A propòsit d'un ban de Rita Barberà: Felip VI i la seua "legitimitat històrica" davant dels valencians

Grup Harca
La nova família reial en la coronació de Felip VI. El macer reial, amb els símbols de la Corona de Castella.

L'alcaldessa de València, Rita Barberá Nolla, no ha tingut una altra ocurrència que fer un ban municipal per tal d'"animar tots els valencians" a celebrar la proclamació del nou rei Felip VI de Borbó i expressar-li "la nostra lleialtat i confiança". Podria semblar un fet normal davant el canvi de la màxima autoritat de l'Estat, però la lectura sencera del text produeix vergonya aliena pels constants cants al sol, les mentires interessades, el panxacontentisme flagrant i la interpretació esbiaixada de la història. Podeu trobar el ban enllaçat en la pàgina web de l'Ajuntament i, encara que és breu, haurem d'analitzar quasi tots els paràgrafs perquè no se'n salva pràcticament ni un. En primer lloc, fent referència a la Constitució de 1978, indica que "la Corona d'Espanya és hereditària en els successors de SM Joan Carles I de Borbó, legítim hereu de la dinastia històrica". Quan s'afirma això, sempre s'oblida que Joan Carles I no té més legitimitat històrica que la que li va donar el dictador Francisco Franco, ja que els drets successoris dels Borbons van quedar interromputs després de l'eixida d'Espanya d'Alfons XIII en 1931 i la proclamació de la Segona República, com a conseqüència d'una massiva victòria electoral, posteriorment enderrocada per un colp militar. Qui va decidir que Joan Carles I seria el cap d'Estat del règim ixent de la Dictadura va ser Franco, no cap successió dinàstica prèvia -en eixe cas hauria estat son pare, Joan, qui hauria regnat. A més d'això, si parlem de "dinastia històrica" dels valencians, cal recordar que n'hem tingut quatre: les Cases d'Aragó, Trastàmara, Àustria i Borbó. I de totes elles la que menys legitimitat té per a considerar-se pròpia dels valencians és la dinastia borbònica, ja que va ser, precisament, la que en 1707, sis anys i mig després de la seua arribada al tron, va abolir les estructures polítiques i jurídiques que havien configurat el Regne de València durant 369 anys. ¿Quina dinastia històrica pot ser per als valencians una que acaba amb la seua autonomia política i tracta d'arrasar la pròpia història valenciana per assimilar-la al model castellà?

Implícitament, el ban dóna resposta a això, privilegiant el paper dels Borbons en la història recent espanyola. Diu, en concret, que "els valencians, com la resta d'espanyols, hem viscut una transició exemplar i els millors anys de progrés i benestar gràcies al decidit -i decisiu- impuls de la Corona, encarnada en SM Joan Carles I de Borbó". Només faltaria que els valencians no haguérem viscut els millors anys de progrés i benestar de la història, no ja com la resta d'espanyols, sinó com la resta d'europeus, atés que això ha estat un fenomen general, no protagonitzat per cap cap d'Estat, sinó pel progrés econòmic i social que ha facilitat la modernització de la societat occidental. D'una altra banda, parlar de "transició exemplar", obviant els morts, la violència, la corrupció permanentment tolerada o un colp d'Estat que condicionà tot el desenvolupament polític posterior, resulta un acudit que potser faria gràcia si molts dels problemes de l'Espanya actual no provingueren, justament, d'aquella manca d'exemplaritat de la Transició. Però, ¿què importa el significat de les paraules en un text que diu, al mateix temps, que el nou rei, Felip VI, "sempre ha estat amb el poble valencià, de manera que ha mostrat el seu interés i proximitat amb les nostres inquietuds i legítimes aspiracions"? En especial, pareix que sempre "ha mostrat el seu suport a la ciència, cultura i tradicions valencianes". Que ens ho expliquen. ¿En què, concretament, Felip VI ha impulsat la ciència, la cultura i les tradicions valencianes? Pensàvem que potser tindria un gos rater valencià i compraria la roba a modistes valencians com a exemple del seu amor a les glòries valencianes, però no, sembla que té un schnauzer i vesteix marques madrilenyes.

Siga com siga, segons el ban de la nostra alcaldessa, el nou monarca ho té facilet amb nosaltres, els valencians, ja que "la ciutat de València fa gala en el seu escut de l'ensenya de ser 'dos vegades lleial', símbol de la seua històrica i indestructible fidelitat a la Corona". Indestructible i històrica... Anem a pams. Primerament, respecte a la institució monàrquica, els valencians han trencat la seua lleialtat a la Corona diverses vegades, quan així ho han considerat necessari i han pogut deslligar-se de les estructures de dominació que tal forma de govern comportava. Així, les tropes reials han hagut de sotmetre els valencians a la força en diversos moments històrics, quan han sostingut fermament posicions contràries a les de la pròpia monarquia, com van fer els moviments de la Unió de 1347-1348, les Germanies de 1519-1521, la Segona Germania de 1693, l'austriacisme de 1705-1707 o el republicanisme de la segona meitat del segle XIX i primer terç del XX. D'una altra banda, recórrer al símbol de les dos "L", "dos vegades lleial", que la ciutat de València té en el seu escut per adular la Casa borbònica és d'un mal gust o d'una ignorància supines. No debades, fou una concessió feta per Pere el Cerimoniós d'Aragó després que la ciutat ressistira dos setges consecutius de Pere el Cruel de Castella en 1363 i 1364. Per tant, eixe símbol representa la lleialtat valenciana a la Corona d'Aragó, no a la de Castella, que precisament va ser qui la va fer desaparéixer, i amb ella el Regne de València, a través dels Decrets de Nova Planta de 1707-1715, promulgats, com hem dit, pel primer Borbó hispànic. I per si la nostra alcaldessa, com sospitem, no ha tingut mai el gust de llegir la crònica de Pere el Cerimoniós en què es relata el segon setge de València, el de 1364, ací li deixem uns fragments del passatge corresponent. Com veurà, l'ajuda immediata que el monarca aragonés oferí a la ciutat de València, tot i posseir un exèrcit molt inferior al de Pere el Cruel de Castella, fou la raó per la qual els valencians estaven tan orgullosos d'ell i l'admiraven. Desconeixem, però, els riscos i les molèsties que s'ha pres Felip VI pels valencians. Diríem que cap...


Representació d'un setge medieval un segle posterior al de València, de mitjan segle XV
 
Crònica de Pere el Cerimoniós. Segon setge de València (1364)

Vench a nós ardit de València, que era assetjada per lo rey de Castella y que estava perillosa per fretura de viandes, lo qual ardit portà a nós, de part de la ciutat de València, un frare preycador elet de Marrochs, qui així com entrà per lo dit loch de Cessa, cridava en altes veus: "Via fos! Via fos! Via fos!" E, ab aquell crit mateix cridant, entrà en nostre hostal y metia tants grans crits que no·l podia hom fer callar, emperò, supplicans humilment per part de la dita ciutat y dels habitadors de aquella, y encara de tot lo regne de València, per tal com la dita ciutat és cap de aquell, que fos nostra mercé de anar lla personalment per delliurar-la dels enemichs qui la tenien assetjada y oppremuda de viandes. Y nós, oyts los dits, y entesa la dita feta a nós per lo dit frare preycador, tots los ulls nostres, axí mentals com corporals, pervengueren en plor. E per aquesta rahó moguts, axí com a rey qui ama carament los seus sotsmesos y cobejants lo delliurament, axí com per gràcia de Déu se seguí, partim del dit loch de Cessa lo XXVI dia del dit mes de març del dit any MCCCLXIIII... Trobàrem per veritat que érem MDCCXXII hòmens a cavall e lo rey de Castella era ab VI mil hòmens a cavall. Y tantost applegam nostre Consell per quina forma devíem fer nostre camí a València y demanàrem si aquí havia dengú del regne de València qui sabés bé tots los camins, per ço que mils hi poguéssem acordar, y no y havia sinó mossén Ramon de Vilanova y mossén Pere Centelles...

En hora de sol exit, ab la gràcia de Déu, fom tots replegats al Grau de Murvedre y los de Murvedre, sintents nostra venguda, faeren grans fumades en lo castell per tal que fos notificada la nostra venguda al dit rey de Castella, qui era en lo Grau de València. E tantost, sabuda la nostra venguda, manà levar sa host y trametre companyia per guardar lo pas hon nós érem... E nós, pensant que allò no podia partir sens batalla, fem-nos acostar tota nostra gent y diguem-los aquestes paraules: "Bona gent, null temps haguem plaer de dir mal de nengú ni desonrar, mas ara veig que·l rey de Castella e yo som davant lo juhí de Déu: yo dich que ell, àvolment y falsa, y com a gran traydor, m'a feta he·m fa guerra en ço del meu y requir a nostre senyor Déu que vuy en aquest dia me faça justícia d'ell... E vull-vos fer uns prechs, que yo sia lo primer qui ferra en la batalla y que·ls peus primers dels vostres cavalls sien ab los peus derrers del meu cavall"... E, dites aquestes paraules, tota la nostra gent se alegrà y s'escalfà en lo nostre servey e de la nostre real Corona... 

Y, estants aquí per espay de dues hores esperants si los altres se volien combatre, veents que ells no daven loch a la batalla, acordam que faéssem nostre camí vers València... Y en aquesta manera anam tots vers la ciutat de València. Y mossén Elfo de Pròxida, qui ab les galeres nostres estava en la marina, pres terra, faent lo camí que nós fahíem per tal que haguéssem en ajuda les dites galeres. Y lo dit rey de Castella levàs del dit Grau de València y muntàs-se'n vers lo camí general que va de Murvedre a València y anàs-se'n tot dret al castell de Murvedre, axí que nós, ab la benedicció de Déu y de la verge madona Sancta Maria y del benaüyrat Sanct Jordi, entram en la ciutat de València, y tots aquells qui eren en la dita ciutat reberen-nos ab gran alegria y gran goig, de la misericòrdia que Déu nos havia feta a nós y a ells, y mostraven-nos dels pans del arroç y dels altres mestalls de què vivien, car no n'havien de forment. Y ab aquesta honor, goig y alegria, passant per la dita ciutat, totes les gents, de goig ploroses, de goig que havien, corrien-nos besar les mans, els peus, hoc les faldes de les armadures de nostra persona y de nostre cavall. Y aturam allí fins al terç dia del mes de maig aprés següent.

La melodia del desig

Grup Harca
Ens demanàvem, fa un parell d'anys, si ningú se'n recordava dels assessors històrics a l'hora de fer literatura, arran d'algunes errades grosses que presentava una novel·la sobre la història d'amor entre Jaume I i Aurembiaix d'Urgell. Ara, conforme s'aprofundeix la crisi en el sector, sembla que les editorials ja ni se'n recorden dels assessors filològics i cada vegada trobem més llibres publicats amb una seriosa necessitat de revisió lingüística. No és el cas del llibre que vos presentem hui ací, La melodia del desig, darrer Premi de Narrativa Alfons el Magnànim, escrit pel catedràtic d'Història Medieval de la Universitat de València Ferran Garcia-Oliver. I no és eixe cas perquè l'autor domina per complet totes les tecles tant de la història medieval que narra, en la València de principi del segle XV, com de l'art literari de contar, amb gust i bellesa, una història d'amor prohibida entre una monja del convent de la Saïdia i un constructor d'orgues d'origen jueu convers. Una novel·la, doncs, ben documentada, ben contada i que enganxa el lector amb una història atractiva. Justament el que necessita el gènere de la novel·la històrica en la nostra llengua. Enhorabona, doncs, i moltes gràcies a l'autor per permetre'ns fruir amb la seua prosa i els seus coneixements. Vos deixem ací un tast, els primers paràgrafs de cadascuna de les tres parts en què està dividit el llibre, per tal que vos en pugueu fer una idea. La portada, com veieu, també és bellíssima.



Primera part. TOTES AQUELLES DONES INCORREGIBLES

Tot el seu món es reduïa al claustre, si més no el món que la feia somiar. Allí, vora la font, que remorejava amb la cadència d'un cançó de bressol, percebia engrunes d'aquella altra vida plena. L'abrusava i la confonia, la vida que bategava enllà del claustre. A vegades hi arribava un ventijol de mar, portant salabrors i històries de guerres i naufragis, i s'imaginava el port atapeït de veles i pals i un sargir de xarxes malenconiós. I a vegades la cridòria dels llauradors, arran mateix de mur, trencava la calma, i amb l'arribada de la primavera duien les mules amb les sàrries carregades de fems, saturats d'una sentor dolcenca que es barrejava amb l'olor de les roses i la flor de taronger amarg del jardí. Ah, els llaüts dels enamorats, que perfilaven les nits febroses i es clavaven com agulles en el cor!; la carrera precipitada del lladre cap als canyars de la fi del carrer i el caminar lent, sense rumb, del rodamón; els embriacs baladrers, i el trot d'un cavall percudint sobre les lloses i l'esvalot d'una baralla. Qualsevol soroll ressonava dins el modest claustre per a fer-lo vibrar, igual que vibrava la llum del sol ixent els dies clars de juny.

Segona part. LA VIDA INTENSA

Daniel Tristany era un dels noms més reputats entre els mestres artesans de València. Li havia costat fer-s'hi un lloc i guanyar-se el respecte en aquella selva labora que era la ciutat, poblada per feres envejoses, sovint criades en les mateixes llodrigueres dels oficis. Tenia fama merescuda de tractar bé els aprenents. A casa menjaven en la seua taula i dormien en un matalàs de borra, i no en una màrfega de palla com era usual. Els atenia en les malalties sense descomptar-los els dies perduts, però els cobrava el preu de les medicines. Només una vegada hagué d'emprar la corretja per a marcar les natges d'un gandul, fill bordet del rector d'Ontinyent. Només també una sola vegada acudí al justícia civil de València a denunciar una viuda d'Alboraia, més rica que pobra, arran de la fugida del seu Pericó, un marrec de tretze anys, quaranta-nou dies abans d'expirar el termini signat del contracte de treball, quan ultimava l'orgue dels mercedaris. El tracte benigne tenia la contrapartida de l'exigència estricta en el compliment dels deutes. Posats a triar, Daniel Tristany preferia el poca-traça al dròpol.

Tercera part. L'ESTUPOR

Els treballs de l'orgue començaren el 19 d'abril, dues setmanes i mitja després de la signatura del contracte i d'enllestir una reparació pendent de feia temps a l'església del Puig. Tres dies abans, el mestre orguener i el seu fill es reuniren amb Jaume Estopinyà, el millor fuster de València, i amb Bartomeu Santalínia, un jove imaginaire que s'estava obrint camí i acabava d'intervenir en una talla de sant Jordi per a la nova i flamant Sala Daurada del Consell de la ciutat. El primer a penes corregí res dels plànols, mentre que el segon presentà tantes objeccions al dibuix dels àngels trompetistes, que Daniel Tristany li consentí de procedir al seu albir, tot i que prèviament volia veure'n l'esbós. Atès que l'orgue s'havia d'emplaçar damunt d'una plataforma a no menys de vint pams del terra, també calia el concurs d'un mestre d'obres per a aconseguir una obra segura. No va caldre anar lluny a buscar-lo. Pere Morell vivia en la mateixa parròquia del Mercat, i com Jaume Estopinyà, ja havia treballat per als Tristany altres vegades.

"El protagonisme és de la pagesia": Entrevista a Lluís To

Frederic Aparisi Romero
Quan resten només unes setmanes per a una nova edició de l'International Medieval Meeting of Lleida, vos oferim encara una entrevista, aquesta -ara sí- la darrera, de les que vam poder enregistrar durant la segona trobada d'aquest congrés, fa pràcticament dos anys. Com heu pogut comprovar pel nombre d'entrevistats, el desplegament que férem llavors va ser portentós. Enguany, en canvi, per raons diverses que no venen al cas, no podrem assistir-hi, tot i que ben bé que ens agradaria.

Anem a per feina, però. Malgrat els dos anys transcorreguts, l'entrevista a Lluís To Figueras, professor de la Universitat de Girona, conserva la seua frescor i continua sent plenament vàlida. De la mà de To repassem la situació de la historiografia medieval, particularment la rural, i la catalana. Segons el seu parer, més que la història rural, urbana o militar, el que s'imposa hui entre els investigadors és la història social aplicada a qualsevol àmbit d'estudi. Amb tot, no s’està d'apuntar que el futur de la historiografia rural passa per atorgar un major protagonisme a la pagesia així com per continuar amb les recerques al voltant de les formes de poblament i l'organització del territori. Pel que respecta a la situació de la historiografia catalana, sens dubte disposar d'una riquesa documental com la que tenim és un avantatge que ens permet d'aprofundir i precisar molts fenòmens històrics. Cal, però, anar alerta perquè justament aquesta plètora de documents sovint ens fa caure en un sempre perillós positivisme. Si la precisió pot ser la nostra virtut, la reflexió és el nostre taló d'Aquil·les. Tot amb tot, tampoc el sistema convida a reposar els pensaments i la recerca, ans al contrari. De tot això, i de moltes altres coses, us reserva a l'entrevista. Així que, sense més, ací teniu l'entrevista.



Els monuments històrics i les guerres: el cas de Síria

Grup Harca
Vaja per davant que una sola vida humana és més valuosa que qualsevol monument de pedra, i que el tema d’aquest post no significa que lamentem més la destrucció del patrimoni que la de qualsevol persona. Però les guerres són així, i acaben amb tot: amb les persones (les d’ambdós bàndols), amb els edificis, amb les ciutats i amb el seus monuments. Exemples en podem trobar en qualsevol guerra de qualsevol territori i moment històric, tot i que és evident que des del segle XX les guerres han estat molt més destructives en tots els sentits. A tots ens poden vindre a la ment ciutats arrasades pels bombardejos de la Segona Guerra Mundial, de França primer i d’Alemanya després. Si parlem de monuments concrets, a tots ens ve a la memòria la biblioteca de Sarajevo arrasada per un incendi durant la Guerra dels Balcans, a principis dels anys 90, que és com dir despús-ahir.

Biblioteca de Sarajevo destruïda per un incendi el 1992

Però encara tenim exemples més recents, de guerres que ni tan sols han acabat. Una d’elles és la Guerra civil de Síria. Mentre milers de persones morien (i moren) dia a dia en les ciutats del Pròxim Orient, totes les televisions del món van mostrar en abril de 2013 el minaret destruït de la Gran Mesquita d’Alepo. Generalment és coneguda com la Mesquita Omeia de la ciutat, perquè originàriament fou construïda pels omeies al segle VIII sobre un temple romà i basílica bizantina. Però al segle XIII fou destruïda per un incendi i es va reconstruir completament, afegint-s’hi un gran minaret de 45 metres d’alçada. Rehabilitada el 2005, fins a la guerra lluïa un aspecte esplèndid, i rebia milers de turistes cada dia quan no estava plena de gent resant. Però fa poc més d’un any els combats que es desenvolupaven a la rodalia de la mesquita van provocar que el minaret s’ensorrara sobre ell mateix en un tres i no res. A dia de hui encara no està clar quin dels dos bàndols va ser el causant, però això tant se val, perquè la pèrdua és monumental. Ens ho conten en aquest vídeo.



La mesquita d’Alepo abans i després de la destrucció del minaret

Mesos després, un altre episodi de la guerra civil de Síria, relacionat amb un monument històric medieval, era notícia a tots els mitjans. Al mes de març d’enguany les forces governamentals recuperaren el control de Crac dels Cavallers, un castell construït al segle XII per l’Orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem (sobre restes anteriors), i Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO des de 2006 pel fet de ser un dels castells croats millor conservats. De fet, era un dels majors centres turístics del país fora d’una ciutat. Abans de recuperar-lo, però, fou bombardejat, ja que un grup dels anomenats insurgents l’havia estat emprant com a base d’operacions militars des de 2012. Quan la premsa internacional va arribar-hi, darrere de l’exercit, no solament va poder comprovar els desperfectes causats per les bombes del govern, sinó també l’estat en el que l’havien deixat els soldats del bàndol contrari, que s’hi havia refugiat abans. Diversos danys s’han produït a les muralles, degut als atacs de morter i de diverses armes automàtiques. De fet, tot això va provocar que Crac dels Cavallers fóra inclòs el 2013 al registre de Patrimoni de la Humanitat en perill. En aquest vídeo es poden veure amb més detall els desperfectes.



Bombardeig de Crac del Cavallers

Soldats a les runes del castell

Un mur de Crac dels Cavallers abans i després de la guerra