ESSHC 2014 Vienna

Frederic Aparisi Romero
Sota un fi plugim ens rebia la ciutat de Viena el dimecres passat per participar en una nova sessió de la European Social Science History Conference que cada dos anys organitza l'International Institute of Social History en una ciutat diferent d'Europa. Certament la immensitat de temàtiques, sessions i perspectives d’anàlisi queden resumides en el nombre de participants, al voltant de 2.400 persones. Això organitzat en un esquema de treball es va traduir en tres dies amb quatre torns, dos abans de dinar i altres dos de vesprada, amb més sessions simultànies en cadascun d’ells que lletres té l’abecedari anglés. I això inclòs el darrer dia, la qual cosa va resultar força interessant a fi de mantenir el vigor del congrés fins el darrer moment. No en poques ocasions hem assistit a reunions científiques on les sessions menys populars -per la temàtica o la fama dels seus participants- eren programades per les últimes hores de la trobada, quan bona part del públic ja havia marxat. A Viena aquesta situació no es va donar i bona prova d’això és el fet que les mostres editorials van romandre obertes fins la vesprada del dissabte. Tot plegat, l’oferta és, aparentment, aclaparadora. I això que només es pot presentar un paper individual i un d’altre col·lectiu. Cal, però, no deixar-se portar per les xifres. D’entrada perquè totes les cronologies no interessen a tots per igual i perquè, dins de cada àrea, trobem també sessions que ens poden atraure en major o menor mesura. Ben garbellat, doncs, l’oferta no resulta tant desbordant i ben bé es pot limitar a una o dues sessions en cada torn. Aquestes macrotrobades, però, ofereixen la possibilitat d’entrar en contacte amb altres línies de recerca o temàtiques que per a un eren desconegudes o, simplement, no havien despertat cap interés. És prou amb fullejar el programa, que en aquests congressos adquireixen el format de llibres, per veure què esta fent-se a Europa, no només des d’una perspectiva temàtica sinó també diacrònica. I llavors un se n’adona de com els arbres no deixen veure la immensitat bosc. Sovint, absorbits per la nostra pròpia recerca, acabem per fer d’ella el marc absolut de les nostres disquisicions sense adonar-nos que és una part i no el tot, que per molt interessant que li puga semblar a un mateix, cosa lògica i necessària d’altra banda, possiblement a la resta de científics no els resulta tant destacable la qüestió. Assistir a aquests tipus de congressos, doncs, ajuden a relativitzar tant personalment com científica allò que un fa. L’altra gran bondat d’aquestes macrotrobades és que reuneixen a un bon grapat de col·legues de diferents àmbits historiogràfics arribats de tota Europa. De fet, algunes directives de les organitzacions de recerca d’àmbit europeu com l’EURHO o el grup d’Història oral, celebren la seua trobada anual durant aquests dies. Una molt bona ocasió, doncs, per a intercanviar experiències i parlar de futurs projectes en un ambient distés i relaxat.

Façana de la Universitat de Viena, seu de l'ESSHC 2014
Pel que fa als temes de més rabiosa actualitat, un d’ells, sens dubte, és el de les institucions. És tracta d’una qüestió que, si bé porta anys debatent-se -des de la dècada dels 90-, en els darrers anys ha pres gran volada, en part, gràcies a les agres discussions que han protagonitzt defensors i contraris a aquesta forma d’aproximació a la història, particularment a la econòmica. A Viena diverses sessions varen fer servir aquesta perspectiva d’anàlisi per tractar temes com ara el crèdit, la gestió dels recursos o la diferenciació interna de la pagesia (vegeu-ho tot plegat ací). No és el moment ara de centrar-se en les institucions, temps hi haurà, però sí que voldria dir que en les mateixes sessions es van poder copsar ambdues tendències, a favor i en contra, d’aquesta línia de treball. Per a uns la bondat de l’institucionalisme consisteix en oferir un marc conceptual general que, per damunt de les realitats regionals, permet la comparació d’observatoris i el debat científic. Per als altres, tot es redueix a un sac de termes i expressions ampul·loses que no fan més que reduir la història a un debat purament teòric al voltant de qüestions abstractes que s’allunyen massa de la simple anàlisi dels documents i, en darrera instància, dels fets històrics. 

Claustre interior de la Universitat de Viena
La notícia grossa per a nosaltres, però, estava per arribar el darrer dia. Fou aleshores quan s’anuncià que la pròxima trobada, això és, l’ESSHC 2016, tindrà lloc a València. Ara per ara, desconeixem qui va presentar la candidatura i qui, en darrera instància, forma part del comitè local per a l’organització de l’esdeveniment. Sens dubte, és una oportunitat de luxe per a presentar la historiografia valenciana al conjunt de col·legues europeus, particularment per als més joves, que no poden deixar de sumar-s’hi de forma activa. Dit això, però, i després d’haver assistit a dues edicions d’aquest congrés, tinc les meues reserves sobre la preparació de la ciutat per a una trobada com aquesta. No es tracta només d’una qüestió d’infraestructures -recordeu que a Viena hi havia al voltant de 2400 participants i pense que a València superaran fàcilment els 3000 assistents- sinó també de la formació dels investigadors i sobretot de la mateixa ciutat de València. L’ESSHC és una trobada que segueix les formes i mentalitats anglosaxones, les quals tenen poc a veure amb les mediterrànies. Només cal pensar amb la distribució dels horaris: a Viena les primeres sessions començaven amb una puntualitat britànica a les 8,30; el dinar es reduïa a una hora a la una de la vesprada, res de les dues i mitja, per a reprendre l’activitat fins a les sis. Són qüestions que cal anar perfilant. I pel que fa a la ciutat, què us diré? A veure quins restaurants de les proximitats dels campus universitaris balbucegen anglés. En qualsevol cas, hi ha temps per preparar-se i fer un bon congrés. Esperem que tot vaja bé i, per fi, la historiografia valenciana ocupe el lloc que li correspon en el marc europeu.



Presentació de València com a nova seu de l'ESSHC 2016

La Vila Joiosa que fou capital cristiana d'una comarca musulmana (1300-1609)

Vicent Baydal
 
El regne de València cap a 1260
En groc els llocs de majoria cristiana i en verd els llocs de majoria musulmana

Cap al final del regnat de Jaume I, una trentena d'anys després de la conquesta de València en 1238, els cristians encara eren minoria en el nou regne acabat de crear. Tot i la constant arribada de colons, no hi devia haver més de 60.000 per uns 100.000 musulmans que, no obstant això, havien estat dominats militarment i expulsats de les millors terres. En conseqüència, els cristians ocupaven els corredors estratègics i les àrees més fèrtils, ja que havien arraconat els musulmans a les parts interiors i muntanyenques del país. Únicament existien dos espais litorals on la presència musulmana era encara majoritària: l'actual comarca de la Safor, des de la Valldigna fins a Oliva-Pego, exceptuant Gandia, i i l'actual comarca de la Marina Baixa, des d'Altea fins al Cantal, que en aquells moments era tot just el límit meridional del regne. Vila Joiosa encara no existia i la zona, tot i que teòricament repartida entre senyors cristians, estava en realitat administrada per l'alcaid al-Tâbisî i els seus fills. De fet, quan bona part dels musulmans del regne s'alçaren en armes en 1276 -l'enfrontament que encara es rememora en moltes festes valencianes de Moros i Cristians-, els d'Orxeta destacaren per armar barques contra els cristians. A mitjan revolta, Jaume I morí de vell i hagué de ser el seu successor, Pere el Gran, qui aixafà definitivament la resistència andalusina. 

En qualsevol cas, els cristians s'encarregaren de controlar millor les zones rebels d'una manera més efectiva, això és, enviant colons que serviren de reforç a les guarnicions militars presents. Així, per exemple, entre 1279 i 1280 viles i castells com els de Pego, Castalla, Biar, Tàrbena, Altea i Finestrat foren poblats amb cristians, mentre que un poc més tard els dos hòmens forts de l'exèrcit reial, els almiralls Roger de Llúria i Bernat Sarrià, reberen grans estats senyorials en l'àrea meridional. No debades, fou el darrer qui fundà en 1300 la Vila Joiosa, a la qual degueren acudir un gran nombre de colonitzadors, puix a penes quatre anys després fou ja objecte d'un gran atac per part dels musulmans nassarites. En el context d'unes agressions mútues entre els súbdits de la Corona d'Aragó i els de l'emirat de Granada, que arribaren a cremar Cocentaina, la Vila fou saquejada per sis galeres capitanejades per al-Rândasî, que donaren mort a una dotzena de persones i s'emportaren més de dos-centes, desembarcades a Almeria i entregades a l'emir Muhàmmad III. Amb tot, els cristians valencians no abandonaren el lloc, sinó que a partir d'aleshores, ben emmurallat, el convertiren en el principal nucli de la comarca, una comarca poblada majoritàriament per musulmans, tret d'allí mateix, l'esmentada Altea i Benidorm, fundada en 1325 novament per Bernat de Sarrià, que havia perdut la possessió de la Vila Joiosa per disputes senyorials amb l'orde castellà de Sant Jaume.

     
 
El regne de València cap a 1330
En groc els llocs de majoria cristiana i en verd els llocs de majoria musulmana

A principis del segle XIV, d'una altra banda, la Vila Joiosa deixà d'estar en la frontera amb Castella, ja que Jaume II conquerí el regne de Múrcia i incorporà al de València les terres entre Alacant i Oriola. A poc a poc la Vila es consolidà com la principal localitat de la comarca, en la qual, a banda d'activitats agrícoles i ramaderes, es concentraven les relacionades amb la pesca, la construcció naval i el comerç. No debades, en 1327 rebé un privilegi reial que autoritzava la càrrega i descàrrega de figues, panses, vins i fruites seques en el seu port, el més important que hi havia entre Dénia i Alacant. La Vila Joiosa, doncs, era l'eixida de la major part de la producció d'un rerepaís habitat per musulmans, que ocupaven la zona muntanyenca entre el Comtat i la Marina i amb els quals mantingué sempre una relació tensa, tant per les baralles internes dins del regne com pels habituals enfrontaments marítims. En 1335, per exemple, quatre habitants de la Vila, Berenguer Sarta, Antoni Perdigó, Pasqual Garduix i el seu fill, foren capturats per vaixells nassarites mentre pescaven a les mars d'Alacant i duts a Màlaga per a ser venuts com a esclaus. Però no foren els musulmans els únics enemics dels vilers durant el segle XIV, sinó que també els castellans feren perillar seriosament la seua existència a partir de 1356, quan iniciaren una llarga guerra per a intentar recuperar els territoris del sud valencià que els havien pertangut dècades abans.

En 1359 Pere el Cerimoniós hagué d'ordenar al senyor útil del lloc, l'aragonés Blasco Fernández de Heredia -que l'havia arrendat temporalment de l'orde de Sant Jaume-, que organitzara ràpidament la defensa de la Vila per a evitar el dampnatge de la terra. En concret, havia de fornir-la amb armes, viandes i farratges, vallejar el perímetre amb un fossat més gran, de 2,4 metres d'amplària i 3 de profunditat, i fortificar les muralles fent-les arribar als 2,6 metres de grossària i els 6 d'alçària. A més a més, totes les cases que s'havien construït apegades a les muralles per la part de fora hagueren de ser enderrocades, axí que dins aquest spay no romanga edifici algun. De poc serví: quatre anys després, a finals de 1363, la Vila Joiosa era ocupada per les hosts castellanes, juntament amb Elx, Petrer i Benidorm. No seria recuperada, com tota la zona, fins a 1366, quan el Cerimoniós es presentà amb un exèrcit de vora 20.000 soldats, en el qual s'incloïen companyies franceses que havien participat en la Guerra dels Cent Anys. A partir de llavors, passats els desastres de la guerra, la vida en el lloc pogué començar a estabilitzar-se, tot i que el perill, en aquest cas en forma d'incursions puntuals de pirates i corsaris musulmans, continuà present durant els segles subsegüents. No és debades que durant l'època medieval, a banda del castell existent dins del recinte emmurallat, es puguen comptabilitzar fins a vuit torres de vigia diferents en el terme municipal, una de les xifres més elevades de tot el regne.

A partir de finals del segle XIV les notícies sobre albiraments de galiotes musulmanes es repeteixen de manera recurrent, com en 1379 i 1391. El tombant de la centúria fou especialment preocupant en aquest sentit, ja que els pirates, tant musulmans com cristians, trobaren en l'illa de Sardenya una base perfecta per a les seues escomeses. Els oficials que hi tenia la Corona d'Aragó, en compte de combatre'ls, els donaven recer, especialment en les viles de l'Alguer i Càller. És per això que els principals nuclis de la façana marítima catalanovalenciana, des de Perpinyà fins a Alacant passant per la Vila Joiosa, organitzaren repetides armades, pagades amb impostos i almoines recollides en les esglésies, per a assegurar la tranquil·litat de les aigües. Cal dir, en tot cas, que aquests llocs també acollien corsaris quan els convenia, segons mostren els conflictes que es donaren en 1435 quan una galiota de Mallorca procedí, en la Vila, a fer el repartiment d'un botí o les llicències que donà el batle reial en 1452 als mariners locals per tal de dedicar-se al cors contra els musulmans. Les activitats marítimes quotidianes se centraven, no obstant això, en el comerç i la pesca, com indica la construcció d'una gran nau mercantil, de fins a 825 tones de càrrega, en la desembocadura del riu de la Vila en 1427, per part del ciutadà de València Jofre de Meià, o els enfrontaments de 1452 per l'illa de Benidorm, que tradicionalment usaven els pescadors dels dos pobles, però era reclamada en exclusiva pels benidormers.

A començaments del segle XVI tornaria la guerra oberta dins del regne, amb la revolta de les Germanies. La Vila Joiosa s'alineà amb els rebel·lats i, de fet, fou el punt des del qual el capità Vicent Peris es dirigí per mar cap a València, per tal de recuperar la ciutat per a la causa agermanada. Just abans, en l'estiu de 1521, els revoltats havien derrotat les tropes del rei a l'horta de Gandia i havien atacat els musulmans de les valls de la Marina fins arribar a Polop, on la matança fou especialment cruenta: entre 700 i 1.000 persones passades a coltell. Moltes altres foren convertides forçosament al cristianisme per tal d'igualar la seua condició jurídica amb la de la resta de valencians i evitar així que serviren de base al poder dels senyors, que els explotaven més intensament a causa de la diferència ètnicoreligiosa. El resultat, però, fou un altre ben distint. Acabada la revolta, tots els musulmans del regne foren declarats oficialment cristians, però l'explotació continuà sent la mateixa, pitjor fins i tot en alguns aspectes, ja que estigueren sotmesos a la pressió constant de les autoritats eclesiàstiques. La revifada del corsarisme nord-africà amb el suport dels otomans, durant les dècades centrals del segle XVI, tampoc hi ajudà. Així, per exemple, quan el 29 de juliol de 1538 es produí el gran assalt frustrat a la Vila de 26 vaixells algerians, un morisc de Polop els demanà que no ho feren, ja que todo aquello redundaría en perjuicio suyo y de los nuevos convertidos, segons relatava un capellà, testimoni dels fets. 

 
Representació de Vila Joiosa atacada per corsaris en la Crònica de Martí de Viciana (1564)

Encara 25 anys després els atacs marítims eren la principal amenaça per a la seguretat de la Vila Joiosa. Com exposava el cronista Martí de Viciana: Este pueblo está assentado a la lengua del agua, y bien fortalescido de muro, torreones y baluartes, con muchas pieças de artillería y moniciones necessarias para ella, porque los que goviernan la tierra su principal intento tienen siempre en la fortificación de la tierra. Y assí dentro XVIII años han gastado en los reparos de la villa más de XVII mil ducados, y lo han mucho menester porque corren peligro, assí de la tierra como de la mar, que en la tierra dentro cinco leguas de su contorno todos los pueblos que ay son de moriscos; y por la mar los cossarios juntan tanto con la tierra sus navíos que dellos mesmos pueden assentar la batería, según por este retrato se muestra. De fet, quan en 1575 la Generalitat decidí distribuir cinc companyies permanents de cavallers al llarg del territori valencià, la Vila Joiosa fou un dels nuclis triats, juntament amb Moncofa, Canet, València i Oliva. Precisament a partir d'aquella dècada, després de la victòria cristiana de Lepant, l'amenaça corsària decaigué considerablement, però no així la pressió sobre els moriscos del regne, que, com és sabut, foren finalment expulsats per ordre de Felip III en 1609. 

Els més de 130.000 musulmans que encara vivien a terres valencianes havien de ser embarcats pels ports de Vinaròs, Moncofa, València, Dénia i Alacant, però molts d'ells decidiren rebel·lar-se davant d'aquella decisió final. A finals de setembre començaren a alçar-se en armes aljames de tota la Marina, com les de Relleu, Sella, Finestrat, Orxeta, Xaló i Guadalest. Per contra, Dénia i la Vila Joiosa, com a capitals comarcals cristianes, organitzaren el darrer acte de control i domini dels musulmans del rerepaís. Així, el justícia de la Vila, Josep Ferriol, advertí que los moriscos están muy alterados y dizen que no quieren pasar, sino morir, i demanà l'enviament de reforços, que arribaren des d'Alacant en nombre de 500 soldats. A més a més, segons informava el cavaller encarregat de les operacions, també se sumaren alguns veïns de les dos localitats: aventureros de Alicante y Villajoyosa, que todos hizieron una tropa de cien hombres. Fins a 20.000 musulmans d'un costat i l'altre de la Serrella i Bèrnia s'aplegaren a la Vall de Laguar tractant de resistir, però finalment foren obligats per les tropes cristianes a descendir de les muntanyes i embarcar-se cap al nord d'Àfrica o altres territoris més llunyans. 

Hi quedaren moltes petjades de la seua presència: la toponímica, la lingüística, la gastronòmica, la de la memòria, etc. Però, després de vora 1.000 anys de presència ininterrompuda, ja no quedaren musulmans. Únicament "els morisquets", xiquets presos com a botí en aquells enfrontaments finals, dels quals es distribuïren més de 50 en Vila Joiosa. Tanmateix, criats com a cristians i en un entorn completament cristià, acabaren per oblidar les seues arrels. Així es posava fi a més de tres segles de coexistència entre els cristians vilers i els musulmans de la seua contornada. Un trist final que no hauria de tornar-se a repetir mai.

La pobla de les àvols fembres a la ràdio

Grup Harca
Dijous passat van entrevistar la nostra companya i amiga Noelia Rangel a RNE. Tot va començar fa unes setmanes quan el diari Valencia Plaza publicava a la seua secció de cultura un llarg article sobre la prostitució medieval i el prostíbul de València. Ho feia arran de la inauguració d’unes rutes culturals per la ciutat, organitzades per una agència de turisme, que ensenyen i rememoren aquell ambient medieval. En l’article periodístic, ben documentat en obres científiques, es citava entre d’altres un treball de Noelia Rangel, publicat en 2008 a Miscelania Medieval Murciana, anomenat “Moras, jóvenes y prostitutes: acerca de la prostitución valenciana a finales de la edad media”. Per aquesta raó, la nostra companya fou cridada per la ràdio per a fer aquesta entrevista, amb un notable èxit.

Aquesta ha estat una nova oportunitat per a trencar la barrera entre historiadors i periodistes, i difondre un altre passatge de la història al gran públic a través dels mitjans de comunicació. De fet, periodistes, si us animeu, el tema encara té molt de recorregut per a aprofundir-ne en altres mitjans.

En definitiva, a continuació us oferim la seua intervenció en un vídeo que hem editat amb l’àudio de l’entrevista i algunes imatges al·lusives. Fruïu-lo i compartiu-lo.

L’Hospital d’en Clapers, a València

Ferran Esquilache
L’agost de 2013 alguns diaris portaren la notícia que s’havia descobert a Jerusalem un hospital del temps de les Croades, que havia estat fundat al segle XI i gestionat per l’Orde de Sant Joan de l'Hospital. En realitat no era exactament una troballa, ja que la part de l’hospital identificada continua en peu i ha servit de mercat de fruites els darreres dos-cents anys. A més, està situat en el barri de Muristan, a la part cristiana, que és un topònim que deriva de la paraula persa per a ‘hospital’. Amb tot, deixant de banda l’exagerat esment a la premsa de qualsevol troballa arqueològica a l’anomenada ciutat santa, el més interessant d’allò era la seua capacitat (es calcula que cabrien unes 2.000 persones), i també la seua funció, ja que estava destinat a acollir tota classe de malalts, pobres i pelegrins. Aquesta era, de fet, una de les principals funcions d’aquest ordre fundat a Jerusalem, protegir els peregrins d’una banda, i acollir-los per una altre.

Foto hospital Jerusalem

Ja fa un temps publicàrem al blog d’Harca un post sobre els hospitals medievals, centrat especialment en els de Barcelona i València. En aquell moment ja s’explicava la diferència entre el concepte d’hospital medieval i el concepte actual, puix els hospitals medievals eren llocs fonamentalment d’acollida de pobres i malalts. Més que res perquè ambdues coses anaven generalment unides. En aquells hospitals, doncs, el que es buscava no era tant la curació, sinó l’atenció, i tenien un fonament caritatiu. En conseqüència els primers hospitals foren obra de l’Església, i en menor mesura de la monarquia, com demostra el fet que tots els hospitals de València i Barcelona que existien al segle XIII havien estat fundats per aquestes dues institucions. Però a partir del segle XIV començaren a aparèixer hospitals de caràcter laic, fundats per particulars, que a poc a poc van anar derivant-se cap a la gestió per part dels governs municipals, com una manera de controlar la caritat i l’ordre públic. Poc a veure ja, doncs, amb la mena de funció que tenia l’hospital de Jerusalem amb el que s’obria aquest post.

Un d’aquells hospitals civils que van aparèixer a la València del Tres-cents fou l’Hospital d’En Clapers, possiblement un dels més importants fins a la fundació de l’Hospital General al segle XVI. Aquest hospital medieval és conegut pels investigadors des de fa molts anys, ja que apareix contínuament esmentat a tota classe de documentació com a lloc de referència. Als Llibres del Justícia, als Manuals de Consell, a diversos llibres de la Junta de Murs i Valls, etc. Però, a més a més, és possiblement l’hospital de la València medieval millor conegut actualment, gràcies als treballs publicats per Agustín Rubio Vela basats en la poca documentació directa de gestió de l’hospital que s’ha conservat.

Emplaçament de l’hospital d’en Clapers

Bernat Desclapers (que en la major part de les publicacions apareix esmentat incorrectament com a Bernat des Clapers, per influència del nom amb el que es coneixeria després l’hospital) fou un ric mercader valencià de finals del segle XIII i principis del XIV. La seua família havia arribat a la ciutat de València molt poc després de la conquesta de 1238, tot i que no se’n sap molt més. En qualsevol cas, els negocis de Bernat van prosperar durant els seus primers anys com a mercader, arribant a ser un dels més rics i poderosos del moment. Així ho demostra el patrimoni que va acumular al final de la seua vida. A més a més, va intervindre en la política municipal, com era habitual en aquest grup social, la majoria de les vegades com a simple conseller, però almenys dues vegades com a jurat. Una vegada cap a 1285 i una altra cap a 1309. A la seua mort, en 1311, sense descendència directa, va deixar la major part de les seues possessions a un nou hospital que s’hauria de crear d’acord amb el seu desig, cosa que es faria tres anys després. Oficialment portaria el nom d’Hospital de Santa Maria, però en la pràctica tothom el coneixeria com l’Hospital d’en Clapers.

Les disposicions testamentaries deien que s’havia de crear al camí de Sant Julià, l’actual carrer de Sagunt, en el creuament amb l’actual carrer del poeta Monmeneu. En efecte, sembla que a principis dels anys 90 del segle XX, abans de la construcció de la finca que ocupa hui en dia eixe lloc, el SIAM va excavar aquest l’hospital medieval. Evidentment, al segle XIV aquesta era una zona extramurs de la ciutat, on estaven quasi tots els hospitals medievals. Molt a prop estava el de Sant Llàcer, que encara avui conserva la seua esglèsia en peu, i també estava fora el més important fins llavors, el del monestir de Sant Vicent de la Roqueta, però en el vessant sud, com va establir el mateix Jaume I. Sembla que no s’ha publicat res o quasi res dels resultats d’aquella excavació. Amb tot, el ben cert és que la detallada descripció de l’edifici que apareix en un inventari de bens de 1384 ens deixa ben clar que es tractava d’un sol edifici amb claustre, al qual s’accedia des de l’única porta que existia, suficientment gran per a passar els carros. Sembla que a la porta hi havia bancs per a seure, i en el claustre n’hi havia un pou i una séquia que el travessava. Al voltant del claustre estaven les estances, dos sales grans per als malalts allotjats, una d’homes i una altra de dones, que acollien un total de 34 llits, més la capella, la cuina i diversos magatzems.

Suposada excavació de l’hospital d’en Clapers el 1993

Em pregunte si aquesta disposició, que no és exactament l’habitual, no serà conseqüència del reaprofitament per a l’hospital d’un antic real andalusí (un riyad, un hort enjardinat que en alguns casos incloïa una casa amb pati central i estances al voltant), que perfectament podia haver estat comprat per Desclapers. De fet, en el moment de la conquesta aquesta era una zona de reals i horts. En qualsevol cas, real andalusí o nova fàbrica, el ben cert és que al voltant de l’edifici estava l’hort, o els horts, ja que sembla que n’hi havia dos, un més gran i un altre més menut, travessats per diverses séquies. L’hort era fonamental en un hospital medieval, on es cultivaven verdures i plantes medicinals que fornirien d’aliment els malalts i els pobres allotjats. Per descomptat, l’aliment principal no era aquest, sinó el pa, com era habitual en la dieta medieval. Aquest, però, calia comprar-lo, junt amb el vi, la llenya, medecines, roba, etc. I calia pagar els salaris de metges, preveres, serventes i dides d’alletar els infants abandonats, cosa que es feia mitjançant els ingressos habituals que tenia l’hospital.

Una d’aquestes fonts d’ingressos eren les donacions caritatives, però tractant-se d’un hospital laic no eren gens habituals, ja que la caritat a l’edat mitjana serveix perquè els pecats siguen perdonats, i per tant les donacions es dirigeixen a les institucions de l’Església. Una altra font d’ingressos era la venda de les possessions dels difunts a l'hospital; i també les subvencions del govern de la ciutat, però aquestes darreres només es produïen en moments puntuals de necessitat. La major part dels ingressos de l’hospital, doncs, venien de les rendes emfitèutiques produïdes per les cases i terres que la institució posseïa a la ciutat de València i per tota la seua horta. Quasi totes les possessions immobles provenien de la donació inicial de Desclapers, però és possible que posteriorment el patrimoni de l'hospital fos engrossit per alguna donació puntual.

Amb tot, sembla que ja al segle XV els ingressos havien disminuït. Jaume Roig, que a més del conegut autor de L’Espill també era metge, fou administrador de l’hospital d’en Clapers entre 1450 i 1478, nomenat pel Consell de la ciutat. Evidentment això el converteix en un bon coneixedor d’aquest hospital en concret, i de la vida hospitalària en general, cosa que es reflecteix en aquest passatge de la seua obra, en el que es queixa de la manca de recursos:

La gran fretura | prest matengué | ym reprengué | gran malaltia, | mare, ni tia | nom acollíren, | ni may bullíren | ordi per mi, | tirí camí | foral portal | ves lespital | denclapés dit. | Aquella nit | laspitalera, | falsa roncera, | ella, y sa móça, | percint é bósa | fins al cotó | del meu gipó | mescorcollaren, | puix no hi trobaren | un diner sols, | dix, sens llançols | huí dormiréu, | demàus niréu | vos à captar, | no pot bastar | est spital, | ni té cabal | per mantenir, | ni llits fornir | pera tants pobres, | per fer les obres, | e tantes dides, | no hi basta envides, | no portau taça, | ni carabaça, | barça, cerró, | en un porró | aygua beuréu, | foch, sal hauréu, | é sols lestage, | pa, companage, | vi, sin voléu, | queus ne cerquéu. | A Déu plagué | que nom tingué | mólt la terçana, | una semana | hi mentjí blets, | cols, é brots frets, | prou ensalada, | may carn cuinada.

De tot açò, doncs, s’encarregava l’administrador o hospitaler. Sembla que l’esposa de Desclapers fou la primera administradora de l’hospital, però a la mort d’aquesta fou el Consell de la ciutat l’encarregat de nomenar qui ocuparia aquest càrrec, a més d’estar encarregat de vigilar els comptes de l’administració dues vegades a l’any. Entre aquets fou el més conegut, com deia abans, Jaume Roig.

L’hospital d’en Clapers, finalment, desapareixeria exactament dos-cents anys després de la seua fundació, en 1512, quan tots els hospitals es van tancar i es van fusionar en el nou Hospital General mitjançant un decret de Ferran el Catòlic.

Notes manuscrites del segle XV adjuntes a infants abandonats a l’hospital d’en Clapers

Bibliografia: Per a ampliar més podeu veure el llibre d’Agustín Rubio Vela, Pobreza, enfermedad y asistencia hospitalària en la Valencia del siglo XIV, de 1984, i concretament sobre l’hospital d’en Clapers, a banda de la informació que ja es conté en aquest llibre, l’article del mateix autor, “Una fundación burguesa en la Valencia medieval: el Hospital de En Clapers (1311)”, en Dynamis, 1 (1981), p. 17-49 (en línia). Existeixen més treballs d’aquest autor sobre hospitals medievals valencians, així com tota l’obra de Mercedes Gallent.