Un balanç del Seminari d'Estudis Medievals (IV). L’inici del curs 2013-2014

Grup Harca
Passades les vacances d’estiu, i engegat el nou curs acadèmic 2013-2014, el Seminari d'Estudis Medievals de la Universitat de València va reprendre les sessions a l’octubre, tot i que ho va fer amb una setmana de retard, trastocant així tot el programa oficial. Al remat, però, s’ha pogut arribar a Nadal acomplint el calendari. En aquest punt, doncs, abans de les vacances que ara comencen, és hora de fer balanç de les darreres intervencions, que serà ja el quart que fem al blog d’Harca des que va començar el seminari.

No insistirem de nou en l’encert d’engegar la iniciativa, com ja comentàrem a bastament en els balanços anteriors, ni tampoc en la importància que aquest seminari té per al medievalisme valencià i la sortida de l’estancament i la falta de perspectiva en la que estem immersos els medievalistes valencians en general. De fet, és evident que no tothom pensa així perquè, una vegada passada la novetat, el seminari ha entrat en clara decadència. És cert que un seminari com aquest, que s’ocupa de temàtiques tan variades i que acull setmanalment participants de diferent interès i qualitat, no pot esperar un èxit constant i continuat. Però quan l’assistència de públic és tan minsa de forma persistent, com ha estat en la darrera etapa que ara conclou, s’evidencia l’existència d’una manca generalitzada d’interés. Cert que hi ha hagut unes poques excepcions en les que la sala s’ha omplert, però en la majoria dels casos ha estat un èxit puntual que, en general, sembla més una conseqüència de les relacions personals o acadèmiques dels assistents amb el participant en el seminari, que no d’un vertader interés historiogràfic.

Amb tot, també cal deixar clar que algunes de les intervencions han estat força bones i que s’han presentat certes novetats interessants, igual que en el curs anterior. Tot i que això no haja estat en relació directa amb el nombre d’assistents a cada sessió. En qualsevol cas, nosaltres us deixem ara amb un breu resum del contingut de les vuit darreres intervencions, que només tenen la intenció d’informar els interessats de forma superficial, i deixar-ne testimoni públic per escrit. Mentre puguem, així ho seguirem fent.

El seminari s’ha pogut seguir per twitter setmanalment

Antoni Furió: Camperols de l’edat mitjana, ¿una categoria analítica encara vàlida?

El seminari va començar de nou el 21 d’octubre, amb la participació del seu director i organitzador. La conferència del professor Antoni Furió versava sobre el concepte de camperol i, particularment, es qüestionava si resulta adient o no la seua utilització per a l'edat mitjana. Recentment, alguns autors han vingut a relativitzar la mateixa noció de camperol, entenent que són tan grans les diferències dins del grup social camperol que no resulta una categoria operativa. També per a la societat medieval. Hi ha qui, fins i tot, ha mirat d'ensorrar les fronteres socials amb l’excusa de noves eines historiogràfiques, com ara el concepte d’elits rurals. És cert que el camperol mitjà és una creació dels professionals de la història, que són moltes les escletxes que recorren la pagesia medieval, i també que existiren sectors frontissa agrupats sota això que hom ha vingut en denominar elits rurals. Així i tot, eren més les semblances que les divergències el que definia el camperolat a l'edat mitjana. Malgrat l'existència de famílies benestants, el seu reduït nombre (en termes absoluts i més encara relatius) convida a presentar amb cauteles qualsevol reflexió al respecte. I, en qualsevol cas, el que ningú pot posar en dubte és la consideració pejorativa que els grups dominants atorgaven al camperolat. L'exemple que aportà el professor Furió fou un fragment de la Brama dels llauradors, de Jaume Gassull. Un text redactat per ridiculitzar i menysprear els camperols de l'horta de València. El debat que seguí va resultar viu i interessant, en el qual es va convenir en la necessitat de mantindre el concepte de camperolat com a categoria analítica. (FA)

Antoni Furió

Vicent J. Escartí: El concepte d’Espanya en la literatura catalana medieval i moderna

El 28 d’octubre fou el torn de Vicent Escartí, professor del departament de Filologia Catalana, que va tractar un tema tan complicat per a l’actualitat política com el concepte d’Espanya en el passat. Concretament en les obres literàries produïdes a l’antiga Corona d’Aragó, tot i que el mateix Escartí va advertir que no havia fet una recerca exhaustiva, i que caldria afegir més fonts a banda de les literàries. Superats els interrogants sobre on començar, el Llibre dels Fets és la fita clau que obre una clara línia medieval que concep Espanya com una entitat geogràfica. És el nom que rep la península Ibérica. Tot i que, per a Jaume I, Espanya és també un concepte geopolític en el qual ell és el rei més destacat. Per a explicar-ho millor, Escartí emprà el símil de l’Europa contemporània, una realitat geogràfica evident en la que també es desenvolupa un joc polític, bèl·lic i diplomàtic. Però la unió dinàstica de Castella i Aragó amb els Reis Catòlics i els seus descendents modificà clarament aquesta concepció en l’edat moderna. D’una banda, s’impulsa el mot Espanya per a referir-se al conjunt dels territoris de la Monarquia, però alhora també s’impulsen mots com el de Nació Catalana (i Nació Valenciana, afegiria jo) per a diferenciar cadascuna de les realitats polítiques i etnolingüístiques que la componen. Així es manifesta ja en autors del segle XV com ara Joan Margarit i Pau (1422-1484), Pere Miquel Carbonell (1434-1517) o Joan Roís de Corella (1435-1497). Diferent serà el cas de Pere Antoni Beuter (1490-1554), el conegut autor de la Història de València, qui escriu la primera part en valencià dedicant-la als jurats, però escriu la segona en castellà i la dedica a l’Imperi, del que es considera una part integrant. Amb aquest autor acabaria, doncs, la concepció geogràfica medieval d’Espanya, iniciant-se dos vies diferents a partir de llavors, en l’Edat Moderna. (FE)

Vicent J. Escartí

José Antonio Alabau: Els greuges de corts com a reflex de la pràctica política monàrquica en el regne de València

José Alabau començà el 4 de novembre explicant què són els greuges de corts (demanar justícia al rei). Tradicionalment s’han abordat des de la història del dret, interessant-se pels aspectes més institucionals, i moltes vegades a partir d’autors clàssic com ara Cristòfol Crespí de Valldaura (1599-1671), més que no amb les fonts originals. A més, aquest investigador va presentar una proposta de categorització dels greuges (dividint-los en jurisdiccionals, fiscals, abusos, justícia i oficials), i va explicar quina era la seua premissa inicial: a major conflictivitat política, major nombre de greuges. Després va entrar en matèria amb la presentació dels resultats de la seua recerca sobre les corts de Martí l’Humà i de Ferran d’Antequera, amb l’evident finalitat de comprovar si hi va haver canvis amb la nova dinastia regnant. Així és com s’evidencia que l’Orde de Montesa és la protagonista absoluta dels greuges jurisdiccionals, sobretot pels seus problemes amb el justícia d’Onda per una qüestió molt puntual de l’organització institucional d’aquesta localitat. A nivell estadístic sembla que la majoria dels greuges presentats pel braç militar eren contra els principals oficials reials, i de vegades contra el mateix rei. En el cas del rei Martí era el governador el protagonista dels abusos denunciats, mentre que en el cas de Ferran I fou el batle general, evidenciant-se que el nou rei va buscar el suport d’aquest càrrec per a portar endavant la seua política, contra el que feien els seus antecessors, tot i que no resta clar per què es va donar aquest canvi, ni per què Alfons el Magnànim tornaria a prioritzar al governador. (FE)

José Antonio Alabau

Carles Rabassa: Corresponsals i factors de les companyies mercantils italianes en el marc local: relacions econòmiques i entramat humà

Carles Rabassa ens va portar l’11 de novembre una recerca molt particular, basada en la transcripció de cartes conservades a l’Arxiu Datini que parlen de Morella i el Maestrat. És a dir, les cartes que intercanviaven els mercaders italians amb els seus factors locals, gent de la terra que feien d’intermediaris amb els productors de llana. Un d’ells seria Pere Sarreal, qui teia una vertadera amistat amb els seues interlocutors italians. Es tracta, de fet, de cartes privades, les quals contenen una informació que no es troba a la documentació oficial, i on es veu com actuen, com guarden el secret del preu al que compren la llana, a qui la compren, i fins i tot quins negocis paral·lels porten a terme al marge de les companyies italianes. El mercat de la llana, de fet, ja estava organitzat abans de l’arribada dels italians, i l’única cosa que canvia ara és que la llana viatja més lluny. Un exemple d’aquest mercat organitzat anteriorment podria ser Bernat de Pavia, notari, del que s’han conservat comptes dels seues negocis a Peníscola. Des d’allí es carregava la llana dels Ports i el Maestrat amb destinació a València, Barcelona i Mallorca. Ell era l’encarregat de comprar la llana, rebre-la a Peníscola, buscar com embarcar-la pactant un nòlit, o controlar i marcar les saques. Amb l’arribada de les companyies italianes la diferència és que la llana va més enllà. La pregunta és, però, si amb els italians va augmentar la producció, tot i que això és molt difícil de saber. D’una banda existeix una evident limitació ecològica, ja que el territori és limitat i les pastures mes encara, però també és cert que existeix la transhumància. La recerca, doncs, deu continuar. (FE)

Carles Rabassa

Rosanna Cantavella: Les humanitats digitals i el medievalisme: mètodes al nostre abast per optimitzar l'experiència investigadora de l'humanista

La sessió de Rosanna Cantavella, el 18 de novembre, es presentava interessant, convidant-nos a reflexionar al voltant de les noves tecnologies i el seu ús per part dels investigadors de ciències socials, particularment els filòlegs. Era, doncs, una conferència activa i, de fet, es convida als assistents a acudir acompanyats del seu propi ordinador personal o tableta. Com era d'esperar, lamentablement, la resposta del públic fou escassa. Per a bona part de l'acadèmia, inclosos també els no tant vells, tot això de les aplicacions, els programes informàtics i tot allò que no siga un simple processador de text sona a joguina, fins i tot els fulls de càlcul. Cantavella féu un repàs força acurat de les noves ferramentes que el canvi tecnològic ha posat al nostre abast, des dels editors de text fins a les xarxes socials. D'entre elles, van rebre gran atenció els gestors bibliogràfics (bàsicament Refworks), un tema que, ja en el torn de preguntes, va donar peu a debatre al voltant de la utilitat real d'aquestes ferramentes. És cert, però, que quedaren fora de la presentació moltes altres aplicacions, potser més tècniques, més adreçades a àrees específiques de la història (com ara els programes de demografia, d'estudi de xarxes socials i de cartografia) però també és veritat que Cantavella no es dedica a fer Història en el seu sentit més global del terme, sinó història de la llengua, i que, per tant, aquestes més específiques no li calen. De tota manera, la intervenció d’aquesta investigadora tocà un dels temes que roman (i tot sembla indicar que encara romandrà) als afores del medievalisme. Però ara ja una mica més a prop. (FA)

Rosanna Cantavella

Mateu Rodrigo Lizondo: La biblioteca de la reina Maria (1458)

Tot i el caire força erudit del títol, la sessió del professor Mateu Rodrigo aconseguí reunir un bon nombre d'assistents, que van superar la vintena. Potser el fet que la intervenció es traslladara al dimarts 26 de novembre, i no fóra en dilluns com estava previst, també hi ajudà. En qualsevol cas, això posa de manifest que són els conferenciants, més aviat, que no els temes, el que atrau al públic. Perquè certament la qüestió que plantejava el professor Rodrigo podia resultar excessivament erudita, local i, per a alguns, positivista. Heus ací, però, que la diferència dels bons historiadors rau en la seua capacitat per transcendir l'anècdota, per sirgar el camí que va d'allò particular a allò general. I Mateu Rodrigo n'és un d'ells. Una primera part de la intervenció la dedicà a presentar l'esmentada reina Maria, muller d'Alfons el Magnànim, bo i posant sobre la taula qüestions relacionades amb l'esfera personal (el seu caràcter malaltís) i amb la política (la seua gestió com a lloctinent general al regne de València). Després d'aquesta dilatada semblança, l'anàlisi de la seua biblioteca personal posà de manifest la naturalesa essencialment religiosa i medieval d'aquesta. En efecte, els 73 volums parlen més bé d'una petita col·lecció de llibres, que no d’una biblioteca (o llibreria) pròpiament dita, que en cap cas es corresponen amb les seues lectures. Són, per tant, llibres per a posseir i exhibir, i no tant per a llegir. Aquestes i altres reflexions portaren, ja en el torn de paraula, a un intens debat al voltant dels àmbits de la lectura, la persistència de tradicions literàries, i els problemes per a identificar algunes obres. (FA)

Mateu Rodrigo Lizondo

Joan Aliaga: La pintura gòtica valenciana. Problemes d’interpretació

El 2 de desembre, amb una concurrència molt nombrosa però provinent quasi exclusivament de l’àmbit de la Història de l’Art, va parlar al seminari Joan Aliaga, professor a la Universitat Politècnica de València, amb una faceta també de pintor. El professor Aliaga va començar explicant les dificultats que existeixen per a estudiar la pintura gòtica, per motius de conservació i per la dispersió de les obres. D’ací la importància que cobra la documentació escrita, d’on es deriva la col·lecció documental publicada per la Universitat de València en la que participa aquest autor (vegeu volums I, II, III i IV). Posteriorment, Aliaga es dedicà a mostrar diverses obres i a parlar més concretament d’alguns pintors que treballaren a la València del Tres-cents, especialment dels florentins, com ara Gherardo di Jacopo Starnina o Esteve Rovira de Xipre, que són mestres cars i amb prestigi. Tot i que també parlar d’autors més locals, com ara Miquel Alcanyís, de qui Aliaga opina que no va pintar tant com es pensa i a més era un pintor barat, o de Pere Nicolau, la mort del qual podria estar relacionada amb les lluites de bàndols nobiliaris. D’altra banda, durant molt de temps s’ha pensat que Gonçal Peris i Gonçal de Sarrià eren el mateix pintor, i posteriorment això s’ha discutit, tot i que ara s’ha trobat un document que confirma definitivament la identitat separada d’ambdós personatges. D’altra banda, també sembla evident que el conegut retaule del Centenar de la Ploma, conservat al Victoria and Albert Museum de Londres, ha estat tradicionalment atribuït a Marçal de Sax, quan en realitat aquest autor només és un més dels diversos autors que hi va participar en la seua confecció. Cosa que evidencia, una vegada més, les dificultats en la recerca d’aquest tema, tot i que a poc a poc es va avançant. (FE)

Joan Aliaga

Ivan Martínez Araque: “Que no han de què puxen viure sinó del treball de sa persona”. Els nivells de vida de l’assalariat a València (segles XIV-XV)

Finalment, el passat 9 de desembre va tancar el seminari Ivan Martínez Araque, parlant dels jornalers medievals valencians. Una de les millors intervencions d’aquesta darrera etapa del seminari, o almenys de les més fresques en contingut. Després de fer una reflexió prèvia sobre la visió negativa dels treballadors que tenen autors medievals com Ramon Llull o Francesc Eiximenis, el conferenciant va fer un repàs ràpid a la normativa sobre treball assalariat en els Furs (on es legisla molt poc sobre el tema), en les ordenances de la ciutat de València (de les que també es desprèn una visió negativa), i en les ordenances dels oficis (d’on es desprèn que no existeix una vertadera regulació sobre assalariats). Pel que fa a la documentació disponible, tenim escassos contractes als protocols i sobretot alguns llibres de comptes. Les empreses eren bàsicament familiars, tant en l’artesanat com en l’explotació dels recursos naturals, tot i requerir de vegades fortes inversions. A més, l’empresa familiar es barrejava amb l’àmbit privat, relacionant el lloguer de la casa i el taller, en l’endeutament amb crèdits, o gràcies a les donacions per matrimoni. El treball assalariat era, d’altra banda molt flexible. Quan hi havia una demanda puntual, la família acudia al mercat d’esclaus o més generalment a la contractació de gent en afermament (fins i tot mestres). A l’inrevés, quan la demanda baixava, podia donar-se la situació que fóra algun element de la família el que entrara al servei d’un altre, generalment les dones. També els llibres de comptes de les grans obres de construcció civils i eclesiàstiques aporten informació abundant al respecte, d’on es desprén la temporalitat del treball assalariat. També era molt comú el pagament a destall, especialment en el tèxtil. Finalment, Martínez Araque també va tractar el tema de l’evolució dels salaris, ja que a València es detecta una progressiva pujada dels salaris al llarg del segle XIV, a l’igual que a tota Europa, amb la diferència que ací no es va donar la crisi demogràfica provocada per la pesta. (FE)

Ivan Martínez Araque

Cal dir que la intervenció del professor Paulino Iradiel, que estava prevista per al 16 de desembre, va ser substituïda per la conferència del professor francès Didiel Boisseuil, que no comentarem ara per ser aliena al seminari original. Fins ací, doncs, els resums d’aquesta primera etapa del seminari en el curs actual, que alhora també tanca l’any 2013. Nosaltres, per la nostra banda, ens acomiadem també del blog fins a després de Reis, quan tornarem a fer posts en la mesura de les nostres poques possibilitats.

Que tingueu tots un Bon Nadal, i un millor any 2014!!!