Sal, ramaderia i transhumància en època medieval i moderna

Ferran Esquilache
Fa molt poc que acaba de publicar-se el llibre “Sal, agricultura y ganadería: La formación de los paisajes rurales en la Edad Media”, que és fruit d’un col·loqui que va tindre lloc el 2011 a La Malaha, Granada, organitzat pel grup de recerca Toponimia, historia y arqueología del reino de Granada. La ramaderia medieval, i altres aspectes relacionats amb ella com ara la sal i el paisatge que genera, l’ús de les pastures i les terres comunals, o la transhumància, són temes que han estat centrals per a la historiografia anglesa i d’altres països centre-europeus en el passat, i que ara ja estan sent menys tractats. Per contra, en altres llocs com els Països Baixos, Itàlia o la mateixa Espanya és un tema que comença de nou a cobrar importància, i aquest llibre n’és una prova.

S. Villar (ed.). Sal, agricultura y Ganadería, 2013

A casa nostra no hi ha massa estudis que tracten aquests temes per a l’època baix-medieval, i menys encara per a l’època andalusina, de la qual no se’n sap res. Per al segle XV coneixíem ja alguns aspectes de la producció i comercialització de la sal procedent de les salines de la Mata i Torrevella, i ara encara ho coneixem millor gràcies l’article de Leonardo Soler que s’ha inclòs en l’obra de la que parlava adés. Però no tenim gens d’informació sobre la resta del regne, especialment de les salines d’interior; i menys encara sobre l’època andalusina, per a la qual no s’ha fet cap estudi, tot i que ja fa quasi dos anys que Guillermo García-Contreras ens advertia en aquest mateix blog de la necessitat de l’estudi de la sal en al-Àndalus. D’altra banda, sobre la ramaderia coneixem relativament bé alguns aspectes concrets, centrats sobretot en zones muntanyenques com el Maestrat i els Ports, al nord del país, on hi ha una major especialització, i molt poca cosa per a la zona muntanyenca de les comarques centrals. Finalment, la transhumància entre els regnes d’Aragó i València és relativament coneguda per a època moderna gràcies a la tesi doctoral que hi va dedicar José Luis Castán, però no en sabem massa de l’època baix-medieval, ni res de la transhumància des de Castella, que també existia, en qualsevol època. Vegem alguns indicis a partir dels quals caldria estudiar-ho tot plegat.

Salines de la Malaha, Granada

Existeix tot un corrent historiogràfic que diu que la transhumància difícilment ha pogut existir amb anterioritat a la conquesta cristiana, perquè només amb el suport institucional i l’estabilitat política s’han pogut traçar les rutes i salvar la multitud de jurisdiccions existents al llarg dels camins. Potser aquests historiadors no han sentit mai parlar de l’Imperi Romà, del regne visigot de Toledo, ni del Califat de Còrdova. Però en qualsevol cas em crida l’atenció que és exactament el mateix argument que s’ha emprat tradicionalment per a justificar l’origen estatal de les grans hortes fluvials, tot i que ara sabem que van ser creades inicialment per comunitats camperoles tribals com, modestament, crec haver pogut demostrar. I és que n’hi ha un cert corrent ideològic que no pot concebre l’existència d’una societat que no estiga dominada per una autoritat superior que l’organitze des de dalt. Tanmateix, això no fou sempre és així. No estic parlant de la iniciativa privada, per descomptat, sinó de la capacitat evident de les comunitats rurals de qualsevol època (que no necessàriament han de ser igualitàries al seu interior, i de fet rarament ho són), per a organitzar-se per si soles i pactar entre elles el pas dels ramats des de la muntanya fins a la plana, entre les pastures d’estiu i les d’hivern.

Ramats transhumants

No és fruit de la imaginació d’alguns historiadors i geògrafs, com s’ha arribat a dir, que ja existien rutes de transhumància en la protohistòria. No és casualitat que al sud de França les vores de les rutes transhumants que baixen des dels Pirineus cap a la planura atlàntica estiguen plenes de necròpolis de l’edat del Ferro, sense cap assentament associat, però que sí estan relacionades amb els camins ramaders. I a banda d’aquest argument, que és el que tradicionalment s’ha emprat per a defensar aquesta hipòtesi, avui també se sap de l’existència de petites salines establertes al llarg d’aquestes rutes, en algunes valls on la presència d’aigua salada subterrània ho permet, les quals s’han vingut explotant ens molts casos des de la protohistòria quasi fins a l’actualitat. Fins i tot al País Basc francés s’ha pogut veure que hi estan associats els coneguts dòlmens.

Necropolis emplaçades al llarg dels camins de ramats, paral·lels als rius. Informació original de F. Didierjean, Apport de l'archéologie aérienne à l'étude des nécropoles tumulaires des Chalosses

Per descomptat, això no vol dir que a casa nostra es practicara la transhumància entre la costa valenciana i les muntanyes de l’interior abans de la conquesta cristiana del segle XIII, quan comencen a haver-hi proves escrites. Ignore ara mateixa si s’han fet estudis a nivell valencià sobre la possible existència de transhumància en època prehistòrica, ibèrica o romana, però el que sí que s’han fet són estudis de zooarqueologia en jaciments valencians del Bronze i d’època ibèrica, com ara la tesi de M. Pilar Iborra, que ens indica que la varietat d’animals més consumida van ser sempre els ovicàprids, com a tota la Mediterrània, des del Neolític fins l’època moderna. Difícilment es poden mantindré ramats d’ovelles i cabres al nostre territori sense un desplaçament de les bèsties cap a les pastures de muntanya a l’estiu. Per a l’època andalusina també n’hi ha alguns indicis, però no hi entraré ara, i em centraré en el que s’ha estudiat d’època baix-medieval i moderna.

Mapa de les principals rutes ramaderes de la península Ibèrica, sense Portugal (font Viquipèdia)

A Castella és ben coneguda la institució de la Mesta, que s’ocupa d’aquestes rutes transhumants de llarg abast, i que a casa nostra no existeix. També sabem de l’existència d’associacions de comunitats rurals per a aprofitar les pastures de manera comunal en les comarques dels Ports i el Maestrat valencià (i no em referisc als lligallos), que també existien en les comunitats de vila i aldees del baix Aragó, dels quals ens ha parlat tangencialment alguna vegada Vicent Royo en aquest mateix blog. De fet, la xarxa d’assegadors a nivell local, que s’integren en la xarxa que inclou els camins de transhumància des d’Aragó, és ben coneguda gràcies treballs com el seu sobre Culla. Del que a penes se’n sap és de la transhumància des de la terra de Conca cap a València, que també existia. Les rutes transhumants que parteixen de la serra de Conca van majoritàriament en direcció al sud, fins a Múrcia i Andalusia, a buscar pastures d’hivern. Però algunes de les rutes castellanes s’endinsen per les valls del Cabriol i el Xúquer cap a les comarques valencianes, i és ben sabut que els carnissers de la ciutat de València s’abastien molt a sovint de ramats castellans. Per tant, malgrat la importància dels ramats aragonesos, que sempre s’ha destacat, cal no descuidar la presència dels ramats castellans, ja que la documentació municipal d’època moderna ens indica el constant interès de la ciutat de València per proveir-se de carn, i dels seues tractes preferents amb els castellans. Tot i que no podrem saber la importància dels ramats d’una o altra procedència fins que no es quantifiquen d’alguna manera, malgrat la dificultat que això implica per la manca de documentació específica. Però es pot intentar.

Assagador al seu pas per Albocàsser, amb els murs laterals que impedeixen els ramats eixir-se’n del camí i envair els camps de cultiu

També és ben conegut el dret dels habitants de la ciutat de València a pasturar els seues ramats en qualsevol punt del regne, sense que cap senyor o vila ho puguera impedir, com garanteixen els Furs, amb l’excepció dels bovalars (reservats per als ramats locals). Però també sabem que els senyors feien deveses de les pastures i les arrendaven a forasters, que de vegades eren els mateixos carnissers de València, i en altres ocasions eren ramaders castellans i aragonesos dels que portaven els ramats a l’hivern. També hi havia contínuament conflictes de pas, perquè en alguns senyorius s’artigaven noves terres estretint el pas als ramats, i moltes vegades el senyor de torn volia cobrar rendes de pas als ramats forasters dels aragonesos, els quals tenien drets reials més antics adquirits, així com als castellans, que no tenien drets. Ací és on rau, és clar, una de les principals diferències entre la transhumància protohistòrica i alt-medieval i la transhumància baix-medieval i moderna, per la presència d’una multitud de jurisdiccions feudals desitjoses de traure rendes de qualsevol lloc. També hi deu haver diferència en una menor existència de cultius que dificulten el pas en èpoques antigues, ja que la població existent difícilment podria mantindré les extensions de cultius roturades en època baix-medieval i moderna. A més, sembla prou evident que les rutes antigues arribaven fins a les marjals costaneres, però amb les dessecacions i roturacions iniciades al segle XIV aquesta possibilitat va anar desapareixent amb el temps, conforme anaven disminuint els espais naturals. I no sols les marjals van ser artigades, la pressió sobre la terra era elevada per l’augment de la població després de les pestes del segle XIV. Això també féu augmentar la demanda de carn en les ciutats, en el mateix moment que es produïa la disminució de les pastures pels nous artigaments, per la qual cosa va augmentar progressivament la pressió sobre les pastures encara existents, i en conseqüència va augmentar la conflictivitat, especialment a partir dels segles XV-XVI. És evident, doncs, que en aquest context de pressió demogràfica i econòmica una autoritat superior capaç d’organitzar el traçat de les rutes i d’arbitrar en els conflictes entre ramaders i agricultors, entre senyors i transhumants, entre habitants d’un regne i de l’altre, pot arribar a ser necessària, tal com afirmen alguns historiadors. Però també és evident que sense una pressió sobre la terra tan alta, i sense la conflictivitat que genera aquesta, no és en absolut necessària una autoritat per a organitzar rutes de transhumància.

Els ponts eren habitualment emprats pels senyors per a cobrar als ramaders herbatges i rendes de pas

Els antropòlegs francesos d’època colonial ens han ensenyat que a l’Atles marroquí els grups berbers de camperols es reparteixen encara les pastures mitjançant pactes, i molt a sovint permeten que els ramats dels veïns pasturen al territori de la pròpia alqueria. També existeixen acords que es produeixen al si de les aljames, pels quals s’estableixen torns de rotació entre les diferents zona de pastura, per a no esgotar-los de seguida, els quals són respectats per tothom. Tot açò ens indica que les comunitats camperoles, de qualsevol època, són capaces d’organitzar-se i arribar a acords sense cap autoritat superior. Amb tot, el sistema funciona mentre n’hi ha pastures en abundància. Per contra, n’hi ha problemes quan la sequera disminueix les pastures i els diversos grups entren en conflicte. Els pactes es trenquen, de seguida venen els retrets, renaixen antigues enemistats tribals, i esclaten les guerres. Ara per ara és impossible saber si tot açò va passar a casa nostra, en el Bronze, en època ibèrica o en època andalusina, i és dubtós que ho arribem a saber algun dia. Tanmateix, és evident que existeixen molt possibilitats que això fóra així. Amb tot, resten centenars de qüestions obertes, i molts fils per on tirar.