la ciutat es deixen sentir a tot arreu del món rural i els seus tentacles s’estenen per tots els sectors econòmics, socials i polítics.

Russafa, al-Balansí i els poetes àrabs

Ferran Esquilache
Russafa és actualment un barri de la ciutat de València amb molta tradició, però amb una població culturalment molt variada, multiètnic, que està començant a convertir-se en el barri de moda del món cultural valencià. Però molt poca gent coneix, en realitat, quin és el seu origen ni per què porta aquest nom. Quan Jaume I va arribar per primera vegada a aquestes terres a principis del segle XIII allò era una alqueria andalusina més de les moltes que envoltaven Madinat Balansiyya, amb algunes cases disperses, un espai d'horta regat per la séquia de Rovella (que no sabem com era de gran) i un terme més o menys delimitat que afrontava amb les alqueries de Patraix, Raiosa o la mateixa València. I ja ho era un segle abans, quan Pere I d'Aragó va atacar la zona d'Ademús i va fer una ràtzia per València, prometent la donació de l'alqueria de Russafa al Orde del Temple quan es conquistara. Durant un temps el mateix rei Jaume I va instal·lar-hi el seu campament, mentre durava el setge a la ciutat, segurament perquè estava suficientment allunyada de qualsevol de los portes de la muralla per les quals, en qualsevol moment, podia eixir un grup de ballesters a cavall per a atacar l'exercit feudal. Després de la conquesta fou sempre un nucli de poblament de reialenc que es va mantindre dins del terme particular de la ciutat, tot i que més tard va arribar a ser un poble independent que acabaria per desaparéixer oficialment quan es va integrar de nou a la ciutat de València en 1877, i les construccions del nou Eixample ortogonal vuitcentista es van engolir, literalment, les seues cases de poble.

Fotografia de la ciutat de València al fons en el segle XIX (la plaça de Bous i la primitiva Estació del Nord al davant) feta des del campanar de l'església de San Valer, a Russafa, en la que encara es veuen els camps emplaçats entre Russafa i la ciutat, abans de la construcció de l'Eixample, el camí de Russafa, i algunes cases del poble.

Ara bé, quin fou el seu origen en època andalusina? Roman en el més absolut misteri com el de la majoria d'alqueries? Doncs el ben cert és que no tenim una certesa absoluta, però tot sembla indicar que l'origen de Russafa es una almúnia construïda per Abd Al·lah ibn Abd-ar-Rahman (s. VIII-IX), més conegut per al-Balansí perquè va ser en aquestes terres on va passar la major part de la seua vida, i que era el fill menut de l'emir de Còrdova Abd ar-Rahman I. Però, ¿què feia un príncep omeia de finals del segle VIII vivint en la boirosa i esquifida Madinat al-Turab (la “ciutat de terra o de la pols”), envoltat de tribus berbers disposades sempre a rebel·lar-se? I per què es va construir un palauet als afores de la ciutat i li va posar aquest nom? Doncs el millor serà anar per parts, i remuntar-nos alguns segles enrere i molts kilòmetres vers Orient, fins al desert de Palmira, a l'actual Síria, i seguir després la història fins la construcció de la Russafa valenciana.

Segons algunes fonts en el segle IX aC els assiris haurien construït un campament en el desert al que anomenaren Rasappa en la seua llengua. Amb el temps es convertí en una ciutat, amb unes enormes cisternes per a recollir la pluja perquè no comptava amb cap altra font d'aprovisionament d'aigua, i en època de l'emperador romà Justinià es van construir unes fortes muralles que encara hui es conserven. De fet, altres fonts diuen que mai s'han trobat restes arqueològiques anteriors a l'època romana, tot i que apareix fugaçment esmentada a la Bíblia amb el nom de Resef (Isaïes 37:12). L'astrònom grecoegipci Ptolemeu (c.85-c.165) la va anomenar Rhesapha (Ρεσαφα). Cap al final del període romà apareix esmentada com a Rosafa en alguns itineraris fiscals, i durant el domini bizantí li van canviar el nom pel de Sergiopolis, en honor a Sant Sergi. Després de la conquesta àrab de Síria, però, va recuperar el seu nom i va ser coneguda com a Rusafa al-Xam, o Rusafat Hixam, perquè al segon quart del segle VIII el califa Hixam (724-743) la va elegir per residir-hi, a 25 kilòmetres de la vall del riu Eufrates que estava plena de mosquits. I allà es va construir un parell de palaus, en una ciutat al bell mig del desert en la que la vista alcança uns quants kilòmetres de buidor. Però la descripció que se'n fa d'ells, molt sumptuosa, no és segura, ja que podria ser una invenció literària, i de moment només s'han descobert algunes restes del període omeia al sud de la ciutat que estan sent estudiades.

Cisterna de Resafa o Sergiopolis, a Siria

Detall de la porta Nord de la ciutat de Resafa o Sergiopolis, a Siria

Com és ben sabut, quan els abbàssides (que es van construir una altra Rusafa a Bagdad i actualment és un districte d'aquesta ciutat) van passar a ganivet a tota la família dels Omeies, l'únic supervivent fou Abd ar-Rahman, nét del califa Hixam, que després d'anys de fugida va aconseguir arribar fins a al-Andalus i fer-se amb el poder, convertint-se en el primer emir andalusí independent (756-788). Una vegada consolidat el poder a Còrdova, va ser ell qui decidí construir-se un palau de camp als afores de la ciutat, una almúnia (àr. al-munya), i va decidir posar-li el nom de Rusafa. El mateix nom de la ciutat dels palaus del seu avi, en els quals de ben segur que ell mateixa va residir-hi en més d'una ocasió durant la seua infància. Ho sabem bé per Ibn Hayyan, el text del qual ens ha arribat a través d'al-Maqqarí. D'aquella almúnia cordovesa, per descomptat, hui no queda res, puix va ser destruïda durant la segona fitna, però es conserva el topònim de la Arruzafa com a nom d'un barri cordovés, i és el nom d'un parador turístic situat allà. Tot i això, actualment està discutit que aquest siga l'emplaçament de l'almúnia de Rusafa, i acaben de publicar-se les actes d'un col·loqui que es va fer en 2011 a voltant d'aquest tema. El que sí sabem per Ibn Hayyan és que comptava amb un jardí/hort que descriu com a grandiós, i alguns autors contemporanis han parlat d'ella com el primer jardí botànic de la península Ibèrica, ja que l'emir feu portar espècies de plantes exòtiques des de tots els punts del món conegut. De fet, fou allí on es va introduir per primera vegada una espècie de magrana coneguda com a russafí, i una vegada aclimatada es va estendre per tot Alandalús.

Diuen els cronistes àrabs que quan l'emir Abd ar-Rahman I va morir, el seu fill major, Sulayman, estava a Toledo, i el seu fill segon, Hixam, estava a Mèrida. De manera que nomes tenia al seu costat el fill menut, Abd Al·lah, el futur al-Balansí. Al seu llit de mort Abd ar-Rahman I hauria encarregat a Abd Al·lah lliurar el poder al primer dels seus dos germans majors que arribara a Còrdova, i aquest fou Hixam, que precisament es va instal·lar a la Russafa. I així fou com Abd Al·lah va acomplir el desig de son pare i Hixam es va convertir en emir. Per descomptat el germà major, Suleyman, no estava disposat a consentir-ho, i es va revoltar des de Toledo. Mentre que Abd Al·lah, que va quedar totalment apartat del poder per Hixam I, se'n va anar a fer-li costat a Suleyman. No entraré ara en els esdeveniments que es van produir durant aquesta guerra, i per al cas n'hi ha prou amb saber que Sulayman i Abd Al·lah van haver de fugir al nord d'Àfrica, i Hixam I va consolidar el seu poder. A la mort de l'emir el va succeir el seu fill al-Hàkam I, mentre que els seues dos oncles, després de 7 anys desterrats, van tornar a Alandalús per a reivindicar els seues drets. Sulayman va anar a Mérida, on va morir finalment, mentre Abd Al·lah va anar al Targ, a la frontera amb els cristians de l'Imperi Carolingi, intentant rebre el suport dels habitants de la Marca Superior i del Xarq, que no reconeixien el nou emir. Fins i tot va arribar a viatjar a Aquisgrà per a demanar ajuda a Carlemany, però aquest no li va fer cas, com tampoc li havien donat suport les tribus de la zona. Per això, una vegada mort Suleyman, i sense suports suficients, va decidir pactar amb el seu nebot al-Hàkam, que li va reconéixer el govern de la Vall de l'Ebre i del Xarq Alandalús (és a dir, li va concedir els impostos d'aquests territoris), per la qual cosa va continuar residint-hi a València (era una condició, que no podia eixir d'allí) i va ser conegut com al-Balansí.

La mesquita de Còrdova, construïda inicialment per l'emir Abd ar-Rahman I

Tot i que les fonts no ho diuen directament, sembla obvi que fou Abd Al·lah ibn abd ar-Raham al-Balansí qui manà construir l'almúnia de Russafa als afores de València. En aquell moment, finals del segle VIII, la ciutat era extremadament menuda, i la poca activitat constructiva consistia en cavar fosses per a recuperar carreus dels antics edificis d'època romana i construir algunes cases de tàpia amb la terra extreta de les fosses. La minsa activitat constructiva detectada pels mètodes arqueològics en els darrers 30 o 40 anys ens ve confirmada per l'apreciació de les poques fonts escrites àrabs que existeixen, que parlen d'una ciutat boirosa de molt poca importància. La cora de Balansiyya era, sens dubte, un país rural. No sabem com era l'alcàsser del poder estatal en la ciutat de València, ni és segur que aquest existira, ja que nomes coneixem un poc el que es va construir a partir del segle XI, en època de les taifes, gràcies a les excavacions que es van fer a la plaça de l'Almoina. És en aquest moment, també, quan l'anomenada Presó de Sant Vicent, en realitat una capella annexa a la Catedral visigòtica, es reconverteix en uns banys (la qual cosa no vol dir que això estiga relacionat necessàriament amb al-Balansí, ni tenim manera de saber-ho). Però sens dubte podem imaginar unes dependències molt poc sumptuàries per a aquest moment, aprofitant els pocs edificis visigòtics i romans que quedaven en peu. Segurament fou per això que Abd Al·lah al-Balansí es degué fer construir un palau rural, una almúnia, als afores de València, que va anomenar com l'almúnia cordovesa de son pare: Russafa.

A la mort de l'emir al-Hàkam I, en 822, el va succeir el seu fill Abd ar-Rahman II, moment que Abd Al·lah al Balansí va voler aprofitar per a annexionar-se la cora de Tudmir (Múrcia). Però el nou emir no va haver de fer res per a respondre ja que, en plena campanya militar, al-Balansí va patir un atac que el va deixar paralitzat (és a dir, una hemiplegia, possiblement provocada per un infart cerebral) i va demanar que el portaren de nou a València, on va vegetar fins a la seua mort l'any següent, en 823. Amb l'almúnia de Russafa no sabem què va passar, però pareix raonable pensar que al segle XI, quan desapareix el Califat i naix la taifa de Balansiyya, aquesta ja no existeix com a edifici. Abd al-Aziz al-Mansur, el net d'Almansor, que va governar València i va construir les noves muralles, se'n va edificar una nova en un altre lloc. Possiblement fou destruïda durant la fitna, com la Russafa cordovesa, o per les tribus en alguna revolta, però és difícil saber-ho. Pel que fa a l'aspecte de l'almúnia tampoc no en sabem res, excepte que va existir perquè apareix esmentada a les fonts escrites i perquè s'ha conservat el seu topònim fins ara. És possible que la construcció de la séquia de Rovella estiga relacionada amb la construcció de l'almúnia, ja que és una séquia eminentment urbana, que porta aigua als horts que envoltaven la ciutat, a les adoberies i als banys, i és la que arriba fins a Russafa per a regar la seua horta; però només es tracta d'una hipòtesi que per ara és molt difícil de corroborar. Potser algun dia una excavació arqueològica en el barri de Russafa done amb les seues restes, a sota d'uns quants metres d'argila d'al·luvió. Amb tot, el que és ben segur és que aquelles ruïnes, i especialment la séquia que hi portava aigua, degueren aprofitar-se en algun moment posterior per a construir un nou assentament, i així fou com va nàixer l'alqueria de Russafa.

Vetllada poètica a una almúnia andalusina

El ben cert és que durant segles diversos poetes àrabs van cantar alabances cap a aquest lloc. Segurament degué quedar durant molt de temps una espècie de jardí o zona enjardinada amb un gran nombre d'arbres i canaletes d'aigua en moviment, per això va cridar tant l'atenció i fou esmentada per diversos autors. Malgrat que en tots els casos de forma molt tardana, a partir del segle XII, quan Russafa ja és clarament una alqueria. Així, per exemple, al-Hijari (s. XII) parlant de València va dir que “té el mar a prop i terra ampla; a on ixes pels seues voltants no trobes més que llocs de diversió i esbarjo, i entre els més bells i cèlebres hi ha la Russafa i l'almúnia d'Ibn Abi Amir” (això és, la d'Abd al-Aziz). Safwan ibn Idris (1164/5-1202), fent un diàleg fictici entre ciutats, posa en boca de la mateixa València la següent frase: “jo tinc belleses d'altíssima elevació; tinc hortes a les quals els horitzons estenen la mà de la rendició; la meua Russafa i el meu Pont amb la ciutat de la Pau fan competició; decidiu, doncs, totes portar-me salut i submissió”. El més famós poeta àrab valencià, Ibn al-Abbar (1199-1260), és el més explícit quan diu “Oh, jardí de la Russafa! Ets l'únic jardí que estime. / Imagines que tots els arbres reunits allí son vells i joves / el cap cobert de corones de rossada. / Hi corren riuets que es fonen al riu amb assiduïtat; / els creuries, quan llisquen, serps que visiten la serp gran”. I per últim al-Xaqundí (c. 1195-1231/2), parlant també de València, diu que “la seua Russafa és un dels més bells llocs d'esbarjo de la terra”. Per descomptat, com podeu veure, no podem saber l'aspecte real que poguera tindre aquest jardí. Cal dir que, normalment, les descripcions paisatgístiques de les cròniques i les poesies àrabs solen enganyar, ja que quan de vegades ha estat localitzada arqueològicament alguna zona descrita no era per a tant. La poesia àrab tendeix a magnificar allò que no és corrent, per poc que siga, ja que segueix els estereotips del desert, on qualsevol oasi és digne d'admiració en mig de la buidor d'arena. És el cas, per exemple, de la zona dels càrmens d'Aynadamar, a Granada, que són sumptuosament descrits per les fonts escrites i en realitats són parcel·les molt menudes amb construccions molt minses.

Per últim, cal esmentar al-Himyarí (s. XIII-d.1325), qui després de parlar de la Russafa de Damasc, de la de Bagdad i de la de Còrdova, diu que “hi ha una altra Russafa a València, entre la ciutat i la mar. Crec que es d'ací el poeta al-Rusafí, panegirista d'Abd al-Mu'min ibn Alí”. I, en efecte, a la Russafa valenciana va nàixer Abu Abd Al·lah Muhammad ibn Galib al-Rusafí, a mitjans segle XII, però prompte va emigrar a Màlaga, on va viure la major part de la seua vida i va morir en 1177. Va ser poeta de la cort del califa al-Mu'min, va participar activament de les tertúlies literàries de Màlaga i Granada, i està considerat el millor poeta d'origen valencià al període almohade. Finalment, només em resta dir, per si de cas llig aquest post alguna alcaldessa despistada, que les cites dels darreres paràgrafs estan agafades d'obres escrites en àrab, com és obvi, i que he emprat la traducció al valencià d'Ana Labarta, Carmen Barceló i Josefina Veglison, València àrab en prosa i en vers, Publicacions de la Universitat de València, València, 2011.